Pàgines

dimecres, 22 de desembre del 2010

TU RECUERDO. Ricky Martin feat. La Mari (Chambao)

Una entrada escrita a quatre mans. Em van proposar penjar aquesta cançó. Jo, que ara estic ficat amb “Sessanta raconti”, de Dino Buzzati, trobo que un dels contes que l’integren, que tot just he acabat de llegir, “Inviti superflui”, encaixa força bé amb la cançó.

Vorrei anche andare con te d’estate in una valle solitaria, continuamente ridendo per le cose più simplici, ad esplorare i segreti dei boschi, delle strade bianche, di certe case abbandonate. Fermarci sul ponte di legno a guardare l’acqua che passa, ascoltare nei pali del telegrafo quella lunga storia senza fine che viene da un capo del mondo e chissà dove andrà mai. E strappare i fiori dei prati e qui, distesi sull’erba, nel silenzio del sole, contemplare gli abissi del cielo e le bianche nuvolette che passano e le cime delle montagne. Tu diresti “Che bello!”. Niente altro diresti perqué noi saremmo felici; avendo il nostro corpo perduto il peso degli anni, le anime divenute fresche, come se fossero nate allora.
(...)
Vorrei pure – lasciame dire – vorrei con te sottobraccio attraversare le grandi vie della città in un tramonto di novembre, quando il cielo è di puro cristallo. Quando i fantasmi della vita corrono sopra le cupole e sfiorano la gente nera, in fondo alla fossa delle strade, già colme di inquietudini. Quando memorie di età beate e nuovi presagi passano sopra la terra, lasciando dietro di sé una specie di musica. Con la candida superbia dei bambini guarderemo le facce degli altri, migliaia e migliaia, che a fiumi ci trascorrono accanto. Noi manderemo senza saperlo luce di gioia e tutti saran costretti a guardarci, no per invidia e malanimo; bensì sorridendo un poco, con sentimento di bontà, per via della sera que guaresce le debolezze dell’uomo.
(...)
Ma tu – adesso ci penso – sei troppo lontana, centinaia e centinaia di chilometri difficili a valicare. Tu sei dentro a una vita che ignoro, e gli altri uomini ti sono accanto, a cui probabilmente sorridi, come a me nei tempi passati. Ed è bastato poco tempo perché ti dimenticassi di me. Probabilmente non riesci più a ricordare il mio nome. Io sono ormai uscito da te, confuso fra le innumerevoli ombre. Eppure non so pensare che a te, e mi piace dirti queste cose.

(Dino Buzzati. Inviti superflui).

Quisiera también caminar contigo en verano por un valle solitario, riendo continuamente por las cosas más sencillas, explorar los secretos de los bosques, de las calles blancas, de ciertas casas abandonadas. Detenernos en el puente de madera para ver el agua que pasa, oír en los postes del telégrafo aquella larga historia sin fin que viene de un confín del mundo y quien sabe dónde llegará. Y cortar las flores de los prados y aquí, tendidos sobre la hierba, en el silencio del sol, contemplar los abismos del cielo y las blancas nubecillas que pasan y las cimas de las montañas. Tu dirías “¡Qué bonito!”. Ninguna otra cosa dirías porqué nosotros seríamos felices; nuestro cuerpo, habiendo perdido el peso de los años, las almas que se vuelven frescas, como si hubieran acabado de nacer.
(…)
Quisiera además – déjame decir – quisiera contigo del brazo atravesar les grandes avenidas de la ciudad en un atardecer de noviembre, cuando el cielo es puro cristal. Cuando los fantasmas de la vida corren sobre las cúpulas y rozan a la gente negra, en la parte inferior de las calles, ya colmados de inquietudes. Cuando recuerdos de edad antigua y nueva presagios pasan por encima del suelo, dejando tras de sí una especie de música. Con la cándida arrogancia de los niños miraríamos las caras de los demás, miles y miles, que a riadas nos pasan al lado. Mandaríamos, sin saberlo luces de alegría y todos estarían obligados a mirarnos, no por envidia o animosidad; sino sonriendo un poco, con sentimiento de bondad, por la calle de la noche que sana las debilidades del hombre.
(…)
Pero tú – ahora que pienso – estás demasiado lejos, centenares y centenares de kilómetros difíciles de franquear. Tú estás dentro de una vida que ignoro, y tienes junto a ti a otros hombres, a quienes probablemente sonríes, como a mí en los tiempos pasados. Y ha bastado poco tiempo para que de olvidaras de mi. Probablemente no conseguirás recordar mi nombre. Yo ya he salido de ti, confundido entre las innumerables sombras. A pesar de todo no sé pensar que a ti, y me gusta decirte estas cosas.

LLETRA
Tu recuerdo sigue aquí como un aguacero. Rompe fuerte sobre mí, pero a fuego lento. Quema y moja por igual y ya no se lo que pensar: si tu recuerdo me hace bien o me hace mal. Un beso gris, un beso blanco, todo depende del lugar. Que yo me fui, eso esta claro, pero tu recuerdo no se va. Siento tus labios en las noches de verano. Ahí están, cuidándome en mi soledad, pero a veces me quieren matar. Tu recuerdo sigue aquí como un aguacero. Rompe fuerte sobre mí pero a fuego lento. Quema y moja por igual y ya no se lo que pensar: si tu recuerdo me hace bien o me hace mal. A veces gris, a veces blanco, todo depende del lugar. Que tú te fuiste, de eso es pasado; yo sé que te tengo que olvidar. Pero yo le puse una velita a todos mis santos. Ahí está, pa' que pienses mucho en mí. No dejes de pensar en mí. Tu recuerdo sigue aquí como un aguacero. Rompe fuerte sobre mí, pero a fuego lento. Quema y moja por igual y ya no se lo que pensar: si tu recuerdo me hace bien o me hace mal. Piensa en mí. (He sentido tu y veneno al corazón). Te hace bien (que quema y moja, que viene y va). ¿Tu donde estas? (Atrapado entre los versos y el adiós). Tu recuerdo sigue aquí como un aguacero. Rompe fuerte sobre mí, pero a fuego lento. Quema y moja por igual y ya no se lo que pensar: si tu recuerdo me hace bien o me hace mal.
Tu recuerdo sigue aquí. Rompe fuerte sobre mí. Pero que rompe, rompe, el corazón. Quema y moja por igual. Se que te tengo que olvidar. Si tu recuerdo me hacia bien o me hacia mal

