Pàgines

dimecres, 30 de juliol del 2008

LA CAMA DE PIEDRA. Miguel Aceves Mejía

No, no estic de broma. M’agraden els ‘corridos de México’. N’hi ha que són veritables tragèdies, històries d’amor, de tirans, d’alliberació. Tot el que de romàntic té una revolució. El divendres vaig anar a sopar amb uns amics a un restaurant mexicà del centre de Badalona. Com que aquell mateix dia havia estat el meu sant vaig arrencar a cantar-me a mi mateix (amb veu discreta), amb l’ajuda ocasional i inestimable d’un dels comensals: “estas son las mañanitas que cantaba el Rey David...” La resta dels amics no s’ho podien creure i contemplaven el recital amb els ulls ben oberts, no sé si per la sorpresa, o per la forta ració de picant que tot just acabaven d’ingerir. Meditava sobre la conveniència que aquesta fos la cançó d'avui, però després de veure ahir a la TV 'Gringo Viejo', qualsevol tipus de dubte va quedar esvaït. El cas és que la pel·licula especula sobre els últims dies de l’escriptor i periodista nord-americà, Ambrose Bierce. El 1913, Bierce, ja septuagenari, va creuar a través de El Paso, la frontera cap a Mèxic i es va unir l’exèrcit de Pancho Villa en qualitat d’observador. En una de les seves darreres cartes, dirigida a un amic íntim li deia això:
Adéu — si sents que he estat col·locat contra un mur de pedra mexicà i m’han afusellat fins a convertir-me en pedaços, sis plau, entén que jo penso que aquesta és una manera molt bona de sortir d’aquesta vida. Supera l’ancianitat, la malaltia, o la caiguda per les escales del celler. Ser un gringo a México, ¡ah, això sí és eutanàsia!

De piedra ha de ser la cama, de piedra la cabecera. La mujer que a mi me quiera, me ha de querer ya de veras. Ay, ay, ay, corazón! porque no amas. Subí a la sala del crimen, le pregunte al presidente, que si es delito quererte,que me sentencien a muerte. Ay, ay, ay, corazón! porque no amas. El día que a mi me maten, que sea de a cinco balazos y estar cerquita de ti para morir en tus brazos. Ay, ay, ay, corazón! porque no amas. Por caja quiero un sarape, por cruz mis dobles cananas, y escriban sobre mi tumba: mi último adiós con mis balas. Ay, ay, ay, corazón! porque no amas.

(ESCOLTA-LA)

divendres, 25 de juliol del 2008

AZZURRO. Adriano Celentano

Adriano Celentano va fer 70 anys el dia de Reis. Des de ben petit que he sentit parlar de Celentano. La meva mare tenia predilecció pel 'Pregherò'. El meu pare preferia 'Qui non lavora, non fa l’amore'. Crec que la primera cançó d’ell que vaig sentir va ser ‘Il ragazzo della Via Gluck’. De fet encara és la meva preferida. M’agradava el tros on diu: 'e sentirò l’amico treno che fischia cosí, uau, uau'. Però l’associo molt especialment a quan vaig viure a Treviso. Al carrer Preganziol, hi havia la gelateria Arcobaleno, que regentava GianMarco Pisello. Crec que li va posar aquest nom al seu negoci per la cançó de Nicola di Bari. Il signore Pisello era de Pèsaro, de la regió de Le Marche. Tenia un accent ben peculiar que el meu germà i jo tractàvem d’imitar. Acostumàvem a anar-hi molts diumenges d’estiu a prendre un gelat. Una tarda, a finals de juliol, podria haver estat perfectament un dia vint-i-cinc, mentre menjava el meu gelat favorit, el de cioccolato bianco, recordo que sonava aquest 'Azzurro' en una vella ràdio. Il signore Pisello solia dir que Adriano Celentano i Paolo Conte eren els més grans cantants que havia donat Itàlia després de la Guerra. Si afegíssim Franco Battiato a aquesta terna, jo no hi podria estar més d’acord.


Cerco l'estate tutto l'anno e all'improvviso eccola qua... Lei è partita per le spiaggie e sono solo quassù in città. Sento fischiare sopra i tetti un aeroplano che se ne va. Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro e lungo per me, mi accorgo di non avere più risorse senza di te, e allora io quasi quasi prendo il treno e vengo, vengo da te, ma il treno dei desideri, dei miei pensieri all'incontrario va.
Sembra quand'ero all'oratorio con tanto sole, tanti anni fa... Quelle domeniche da solo in un cortile a passeggiar... Ora mi annoio più di allora: neanche un prete per chiaccherar... Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro e lungo per me, mi accorgo di non avere più risorse senza di te, e allora io quasi quasi prendo il treno e vengo, vengo da te, ma il treno dei desideri, dei miei pensieri all'incontrario va.
Cerco un po' d'Africa in giardino tra l'oleandro e il baobab, come facevo da bambino, ma qui c'è gente, non si può più: stanno innaffiando le tue rose, non c'è il leone, chissà dov'è... Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro e lungo per me, mi accorgo di non avere più risorse senza di te, e allora io quasi quasi prendo il treno e vengo, vengo da te, ma il treno dei desideri, dei miei pensieri all'incontrario va.


