SE'M MOREN LES PLANTES. Mazoni

Casa meva no es gaire gran. Més encara, diria que és petita. Però també és força recollida. Del millor que puc parlar de casa meva és el balcó. Tot i que l’altura de casa meva és només un entresòl, tinc molta llum natural. Així que, de tant en tant, em ve al cap l’estranya idea, crear-hi en aquest espai un petit hort urbà. Res, algunes plantes senzilles de conrear. Només cal que no els falti l’aigua i, si tenim sol, tot el demés serà ben senzill. En resum, disposo de totes les condicions favorables per poder fer créixer tomàquets, julivert, cebes i algun pebrot. Així que m’agafa un rampell i m’hi poso mans a l’obra. Però no resulta. I no sé què em passa, que cada intent que faig per convertir el meu balcó en un minúscul oasi, en un verger, invariablement, totes les plantes acaben fent-se malbé. Em pregunto quina serà la raó. Penso i reflexiono, sobre què hauria de fer perquè això no tornés a succeir. I em venen al cap respostes de tot tipus. Algunes d’elles una mica peregrines, ho reconec. Al final arribo a la conclusió que no m’és possible tenir un petit hort al meu balcó. I em sento fastiguejat per rendir-me tant aviat, per ser incapaç de continuar. Què hi farem? Segurament, arribarà el punt en què un altre cop pensaré que he de tornar-ho a intentar. I, fins i tot, algun dia podria donar-se un miracle i que acabessin creixent tomàquets, julivert, cebes i algun pebrot.

LLETRA
Se'm moren les plantes, no puc fer-hi res. Per molt que les regui, se'm panseixen al cap de pocs dies i no en sé el per què. Se'm moren les plantes, no ho puc evitar per molt que m'hi esforci. Alguns diuen que és el canvi de clima però sé que no és veritat. Em posen a prova perquè saben com sóc. Que no toco de peus a terra, que quan se'm demana no hi sóc. Que tot el que creix mor poc a poc. Quan la constància flaqueja, si et distreus perds el nord. Em posen a prova perquè saben com sóc, que no toco de peus a terra, que quan se'm demana no hi sóc. Que tot el que creix mor poc a poc. Quan la constància flaqueja, si et distreus perds el nord. Se'm moren les plantes, i em poso molt trist. Però no perdo l'esperança. Compro llavors al florista cada matí.

TRADUCCIÓ
Las plantas se me mueren, no puedo hacer nada. Por mucho que las riegue, se marchitan al cabo de pocos días y no sé por qué. Se me mueren las plantas, no lo puedo evitar por mucho que me esfuerce. Algunos dicen que es el cambio de clima pero sé que no es verdad. Me ponen a prueba porque saben cómo soy. Que no tengo los pies en el suelo, que cuando me necesitan no estoy. Que todo lo que crece muere poco a poco. Cuando flaquea la constancia, si te distraes pierdes el norte. Me ponen a prueba porque saben cómo soy. Que no tengo los pies en el suelo, que cuando me necesitan no estoy. Que todo lo que crece muere poco a poco. Cuando flaquea la constancia, si te distraes pierdes el norte. Las plantas se me mueren, y me pongo muy triste. Pero no pierdo la esperanza. Compro semillas al florista cada mañana.

HOMES I DONES DEL CAP DRET. Quimi Portet

Sempre que em fan un proposta per a ‘La Cançó del Dia’ només poso una condició: que aquell que la fa escrigui unes quantes ratlles sobre el per què de la composició, el que li suggereix o, senzillament, que expliqui una petita història encara que (a simple vista), no hi tingui res a veure amb la peça musical.

Avui he rebut una proposta sense acompanyament de text. En un primer moment pensava rebutjar-la però, com dir no a un tema d’en Quimi Portet?

M’he posat a pensar en la introducció “... sota una col, canta el poeta”, i m’ha vingut al cap una altra cançó d’un personatge, al qual coneixeu sense cap gènere de dubtes, el títol de la qual, precisament, és ‘Sota una col’, i diu així: “M’he comprat un bon dia, me’l gastaré amb un llonguet. Ara ensopego, però va i m’aixeco. Jugaré a xancla amb uns esclops. M’he rifat un bon dia, portaré un núvol al cap. Avui m’enamoro, és el meu dia. De nit, avui, pot sortir el sol. Tu i jo sols, sota una col. Tu i jo sols, rere el ressol. Ni prohibits ni guripes, ni la meva ombra em fa cas. Vull xuxeries, són clandestines, si em fan bufar els hi arrufo el nas. Segur que em peto les classes. L’àvia Maria té son. No s’està quieta, Sor Enriqueta; avui soleta s’empassa el sermó. Tu i jo sols, sota una col. Arrecerats rere el ressol.”

Doncs ja està. Que aquesta altra cançó serveixi d’introducció i, per tant, avui, pel preu d’una cançó en tindrem dues.

Salut!


LLETRA
D'esquena al mar i a la muntanya, completament al marge de l'activitat industrial, sota una col, canta el poeta:
Des d'una àrea de servei, la meva terra és com un parrac grapejat, un país vençut pel davant i pel darrere, d'atrotinada dignitat. Adéu turons amics, adéu rieres, boscos d'alzines i de roures i fagedes, muntanyes del meu cor, adéu estrelles, adéu al mar pur de cristalls i de turqueses.

Lleugerament trastocat, el poeta continua cantant:
Sona una guitarra i el solet no vol sortir a veure la terra promesa com fa el seu darrer sospir. Hola pudors d'inferns brutes i abjectes, d'animals escorxats, sentor de sang i merda. Adéu olors d'abans: fenc, trepadella, d'espígol dolç i farigola a l'escudella. Adéu amor, bonica, la millor amiga, adéu rateta que escombrava l'escaleta. I allà a sota una col, canta el poeta: “homes i dones del cap dret, adéu per sempre”

DEL TEMPLE A LA TAVERNA. El Último de la Fila

Un somni que vaig tenir last-nite-The-Strokes:

Em desperto de cop. M’ha semblat escoltar el despertador. Em poso en moviment. Surto del llit, em vesteixo només amb el pantaló del xandall. Tiro cap al menjador per fer les meves 200 abdominals diàries. Abans de començar miro el rellotge. M’adono que són les 5.30 a.m. Em cago en tot; collons, m’he despertat justament una hora abans que sonés l’alarma. Merda. En fi, ja que encara tinc temps, torno a l’habitació. Em despullo. Em fico al sobre. Al cap d’un minut sóc una pedra. Dormo.

