Cert que vull continuar i continuaré amb la història de la persecució pels carrers del Barri Gòtic de Barcelona. No obstant això, avui és el moment de retre un petit homenatge a un gran artista compatriota meu que ens ha deixat fa poc. Més d’un cop me’l vaig trobar pels carrers de Bolònia mentre hi vaig viure el 1990. Inclús un dia va aparèixer a la llibreria on jo treballava per al senyor Fòscolo, interessat en un llibre. En fi, tres dies li van faltar per fer 69 anys. Així és la vida. Ja sabem que és un tòpic excessivament utilitzat però, en aquest cas no pot ser més veritat: se’n van els millors; desapareix el talent i puja la mesquina mediocritat dels qui, un cop mort, s’han dedicat a embrutar la seva memòria amb especulacions de caràcter morbós sobre la seva orientació sexual.L’estil poètic de Lucio Dalla com lletrista és, en diversos aspectes, l’antítesi dels cantautors convencionals: sense pretensions d’erudició ni de formalisme; jugant, de vegades amb l’alegria, i de vegades amb la inquietud amb la llengua quotidiana.
La admiració pel mar, que arribarà a cimeres gairebé freudianes a la magnífica ‘Nun parlà’; el gust pel cultiu d’una afectivitat encara adolescent (‘Stela di mare’ o ‘Futura’); les desconcertants passes del dramàtic al còmic són algunes de les característiques de les seves lletres, alhora que les seves músiques resulten cada cop més cantables i fascinants.
Durant al menys deu anys, Dalla posa d’acord a públic i crítica cosa que potser només Franco Battiato havia estat capaç de fer. Diversos cantautors de la generació posterior són explícits deutors seus (Carboni, Bersani, Grignani, Antonacci..., col·laboracions amb De Gregori, i ressons de Dalla en Rossi, Forniciari i Ligabue).
Passada la fita del mig segle, Dalla entra en un crepuscle daurat, abandona els histrionismes i accepta amb saviesa popular les conseqüències de l’edat. A l’últim decenni, els seus àlbums perden l’impacte sorprenent i original i esdevenen excel·lents mostres de cançons d’autor.
El Dalla actual era un artista encara vital que aconseguia no convertir-se en una icona de sí mateix i continuava proposant una música emocionant i plenament seva. El 2004 participa en el disc col·lectiu ‘Neruda en el corazón’ que celebra el centenari el poeta Pablo Neruda.
Va traspassar fa pocs dies. El seu cos va ser trobat pel seu company, l’actor Marco Alemanno amb qui vivia des de feia anys. Després de la seva mort es va fe pública als mitjans de comunicació italians la seva condició homosexual, obrint un debat sobre el que suposa a Itàlia ser gai. (Font: Viquipèdia)
LLETRA
Ci nascondiamo di notte per paura degli automobilisti, degli inotipisti. Siamo i gatti neri. Siamo i pessimisti. Siamo i cattivi pensieri e non abbiamo da mangiare. Com'è profondo il mare. Com'è profondo il mare.
Babbo, che eri un gran cacciatore di quaglie e di faggiani, caccia via queste mosche che non mi fanno dormire, che mi fanno arrabbiare. Com'è profondo il mare. Com'è profondo il mare.
E' inutile. Non c'è più lavoro. Non c'è più decoro. Dio o chi per lui sta cercando di dividerci, di farci del male, di farci annegare. Com'è profondo il mare. Com'è profondo il mare.
Con la forza di un ricatto l'uomo diventò qualcuno. Resuscitò anche i morti. Spalancò prigioni. Bloccò sei treni con relativi vagoni. Innalzò per un attimo il povero ad un ruolo difficile da mantenere. Poi lo lasciò cadere a piangere e a urlare solo in mezzo al mare. Com'è profondo il mare.
Poi da solo l'urlo diventò un tamburo e il povero come un lampo nel cielo sicuro cominciò una guerra per conquistare quello scherzo di terra che il suo grande cuore doveva coltivare. Com'è profondo il mare. Com'è profondo il mare.