Espero l’estiu tot l’any i, de sobte, ja està aquí. Ella ha marxat a la platja i jo estic sol aquí, a la ciutat. Sento el soroll a sobre el sostre d’un avió que se’n va. Blava, la tarda és blava i se’m fa llarga. M’adono que no tinc remei sense tu. I ara vaig agafar el tren pels pèls per anar amb tu. Però el tren dels desigs sempre va a l’inrevés del meu pensament.
Sembla quan era al seminari, feia tant de sol, fa molts anys. Aquells diumenges en soledat, passejant pel camp. Avui m’enfado més que aleshores, però ni tan sols tinc un capellà per xerrar. Blava, la tarda és blava i se’m fa llarga. M’adono que no tinc remei sense tu. I ara vaig agafar el tren pels pèls per anar amb tu. Però el tren dels desigs sempre va a l’inrevés del meu pensament.
Busco una mica d’Àfrica al jardí, entre el llorer i el baobab, com feia quan era una criatura, però aquí hi ha gent i ja no es pot: estan regant les teves roses, no hi ha el lleó, qui sap on hi deu ser. Blava, la tarda és blava i se’m fa llarga. M’adono que no tinc remei sense tu. I ara vaig agafar el tren pels pèls per anar amb tu. Però el tren dels desigs sempre va a l’inrevés del meu
pensament.


(ESCOLTA-LA)

CONCIERTO DE ZAMBOMBA. Hermanos Calatrava

Després de la cançó d’ahir tenim aquesta nova proposta. Paradoxes de la democràcia. Estava previst publicar aquesta entrada divendres passat. No va ser possible per problemes de línia. De totes formes, no deixeu de llegir ni de veure el vídeo perqué és molt graciós. Per cert, avui actua Jaume Sisa a Badalona.

Que pasa Quim! Espero que te decidas a poner este tema aunque difiera del temario habitual del blog. Si hablamos de música, no hay nada mas grande que la música clásica.

La zambomba es un instrumento membranófono del grupo de tambores de fricción, su origen es africano y su introducción a España data del siglo XV cuando en la península comenzaron a entrar esclavos de Zaire por trata directa.Zambomba no es una palabra onomatopéyica, proviene del congo zimbembo y significa "el canto de los funerales". En España se mantuvo este vocablo. Sin embargo, en la Europa colonial esto no sucedió. Los franceses lo llamarían "Pignato", los ingleses "Rommelpot", los alemanes "Hirtentrommel", llevandose la palma por su falta de respeto los italianos "Caccarella" y "Puttiputti". Caso aparte fué un poblado íbero subdesarrollado (Badalona), donde lo denominarían "Macoca". La canción de hoy, contiene los minutos musicales mas brillantes que jamás se han logrado con este instrumento. Los hermanos Calatrava, alumnos aventajados del gran Maestro Rodrigo, alcanzan la perfección. Espero que os guste y os sirva de introducción a la música clásica.

(GAUDEIX-LO)

dijous, 24 de juliol del 2008

I AM A ROCK. Paul Simon & Art Garfunkel

No tinc hipoteca, no tinc cotxe, no tinc parella, no tinc fills, no porto una vida ordinària. Però que no se m’entengui malament: ni molt menys pretenc afirmar que per aquestes raons em consideri millor. Em refereixo a que sembla ser que tinc ja una edat en què se suposa que he de començar a pensar en certes coses. Ahir, sense anar més lluny, m’ho van tornar a recordar: el ràpid que té el negoci a sota de casa meva. Tenir això o allò. Si tot es redueix a posseir coses, a acumular béns, a viure convencionalment, sento dir que no m’hi veig. Sé que, evidentment, no sóc l’únic ésser en el món que veu les coses així. No espero res, no sé res, no tinc res, llevat d’amics i família. De vegades vaig donant pals de cec, és inevitable. Per això sé que, en algun moment, he pogut decebre a algú. De fet, sé que he decebut a molta gent. Només puc dir ho sento, procuro ser honest amb mi mateix. I puc assegurar que hi ha cops que és ben difícil.


A winter's day, in a deep and dark December; I am alone, gazing from my window to the streets below, on a freshly fallen silent shroud of snow. I am a rock, I am an island. I've built walls, a fortress deep and mighty, that none may penetrate. I have no need of friendship; friendship causes pain. It's laughter and it's loving I disdain. I am a rock, I am an island. Don't talk of love. Well, I've heard the word before. It's sleeping in my memory. I won't disturb the slumber of feelings that have died. If I never loved I never would have cried. I am a rock, I am an island. I have my books and my poetry to protect me; I am shielded in my armour, Hiding in my room, safe within my womb. I touch no one and no one touches me. I am a rock, I am an island. And a rock feels no pain; and an island never cries.

Día de invierno, de un profundo y oscuro diciembre; estoy solo, mirando fijamente desde mi ventana a las calles que hay abajo con un silencioso manto de nieve recién caída. Soy una roca, soy una isla. He construido muros, una fortaleza profunda y poderosa, donde nadie puede penetrar. No tengo ninguna necesidad de amistad; la amistad causa dolor. Desdeño las risas y el amor. Soy una roca, soy una isla. No me hables de amor. Ya he oído la palabra antes. Está durmiendo en mi memoria. No perturbaré el sueño de sentimientos que han muerto. Si nunca hubiera amado, jamás habría llorado. Soy una roca, soy una isla. Tengo mis libros y mi poesía que me protegen; me escudo en mi armadura. Escondido en mi habitación, a salvo en mi caja fuerte. No toco a nadie y nadie me toca. Soy una roca, soy una isla. Y una roca no siente dolor; y una isla nunca llora.

