TEMPS O RELLOTGE. Sanjosex

Gràcies a gent com Carles Sanjosé (àlies Sanjosex), el pop en català viu una etapa de nou esplendor. Després d’anys en què tot el que es feia aquí queia en el sac trencat del “rock català”, un seguit d’artistes han tornat a reivindicar la llengua catalana com a llenguatge a l’hora d’expressar-se musicalment. Sanjosex, Guillamino, Mazoni, Roger Mas, Mishima, Sanpedro, Refree… fan que no sentim pànic quan ens diuen “això és bo i canten en català”. (...) Empordanès de naixement (La Bisbal de l’Empordà) tot i que bé ho podria haver-ho fet als Estats Units d’Amèrica. D’aquí que els seus gustos musicals mirin directament a clàssics del folk-rock nord-americà, com ara Bob Dylan, Neil Young o Beck. Encara que també és impossible no tirar més cap a casa i buscar referències entre els grans d’aquí, com Pau Riba o Jaume Sisa. (...) El seu su últim disc, “Temps i Rellotge”, de moment està recollint les mateixes bones crítiques que va rebre el seu debut: “Viva!”. (Joan Rodríguez).
Jo vull afegir que, a més a més de llegir la lletra de la cançó i escoltar-la, no deixeu de veure el vídeoclip. Està molt ben fet i va ser escollit com el millor en el Festival REC de Tarragona.

Com un ganivet que talla tot un dia enter en trossets, com si el temps es pogués dividir com si res. És com dir que el temps és un rellotge. Ja fa massa temps que ens hem deixat endur pel ritme feixuc, ritme que no és vida ni present ni futura. Hi ha un soroll que viu entre nosaltres. Temps fa que vàrem deixar de jugar, que vàrem oblidar totes aquelles dreceres que porten a un país sense les presses. El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts! Sense paraules. Hem de trobar temps per estar molt més temps junts, sense comptar les hores passades, perduts entre abraçades.

Has de controlar aquests teus maleïts instints maternals. Estan destrossant la teva parella. Almenys fes-ho per ella. L’agenda que ens ajuda és qui ens dóna la mesura del temps. Hem de trobar moments per deixar fugir la nostre ment. Llocs sense cobertura. Temps fa que vam oblidar el camí que porta a aquell paradís on els nens són nens, i els grans han de renéixer. El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts! Muts! Sense esperances! Hem de trobar temps per estar molt més temps junts, sense comptar les hores passades, perduts entre abraçades.

(ESCOLTA-LA)