dimarts, 14 de desembre del 2010

DISCO 96. El Mundo de Wayne

Baixo, fitxo la sortida i em dirigeixo al carrer. M’esperen a la porta el sr. W, el senyor P i, procedents d’Almeria, la senyoreta A i la senyoreta C. Em diuen que els agradaria pasta per dinar. Proposo anar al Toscana, un restaurant italià on fan un menú per menys de 10 euros. No hem de caminar gaire des de la meva feina: Diputació entre Llúria i Bruch i ens hi plantem en 3 minuts.
El dinar resulta molt agradable. Mentre van servint els plats anem agafant confiança i parlem dels temes més diversos. També comentem que la relació qualitat –preu del lloc és força apreciable. Passa el temps i no ens adonem que ens hem quedat sols al menjador. Som els últims clients. Ens aixequem, paguem i sortim al carrer ben satisfets. Decidim anar cap a les Rambles. Però el senyor W, ens deixa. Ja havia fet plans per anar a la filmoteca on hi ha programat un cicle de no recordo quin director.
En arribar a la Plaça Catalunya, proposo aturar-nos un moment a l’Ateneu Barcelonès per fer un cafè. El senyor P ja hi ha estat algun cop però les senyoretes A i C, mai. Imagino que els agradarà aquell ambient un xic decadent que s’hi respira: el jardí romàntic, l’esplèndida biblioteca amb els frescos al sostre i, el bar on seuen uns quants falsos intel•lectuals; també ells podrien pensar-ho de mi. És una tarda freda i al bar de l’Ateneu hi ha un ambient càlid. Ve molt de gust seguir amb l’amena conversa mentre prenem uns cafès.
Cap a les 17.30 sortim. Sens acut que podem passar a fer una copa al Boades. Total, només hem de creuar les Rambles. Hi anem. Hi entrem. Seiem. La gent parla de manera alegre. Hi ha diversos grups. Dues noies per un costat que semblen franceses; quatre tios i una noia que xerren molt animadament (em sembla que acaben de sortir de la feina i celebren que és divendres); al costat del bany un altre grupet de senyors d’uns 55 anys; i, a la nostra esquerra, cinc o sis nois joves presumptament americans.
Les noies i jo demanem mojitos. El senyor P, un combinat del qual no recordo el nom. Ell encerta. Els nostres mojitos resulten força decebedors, tenint en compte la reputació del local. Anem a la barra i demanem al barman que ens hi posi una mica de sucre per tractar d’arreglar el desgavell. Ho fa i tornem als nostres seients. En el mateix instant, s’obre la porta i entra un noi ben paregut acompanyat d’una noia força maca. Em sembla que parlen alemany. Paro atenció en el rostre del noi. No està ni a tres metres. Em resulta conegut. No hi ha dubte. Es tracta del Daniel Brühl. Els ho dic als meus amics. No s’ho acaben de creure. Pensen que tinc una gran propensió a trobar pareguts raonables. No obstant, de seguida s’adonen que tinc raó. Em fa l’efecte que ningú més al Boades l’ha reconegut. En un moment donat, el Daniel i jo ens mirem. Se sap reconegut. Jo, que l’ultima cosa al món que vull és que se senti incòmode, nomes abasto a dir-li: “bones pelis, mestre”. Ell, es posa la mà dreta al pit i em contesta somrient amb veritable modèstia: “gràcies”. No el molesto més.
Nosaltres seguim amb la nostra conversa. Riem i riem i seguim rient. Decidim que ja és hora de deixar el Boades i dirigir-nos al bar Castella, al carrer Tallers, cantonada carrer Gravina. Ens aixequem i, quan ens disposem a sortir la vista del Daniel i la meva es tornen a creuar. Li dic: “salut”. Ell, fent el mateix gest de posar-se la mà al pit em respon: “salut”.
Tornem a estar al carrer. Ens abriguem. El sol ja ha marxat. El fred mossega una mica més que quan hem entrat. Caminem menys de cinc minuts i arribem al Castella. Canyes a un euro. És un perill real. Tot i que hem de baixar fins al paral•lel per buscar les entrades del Primavera Club, acabem per engrescar-nos amb la música heterogènia (per dir-ho d’una manera fina) que punxa el Fran, l’amo del local. Potser només hi hem anat un parell de vegades el senyor P i jo, però el tal Fran, ens tracta amb una familiaritat que qualsevol diria que prové d’anys de visites al seu bar. Les canyes van caient. Anem perdent la noció del temps. A partir d’aquí, començo a tenir buits de memòria, així que, millor no especular, al menys de moment.