(ESCOLTA-LA)

dimecres, 23 de juliol del 2008

BRIGITTE. Los Planetas

Rarament arribo tard a la feina. Gairebé sempre fitxo abans de les vuit, de manera que aprofito per baixar a l’office i lligar un suc dels que normalment guardo a la nevera. Pinya, taronja, préssec? Avui, taronja. Mentre me’l prenc llegeixo algunes pàgines de ‘La Cartuja de Parma’, de Stendhal. Quin personatge, aquest Fabrizio del Dongo! Quan acabo de beure el suc vaig a recepció i recullo els diaris: La Vanguardia, El País, Avui, Expansión, La Gaceta i Cinco Días. Cada dia igual. Em fico a l’ascensor i pujo cap al meu despatx. Badallo. El mirall em diu: ‘talla’t els cabells que estaràs més guapo i polit’, és a dir, la mateixa cançó que algunes companyes. Afortunadament, són només quatre pisos i no tinc ocasió de ratllar-me. Quan surto i es tanquen les portes darrere meu ja no penso que necessito anar al barber. Vaig a la meva taula, engego l’ordinador i miro la Gran Via des de la finestra. Avui farà un dia esplèndid. Torno a la taula i veig que el calendari diu que som a 23 de juliol: Santa Brígida. Joder, els dies, les setmanes, els mesos em passen volant. Encara tinc molt recent el record de prendre el raïm de cap d’any amb el meu germà, però el cas és que demà serà 24 de juliol, Santa Cristina.


A veces quiero estar así, a veces sólo quiero huir, a veces pienso que tan sólo ha sido un sueño y que aún estas aquí, aún estas aquí. Si no puedo cambiar tu forma de pensar, si aún piensas igual entonces nadie lo conseguirá. No lo conseguirá. Y si aún no confías en mí, y si aún no confías en mí, no podrás confiar en nadie más. Y cómo puedes explicar algo que no has hecho jamás. A veces pienso que tan sólo ha sido un sueño, y que todo sigue igual, todo sigue igual. Si no puedo cambiar tu forma de pensar, si aún piensas igual entonces nadie lo conseguirá, no lo conseguirá. Y si aún no confías en mí, y si aún no confías en mí, no podrás confiar en nadie más. A veces pienso que es tan sólo un sueño, a veces pienso que es tan sólo un sueño.

(ESCOLTA-LA)

dimarts, 22 de juliol del 2008

DUMB. Nirvana

Un estiu, per fortuna, gens calorós. Almenys de moment es fan esperar els dies de fastigosa xafogor. Ho celebro. Per a mi collonut perquè, sense adonar-nos, hem liquidat pràcticament un altre mes sense que ens molesti la punyetera canícula.
Estic fart de contestar al telèfon ofertes d’aire condicionat. Òstia, que no vull. No podrien prendre nota d’una puta vegada a les seves bases de dades. Crec que la propera trucada acabaré responent de manera grollera i inadequada. Sobretot si tornen a trucar al vespre.
No tinc cap interès a visitar la platja ni molt menys prendre el sol. En veritat que ho avorreixo. Detesto les multituds que es torren per després presumir de color de pell. M’importa una merda que pensin que estic tan pàl·lid que semblo malalt.
Ja ho he comentat alguna altra vegada. M’avergonyeixo que Itàlia sigui governada per una caricatura de gigolò, llepaculs i menjanespres, de cognom Berlusconi, i que una bona colla dels meus concitadini esdevingui un ramat que li riu les gràcies. Il cavagliere ho va pillar ràpid: pa i circ, com a l’antiga Roma, calcio i TV. En els nostres dies.

I’m not like them, but I can pretend. The sun is gone, but I have a light. The day is done, but I’m having fun. I think I’m dumb or maybe just happy. Think I’m just happy. My heart is broke, but I have some glue. Help me inhale and mend it with you. We’ll float around and hang out on clouds. Then we’ll come down and I have a hangover. Have a hangover. Skin the sun, fall asleep. Wish away, the soul is cheap. Lesson learned, wish me luck. Soothe the burn, wake me up. I’m not like them, but I can pretend. The sun is gone, but I have a light. The day is done, but I’m having fun. I think I’m dumb or maybe just happy. I think I’m just happy. I think I’m dumb.

No sóc com ells, però puc aparentar-ho. El sol s’ha post, però tinc un llum. El dia s’ha acabat, però em diverteixo. Crec que sóc imbècil o potser només sóc feliç. Crec que sóc feliç. El meu cor s’ha trencat, però tinc pegament. Ajuda’m a esnifar-lo i l’arreglarem plegats. Flotarem i ens penjarem dels núvols. Després baixarem i tindrem ressaca. Tindrem ressaca. Despulla el sol, cau dormida. Anhela, l’ànima és barata. Lliçó apresa, desitja’m sort. Alleuja la cremada, desperta’m. No sóc com ells, però puc aparentar-ho. El sol s’ha post, però tinc un llum. El dia s’ha acabat, però em diverteixo. Crec que sóc imbècil o potser només sóc feliç. Crec que sóc feliç. Crec que sóc imbècil.