Ara sí, sona l’esnozer del meu Casio. Ho comprovo. Ara sí. Són les 6.30. Ho torno a verificar. Estic com estabornit. M’he despertat en mig d’un somni. Mentre en dirigeixo al menjador per fer les sèries d’abdominals intento tibar del fil del que somiava. Em costa. No tinc les idees molt clares. Tot és força confús. A veure: hi ha una oficina, una companya de feina, la meva cap i les finestres obertes; entra una gran quantitat de llum; l’ambient mola; tot sembla òptim; entra una altra noia que no conec de res; pregunta si hem sentit la notícia; surt a tot arreu; preguntem a què es refereix; ben emocionada contesta que Quimi Portet i Manolo García tornen a estar junts; on the road again; El Último de la Fila ara canta en català!

Ho sé. No té cap ni peus. O sí. Si tot té un significat, serà que és així. Jo no abasto a comprendre el per què dels personatges, ni de la seva manera d’actuar. Ni res de res. Si veig avui la meva germana, li preguntaré la seva opinió. Ella té una sensibilitat especial per interpretar aquestes coses. Almenys això crec.

LLETRA
No queda res aquí, res per fer. Res. Ni res per oferir que no tinguis ja. En el gronxador blau dels teus besos metàl•lics em vull abandonar com un animal. Amb la pell cremada pel sol, el salitre i l l’amor. Córrer i travessar mil vides grises de gent gris. Córrer i abandonar-ho tot. Córrer i delirar al teu costat petit amor i anar fins al final de tot.

I amb el cap tèrbol. Els sentits ben esmolats. Mig bojos. Del temple a la taverna, per entre les vinyes, el teu nom cridaré. I des d’aquell bosc blau dels teus cabells despentinats, entre el vapor de mel que et volta al despertar. Córrer i delirar al teu costat petit amor. Córrer i abandonar-ho tot. Córrer i travessar mil vides grises de gent gris. Anar fins al final de tot.

LA GENT NORMAL. Manel

Una altra de Manel

FENÓMENO MUSICAL EN CATALÁN

Hace apenas medio año, su popularidad era subterránea aunque corría rauda entre boca y oreja. Hoy, Manel es el grupo más célebre de la escena musical catalana, un combo que acapara premios y una sensación plenamente dispuesta a dar el salto al resto de España. Su irrupción en la escena ha sido espectacular. Tanto que se han impuesto alejamiento de la primera línea para evitar quemarse en una combustión incontrolable.
Son Guillem Gisbert (voz, ukelele) y Roger Padilla (voz, guitarra) quienes curiosamente no tienen la formación musical de los otros dos componentes del grupo, Martí Maymó (bajo, clarinete) y Arnau Vallvé (batería). Y su música no tiene secretos, pero sí mucho mérito, talento e inteligencia. Mezcla de pop y de folk, instrumentado con ukelele, cuyo sonido es clave en la personalidad de la banda, amén de guitarras acústicas, banjos, flautas, violines, clarinetes, melódica y metales. Sus historias parten de lo cotidiano para iluminar la realidad con un sentido del humor fino, que no distante, y las canciones hablan de amor, desamor, seducción, miedos, humor e incomprensión. Realmente, el realismo de piezas como Ai Dolors -desamor de verbena- o Captatio benevolentiae -strip-tease de las apariencias sociales- merecen un monumento.
Suenan a folk, a pop y a canción popular, interpretada, eso sí, desde la perspectiva y las vivencias de cuatro jóvenes que han estudiado periodismo, cine y sonido. "Nos encantaría", reconocen, "que algún día las canciones formasen parte de los cancioneros populares de las escuelas".
Hasta que eso suceda, ellos despliegan todos sus encantos en directo. Es en los conciertos donde emerge el sentido del humor autoparódico y sutil de Guillem, un tipo alto y barbado que saca punta a las canciones. Se dedica a desmontar con su imagen de romántico panoli que mira a las musarañas cualquier matiz de "listillo barcelonés" que podría caerle encima.
Un humor que, por cierto, armoniza la presencia en su repertorio en directo de sus dos versiones más celebradas: la excelente adaptación del Common People, de Pulp, y la hilarante La tortura de Shakira con Alejandro Sanz. Puede que en eso, en armonizar extremos tan opuestos, Manel también sean únicos (Luís Hidalgo. EL PAÍS. 30 de setembre de 2009)