LLETRA
No sé que hora es y es que voy tan ciego que no puedo estar ni sobre mis pies. La pared se transforma en una línea irregular no tiene final. Joder! qué bien! Me siento como el aire que roza mi piel. Vuelvo a enloquecer. Joder! que bien! Han puesto ese disco del 96 que suena tan bieeeeen. Por eso yo lo sigo bailando, sigo el impulso de la corriente. Por eso yo lo sigo bailando, nada prohibido todo pervierte. No quiero que se acabe esta noche, que me despierten y me recuerden que es lo que tengo, que es lo primero. Mi estado natural, pierdo el equilibrio; fijación mental. Me dejo llevar por la distracción, movimiento ambiguo a mi alrededor. Cambios de color. Joder! que bien! Mezclarse entre la gente, volver a caer en la estupidez. Joder! que bien! Han puesto ese disco del 96 que suena tan bieeeeen. Por eso yo lo sigo bailando, sigo el impulso de la corriente. Por eso yo lo sigo bailando, nada prohibido todo pervierte. No quiero que se acabe esta noche, que me despierten y me recuerden que es lo que tengo, que es lo primero.

divendres, 26 de novembre del 2010

NUESTRO BAILE DEL VIERNES. Sidonie

Falten 10 per a les 3 del migdia. Estic a punt de sortir de la feina. De fet, ja me n’hauria anat, però espero uns amics i unes amigues d’Almeria amb qui dinaré per aquí a prop. Un cop haurem acabat, anirem enfilant cap al Sud, la part antiga de Barcelona. El pla és saltar aquí i allà en diversos llocs on fan diferents concerts. Alguna cosa anomenada Primavera Club. En realitat, dels més de 30 grups que actuen fins al diumenge, amb prou feines en conec 3. Estariem parlant de Teenage Fanclub, Triángulo de Amor Bizarro i Screaming Females.
Sigui com sigui és una altra manera de passar el dia. Tot i que em fa una mica de por iniciar tan d’hora i que comencem amb la ingesta de cerveses. És clar, demà jugo de titular. Sí, sí, de titular. Tenim tantes baixes a l’equip que no queda més remei. Hauré d’empassar-me el temor al ridícul. Però bé, admetent que tècnicament sóc un jugador mediocre, puc assegurar que, físicament, estic a l’alçada de la resta dels companys.
En fi, acabo. Tot just he rebut una trucada perduda. La senyal que estan a punt d’arribar-hi. Espero que sigui un gran cap de setmana.


LLETRA
Son las seis. He dormido mal, es un día gris. Tu no estas y no hay café. Es hermoso existir. Siete y diez. Alguien escribió en el ascensor. El placer se puede comprar pagando con dolor. Yo soy uno mas de esos rostros tan comunes, en el autobús son las ocho y hoy es Lunes. Tú estas maquillándote antes de salir: sombra, rimel, lápiz y carmín; ya no está la cicatriz. Eres una mas. Hoy tus labios son burdeles. Tu y yo en la ciudad. Son las doce y hoy es Viernes. Bailemos canciones de viernes que ni conocemos pero bailemos. Hoy llegaremos hasta el cielo bailando canciones que ni conocemos, pero bailemos. Por un momento, somos tan bellos y después tan mediocres otra vez. Quiero dar una vuelta mas, sólo son las tres. Ahora soy como un niño que se ríe al caer. Por favor una vuelta mas en el carrusel. Sólo soy como un niño que se ríe al caer. Bailemos canciones de viernes que ni conocemos pero bailemos. Hoy llegaremos hasta el cielo bailando canciones que ni conocemos, pero bailemos. Por un momento, somos tan bellos y después tan mediocres otra vez. Gente tan normal que despierta por el brillo del sol de neón anunciando que es Domingo.

dimecres, 17 de novembre del 2010

MENINA VENENO. Ritchie

I aleshores va i em diu, “Quim, ets un procrastinador”. I jo, babau, que no havia escoltat bé, em dic a mi mateix, “sí, nena, ho sé, sóc bo, però encara puc ser millor.” No obstant, al cap de 10 segons, ho penso millor i li pregunto “què m’acabes de dir?” I ella, un altre cop, “procrastinador”. Què collons! El primer pensament que em ve al cap és el què passaria en el meu barri si anomeno procrastinador, o alguna paraula igual d’estranya, a algú altre; hi ha moltes possibilitats que el l’individu pressuposi que li estic vacil•lant. Però al que anàvem: és evident que ella s’ha adonat que desconec el significat del mot. Em dona una explicació ben clara al respecte. Tot i que em resisteixo una mica, no puc més que acceptar que, a grans trets, té tota la raó.
Seguim conversant. Canviem de tema. Parlem d’altres coses. Tòpics, ja sabeu, literatura, música, tendències, cultura, aspiracions, somnis. En un moment donat, sense venir a cas, l’interrompo “com era, procasquè?” I ella “pro-cras-ti-na-dor, però deixa-ho córrer”. Que ho deixi córrer? Impossible. Tinc unes ganes d’agafar un diccionari i confirmar el que m'acaba de contar!
A l’endemà, consulto a Internet. Fil per randa és tal i com ella m’ho havia definit. Còpio de Wikipèdia: “La procrastinación (del latín: pro, adelante, y crastinus, referente al futuro) o posposición, es la acción o hábito de postergar actividades o situaciones que deben atenderse, sustituyéndolas por otras situaciones más irrelevantes y agradables.
Puede ser un transtorno psicológico (en la forma de ansiedad o frustración), físico (como el que se experimenta durante actos que requieren trabajo fuerte o ejercicio vigoroso) o intelectual. El término se aplica comúnmente al sentido de ansiedad generado ante una tarea pendiente de concluir. El acto que se pospone puede ser percibido como abrumador, desafiante, inquietante, peligroso, difícil, tedioso o aburrido, es decir, estresante, por lo cual se autojustifica posponerlo a un futuro ‘
sine die’ idealizado, en que lo importante es supeditado a lo urgente.”
Cagontot. Això és el que hi ha. En fi, no ho ajorno més. Aquesta és la cançó de què t'havia parlat.