(ESCOLTA-LA)

dilluns, 21 de juliol del 2008

¿Y? La Habitación Roja

PRIMERA LEY DE LA TERMODINÁMICA. El incremento de la energía interna de un sistema termodinámico es igual a la diferencia entre la cantidad de calor transferida a un sistema y el trabajo realizado por el sistema a sus alrededores. El primer principio de la termodinámica es una ley empírica que no puede demostrarse teóricamente.
SEGUNDA LEY DE LA TERMODINÁMICA. En una forma concisa, la cantidad de entropía (desorden) de cualquier sistema aislado termodinámicamente tiende a incrementarse con el tiempo, hasta alcanzar un valor máximo. Más sencillamente, cuando una parte de un sistema cerrado interacciona con otra parte, la energía tiende a dividirse por igual, hasta que el sistema alcanza un equilibrio térmico.
TERCERA LEY DE LA TERMODINÁMICA. Es imposible alcanzar una temperatura igual al cero absoluto (-273,15 Cº) mediante un número finito de procesos físicos. Puede formularse también como que a medida que un sistema dado se aproxima al cero absoluto, su entropía tiende a un valor constante específico. No es una noción exigida por la Termodinámica clásica, así que es probablemente inapropiado tratarlo de “ley”.


Le hace enfermar solo el pensar que no todo es igual y en el asiento de detrás es difícil tener el control, descubrir, descifrar. Ojos cerrados a la cruda realidad, que es verse caer. Me atrapará la soledad. Dura es la verdad. cuando no la quieres ver, es como una tempestad. Solía escribir cartas para olvidar, recitar poemas, frágil como cristal. Qué le pasa a mi mundo, pensó, y nadie le respondió, pues si a nadie le importa las preguntas sin respuesta, sólo hay respuestas aprendidas. Que gente tan aburrida!

Le hace romper, romper a llorar, el imaginar que ya no puede cambiar todo lo que pasó. Lo que ocurrió es tan sólo pasado, algo que ya murió, algo que nunca ardió y que nunca verá pues no habrá otra oportunidad. Dejó de preguntar, naufragando en su mar, el pensamiento se le va. Solía escribir cartas para olvidar, recitar poemas, frágil como cristal. Qué le pasa a mi mundo, pensó, y nadie le respondió, pues si a nadie le importa las preguntas sin respuesta, sólo hay respuestas aprendidas. Que gente tan aburrida!

(ESCOLTA-LA)

dijous, 17 de juliol del 2008

SEASIDE. The Kooks

Vigila amb el que desitges, podria esdevenir realitat. Està clar. Si no vols ballar no entris al ball. No tothom vol entrar-hi. Perquè si entres, ah, si entres, corres el perill que et vinguin ganes de sortir a la pista de ball i, moure’t a l’estil John Travolta, desplegant tot el repertori de tàctiques de seducció. Atenció, ves amb compte on trepitges. Un pas en fals i patapam, ja has caigut. Pots prendre mal, i després et costarà més tornar-te aixecar. Malgrat que pensaves que estaves sol a la pista, un cop has caigut prendràs plena consciència de tota la gent que t’envoltava. Jo ja no acostumo a anar a ballar. En tot cas, si hi vaig, em quedo a la barra i veig evolucionar les diverses formes d’actuar dels qui estan a la pista.


Do you want to go to the seaside? I'm not trying to say that everybody wants to go. I fell in love at the seaside. I handled my charm with time and slight of hand. Do you want to go to the seaside? I'm not trying to say that everybody wants to go. I fell in love at the seaside. She handled her charm with time and slight of hand, and oh. But I'm just trying to love you in any kind of way but I find it hard to love you girl when you're far away, away. Do you want to go to the seaside? I'm not trying to say that everybody wants to go. But I fell in love on the seaside, on the seaside. In the seaside.

Vols anar a la platja? No intento dir que tothom hi vulgui anar. Vaig enamorar-me a la platja. Vaig fer servir el meu encant amb temps i delicadesa. Vols anar a la a la platja? No intento dir que tothom hi vulgui anar. Vaig enamorar-me a la platja. Ella va fer servir el seu encant amb temps i delicadesa. Però només intento estimar-te de qualsevol manera. Però trobo molt dur estimar-te, noia quan estàs ben lluny, lluny. Vols anar a la vora del mar? No intento dir que tothom hi vulgui anar sinó que vaig enamorar-me a la vora del mar. A la vora del mar, A la vora del mar.

(ESCOLTA-LA)

