AZZURRO. Adriano Celentano

Adriano Celentano va fer 70 anys el dia de Reis. Des de ben petit que he sentit parlar de Celentano. La meva mare tenia predilecció pel 'Pregherò'. El meu pare preferia 'Qui non lavora, non fa l’amore'. Crec que la primera cançó d’ell que vaig sentir va ser ‘Il ragazzo della Via Gluck’. De fet encara és la meva preferida. M’agradava el tros on diu: 'e sentirò l’amico treno che fischia cosí, uau, uau'. Però l’associo molt especialment a quan vaig viure a Treviso. Al carrer Preganziol, hi havia la gelateria Arcobaleno, que regentava GianMarco Pisello. Crec que li va posar aquest nom al seu negoci per la cançó de Nicola di Bari. Il signore Pisello era de Pèsaro, de la regió de Le Marche. Tenia un accent ben peculiar que el meu germà i jo tractàvem d’imitar. Acostumàvem a anar-hi molts diumenges d’estiu a prendre un gelat. Una tarda, a finals de juliol, podria haver estat perfectament un dia vint-i-cinc, mentre menjava el meu gelat favorit, el de cioccolato bianco, recordo que sonava aquest 'Azzurro' en una vella ràdio. Il signore Pisello solia dir que Adriano Celentano i Paolo Conte eren els més grans cantants que havia donat Itàlia després de la Guerra. Si afegíssim Franco Battiato a aquesta terna, jo no hi podria estar més d’acord.


Cerco l'estate tutto l'anno e all'improvviso eccola qua... Lei è partita per le spiaggie e sono solo quassù in città. Sento fischiare sopra i tetti un aeroplano che se ne va. Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro e lungo per me, mi accorgo di non avere più risorse senza di te, e allora io quasi quasi prendo il treno e vengo, vengo da te, ma il treno dei desideri, dei miei pensieri all'incontrario va.
Sembra quand'ero all'oratorio con tanto sole, tanti anni fa... Quelle domeniche da solo in un cortile a passeggiar... Ora mi annoio più di allora: neanche un prete per chiaccherar... Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro e lungo per me, mi accorgo di non avere più risorse senza di te, e allora io quasi quasi prendo il treno e vengo, vengo da te, ma il treno dei desideri, dei miei pensieri all'incontrario va.
Cerco un po' d'Africa in giardino tra l'oleandro e il baobab, come facevo da bambino, ma qui c'è gente, non si può più: stanno innaffiando le tue rose, non c'è il leone, chissà dov'è... Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro e lungo per me, mi accorgo di non avere più risorse senza di te, e allora io quasi quasi prendo il treno e vengo, vengo da te, ma il treno dei desideri, dei miei pensieri all'incontrario va.


Espero l’estiu tot l’any i, de sobte, ja està aquí. Ella ha marxat a la platja i jo estic sol aquí, a la ciutat. Sento el soroll a sobre el sostre d’un avió que se’n va. Blava, la tarda és blava i se’m fa llarga. M’adono que no tinc remei sense tu. I ara vaig agafar el tren pels pèls per anar amb tu. Però el tren dels desigs sempre va a l’inrevés del meu pensament.
Sembla quan era al seminari, feia tant de sol, fa molts anys. Aquells diumenges en soledat, passejant pel camp. Avui m’enfado més que aleshores, però ni tan sols tinc un capellà per xerrar. Blava, la tarda és blava i se’m fa llarga. M’adono que no tinc remei sense tu. I ara vaig agafar el tren pels pèls per anar amb tu. Però el tren dels desigs sempre va a l’inrevés del meu pensament.
Busco una mica d’Àfrica al jardí, entre el llorer i el baobab, com feia quan era una criatura, però aquí hi ha gent i ja no es pot: estan regant les teves roses, no hi ha el lleó, qui sap on hi deu ser. Blava, la tarda és blava i se’m fa llarga. M’adono que no tinc remei sense tu. I ara vaig agafar el tren pels pèls per anar amb tu. Però el tren dels desigs sempre va a l’inrevés del meu pensament.

(ESCOLTA-LA)