LLETRA
Meia-noite no meu quarto ela vai subir. Ouço passos na escada, vejo a porta abrir. O abajur cor de carne, o lençol azul, cortinas de seda, o seu corpo nu. Menina veneno, o mundo é pequeno demais prá nós dois. Em toda cama que eu durmo só dá você... Seus olhos verdes no espelho brilham para mim. Seu corpo inteiro é um prazer do princípio ao fim. Sozinho no meu quarto eu acordo sem você. Fico falando prás paredes até anoitecer. Menina veneno, você tem um jeito sereno de ser. Toda noite no meu quarto vem me entorpecer...
Meia-noite no meu quarto ela vai surgir. Eu ouço passos na escada, eu vejo a porta abrir. Você vem não sei de onde, eu sei, vem me amar. Eu não sei qual o seu nome mas nem preciso chamar. Menina veneno, menina veneno

TRADUCCIÓ
Media noche en mi cuarto ella va a subir. Escucho pasos en las escaleras, veo la puerta abrir. El velador color crudo, la sabana azul, cortinas de seda, y su cuerpo desnudo. Niña veneno, el mundo es demasiado pequeño para los dos. En toda cama que duermo ahí estas... Sus ojos verdes en el espejo brillan para mí. Su cuerpo entero es un placer del principio al fin. Solo en mi cuarto me levanto sin ti. Me quedo hablando con las paredes
hasta anochecer. Niña veneno, tienes una forma serena de ser. Toda la noche en mi cuarto viene a entorpecer... Media noche en mi cuarto ella va a surgir. Escucho paso en las escaleras, y veo la puerta abrir. Vos venís no se de donde, yo se, venís a amarme. Yo no se cual es su nombre mas ni preciso llamar. Niña veneno, niña veneno.

dimarts, 9 de novembre del 2010

LA PERLA. Calle 13 (amb Rubén Blades)

El capvespre del diumenge de Halloween es va allargar tant que va acabar reunint-se amb l’alba del dilluns de Tots Sants. Malgrat això, vaig ser capaç de sobreposar-me al timbre de l’alarma del meu Casio i llevar-me sense, a penes, més seqüeles que el maquillatge que algú m’havia aplicat al voltant dels ulls la nit anterior. Sense entrar en detalls, van ser unes hores realment intenses. I tot va començar amb l’eufòria que vam sentir en assistir en viu a l’espectacular victòria de la Penya sobre el Power Electronics València.
Així que, com deia, pensava que estaria més trinxat després dels esdeveniments del dia anterior. I no. Òbviament notava una mica el cansament, però després d’una reconfortant dutxa pràcticament tot a dins el meu cos va acabar prenent el seu lloc corresponent. A continuació, vaig vestir-me i em vaig disposar a vaig sortir al carrer. Un parell d’amigues m’havien convidat a dinar. Havia quedat amb elles les 14.00 a Poble Sec. Devia ser la una del migdia, més o menys quan vaig sortir de casa. No m’agrada fer tard.
Vaig arribar ben puntual al lloc de trobada. Elles m’esperaven dretes a la porta d’un bar. L’idea era fer el vermut a la terrassa de fora però com que totes les taules estaven plenes, vam haver d’entrar. L'indret era realment castís. Em va recordar el Santana, allà on acostumo a quedar amb els amics els divendres a la tarda.
Vam demanar unes canyes, olives farcides i patates braves. Tampoc no volíem passar-nos ja que els menú que ens esperava era basat en un plat prou contundent: fabada asturiana. En un moment donat, vaig veure que entrava algú. Vaig girar-me perquè la silueta em va resultar coneguda. Efectivament, el J (Los Planetas) va entrar acompanyat d’una noia força atractiva. Òstia, vaig recordar que havia tocat el divendres a Razzmatazz. Però què collons feia en aquell bar podrit allunyat de tot tipus de ‘glamour’. El cas és que van demanar unes cerveses i van seure a la taula més amagada tot i que estic convençut que ningú l’havia reconegut. Fins i tot, els ho vaig haver d’explicar a les noies que venien amb mi. Elles em van intentar convèncer que m’aixequés i li demanés un autògraf “si és el teu grup favorit, per què no ho fas”, em preguntaven. No calia, el meu sentit de la vergonya m’impedeix fer aquestes coses. El J i l’acompanyant no s’hi van estar molta estona. No més de mitja hora. Nosaltres, tampoc vam romandre molt més. Vam pagar, vam sortir i vam enfilar cap a casa de la B.
La fabada va resultar una gran sorpresa. Un plat opulent, en tots els sentits, que vam poder pair molt millor gràcies a les dues ampolles de Rioja que vam liquidar entre la ingesta de l’àpat i la dilatada i agradable sobretaula posterior. Vaig mirar el rellotge que tocava les sis i vaig decidir que era hora de tornar a casa. Vaig felicitar-les un cop més per la companyia i la taula que havíem compartit i vaig acomiadar-me d’elles amb el propòsit de repetir l’experiència més aviat que tard.
Quan vaig sortir al carrer, vaig notar una mica de fred. Vaig connectar el meu reproductor de mp3 però no eren Los Planetas el que sonava sinó el que, a continuació, us regalo. Només us demano que no tingueu prejudicis i que, si podeu, l’escolteu fins al final per així poder gaudir del privilegi de comprovar que Rubén Blades segueix en plena forma. A més a més, us trobareu amb una curiositat, cap al minut 4.40: hi ha un noi de la banda que diríem que és català, no?