dimecres, 16 de juliol del 2008

I BET YOU LOOK GOOD ON THE DANCEFLOOR. Arctic Monkeys

Són tan joves..., tots han nascut després de 1984. Els Arctic Monkeys (Alex Turner, Jamie Cook, Matt Helders i Nick O’Malley), són una banda de rock procedent de High Green, un barri de Sheffield, Anglaterra. Els seus primers dos senzills, “I bet you look good on the dancefloor” i “When the sun goes down”, van anar directament al número 1 de la llista de singles del Regne Unit. El títol de l’àlbum de debut de la banda “Whatever People Say I Am, That’s What I’m not” (qualsevol cosa que la gent digui que sóc, és el que no sóc), és tota una declaració de principis, com també ho és la portada del disc, del tot políticament incorrecta, en un temps que què els fumadors semblen apestats. Es publica al setembre del 2005, i té el rècord d’àlbum de debut més venut en les seves primeres setmanes al Regne Unit, superant el ja clàssic “Definitely Maybe” dels llegendaris Oasis. A l’abril del 2006 la banda va editar un EP amb cinc cançons titulat “Who the fuck are Arctic Monkeys” (qui cony són els Arctic Monkeys). Posteriorment, al febrer del 2007, el grup va anunciar el títol del seu esperat segon disc: “Favourite Worst Nightmare”.
Aquest “I bet you look good on the dancefloor” és una veritable bomba de rellotgeria, un compte enrere de 3 minuts. Ritme frenètic: tic-tac, tic-tac... Els segons van caient inexorablement, tic-tac, tic-tac. A poc a poc va creixent l’excitació de les guitarres i de la veu solista. Després de l’al·lusió a Romeu i Julieta, sembla que reuneixi les forces que queden; un darrer impuls per arribar a l’èxtasi. Fi. Orgasme robòtic.
Cap d’ells ha nascut abans de 1984.


Stop making the eyes at me, I'll stop making the eyes at you. And what it is that surprises me is that I don't really want you to. And your shoulders are frozen (cold as the night). Oh, but you're an explosion (you're dynamite). Your name isn't Rio, but I don't care for sand and lighting the fuse might result in a bang, b-b-bang, go! I bet that you look good on the dancefloor, I don't know if you're looking for romance or I don't know what you're looking for. I said, I bet that you look good on the dancefloor, dancing to electro-pop like a robot from 1984, from 1984!
I wish you'd stop ignoring me, because it's sending me to despair. Without a sound, yeah, you're calling me, and I don't think it's very fair that your shoulders are frozen (cold as the night). Oh, but you're an explosion (you're dynamite). Your name isn't Rio, but I don't care for sand and lighting the fuse might result in a bang, b-b-bang, go! I bet that you look good on the dancefloor, I don't know if you're looking for romance or I don't know what you're looking for. I said, I bet that you look good on the dancefloor, dancing to electro-pop like a robot from 1984, from 1984!
Oh, there ain't no love, no Montagues or Capulets. There are just banging tunes and DJ sets and dirty dancefloors, and dreams of naughtiness! Well, I bet that you look good on the dancefloor, I don't know if you're looking for romance or I don't know what you're looking for. I said, I bet that you look good on the dancefloor, dancing to electro-pop like a robot from 1984, from 1984!

Deja de guiñarme el ojo y yo dejaré de guiñártelo a ti. Y lo que me sorprende es que en realidad no te quiero. Y tus hombros están congelados (fríos como la noche). Oh! Pero eres como una explosión (eres dinamita). Tu nombre no es Río, pero no me importa la arena. Y encender la mecha haría que estallase! Apuesto a que pareces buena en la pista de baile, no sé si buscas rollo o no sé qué estás buscando. Te dije, apuesto a que pareces buena en la pista de baile, bailando electro-pop como un robot de 1984, de 1984!
Ojalá dejaras de ignorarme, porqué me lleva a la desesperación. Me llamas sin un sonido y no creo que sea muy justo que tus hombros estén congelados (fríos como la noche). Oh! Pero eres como una explosión (eres dinamita). Tu nombre no es Río, pero no me importa la arena. Y encender la mecha haría que estallase! Apuesto a que pareces buena en la pista de baile, no sé si buscas rollo o no sé qué buscas. Te dije, apuesto a que pareces buena en la pista de baile, bailando electro-pop como un robot de 1984, de 1984!
Oh, no hay ni amor, ni Montescos ni Capuletos. Sólo son melodías potentes y los platos del DJ, sucias pistas de baile y sueños de travesuras! Apuesto a que pareces buena en la pista de baile, no sé si buscas rollo o no sé qué buscas. Te dije, apuesto a que pareces buena en la pista de baile, bailando electro-pop como un robot de 1984, de 1984!


(ESCOLTA-LA)

dilluns, 14 de juliol del 2008

LA MARSEILLEISE

Ja que avui és 14 de juliol... El 1792, después de la declaració de guerra del Rei d’Àustria, un oficial francès assignat a Estrasburg, Rouget de Lisle, compon la nit del 25 al 26 d’abril, a casa de Dietrich, l’Alcalde de la ciutat, el "Cant de guerra per a l’Exèrcit del Rhin". Aquest cant va ser reprès pels federats de Marsella que participen en la insurrecció de las Tulleries el 10 de agost de 1792. el seu èxit és tal que sel declara cant nacional el 14 de juliol de 1795.

Allons enfants de la Patrie, le jour de gloire est arrivé! Contre nous de la tyrannie, l'étendard sanglant est levé, l'étendard sanglant est levé. Entendez-vous dans les campagnes, mugir ces féroces soldats? Ils viennent jusque dans vos bras, égorger vos fils, vos compagnes! Aux armes, citoyens, formez vos bataillons. Marchons, marchons! Qu'un sang impur abreuve nos sillons!

Marxem, fills de la pàtria, que ha arribat el dia de la glòria! Contra nosaltres s’alça el sagnant estendard de la tirania. ¿No sentiu bramar pels camp aquests ferotges soldats? Doncs venen a degollar els vostres fills i les vostres esposes. A les armes, ciutadans! ¡Formeu els vostres batallons! Marxem, marxem. ¡Que una sang impura amari els nostres solcs!