LLETRA
S’havia estat cultivant per Grècia i havia après que és taaant important viatjar… I jo…, jo me l’escoltava i deia: “sí-sí, sí-sí, clar, clar…” Son pare acumulava grans riqueses… I vaig dir: “Caram, en aquest cas, si us plau, anul·li la cervesa i posi’ns…, posi’ns el vi car.” Li va semblar genial. Va fer un glopet, em va mirar i va dir: “Vull viure com viuen els altres, vull fer les coses que fa la gent normal, vull dormir amb qui dormen els altres. T’estic parlant de ficar-me al llit amb gent normal com tu.” I assumint…, assumint aquell paper, vaig dir: “Bé, veurem què s’hi pot fer.” Vaig passejar-la pel mercat del barri. Em va semblar un escenari adequat, per començar… Vaig dir: “D’acord, ara fes veure que no tens ni un duro…” I va riure, i va dir: “ai quina gràcia, que boig estàs, ets mooolt divertit…!” “Doncs, francament, maca, no em sembla que ningú estigui rient aquí. Ja t’ho has pensat bé això de… Viure com ho fan els altres, veure les coses que veu la gent normal, dormir amb qui dormen els altres, ficar-te al llit amb gent normal com jo…” I ella no entenia res… I m’agafava del braceeeet!!! Comparteix pis amb estranys, busca una feina formal, puja al metro pels matins, ves al cine alguna nit. Però igualment mai entendràs, el que és anar passant els anys, esperant la solució, que s’emporti tanta por. No… tu mai viuràs com viuen els altres, ni patiràs com pateix la gent normal, mai entendràs el fracàs dels altres, mai comprendràs com els somnis se’ns van quedant en riure i beure i anar tirant, i si es pot, ja saps, follar de tant en tant. Prova a cantar, si ho fan els altres, i canta fort, si et sembla interessant. Riu a pulmó, si ho fan els altres, però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu, que no et sorprengui si estan farts… de tu, jugant a ser com és la gent normal. Vull dormir amb gent normal com tu… Vull dormir amb gent normal com tu… Vull dormir amb gent normal com tu…

TRADUCCIÓ
Se había estado cultivando por Grecia y había aprendido que es tan importante viajar… Y yo…, yo la escuchaba i decía: “sí, sí, claro, claro…” Su padre acumulaba grandes riquezas… Y dije: “Caramba, en ese caso, por favor, anule la cerveza y pónganos… pónganos el vino caro.” Le pareció genial. Dio un sorbito, me miró y dijo: “Quiero vivir como viven los otros, quiero hacer las cosas que hace la gente normal, quiero dormir con quien duermen los otros. Te hablo de irme a la cama con la gente normal como tú.” Y, asumiendo… asumiendo este papel, dije: “Bien, veremos que se puede hacer.” La paseé por el mercado del barrio. Me pareció un escenario adecuado, para empezar… Dije: “De acuerdo, ahora haz como si no tuvieras ni un duro…” Y se rió, y dijo: “Ay, qué gracia, qué loco que estás; eres muuuuy divertido…!” “Pues, francamente, bonita, no me parece que nadie se esté riendo por aquí. Ya te lo has pensado bien eso de… vivir como lo hacen los otros, ver las cosas que ve la gente normal, dormir con quien duermen los otros, irse a la cama con gente normal como yo…” Y ella no entendía nada… Y me cogía del brazo!!! Comparte piso con extraños, busca un curro normal, sube al metro por las mañanas, ves al cine alguna noche. Pero igualmente no entenderás, lo que es que pasen los años, esperando la solución, que se lleve tanto miedo. No… tú nunca vivirás como viven los otros, ni sufrirás como sufre la gente normal, nunca entenderás el fracaso de los otros, nunca comprenderás como los sueños se nos van quedando al reír y beber e ir tirando y, si se puede, ya sabes, follar de vez en cuando. Intenta cantar si lo hacen los otros, y canta fuerte, si te parece interesante. Ríe a pulmón, si lo hacen los otros, pero que no te extrañe, si te giras, que se rían de ti, que no te sorprenda si están hartos… de ti, jugando a ser como es la gente normal. Quiero dormir con gente normal como tu… Quiero dormir con gente normal como tu… Quiero dormir con gente normal como tu…

(ESCOLTA-LA)

CAPTATIO BENEVOLENTIAE. Manel

Una petició

Crec que és avui quan acaba l’estiu, o comença la tardor. Segons com es miri. Per mi, que mai m’ha agradat el mes de setembre, és aquesta una època una mica dura. S’acaba el bon temps i tot allò que comporta l’estiu i les vacances. S’imposa la rutina, el treball, els horaris i el ritme frenètic i pautat del dia a dia. Cada cop em costa més adaptar-me. A més aquest setembre està sent especialment dur, així és que he tingut ganes de fer-te una petició de cançó.
Cada any, la Fundació Prudenci Bertrana convoca amb la col·laboració de la revista “Enderrock” el Premi Cerverí a la millor lletra de cançó en català. Les vuit cançons candidates poden ser triades per votació popular fins el 8 d’octubre al portal http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=1194.
Això ho vaig descobrir l’altre dia però la cançó de Manel, que és per cert una de les més votades, la conec des de fa una mica més, tot just quan es va començar a parlar d’aquest grup a finals del 2008. Sens dubte Manel s’ha convertit en el grup català de l’any amb un ampli reconeixement tant de crítica com de públic.
S’ha de reconèixer que han irromput en el panorama musical actual amb un estil molt diferent i personal. Les seves lletres alegres i aparentment senzilles són en el fons iròniques i molt originals. Es per això que ens fan riure o somriure.
Dedico aquest cant optimista a totes les persones que estem passant moments difícils i tenim la sensació que tot se’ns fa una muntanya. Recomano escoltar-la sovint.
Manel actuarà el dissabte 26 a l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm dins els actes de la Mercè. Espero poder anar i escoltar els seus ukeleles en directe.

NOTA: La “captatio benevolentiae” (del llatí captatio 'captació, fet de cercar alguna cosa' i benevolentia 'benvolença, el fet de voler bé a una cosa o a algú, de veure bé una cosa') és un recurs literari i retòric que molts autors empren al principi dels seus escrits o de les seves exposicions per tal de captar la bona predisposició dels lectors o de l'auditori. En general, es demana d'entrada disculpes per les possibles errades que pugui haver-hi en el text o en la exposició, bé que sovint es tracta d'un cas de falsa modèstia. Era un recurs molt usat entre els autors del segle XV fins al segle XIX. (Wikipèdia).