LLETRA
Oye, esto va dedicao’ a todos los pueblos de Puerto Rico (Trujillo). Dedicado al barrio de La Perla (Pocho dile a Johana que me haga un arroz con habichuelas bien duro). ¡Eh!…un saludito a Osian, los cogemos bajando…,¿y tú, qué estás mirando?
Yo tengo actitud desde los cinco años, mi mai me la creó con tapaboca y regaño. Desde chiquito canito y con el pelo castaño, soy la oveja negra de to’ el rebaño. Y fui creciendo poquito a poco, brincando de techo en techo, tumbando coco. Y aunque casi me mato y casi me escocoto nunca me vieron llorando ni botando moco. Siempre perfumado y bien peinadito, pa’ buscarme una novia con un apellido bonito: Larita…mi primer beso de amor, se caso la bruja lluvia con Sol. Allá bajo en el hueco, en el boquete, nacen flores por ramillete. Casita de colores con la ventana abierta, vecinas de la playa puerta con puerta…Aquí yo tengo de to’ no me falta na’, tengo la noche que me sirve de sábana. Tengo los mejores paisajes del cielo, tengo una neverita repleta de cerveza con hielo…
Un arco iris con sabor a piragua, gente bonita rodeada por agua. Los difuntos pintados en la pared con aerosol…Y los que quedan jugando basquetbol. Un par de gringos que me dañan el paisaje vienen tirando fotos desde el aterrizaje…La policía que se tira sin pena rompiendo mi casa pa’ cobrar la quincena. Aquí nació mi mai, hasta mi bisabuela…éste es mi barrio, yo soy libre como Mandela. Cuidao’ con la vieja escuela, que no te coja, que te va meter con chancletas y palos de escoba… Así que no te me pongas majadero, porque yo vengo con apetito de obrero…A comerme a cualquiera que venga a robarme lo mío… Yo soy el Napoleón del caserío. ¡Oye! Esto se lo dedico a los que trabajan con un sueldo bajito…, pa’ darle de comer a sus pollitos. Yo quiero a mi barrio como Tito quiere a Caimito. Yo no lucho por un terreno pavimentado, ni por metros cuadrados, ni por un sueño dorado… Yo lucho por un paisaje bien perfumado y por un buen plato de bistec encebollado, por la sonrisa de mi madre que vale un millón, lucho por mi abuela meciéndose en su sillón, lucho por unos pinchos al carbón… Y por lo bonito que se ve La Perla desde un avión. ¡Oye, dile! Allá bajo en el hueco en el boquete nacen flores por ramillete. Casita de colores con la ventana abierta, vecinas de la playa puerta con puerta… Aquí yo tengo de to’ no me falta na’, tengo la noche que me sirve de sábana. Tengo los mejores paisajes del cielo, tengo una neverita repleta de cerveza con hielo… Allá bajo en el hueco en el boquete nacen flores por ramillete. Casita de colores con la ventana abierta, vecinas de la playa puerta con puerta… Aquí yo tengo de to’ no me falta na’, tengo la noche que me sirve de sábana. Tengo los mejores paisajes del cielo, tengo una neverita repleta de cerveza con hielo…
¡Oye, esto fue por la inocencia de Jonathan Román!, ¡La Chilinga desde Argentina!...estamos calentando motores. Dale!
Esa risa en La Perla, la escuché en el Chorrillo y desde Pisto hasta el Callao, y donde sea que hayan chiquillos, creo en barrios con madres que dieron iguales razones y al final se murieron sin tener vacaciones. Como decía mi abuela: “Así fue la baraja en casa del pobre hasta el que es feto trabaja”. Por ese barrio eterno, también universal y el que se mete con mi barrio…me cae mal. (La noche me sirve de sábana) Veo las luces de La Perla desde Panamá… (La noche me sirve de sábana) Brillando en Clave Morse y me invitan pa’ allá… (La noche me sirve de sábana) Un camino hecho de estrellas, semáforo la Luna… (La noche me sirve de sábana) Salí a las siete y media y voy llegando a la una… (…la noche me sirve de sábana) Nena frótame con Vicks Vaporub como me hacía mamá… (…la noche me sirve de sábana) Ni dormido me olvido de mi identidad. (…la noche me sirve de sábana) El hombre bueno, no teme, no teme a la oscuridad…( …la noche me sirve de sábana). Era y no me falta más na’…
Allá bajo en el hueco en el boquete nacen flores por ramillete casita de colores con la ventana abierta, Vecinas de la playa puerta con puerta…Aquí yo tengo de to’ no me falta na’, tengo la noche que me sirve de sábana.
Esa pared del barrio, y esto es pa’ que te asombres, Cincuenta años más tarde…todavía guarda mi nombre. Aquí no se perdona al tonto majadero, aquí de nada vale tu apellido, tu dinero. Se respeta al carácter de la gente con que andamos. Nacimos de mucha’ madre…pero aquí solo hay hermanos. Y ese mar frente a mi casa, te juro que es verdad, como el de La Perla aunque yo esté en Panamá. Y sobre el horizonte veo una nube viajera dibujando la cara del gran Maelo Rivera ¡Celebra ésta reunión compai’!, ¿Qué te parece...ésta combinación de Rubencito y Calle 13? (La noche me sirve de sábana). Pero eso no resuelve al blanco sospechoso… (…la noche me sirve de sábana). La oscuridad no absuelve al verbo mentiroso (…la noche me sirve de sábana). Si te perdiste hermano encuéntrate a ti mismo…(…la noche me sirve de sábana). Vente aquí a Panamá y contribuye al turismo… (…la noche me sirve de sábana). Mil gracias Residente, mil gracias Visitante… la noche me sirve de sábana). Villa 31 en Argentina, siga echando pa’ elante (…la noche me sirve de sábana). Bolivia…la letra va pa’ el alto a ver si pasa el filtro…(…la noche me sirve de sábana). Olvida la tarea se retira el ministro. Soplando: Daniel Ramírez



dimarts, 2 de novembre del 2010

WHEN I'M SIXTY-FOUR. The Beatles

En certa ocasió en què estava estirat al llit, la noia qui sortia aleshores, que jeia al meu costat, em va preguntar que quins eren els meus somnis, que què esperava de la vida. Confesso que la qüestió em va agafar amb la guàrdia baixa. Però després de donar-hi voltes i de mirar al sostre una estona, no vaig saber què contestar-li.
El dissabte passat, en circumstàncies semblants em van fer la mateixa pregunta. Quinze anys després la resposta va ser pràcticament la mateixa. Vaig intentar contestar tot tirant de la meva retòrica i raonar-ho amb diversos circumloquis. Però la realitat és que més tard, quan ja em trobava sol, vaig tornar a pensar-hi i se’m va instal•lar un estat neguitós al cap que em va durar fins a l’endemà.
De fet, ara que hi torno a pensar, segueixo sense trobar una resposta. Sí, està clar que tinc petits objectius que més o menys vaig aconseguint. Però un somni, amb majúscules, si és que el tinc ben interioritzat, no l’acabo de descobrir. En fi, potser seria més feliç si tingués els somnis que acostuma a tenir la majoria de la gent. Fins i tot, The Beatles el tenien.