(ESCOLTA’L)

divendres, 11 de juliol del 2008

50 SPECIAL. Lùnapop

L’any 1999 Cesare Cremonini, amb Nicola Balestri, Gabriele Galassi, Alessandro De Simone i Michele Giuliani (tots procedents de Bolònia), van fundar el grup Lùnapop. Van començar a treballar conjuntament amb el productor Walter Mameli en un projecte musical. Quan el disc (...Squerez?) ja estava preparat per sortir al mercat cap discogràfica no estava disposada a publicar-lo. Irònicament un cop que, finalment, va sortir a la venda, l’àlbum va ser un gran èxit comercial amb cançons com Qualcosa di grande, Resta con me, o aquest 50 Special (traduïda també al castellà i a l’anglès). El més curiós de tot és que el grup, tot i que no està oficialment dissolt, no fa cap activitat des del 2002, cosa que ha permès Cremonini iniciar una carrera solista. Personalment, he de dir que, tot i que sóc conscient que no és la millor cançó de la història, és un d’aquells temes que, almenys a mi, em transmeten molt bon rollo. Tant que quan l’escolto no puc evitar que a la meva cara s’esbossi un somriure, o que recordi les passejades que vaig fer per les colines de Bolònia l’estiu del 1990.

Vespe truccate, anni '60, girano in centro sfiorando i 90. Rosse di fuoco, comincia la danza, di frecce con dietro attaccata una targa. Dammi una Special, l'estate che avanza, dammi una Vespa e ti porto in vacanza! Ma quanto è bello andare in giro con le ali sotto ai piedi se hai una Vespa Special che ti toglie i problemi... Ma quanto è bello andare in giro per i colli bolognesi se hai una Vespa Special che ti toglie i problemi... La scuola non va... ma ho una Vespa, una donna non ho... ma ho una Vespa, domenica è già... e una Vespa mi porterà... fuori città! ...fuori città! Esco di fretta, dalla mia stanza, a marce ingranate dalla prima alla quarta. Devo fare in fretta, devo andare a una festa, fammi fare un giro prima sulla mia Vespa. Dammi una Special, l'estate che avanza, dammi una Vespa e ti porto in vacanza! Ma quanto è bello andare in giro con le ali sotto ai piedi se hai una Vespa Special che ti toglie i problemi... Ma quanto è bello andare in giro per i colli bolognesi se hai una Vespa Special che ti toglie i problemi. La scuola non va... ma ho una Vespa, una donna non ho... ma ho una Vespa, domenica è già... e una Vespa mi porterà... fuori città! ...fuori città!

Vespas trucadas, años 60, dan vueltas por el centro rozando los 90. Rojo - fuego, empieza el baile, flechas con una matrícula colocada detrás. Dame una Special, el verano que avanza, dame una Vespa y te llevo de vacaciones! Qué guay dar una vuelta con las alas bajo los pies si tienes una Vespa Special que te quita los problemas. Qué guay dar una vuelta por las colinas de Bolonia, si tienes una Vespa Special que te quita los problemas. La escuela no va bien... pero tengo una Vespa, no tengo una chica... pero tengo una Vespa, ya es domingo... y una Vespa me llevará fuera de la ciudad! Salgo deprisa, de mi habitación, embrago las marchas desde la primera a la cuarta. Tengo que darle caña, tengo que ir a una fiesta, primero me doy un rulo montando mi Vespa. Dame una Special, el verano que avanza, dame una Vespa y te llevo de vacaciones! Qué guay dar una vuelta con las alas bajo los pies si tienes una Vespa Special que te quita los problemas. Qué guay dar una vuelta por las colinas de Bolonia, si tienes una Vespa Special que te quita los problemas. La escuela no va bien... pero tengo una Vespa, no tengo una chica... pero tengo una Vespa, ya es domingo... y una Vespa me llevará fuera de la ciudad!

(ESCOLTA-LA)

dijous, 10 de juliol del 2008

FIELDS OF JOY . Lenny Kravitz

Hola guapo. Lo prometido es deuda! Como sabes ayer estuve en el concierto de Lenny Kravitz, pese a mi gran pasión por él esta vez no iba a ir a verle, pero al mediodía Jordi me dio una gran sorpresa: 2 entradas!! Todavía no me explico como pudo guardar el secreto tanto tiempo: 4 meses con las entradas!! Aunque ayer no fue uno de los mejores conciertos que he visto de Lenny, me gustaría que publicases esta canción para recordarlo pero sobretodo para darle las gracias a Jordi por esta sorpresa... Siempre que escucho esta canción me hace sentir bien, tranquila, supongo que ese misticismo que le envuelve pretende transmitirlo a todos los que en algún momento escuchan su música... Un beso.


Let's wander slowly through the fields, slowly, slowly through the fields. I touch the leaves that touch the sky. Just you and I through fields of joy. All trouble slowly fades away, slowly, slowly fades away. I hold your hand inside my hand across the land through fields of joy. The sound of music that we hear, the blend of colours in the air. All cities, mountains disappear from view. All truth and beauty near to me and you. With you through the fields, with you through the fields, with you through the fields. The fields of joy. Let's wander slowly through the fields, slowly, slowly through the fields. I know our love will never die. Just you and I through fields of joy.