Ma la terra gli fu portata via compresa quella rimasta addosso fu scaraventato in un palazzo, in un fosso. Non ricordo bene. Poi una storia di catene, bastonate e chirurgia sperimentale. Com'è profondo il mare. Com'è profondo il mare.
Intanto un mistico, forse un'aviatore, inventò la commozione e rimise d'accordo tutti, i belli con i brutti, con qualche danno per i brutti che si videro consegnare un pezzo di specchio così da potersi guardare. Com'è profondo il mare. Com'è profondo il mare.
Frattanto i pesci, dai quali discendiamo tutti, assistettero curiosi al dramma collettivo di questo mondo che a loro indubbiamente doveva sembrar cattivo. E cominciarono a pensare nel loro grande mare. Com'è profondo il mare. Nel loro grande mare. Com'è profondo il mare.
E' chiaro che il pensiero dà fastidio anche se chi pensa e' muto come un pesce. Anzi un pesce e come pesce è difficile da bloccare. Perchè lo protegge il mare. Com'è profondo il mare.
Certo, chi comanda non è disposto a fare distinzioni poetiche. Il pensiero come l'oceano non lo puoi bloccare. Non lo puoi recintare. Così stanno bruciando il mare. Così stanno uccidendo il mare. Così stanno umiliando il mare. Così stanno piegando il mare.
TRADUCCIÓ
De nit ens amaguem per por als conductors, als linotipistes. Som els gats negres. Som els pessimistes. Som els pensaments dolents i no tenim què menjar. Que n’és de profund el mar. Que n’és de profund el mar.
Pare, tu que has estat un gran caçador de guatlles i faisans, acaba amb aquestes mosques que no em deixen dormir, que em fan empipar. Que n’és de profund el mar. Que n’és de profund el mar.
És inútil. Ja no queda feina. No hi ha decor. Déu, o algú en el seu lloc, intenta dividir-nos, de fer-nos mal, d’ofegar-nos. Que n’és de profund el mar. Que n’és de profund el mar.
Amb la força d’un xantatge l’home va esdevenir algú. També va ressuscitar els morts. Va obrir presons. Va bloquejar sis trens amb els seus respectius vagons. Va elevar els pobres a un rol difícil de mantenir. Després el va deixar caure, plorar i cridar sol en mig del mar. Que n’és de profund el mar.
Aleshores el crit es va convertir en un tambor i els pobres, com un llampec en el cel estable, van començar una guerra per conquerir aquella broma de terra que els seus grans cors havien de conrear. Que n’és de profund el mar. Que n’és de profund el mar.
Però la terra els fou presa. Tot el que quedava d’ells ho van llançar a un palau, a una rasa, no ho recordo bé. Després una història de cadenes, pallisses i cirurgia experimental. Que n’és de profund el mar. Que n’és de profund el mar.
Després un místic, potser un aviador, va inventar la commoció i va posar tothom d’acord, als guapos amb els lletjos, amb algun dany per als lletjos, als quals els van entregar un tros d’espill per així poder mirar-se. Que n’és de profund el mar Que n’és de profund el mar
Mentrestant els peixos, dels quals descendim tots, van assistir curiosos al drama col•lectiu d’aquest món que a tots, indubtablement, els devia semblar dolent. I van començar a pensar en el seu vast mar. Que n’és de profund el mar. El seu vast mar. Que n’és de profund el mar
Està clar que el pensament molesta, també si qui pensa és mut com un peix. Més aviat un peix, en tant que peix, és difícil d’agafar perquè el protegeix el mar. Que n’és de profund el mar.
I clar, aquell qui mana no està disposat a fer distincions poètiques. El pensament, com l’oceà, no es pot prendre, no es pot tancar. Així estan cremant el mar.. Així estan matant el mar. Així estan humiliant el mar. Així estan plegant el mar.