LLETRA
When I get older losing my hair, many years from now, will you still be sending me a valentine, birthday greetings bottle of wine. If I'd been out till quarter to three, would you lock the door? Will you still need me, will you still feed me, when I'm sixty-four. You'll be older too. And if you say the word, I could stay with you. I could be handy, mending a fuse when your lights have gone. You can knit a sweater by the fireside, Sunday mornings go for a ride, doing the garden, digging the weeds. Who could ask for more? Will you still need me, will you still feed me, when I'm sixty-four. Every summer we can rent a cottage, in the Isle of Wight, if it's not too dear, we shall scrimp and save. Grandchildren on your knee: Vera Chuck & Dave. Send me a postcard, drop me a line, stating point of view. Indicate precisely what you mean to say. Yours sincerely, wasting away. Give me your answer; fill in a form mine for evermore. Will you still need me, will you still feed me, when I'm sixty-four.

TRADUCCIÓ
Cuando me haga viejo y pierda mi pelo, de aquí a muchos años, aun me enviarás una postal de enamorados, una botella de vino como felicitación de cumpleaños? Si he estado fuera hasta las tres menos cuarto, cerrarás la puerta con llave? Aun me necesitarás, aun me alimentarás cuando tenga sesenta y cuatro años. Tú también serás más mayor, y si dices la palabra, podré estar contigo. Podré ser servicial, al arreglar un fusible cuando se vaya la luz de tu casa. Puedes tejerme un suéter al lado del hogar. Los domingos por la mañana pasear, cuidar el jardín, arrancar las malas hierbas. Quien podría pedir más? Aun me necesitarás, aun me alimentarás, cuando tenga sesenta y cuatro años? Cada verano podemos alquilar una cabaña, en la Isla de Wight, y si no también, querida, podremos malcriar y cuidar a nuestros nietos en tus rodillas: Vera, Check & Dave. Envíame una postal, escríbeme una línea, dándome tu punto de vista. Indica exactamente lo que quieres decir. Tuyo sinceramente, me despido. Respóndeme, rellena un formulario. Mía para siempre jamás. Aun me necesitarás, aun me alimentarás, cuando tenga sesenta y cuatro años.




Bé, de fet si que tinc un somni. Una mica absurd i totalment impossible, en sóc plenament conscient. I no obstant això ja ho he dit algun cop fins i tot en aquest bloc. Per tant, com que mai no tindrà lloc, és millor deixar-ho aquí. Però si algú està molt interessat a saber-ho, no teniu més que preguntar-ho.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

SHARABBEY ROAD. Vetusta Morla

Dijous, després de plegar de la feina, em sentia molt, molt cansat. Potser el més normal hauria estat marxar a casa i estirar-me al sofà una estona. En comptes d’això, em vaig ficar al cine per veure ‘Wall Street (money never sleeps), o alguna cosa per l’estil. He de dir que vaig aguantar sense dormir-me durant tota la pel•lícula cosa que em fa intuir que és bastant més bona del que imaginava. Però no és la meva intenció fer una crítica cinematogràfica. Això ja ho deixo per al Carlos Boyero. El que vull explicar és que mentre estava assegut a la butaca intentant no perdre la trama (ja sabeu, Hedge Funds, actius tòxics, apalancament monetari i altres merdes per l’estil) vaig rebre fins a 7 SMS en el meu mòbil en mode vibrator. No, no és que el món s’estigués acabant ni que el president de Corea del Nord hagués decidit convidar a Belen Esteban a Pyongyang. Tots els missatges eren diferents i no hi havia cap relació entre ells, cosa que em fa sorprendre. Potser no vaig fer bé, però vaig contestar-los tots. A continuació els especificaré, com sempre, sense dir noms.

- 16.50. M.M.: Per confirmar que soparem junts el dissabte. Penso, a veure en quines condicions acabo el partit que hem de jugar per la tarda
- 17.17. B.: Missatge trivial. Comentar la jugada del divendres passat
- 17.33. Mr. J.M.: Proposta per veure’ns a partir de les 19.00; contesto que impossible, que millor el proper dijous.
- 18.09. Mr. S.: Anirà al Palau Blaugrana a veure el FC Barcelona contra l’històric CAI, i adverteix, compte amb l’equip saragossà.
- 18.16. El grandíssim Mr. O.V.: Vol saber què ha fallat el Comitè de Competició en relació amb l’informe que va redactar al final del partit de diumenge passat; contesto, passaré per Federació quan surti del cinema.
- 18.24. O.V.: diu OK; contesto que així que sàpiga el contingut de la resolució, li truco.
- 18.35. La Penya: El Joventut em recorda que l’equip juga el diumenge a les 12.30; penso, és el primer cop que m’envien un SMS. I comencen a sortir el títols de crèdit.

No em quedo fins al final. Surto ràpid, lligo el metro, que tinc al costat i enfilo cap a Pep Ventura. No trigo més de 25 minuts per arribar-hi. L’estació està al costat de Federació. Hi entro, pujo a les oficines i m’atenen. Em donen la resolució sobre les al•legacions que vaig presentar a l’informe de l’àrbitre sobre la conducta de final del partit de l’O.V. La llegeixo en diagonal. Vaig al final, la part dispositiva. No el sancionaran. Tot quedarà en una amonestació. Truco de seguida a l’O.V. i li ho comento. Estem satisfets, molt satisfets. Penjo i vaig cap a la parada de l’autobús. Cap a casa. Truco a l’I.S., que el dimecres va haver de deixar l’entrenament per problemes físics. La comunicació no és gaire bona i no obstant això puc ententre que dissabte estarà en perfectes condicions per jugar. Penso en com m’ha anat el dia i em sento bé, realment bé. Al final les coses positives han superat les coses negatives i això és el que compta. Sento ganes de cantar en veu alta.