Vaguemos lentamente por los campos. Lento, lento a través de los campos. Toqué las hojas que tocaron el cielo. Sólo tu y yo a través de campos de alegría. Todos los problemas se desvanecen lentamente, lento, lento se desvanecen. Agarro tu mano dentro de la mía, a través de la tierra por los campos de alegría. El sonido de la música que oímos, la mezcla de colores en el aire. Todas las ciudades, montañas desaparecen de la vista. Toda la verdad y la belleza cerca de ti y de mi. Contigo por campos de alegría, por campos de alegría, por campos de alegría. Los campos de alegría. Vaguemos lentamente por los campos, lento, lento a través de los campos. Sé que nuestro amor jamás morirá. Sólo tú y yo. Por campos de alegría.

(ESCOLTA-LA)

dilluns, 7 de juliol del 2008

SARRI, SARRI. Kortatu

"Sarri, Sarri" és una cançó en euskera del grup Kortatu, potser la més cèlebre d'ells. La lletra és de Lurdes i Josu Landa sobre la música de "Chatty Chatty", del grup jamaicà Toots and the Maytals, composta per Frederick "Toots" Hibbert. Hi va col·laborar Ruper Ordorika. La lletra va ser escrita el 1985 arran de la fuga de la presó de Martutene (Gipuzkoa), el 7 de juliol d'aquell any, de dos pressos condemnats per pertànyer a ETA, amagats a sengles altaveus després d'un concert del cantant Imanol Larzabal. Es tractava d'Iñaki Pikabea, ‘Piti’, i de Joseba Sarrionandia, ‘Sarri’, aquest últim escriptor de renom en el camp de la literatura basca el sobrenom del qual dóna títol a la cançó. El text del tema fou esgrimit gairebé vint anys més tard por la Asociación de Víctimas del Terrorismo (AVT) per promoure un boicot a Fermin Muguruza, cantant que en altre temps va ser membre del trío Kortatu. La AVT va acabar denunciant Fermín per tocar la cançó a diversos concerts.

Ez dakit zer pasatzen den azken aldi hontan jendea hasi dela dantzatzen sarritan zerbait ikustekoa du bi falta direlakoz "Recuento generalean". Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri askatu, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, viva tú. Irratikoak han ziren emititzen zuzenean paella jango zutela eta Piti eta Sarri bere muturretan saltzan zeudela konturatu gabeak. Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri askatu, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri. Zaila dugu sortzea doinu gogozagorik Sarri dio herriak txanpainaz ospaturik Iruñeko entzierroa desentzierroa hemen zapi gorriak zerua du estaltzen. Ez dakit zer pasatzen den azken aldi hontan jendea hasi dela dantzatzen sarritan zerbait ikustekoa du bi falta direlakoz "Recuento generalean". Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri askatu, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, viva tú Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, bi badoaz, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, hanka kalera Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, bafleetatik... kriston martxa dabil! Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri askatu, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, viva tú Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, bi badoaz, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, hanka kalera Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, bafleetatik... kriston martxa dabil!


No sé qué sucede últimamente que la gente baila alegre. Algo tendrá que ver que falten dos presos en el recuento general. Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, libertad! Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri. Pronto, pronto, pronto... libertad! Ahí andaban los de la radio. Emitían en directo que pensaban comer paella y no sabían que Piti y Sarri, en sus propias narices estaban en la salsa. Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, libertad! Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri, Sarri. Será difícil crear música más hermosa. La ha creado el pueblo, lo celebra con champán. El encierro de Pamplona es aquí desencierro. El pañuelo rojo cubre el cielo. No sé qué sucede últimamente que la gente baila alegre, algo tendrá que ver que falten dos presos en el recuento general. ¡Sarri, Sarri, Sarri... libertad! ¡Pronto, pronto, pronto... viva tú! ¡Pronto, pronto, pronto... ahí van dos! ¡Sarri, Sarri, Sarri... en la calle! ¡Sarri, Sarri, Sarri... qué movida surge desde los bafles! ¡Sarri, Sarri, Sarri... libertad! ¡Pronto, pronto, pronto... viva tú! ¡Pronto, pronto, pronto... ahí van dos! ¡Sarri, Sarri, Sarri... en la calle! ¡Sarri, Sarri, Sarri... qué movida surge desde los bafles! ¡Sarri, Sarri, Sarri... libertad! ¡Pronto, pronto, pronto... viva tú! ¡Pronto, pronto, pronto... ahí van dos! ¡Sarri, Sarri, Sarri... en la calle! ¡Sarri, Sarri, Sarri... qué movida surge desde los bafles.

(ESCOLTA-LA)

divendres, 4 de juliol del 2008

TONIGHT, TONIGHT. The Smashing Pumpkins

Avui toca un superclàssic. No només és una excel·lent cançó sinó que no podeu deixar de veure el videoclip, que recorda les pel·lícules mudes de Georges Méliès. Segurament el tema més conegut de l’àlbum Mellon Collie and the Infinite Sadness, dels Smashing Pumpkins. Així d’entrada, sembla que el títol sigui completament absurd. Al cap i a la fi, un ‘collie’ no és més que una raça de gossos. Però si ho repeteixes un minut, de sobte tot te sentit perquè Mellon Collie no és més que una joc de paraules que, fonèticament sona com ‘melancholy’. Ja ho tenim: Malenconia i la infinita tristesa. El cas és que fins fa un moment no sabia si aquesta seria una cançó apropiada per a un divendres. Però justament, mentre hi pensava, he rebut una trucada d’algú que m’importa molt. Intueixo que aquesta persona té la necessitat d’expressar el que sent. No obstant hi a vegades que, quan més necessites cridar, més t’apaguen la veu. No és gens fàcil però jo li diria: crucifiquem els hipòcrites, l’impossible és possible aquesta nit; creu en mi igual que jo crec en tu.