LLETRA
Provem d'encaixar en escenes boniques, amb ports de diumenge farcits de gavines, en grans sobretaules on els avis canten, en nits vora el foc abraçats a una manta. I es tracta de ser els simpàtics del barri, els que ballen i ballen fins que els músics parin. Irrompre arrogants lluint les millors gales, en discos amb dones amb feines estables. I a vegades ens en sortim, i a vegades ens en sortim. I a vegades una tonteria, de sobte, ens indica que ens en sortim. I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.
Busquem quedar bé en el retaule magnífic, dels que van pel món amb posat monolític i afronten la vida mirant-la a la cara i un dia contents compren flors a sa mare. Intentem trampejar per ser persones dignes. El pare modèlic que volen les filles, el de la veu greu, el de la mà forta, que paga un vermut i que arregla una porta. I després tancar els ulls i sentir el món en calma, hi ha dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre. Havent enllestit un gran epitafi que arranqui somriures a tots els que passin. I a vegades ens en sortim, i a vegades ens en sortim. I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.
I a vegades ens en sortim, i a vegades ens en sortim. I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. I a vegades se’ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim. I a vegades contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que creiem lògic tot fent evident que per un moment ens en sortim.

TRADUCCIÓ
Intentamos encajar en escenas bonitas, con puertos de domingo repletos de gaviotas, en grandes sobremesas donde los abuelos cantan, en noches junto al fuego abrazados a una manta. Y se trata de ser los simpáticos del barrio, los que bailan y bailan hasta que los músicos paren. Irrumpir arrogantes luciendo las mejores galas, en discos con mujeres con trabajos estables. Y a veces lo conseguimos, y a veces lo conseguimos. Y a veces una tontería, de repente, nos indica que lo conseguimos. Y a veces una carambola, de repente, nos demuestra que lo conseguimos.
Buscamos quedar bien en el retablo magnífico, de los que van por el mundo con una apariencia monolítica y afrontan la vida mirándola a la cara y, un día, contentos, compran flores a su madre. Intentan trampear para ser personas dignas. El padre modélico que quieren las hijas, el de la voz grava, el de la mano fuerte, que paga un vermú y arregla una puerta. Y después, cerrar los ojos y sentir el mundo en calma, hay dos pajarillos cantando pío-pío sobre un árbol. Habiendo acabado un gran epitafio que arranque sonrisas a todos los que pasen. Y a veces lo conseguimos, y a veces lo conseguimos. Y a veces una tontería, de repente, nos indica que lo conseguimos. Y a veces una carambola, de repente, nos demuestra que lo conseguimos.
Y a veces lo conseguimos, y a veces lo conseguimos. Y a veces una tontería, de repente, nos indica que lo conseguimos. Y a veces se nos presenta la virgen y, de repente, nos revela que lo conseguimos. Y a veces, contra todo pronóstico, una gran chorrada le da la vuelta a todo lo que creíamos lógico haciendo evidente que por un momento lo conseguimos.

(ESCOLTA-LA)

AP-7. Òscar Briz

Una petició: El mes de gener vaig tenir la oportunitat d’anar a València amb l’Euromed. Si agafes el directe que surt a les 7:00 de l’estació de Sants, a les 10 del matí ja estàs al centre de València. És un viatge molt agradable. No havia estat més que un cop, i de molt petita, amb la qual cosa vaig comprovar que no recordava res. Amb unes poques hores pots fer una visita per tot el casc antic, simplement passejant pels carrers i places, observant la recent restauració i recuperació de tota la ciutat vella. Precisament l’emblemàtica plaça rodona estava tancada per obres. Recordo anar escoltant l’Òscar Briz, cantant valencià que conec des de fa un parell d’anys i que justament acabava de treure el seu darrer àlbum, “Asincronia”. M’agrada aquest cantant. La seva música té influències diverses que utilitza sense cap complex i les seves lletres són tranquil·les, madures i properes. En aquesta cançó ens descriu el viatge en direcció contrària, de València a Barcelona, per la concorreguda Ap-7. Des d’Ausiàs March han passat més de cinc segles i és evident la relació entre les dues ciutats. Segurament més estreta del que ens pensem, malgrat les repetides maniobres de la dreta més espanyolista i reaccionària obstinada en buscar diferències i enemistats entre els dos pobles. Òscar, jo també penso com tu: que cada cop el lligam es fa més fort i que tenim molta, molta sort. Gràcies per la cançó.


LLETRA
Marxe sobre rodes
Creue llomes junt platges
Des de l’horitzó el sol del matí
S’escampa sobre un cel diví
Núvols m’acompanyen cap al nord
El vent no bufa fort
Potser hi haurà sort

Entre sendes, masos i camins
Creixen garrofers i pins
Les sulsides dels barrancs
Evoquen temps de pluja i fangs
Creue el delta de l’Ebre cantant
Les aus van emigrant
Les hores van passant
Van passat

Només mire el que em convé mirar
Als dos costats de l’Ap7
La Mediterrània és el meu llar
Es troba al llarg de l’Ap7

Allà baix un Eromed
Es perd dins uns túnel estret
Passe Tarragona
A una hora de Barcelona
El Pont del Diable em mostra el llom
Com per fer-me recordar
Tot el que ja no som

Les vinyes verdes del Penedès
Em fan pensar en França
El paisatge encara és bell
Com el d’una antiga estampa
Cada cop que que viatge cap al nord
El lligam es fa més fort
I trobe que tinc sort
Tinc molta sort

Només mire el que em convé mirar
Als dos costats de l’Ap7
La Mediterrània és el meu llar
Es troba al llarg de l’Ap7

(ESCOLTA-LA)