LLETRA
Se lo llevo la tormenta y el tiempo, nada se pudo salvar, sólo quedo una chispa de luz, suspira por volver a empezar. Bebe la sal, y respira las llamas. NADA NOS PUEDE TOCAR. Pon en tu tumba que no es el final, tu rastro no se puede borrar. Los días están contados. No hay mas que temer. Tan solo seremos libres cuando no haya mas que perder. Ceniza de fénix, perfil de coral. Torcido, herido, con cada latido y celebra que NUESTRA HISTORIA CONTINUARÁ. Los días están contados. No hay mas que temer. Tan solo seremos libres cuando no haya mas que perder. Los días están contados. No hay mas que temer. Tan solo seremos libres cuando no haya mas que perder. Se lo llevó la tormenta y el tiempo. Nada se pudo salvar. Sólo quedo una chispa de luz. Ya es hora de volver a empezar. Lalalalalalalalala...

dimecres, 20 d’octubre del 2010

GRINGO LATIN FUNK. Calle 13

Ho sento molt però hi ha persones amb les quals no puc. I no serà perquè no ho intento. Vull creure que tothom mereix el benefici del dubte o, el que és el mateix, una segona, tercera o quarta oportunitat, les que calguin. Malgrat aquest filantròpic plantejament he arribat a la conclusió que esdevé impossible sentir cap empatia per determinats individus. I posaré un exemple. Ahir podia llegir al diari:

El ex presidente del Gobierno y presidente de la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales FAES, José María Aznar, ha sido nombrado presidente del consejo asesor de Global Adaptation Institute, una iniciativa privada sin ánimo de lucro que aspira a convertirse en una voz pragmática en el debate sobre el cambio climático, informa FAES.
"El mundo tiene que adaptarse al cambio climático y a nuevas circunstancias sociales y económicas, especialmente en beneficio de los países en desarrollo. Global Adaptation Institute es una iniciativa global y urgente centrada en conseguir soluciones realmente eficaces", afirma Aznar en un comunicado de FAES.

I penso, quina classe de broma és aquesta? Que potser no seria el mateix que donar-li a un piròman un llumí i una llauna de benzina? Al•lucino bastant, la veritat. O és que tenim la memòria tan fràgil peix que ja no recordem declaracions d’aquest ocellot ara tot just es compliran dos anys:

El ex presidente del Gobierno José María Aznar puso ayer en duda el cambio climático y criticó abiertamente que en momentos de crisis económica se dediquen recursos a esta causa. «No es prudente destinar miles de millones a causas tan científicamente cuestionables en su viabilidad como ser capaces de mantener la temperatura del planeta Tierra dentro de un centenar de años y resolver un problema que quizás, o quizás no, tengan nuestros tataranietos», aseguró el líder popular.
(...)
El presidente de la FAES arremetió contra los «abanderados del cambio climático» y «los inquisidores que los protegen», porque, a su juicio, son los fundadores de «una nueva religión que condena a la hoguera de la plaza pública a aquellos que osen poner en duda sus tesis, sus pronósticos o sus admoniciones». Y añadió: «La mera duda sobre el origen antropológico del cambio climático es causa automática de eco-excomunión».

No cal dir res més. Però mira, vinc escoltant aquest tema de Calle 13 i no puc evitar anar amb caminant amb un somriure. I ara que ho penso m’inspira algunes de les coses que li diria a l’ocellot si el tingués a ‘tiro’.

LLETRA
Ella quiere mandinga pa' que se le vaya lo de gringa... Hay que darle un habano pa' que camine como hispano. Hay que mancharle los zapatos con fango de la Sierra para arrancarle la postura de cheesecake de Inglaterra. Ahí va caminando por Latinoamérica, imitando el caminar de una gringa genérica... No come dulce de leche por el colesterol, dice palabras en inglés mezcladas con español... Es una gringa wannabe. Ni siquiera sabe dónde queda la capital de su país. Es una imbécil... Tiene cerebro de buey, por eso le dedico este funk así medio gay como Jamiroquei. Yo la veo a cada rato como los perros satos. Sin rumbo, dando tumbos por el mundo, robándole dinero a los viejitos millonarios moribundos. Así como Donald Trump… en menos de un segundo te roba hasta las arrugas. Es una bruja, pero sin escoba y sin verrugas porque es bonita, con sus nalgas paraditas, te hechiza con su nariz respingadita, como las francesitas... Es una idiota, le saca leche a tus pelotas con tal de montarse en tu carro sin capota. Es una cuera fina, tan fina... que me ha salido más cara que la cabrona gasolina. Come sólo en restaurantes elegantes: filete de oro con ensalada de diamantes. Prefiere hacerse un implante de fijo antes de darle de comer a sus hijos. Es una experta rompiendo condones. Es dueña de toda tu herencia antes de bajarte los pantalones. No tiene sangre indígena ni africana porque dice que su familia es de herencia alemana. Es una vergüenza latina. Me gustaría atravesarle el pecho con una jabalina encendida en fuego y que se le quemen los senos y que la punta de la jabalina también tenga veneno para asegurar su muerte; porque aunque no se lo merezcan estas cueras tienen suerte y reviven como los zombies... Por eso después le voy a tirar con la combi de puños en la cara hasta dejarla desfigurada.

