CAPTATIO BENEVOLENTIAE. Manel

Una petició

Crec que és avui quan acaba l’estiu, o comença la tardor. Segons com es miri. Per mi, que mai m’ha agradat el mes de setembre, és aquesta una època una mica dura. S’acaba el bon temps i tot allò que comporta l’estiu i les vacances. S’imposa la rutina, el treball, els horaris i el ritme frenètic i pautat del dia a dia. Cada cop em costa més adaptar-me. A més aquest setembre està sent especialment dur, així és que he tingut ganes de fer-te una petició de cançó.
Cada any, la Fundació Prudenci Bertrana convoca amb la col·laboració de la revista “Enderrock” el Premi Cerverí a la millor lletra de cançó en català. Les vuit cançons candidates poden ser triades per votació popular fins el 8 d’octubre al portal http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=1194.
Això ho vaig descobrir l’altre dia però la cançó de Manel, que és per cert una de les més votades, la conec des de fa una mica més, tot just quan es va començar a parlar d’aquest grup a finals del 2008. Sens dubte Manel s’ha convertit en el grup català de l’any amb un ampli reconeixement tant de crítica com de públic.
S’ha de reconèixer que han irromput en el panorama musical actual amb un estil molt diferent i personal. Les seves lletres alegres i aparentment senzilles són en el fons iròniques i molt originals. Es per això que ens fan riure o somriure.
Dedico aquest cant optimista a totes les persones que estem passant moments difícils i tenim la sensació que tot se’ns fa una muntanya. Recomano escoltar-la sovint.
Manel actuarà el dissabte 26 a l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm dins els actes de la Mercè. Espero poder anar i escoltar els seus ukeleles en directe.

NOTA: La “captatio benevolentiae” (del llatí captatio 'captació, fet de cercar alguna cosa' i benevolentia 'benvolença, el fet de voler bé a una cosa o a algú, de veure bé una cosa') és un recurs literari i retòric que molts autors empren al principi dels seus escrits o de les seves exposicions per tal de captar la bona predisposició dels lectors o de l'auditori. En general, es demana d'entrada disculpes per les possibles errades que pugui haver-hi en el text o en la exposició, bé que sovint es tracta d'un cas de falsa modèstia. Era un recurs molt usat entre els autors del segle XV fins al segle XIX. (Wikipèdia).


LLETRA
Provem d'encaixar en escenes boniques, amb ports de diumenge farcits de gavines, en grans sobretaules on els avis canten, en nits vora el foc abraçats a una manta. I es tracta de ser els simpàtics del barri, els que ballen i ballen fins que els músics parin. Irrompre arrogants lluint les millors gales, en discos amb dones amb feines estables. I a vegades ens en sortim, i a vegades ens en sortim. I a vegades una tonteria, de sobte, ens indica que ens en sortim. I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.
Busquem quedar bé en el retaule magnífic, dels que van pel món amb posat monolític i afronten la vida mirant-la a la cara i un dia contents compren flors a sa mare. Intentem trampejar per ser persones dignes. El pare modèlic que volen les filles, el de la veu greu, el de la mà forta, que paga un vermut i que arregla una porta. I després tancar els ulls i sentir el món en calma, hi ha dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre. Havent enllestit un gran epitafi que arranqui somriures a tots els que passin. I a vegades ens en sortim, i a vegades ens en sortim. I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.
I a vegades ens en sortim, i a vegades ens en sortim. I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. I a vegades se’ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim. I a vegades contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que creiem lògic tot fent evident que per un moment ens en sortim.

TRADUCCIÓ
Intentamos encajar en escenas bonitas, con puertos de domingo repletos de gaviotas, en grandes sobremesas donde los abuelos cantan, en noches junto al fuego abrazados a una manta. Y se trata de ser los simpáticos del barrio, los que bailan y bailan hasta que los músicos paren. Irrumpir arrogantes luciendo las mejores galas, en discos con mujeres con trabajos estables. Y a veces lo conseguimos, y a veces lo conseguimos. Y a veces una tontería, de repente, nos indica que lo conseguimos. Y a veces una carambola, de repente, nos demuestra que lo conseguimos.
Buscamos quedar bien en el retablo magnífico, de los que van por el mundo con una apariencia monolítica y afrontan la vida mirándola a la cara y, un día, contentos, compran flores a su madre. Intentan trampear para ser personas dignas. El padre modélico que quieren las hijas, el de la voz grava, el de la mano fuerte, que paga un vermú y arregla una puerta. Y después, cerrar los ojos y sentir el mundo en calma, hay dos pajarillos cantando pío-pío sobre un árbol. Habiendo acabado un gran epitafio que arranque sonrisas a todos los que pasen. Y a veces lo conseguimos, y a veces lo conseguimos. Y a veces una tontería, de repente, nos indica que lo conseguimos. Y a veces una carambola, de repente, nos demuestra que lo conseguimos.
Y a veces lo conseguimos, y a veces lo conseguimos. Y a veces una tontería, de repente, nos indica que lo conseguimos. Y a veces se nos presenta la virgen y, de repente, nos revela que lo conseguimos. Y a veces, contra todo pronóstico, una gran chorrada le da la vuelta a todo lo que creíamos lógico haciendo evidente que por un momento lo conseguimos.

(ESCOLTA-LA)