Time is never time at all. You can never ever leave without leaving a piece of youth. And our lives are forever changed, we will never be the same. The more you change, the less you feel, Believe, believe in me, believe, believe, that life can change, that you're not stuck in vain. We're not the same, we're different tonight, tonight, so bright. Tonight. And you know you're never sure, but you're sure you could be right. If you held yourself up to the light. And the embers never fade in the city by the lake, the place where you were born. Believe, believe in me, believe, believe. In the resolute urgency of now and if you believe there's not a chance tonight, tonight, so bright. Tonight. We'll crucify the insincere tonight. We'll make things right. We'll feel it all tonight. We'll find a way to offer up the night tonight. The indescribable moments of your life tonight, the impossible is possible tonight. Believe in me as I believe in you tonight

El tiempo, nunca es tiempo en absoluto. Nunca podrás marcharte sin dejar un retazo de juventud. Y nuestras vidas cambian para siempre. Nunca seremos los mismos. Cuanto más cambias, menos sientes. Cree, cree en mí, cree, cree. Que la vida puede cambiar, que no te has estancado en vano. No somos los mismos, somos diferentes esta noche. Esta noche, tan brillante. Esta noche. Y sabes que nunca estás seguro, aunque estás seguro de que podrías acertar si te diriges hacia la luz. Y el rescoldo nunca se apaga en la ciudad junto al lago, el lugar donde naciste. Cree, cree en mí, cree, cree. En la decidida urgencia del momento. Y si creyeras, no habrá una posibilidad esta noche. Esta Noche, tan brillante. Esta Noche crucificaremos a los hipócritas esta noche. Haremos las cosas de forma correcta, lo sentiremos todo esta noche. Encontraremos una forma de ofrendar a la noche esta noche. Los momentos indescriptibles de tu vida esta noche. Lo imposible es posible esta noche. Cree en mí igual que yo creo en ti esta noche.

(ESCOLTA-LA)

dimecres, 2 de juliol del 2008

EL CORAZÓN MIRANDO AL SUR. Eladia Blázquez

Hola Quim. Te mando una propuesta para que, si te gusta, la publiques cuando quieras. Si no entienden alguna palabra pueden preguntar. Saludos y muchas gracias por tu amistad.

El lunes cumplí ocho meses por estos pagos y me acordé de este tango. Uf! Ocho meses ya pasaron. No son muchos. No son pocos. Quizás la medida para empezar a darse cuenta que uno tiene que tomar decisiones en la vida. Nunca sabré si que la tomé hace 8 meses es la mejor, pero acá estamos, recorriendo "los mil caminos que la vida me tendió...". Les mando esta canción que es un tango y que a cualquiera que sea de Avellaneda y está lejos de esa Localidad lo emociona. Ah! La autora del Tango, Eladia Blázquez, también es de Avellaneda. Por cierto, ¡Aguante Racing (la academia), y no te vayas a la "B"!.

Nací en un barrio, donde el lujo fue un albur, por eso tengo el corazón mirando al sur. Mi viejo fue una abeja en la colmena. Las manos limpias, el alma buena. Y en esa infancia la templanza me forjó. Después la vida mil caminos me tendió. Y supe del magnate y del tahúr. Por eso tengo el corazón, mirando al sur. Mi barrio fue una planta de jazmín. La sombra de mi vieja en el jardín, la dulce fiesta de las cosas más sencillas, y la paz en la gramilla de cara al sol. Mi barrio fue mi gente que no está. Las cosas que ya nunca volverán. Si desde el día que me fui, con la emoción y con la cruz. Yo sé que tengo el corazón mirando al sur. La geografía de mi barrio llevo en mí. Será por eso que del todo no me fui. La esquina, el almacén, el piberío. Los reconozco, son algo míos. Ahora sé que la distancia no es real. Y me descubro en ese punto cardinal. Volviendo a la niñez desde la luz. Teniendo siempre el corazón, mirando al sur.

(ESCOLTA’L)

dimarts, 1 de juliol del 2008

BIRDS AND SHIPS. Billy Bragg & Wilco

Un dia molt especial per a una persona molt especial. Felicitats

The birds are singing in your eyes today. Sweet flowers blossom in your smile. The wind and sun are in the words you say. Where might your lonesome lover be? Birds sweetly singing in my eyes this day Sweet flowers blossom when I smile But my soul is stormy and my heart blows wild My sweetheart rides a ship on the sea. Though my soul is stormy and my heart blows wild. Where might my lonesome lover be?

Els ocells canten als teus ulls avui. Dolces flors que s’obren al teu somriure. El vent i el sol són a les paraules que dius. On deu ser el teu trist i solitari amor. Els ocells canten dolçament avui per als meus ulls. Dolces flors que s’obren quan ric. Però tinc l’ànima turmentada i el meu cor bufa salvatge. El meu amor viatja sobre un vaixell al mar. Però tinc l’ànima turmentada i el meu cor bufa salvatge. On deu ser el meu trist i solitari amor.

(ESCOLTA-LA)