VELES E VENTS. Raimon

Aquesta cançó, basada en un poema d’Ausiàs March, poeta valencià del segle XV, sens dubte el més important en llengua catalana de l'època medieval. Malgrat escriure tots els seus versos en valencià, March va estendre la seva influència a poetes coetanis, i fins i tot posteriors, de tota la península ibèrica. El poema explica la història d’un viatge des d’ Itàlia a València en busca de l’estimada. L’autor l’estima però no sap si el seu amor és correspost. En aquest periple corre grans perills i demanarà ajuda als vents per a arribar a terra. Els motius secundaris són elements com el mar, els peixos, la mort, la por... (alguns d’ells es tracten en estrofes no incloses aquí) i ell mateix. Aquests temes serveixen per a donar-li força al poema ja que la mar dóna un punt d'intensificació important així com la conversació que manté amb ell mateix debatent-se amb l'amor, la fortuna... L’estructura temàtica es pot considerar lineal ja que parla de diferents temes en diferents estrofes i té sentit si se n’elimina alguna. Encara que té relació entre les estrofes com en les estructures il·latives. L’efecte és anticlimàtic ja que el títol s’expressa en la primera estrofa i després no es torna a mencionar. La veu està en 1a persona perquè parla d’ell mateix, de la seva història, amb emocions negatives i un esperit de victòria que fa contrast. El dinamisme és negatiu ja que la seva història és trista. Ho expressa amb els seus substantius i adjectius. La tonalitat sentimental és d’incertesa i por, l’autor es veu lluitant contra el mar, amb les adversitats que s’està trobant pel camí, per acabar finalment amb la seva estimada i té por de trobar-se sol a la fi del camí.

LLETRA
Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar. Mestre i ponent contra d'ells veig armar; xaloc, llevant, los deuen subvenir ab llurs amics lo grec e lo migjorn, fent humils precs al vent tramuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc complesquen mon retorn. Bullirà el mar com la cassola en forn, mudant color e l'estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn. Grans e pocs peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets: fugint al mar, on són nodrits e fets, per gran remei en terra eixiran. Amor de vós jo en sent més que no en sé, de què la part pitjor me'n romandrà; e de vós sap lo qui sens vós està. A joc de daus vos acompararé.
Jo tem la mort per no ser-vos absent, perquè amor per mort és anul·lat: mas jo no creu que mon voler sobrat pusca esser per tal departiment. Jo sóc gelós de vostre escàs voler, que, jo morint, no meta mi en oblit. Sol est pensar me tol del món delit, car nós vivint, no creu se pusca fer: aprés ma mort, d'amar perdau poder, e sia tost en ira convertit. E, jo forçat d'aquest món ser eixit, tot lo meu mal serà vós no ver. Amor, de vós jo en sent més que no en sé, de què la part pitjor me'n romandrà, e de vós sap lo qui sens vós està: A joc de daus vos acompararé.

TRADUCCIÓ
Velas y vientos cumplan mi deseo, harán caminos por la mar dudosos. Contra el Mistral y el Poniente veo, Levante y el Xaloque muy furiosos, con Griego y Tramontana, que bien creo le ayudarán con ruegos amorosos, porque estos cinco soplen de manera, que vuelva yo do siempre estar quisiera. El mar hirviendo, como el agua al fuego, y su color veréis andar mudado, traerá cualquiera cosa sin sosiego, que sobre sí hallare, estando airado; los peces todos juntos irán luego lugar buscando oculto y encerrado, huyendo al mar que los crió y sustenta, en tierra saltarán sin otra cuenta. Amor, siento de vos más de lo que de vos sé, y en mí perdurará la peor parte de lo que siento; de vos sabe aquel quien sin vos está. Al juego de dados os compararé.

La muerte temo por no verme ausente, porque el amor por ella es anulado, y no se partirá, ni se consiente, que partir pueda de este amor sobrado; mas vuestro poco amor me mata, y siente el mío, que en morir seré olvidado: sólo este pensamiento me cautiva, mas no creo que será, si vos sois viva. En yo muriendo no ha de amar ninguno, y amor se queda en ira convertido, mas cuando morir quiera ¡qué importuno será el dolor de ausencia y cuán crecido! Amor, siento de vos más de lo que de vos sé, y en mí perdurará la peor parte de lo que siento; de vos sabe aquel quien sin vos está. Al juego de dados os compararé.

(ESCOLTA-LA)

UN TROS DE FANG. Mishima

Una petició pendent, del passat 2 de desembre.

"Qui n'ha begut en tindrà set tota la vida."
Amb aquesta frase es promociona el darrer treball de Mishima “Set tota la vida” (2007) un dels millors exemples d’aquest excel·lent moment que viu el panorama musical català. Mishima és una banda barcelonina que va debutar l’any 1999 amb un disc en anglès que va tenir molt bona acollida per part de la crítica. Però no és fins que han gravat cançons en la seva llengua materna (tot i que David Caraben, el cantant, és fill de mare holandesa), quan han arribat a tenir més ressò mediàtic. I és que fan unes cançons delicades, romàntiques i directes que t’omplen d’una estranya tristesa. Com aquesta, “Un tros de fang”.


Tu no saps com em fas sentir com un ninot fora la caixa, tan petit i insignificant, a les teves mans un tros de fang. Tu no saps com em fas sentir com un idiota que compta el temps perdut entre un "ja ens veurem" i un "avui no puc". Tu no saps reconèixer en mi el que tinc d'or et sembla una llauna i jo m'arrugo i vaig oxidant-me. El que trobo dolç a tu t'amarga. I per allargar la tonteria, el què ens cremava avui està ofegant-me. I per allargar la tonteria, el què ens cremava avui està ofegant-me. Tu no saps com em fas sentir.

You don’t know how you make me feel like a puppet out of its box, so small and insignificant, a piece of clay in your hands. You don’t know how you make me feel like an idiot counting time I keep lossing between yours “I’ll see you” and yours “Not today”. You are not able to recognise the gold in me it looks like a can to you and I get wrinkles and rust. What I think is sweet tastes bitter to you. And to make things worse, I’m choking on what used to burns us out. You don’t know how you make me feel.


(ESCOLTA-LA)

TEMPS O RELLOTGE. Sanjosex

Gràcies a gent com Carles Sanjosé (àlies Sanjosex), el pop en català viu una etapa de nou esplendor. Després d’anys en què tot el que es feia aquí queia en el sac trencat del “rock català”, un seguit d’artistes han tornat a reivindicar la llengua catalana com a llenguatge a l’hora d’expressar-se musicalment. Sanjosex, Guillamino, Mazoni, Roger Mas, Mishima, Sanpedro, Refree… fan que no sentim pànic quan ens diuen “això és bo i canten en català”. (...) Empordanès de naixement (La Bisbal de l’Empordà) tot i que bé ho podria haver-ho fet als Estats Units d’Amèrica. D’aquí que els seus gustos musicals mirin directament a clàssics del folk-rock nord-americà, com ara Bob Dylan, Neil Young o Beck. Encara que també és impossible no tirar més cap a casa i buscar referències entre els grans d’aquí, com Pau Riba o Jaume Sisa. (...) El seu su últim disc, “Temps i Rellotge”, de moment està recollint les mateixes bones crítiques que va rebre el seu debut: “Viva!”. (Joan Rodríguez).
Jo vull afegir que, a més a més de llegir la lletra de la cançó i escoltar-la, no deixeu de veure el vídeoclip. Està molt ben fet i va ser escollit com el millor en el Festival REC de Tarragona.

Com un ganivet que talla tot un dia enter en trossets, com si el temps es pogués dividir com si res. És com dir que el temps és un rellotge. Ja fa massa temps que ens hem deixat endur pel ritme feixuc, ritme que no és vida ni present ni futura. Hi ha un soroll que viu entre nosaltres. Temps fa que vàrem deixar de jugar, que vàrem oblidar totes aquelles dreceres que porten a un país sense les presses. El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts! Sense paraules. Hem de trobar temps per estar molt més temps junts, sense comptar les hores passades, perduts entre abraçades.

Has de controlar aquests teus maleïts instints maternals. Estan destrossant la teva parella. Almenys fes-ho per ella. L’agenda que ens ajuda és qui ens dóna la mesura del temps. Hem de trobar moments per deixar fugir la nostre ment. Llocs sense cobertura. Temps fa que vam oblidar el camí que porta a aquell paradís on els nens són nens, i els grans han de renéixer. El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts! Muts! Sense esperances! Hem de trobar temps per estar molt més temps junts, sense comptar les hores passades, perduts entre abraçades.

(ESCOLTA-LA)

DIGUE'M QUE M'ESTIMES. Els Pets

Una petició d’última hora. Salut

“Condons adulterats” era el suggestiu nom amb que eren coneguts Els Pets al petit poble de Constantí abans de saltar a la fama amb el seu autoanomenat “rock agrícola”. La seva música, dotada d'un gran eclecticisme, amb influències que van del "pop anglès" al "soul americà", i sobre tot les seves lletres compromeses, provocadores i dotades d'un gran sentit de l'humor, fan que en cada moment de les nostres quotidianitats ens pugui venir al cap alguna de les seves cançons per acabar d’emmarcar alguna escena, del tot surealista, amb el seu toc de gràcia. Perquè no. “Digue’m que m’estimes” avui he sortit de casa taral·larejant aquesta cançó. A mi em transmet un bon rollet al cos i un perquè no1 al cap. Condons adulterats o amor adulterat, tan se val, tot compta, això si, indispensable el sentit de l’humor.


Digue'm que m'estimes encara que sigui un somni, digue'm que em desitges i et prometo que et creuré. Digue'm que m'enyores i que no et passen les hores, digue'm que em somies cada nit des de fa temps. Saps que sé molt bé que un altre t'omple la vida i que no pot ser, que no vols mirar el passat; i ara que he tornat no pretenc trobar-te sola, tan sols tenir-te un cop més al costat. Digue'm que m'estimes, omple'm el cos de mentides només et demano un dia i demà ja hauré marxat. Sols amb tu podria suportar la melangia i guarir-me la ferida que m'ha quedat. Digue'm que m'estimes encara que no t'ho creguis, digue'm que em desitges i després me n'aniré. Digue'm que m'enyores i et sap greu quan te n'adones, digue'm que em somies enganya'm encara més. Saps que marxaré i no em tornaràs a veure, aquest cop pot ser l'últim que m'abraçaràs; i en aquest instant recordarem la nostra història, aquell amor que amb el temps s'ha esborrat. Digue'm que m'estimes omple'm el cos de mentides, només et demano un dia i demà ja hauré marxat. Sols amb tu podria suportar la melangia i guarir-me la ferida que m'ha quedat.

(ESCOLTA-LA)

BATISCAFO KATIUSKAS. Antònia Font

Ahir, després d’acabar l’entrenament, vaig anar amb un amic a fer un entrepà mentre veiem el final del partit de futbol. Va vèncer Espanya. Ara haurà de trencar una estadística que diu que fa més de 80 anys que la ‘roja’ no guanya Itàlia en partit oficial. Com pesa la història! Després que acabés el matx, vaig acomiadar-me del meu col·lega i cap a casa. Vaig entrar al meu pis arrossegant els peus. Estava trinxat! Vaig posar roba bruta a la rentadora. Em vaig estirar al sofà tot esperant que fessin a la tele ‘Muchachada Nui’. Però mentre començava vaig fer zapping i vaig trobar ‘Caiga Quien Caiga’. Pura gasosa. Des que van plegar El Gran Wyoming i companyia al show li falta mal cafè. Finalment va començar ‘Muchachada Nui’. Ahir potser va estar un pelín fluix. Bé, no obstant, em va agradar la paròdia de Mickey Rooney. Quan va acabar em vaig ficar al sobre i, com cada dimecres després d’entrenar, m’ha agafat insomni. Avui m’he despertat destrossat de l’entrenament i el mal dormir. Tinc el genoll inflat i un dit de la mà que sembla una botifarra, però, què collons, és dijous i fa un dia esplèndid. He sortit de casa camí de la feina. He entrat al metro. És com navegar en submarí per aigües insondables. Un xic claustrofòbic. No diríeu mai qui m’hi he trobat durant el trajecte.

Batiscafo monoplaça, es teu focus a s'abisme de ses aigües insondables, només tu les averigües. Batiscafo socialista redactant informe tràgic, camarada, maquinista a institut oceanogràfic. Batiscafo solitari, dus un ruting planetari. Retxes de sol atravessen blaus marins, ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles, que ja s’ha fet de nit. I es plàncton s’il·lumina, i canten ses balenes a 30.000 quilòmetres d’aquí. Retxes de sol atravessen blaus marins, ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles,que ja s’ha fet de nit. I es plàncton s'il·lumina i canten ses sirenes aproximadament per no existir.
Batiscafo socialista redactant informe tràgic, catedràtic Yuri Puskas a institut oceanogràfic.. Batiscafo katiuscas, fas un atles visionari. Retxes de sol atravessen blaus marins, ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles, que ja s’ha fet de nit. I es plàncton s’il·lumina i canten ses balenes a 30.000 quilòmetres d’aquí. Retxes de sol atravessen blaus marins, ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles, que ja s’ha fet de nit. I es plàncton s’il·lumina i canten ses sirenes aproximadament per no existir.

(ESCOLTA-LA)

SUPERGANGA. Glissando*

En música, un glissando és un efecte sonor que consisteix a passar ràpidament d'un so a un altre fent escoltar tots els sons intermitjos possibles (no només els tons i semitons), segons la característica de l'instrument. En els teclats, com ara el piano, l'orgue, l'acordió, etc, el glissando es fa relliscant sobre les tecles blanques o negres. El seu signe gràfic és una línia ondulada acompanyada de la paraula Gliss. entre la nota de partida i la nota final.

No em busquis que em podries trobar.
Desperta’m, no voldria tornar a fer tard.
Dispensa’m perquè no sé explicar.
Per això a estones lliures se m’esgoten les emocions.

Si em despullo sencera descobreixo
poc a poc els defectes.

El meu món no el sé pas dibuixar.
Barreres que em bloquegen la realitat.
No arribo a semblar el que sóc.
Per això a estones lliures se m’esgoten les emocions.

Si em despullo sencera descobreixo
poc a poc els defectes.
Si em despullo sencera descobreixo
poc a poc els defectes.

Els contes que acostumo a inventar
me’ls guardo, ja no vols sentir-ne a parlar.
M’enfonso i no ho puc evitar.
Per això a estones lliures se m’esgoten les emocions.

Si em despullo sencera descobreixo
poc a poc els defectes.
Si em despullo sencera descobreixo
poc a poc els defectes.
Desitjo.

(ESCOLTA-LA)

NO TORNARAN. Whiskyn's

El meu cap, el meu cor, s'aguanten d'un fil d'antics records. El meu cor, el meu cap, barrejats a dins del mateix sac. Un grapat de raons per a passar full a un dia nou. Però de nou atrapat creient millors sempre els temps passats. La nit se m'escapa dins d'un bar, no vull tornar a casa. No tinc pressa per fer-me gran, però no tornaran... No tornaran moments que enyoro.Tots aquells anys no tornaran. Les busques del temps van endavant imponents, ja mai més tornaran.

El meu cap, el meu cor, s'aguanten d'un fil d'antics records. El meu cor, el meu cap, barrejats a dins del mateix sac. L'estiu plega veles per enguany. La tardor no vol tardar. El fred va glaçant el passat i no tornarà. No tornaran moments que enyoro. Tots aquells anys no tornaran. Les busques del temps van endavant imponents, ja mai més tornaran.

(ESCOLTA-LA)

EL FAR DEL SUD. Sopa de Cabra

El dimecres, després d’entrenar, vaig anar amb uns amics al concert que oferia el Gerard Quintana a Badalona, al costat de l’Estació. Hi havia una atmosfera molt especial. Em va semblar que els músics dels quals s’acompanyava eren realment bons i aconseguien que totes les cançons entressin bé. Menció especial al guitarrista, Jordi Busquets, un autèntic crack. Aquest tema és un dels darrers que van sonar. Però no us enganyeu: el concert es basava en el seu últim treball i per tant no estava envoltat de la melangia pròpia d’una banda històrica com els Sopa de Cabra.

La va trobar, a una sala mig buida buscant un somni, fugint del dolor, entrant pels ulls, va sentir mil espurnes. Aquella història va canviar-li el món. Va perdre-ho tot, la partida i la vida. Cada ciutat li esmicolava el cor. Només el far del sud, ell es mira, segueix la flama que res no es mou. I empeny el sol, tan bruna, tan forta i prohibida i es descorda la brusa, el seu cos un somriure viu. Et donaria amor si poguessis tornar-me’n. Et donaria amor si ens poguéssim mirar. Et donaria el món si poguessis parlar-me. Ho donaria tot si et pogués estimar.
Tantes nits va pagar per tenir-la. Tantes excuses per anar tot sol. Però cada cop amb un plor la perdia. La llum s’apaga quan la sort es pon. I el seu record s’estimba en ciutats adormides, i somnia fins l’alba el seu far sense vida, trist. Et donaria amor si poguessis tornar-me’n. Et donaria amor si ens poguéssim mirar. Et donaria el món si poguessis parlar-me. Ho donaria tot si et pogués estimar.
Tremolant, a poc a poc surt del cine: sessió de nit, avui ja és l’últim dia. S’endu el cartell, arriba a casa i l’espia. L’habitació es transforma en un món nou. I li escriu cent mil cartes, la busca i viatja, i el seu centre s’escapa, perd l’ordre i la casa. I apaga el sol, tan bruna, tan feble i prohibida. i s’enfonsa en les ombres, el seu cos un somriure viu. Et donaria amor si poguessis tornar-me’n. Et donaria amor si pogués evitar. Et donaria el món si poguessis parlar-me. Ho donaria tot si et pogués estimar. Et donaria amor, et donaria el món si poguessis mirar. Et donaria amor si volguessis quedar-te. Ho donaria tot si et pogués estimar.

(ESCOLTA-LA)

PILAR. Gossos

Ahh, Pilar, quins records. Eres massa per a mi. Et recordo sovint i només espero que allà on et trobis (segur que no és a prop) tot et vagi més que bé, òptim. Un petó.

Que guapa estàs amb la teva samarra dels Rolling Stones. Em passaria hores, tardes, dies, nits fent-te petons. Trec el cap com un gat i miro al meu voltant, darrera la finestra espero que avui tornis a passar. Quedem a la nit, ja sé que m’ho faràs passar malament, mentre sopem el teu peu comprova si avui estic valent. Sé que t’agrada que em posi vermell, tu ho passes bé i millor quan hi ha molta gent. Ahh Pilar, em passaria tot el dia fent-te petons, Ahh Pilar, tu només vols sexe a qualsevol lloc. Esborres de la frase les drogues i el rock & roll. Això m’agrada però tu t’enfades si no sintonitzo els teus mugrons, ohh Pilar, no em miris d’aquesta manera que se’m queden petits els pantalons. Ahh Pilar, em passaria tot el dia fent-te petons, Ahh Pilar, tu només vols sexe a qualsevol lloc. Que guapa estàs amb la teva samarra dels Rolling Stones, satisfet, ja ho crec, no em dones ni em demanes res més. Sé que t’agrada, que em posi vermell, sé que t’agrada , posar-me calent. Tu ho passes bé i millor quan hi ha molta gent. Ahh Pilar, em passaria tot el dia fent-te petons, Ahh Pilar, (satisfaction) tu només vols sexe a qualsevol lloc.

(ESCOLTA-LA, LA, LA, PILAR, LA, LA, LA)

CAMINS. Sopa de Cabra

Ja que ha sortit en conversació diverses vegades en els últims dies, apareix molt oportunament aquest tema. Per a la part escoltada, he triat la versió que va fer Amaral per a un disc de tribut a l'esmetada banda gironina.

Camins que ara s’esvaeixen, camins que hem de fer sols. Camins vora les estrelles, camins que ara no hi són. Van deixar-ho tot, el cor encès pel món. Per les parets de la mort sobre la pell. Eren dos ocells de foc sembrant tempestes; ara som dos fills del sol en aquest desert. Mai no és massa tard per tornar a començar, per sortir a buscar el teu tresor. Camins, somnis i promeses, camins que ja són nous. No és senzill saber cap a on has de marxar. Pren la direcció del teu cor. Mai no és massa tard per tornar a començar. Per sortir a buscar el teu tresor. Camins que ara s’esvaeixen, camins que has de fer sol. Camins vora les estrelles, camins que ja són nous.

(ESCOLTA-LA)

EMILIANO ZAPATA. Lax'n'Busto

Emiliano Zapata (c. 1879-1919), líder revolucionari i reformador agrarista Mexicà, nascut a Anenecuilco, estat de Morelos. Pagès mestís, en defensa dels drets del seu poble a les terres, ("la tierra es de quien la trabaja"), va reclutar un exèrcit de manobres, en bona part indígines dels pobles i les ‘haciendas’ de Morelos, i amb el crit de guerra "Tierra y Libertad", es va unir al 1910 a la Revolució Mexicana de Francisco Ignacio Madero, l’objectiu del qual era derrocar al règim de Porfirio Díaz.


Quan s'encén una llum, una flama, dins la teva ànima, dins el teu cor, fes perquè no s’apagui, potser valgui la pena. Quan alguns tenen tanta riquesa i a d’altres en canvi, ens falta la feina, un home sense terra no serà un home lliure, no mai. Si no cantem tots que aquesta és la nostra lluita tot seguirà igual. I no em diguis que no, per favor, digues-m'ho a la cara, doncs la terra és la mare, el moment és ara i el lloc és aquí.

Ai Emiliano, Emiliano Zapata, al teu costat vaig lluitar fa molts anys. Torna aquí amb mi però vine amb americana i fes-me un pla d'Ayala per la llibertat.

Tu lluitaves amb terratenientes mentre els manava Victoriano Huertas. Portava ulleres fosques, matava els teus germans. Tu vas dir que la terra ha de ser per aquell que la treballa amb les seves mans i al poble de Morelos vas convèncer tu a crits d'olé! No volies cap càrrec mentre Pancho Villa es va significar. Presidente no vas voler ser, ni un ric hacendado. És per això que jo et canto si volem ser lliures haurem de lluitar.

Ai Emiliano, Emiliano Zapata, al teu costat vaig lluitar fa molts anys. Torna aquí amb mi però vine amb americana i fes-me un pla d'Ayala per la llibertat. I si és que algú té molta fortuna, que no la guardi tota per a ell, que si la lluna per a tots és una, també la terra serà per a la gent. Sé que ho veurem, la nostra ànima és una, algun dia ho veurem...

Ai Emiliano, Emiliano Zapata...

(ESCOLTEU-LA)

NOIA DE PORCELLANA. Pau Riba

Una delícia absoluta. Ja la podrien agafar com exemple molts que avui dia es consideren artistes quan en el fons no són més que autòmates o lloros que repeteixen el que senten a altres llocs, i que no tenen actitud alguna

"Noia de porcellana buscava una ànima dintre teu i això era com buscar papallones blanques damunt la neu.Noia de porcellanala teva entranya és plena de ventuna, brisa de maig amb pètals de rosa és aire innocent. Noia de porcellana tot el teu cos és un recipient a punt per ser omplert d’aigua i posar-hi un lliri quan ve el bon temps. Noia de porcellana buscava força en el teu parlar i això era com buscar papallones blaves damunt la mar. Noia de porcellana d’una mirada et van trencar un braçs; emblaves indignadac om una santa sense beats. Noia de porcellanatota ets tan fràgil que t’has tancat sota d’una campana que sona dolça i és de cristall. Noia de porcellana buscava llum en la teva pell i això era com buscar papallones d’aire allà on bufa el vent. Noia de porcellana tens la mirada ben transparent, la pell de cel·lofana i la carn translúcida i repel·lent. Noia de porcellana què vols que et donin no donant res; ets freda i inhumana i et preocupes de cinc a set."

(ESCOLTAR LA CANÇÓ)