Ella quiere mandinga pa' que se le vaya lo de gringa... Hay que darle un habano pa' que camine como hispano. Hay que mancharle los zapatos con fango de la Sierra para arrancarle la postura de cheesecake de Inglaterra. Por ahí va el tipo que usa pantalones ajustados para que se le marque el equipo. Con el peinadito que usan en Objetivo Fama, que parece que se acaban de levantar de la cama y que le echaron pega de cemento en el pelo, después se pinta las puntas color marrón caramelo, se pone lentes de contacto para tener los ojos claros, y aunque es latino te habla con un acento raro... Es un imbécil... Su sueño ser cantante de boleros, y después hacer un calendario vestido de bombero; un tipo con poca imaginación, fácilmente puede trabajar de reportero en Univisión de Miami; se consigue una mami con su ropa de Armani, se la pasa persiguiendo cualquier culani, igual de creativo que un cantante de reguetón. También le pega a las mujeres como Fernando del Rincón. Es un idiota de mentira, es un fake, para colmo es fanático de Justin Timberlake. Lo más que le jode como ampolla es que por más que se peine no puede negar su cara criolla. Es una vergüenza latina... me gustaría invitarlo a una piscina en medio de una tormenta de truenos. También me gustaría regalarle un Lamborghini sin frenos, llevarlo a chequearse la próstata con un barreno y que se lo empuje hasta que bote sangre en nombre de toda la gente que en Latinoamérica se muere de hambre.

Ella quiere mandinga pa' que se le vaya lo de gringa... Hay que darle un habano pa' que camine como hispano. Hay que mancharle los zapatos con fango de la Sierra para arrancarle la postura de cheesecake de Inglaterra.

dimecres, 15 de setembre del 2010

NUNCA ME ENTERO DE NADA. Los Planetas

On the road again. Bé, de fet ja fa una setmana que he tornat a la feina. I tinc la sensació que estic vivint “El dia de la Marmota”. Però això és una altra qüestió en la qual ja aprofundiré en un altre moment.
Ha estat un mes d’agost especial per diversos motius i cap d’ells té res a veure amb un viatge fantàstic que inclogués conèixer algun paratge meravellós. Res d’això. He restat a Barcelona. No he anat més enllà de l’àrea metropolitana.
Pel que fa al bloc, la meva intenció era reprendre l’activitat tot parlant d’algunes de les experiències que he viscut en el decurs d’aquests dies de vacances. No obstant això, he canviat d’opinió i també ho ajornaré potser fins a la setmana que ve. Així que, en lloc de parlar del dia de la Marmota o de les coses que m’han passat a l’agost, relataré el que vaig viure ahir a l’hora d’esmorzar.
Encara no eren les 11 del matí quan vaig sortir del despatx. Volia fer un cafè i tornar abans de dos quarts de 12, hora en que tenia programada una reunió. Vaig dirigir-me a un dels llocs on acostumo a anar-hi. El Limerick. Ja n’he parlat alguna altra vegada. Duia am mi un llibre, Gomorra, de Roberto Saviano. Qualsevol estona lliure és bona per avançar algunes quantes pàgines. Tanmateix, no vaig arribar ni a obrir-lo ja que, així que vaig seure a la barra del bar vaig comprovar que a la televisió feien rugby. “A aquestes hores?”, vaig pensar, “què estrany”. Potser era un partit en diferit. Però els colors de les samarretes eren incofusibles i, al punt, vaig saber que s’enfrontaven Sprinbooks contra Wallabies, o, el que és el mateix, Sud-àfrica contra Austràlia. El partit tenia lloc a Bloemfontain (Sud-àfrica) i s’enquadra en la celebració d’un torneig anual anomenat Tri-Nations en el qual participen, a part dels dos països esmentats, una altra nació referència del rugby de l’hemisferi sud: els All Blacks, o dit d’una altra manera, Nova Zelanda.
Només vaig poder veure 15 minuts del matx, però, quins quinze minuts! Trepidants. Ha començat anotant Austràlia, gràcies a un cop de càstig senyalat a 35 metres de la línia de marca dels Sprinbooks. Els sud-africans no s’han immutat i després d’un atac que han desenvolupat en, almenys, 8 fases, han arribat a uns deu metres de la línia de marca dels Wallabies, els quals, s’han vist obligats a cometre una infracció: un cop de càstig que els sud-africans han llençat a pals i que ha propiciat l’empat a 3 en el marcador.
Els deu minuts següents han estat una lliçó bàsica de rugby. El migs de melé i d’obertura australians han fet jugar amb tal dinamisme la seva formació de tres quarts que han massacrat les línies de defensa sud-africanes. Dos assaigs amb les dues corresponents conversions han fet pujar al marcador un demolidor 3-17. Inversemblant. L’única cosa similar quant a joc que jo he tingut l’oportunitat de veure va ser el mític partit de 1971 celebrat a País de Gales en què els Barbarians van destrossar Nova Zelanda.
En un moment donat he mirat el rellotge i he vist que ja eren les 11.20. He decidit que ja havia de tornar. Mentre pagava el cafè amb llet que m’havia pres, els Sprinbooks acurtaven distàncies mercès a un altre cop de càstig (6-17). De fons sonava Un Buen Día, de Los Planetas. Res a veure amb la cançó que escoltava en el meu reproductor de MP3 un altre cop de camí a la feina.

LLETRA
Cuando por la tarde te dije que en realidad no pasaba nada, tuve que bajar la cabeza para evitar tu mirada. Y mi vida sería más sencilla si consiguiera explicar lo que pasa. No tendría que estar de rodillas, suplicando las palabras. Que las cosas cuando se estropean es muy difícil arreglarlas; lo que hoy te trae de cabeza, se habrá pasado mañana. Tiraste una piedra en el agua y vi las ondas que se acercaban, pero nunca escucho, nunca atiendo, nunca me entero de nada.

El día que nos fuimos al bosque con tu caja de trucos de magia en seguida se hizo de noche y tú dijiste que te quedabas. Yo era joven y fuerte entonces y no sabía lo que me esperaba pero recuerdo que prometiste que ibas a estar por la mañana. La próxima vez que te vea no va a servirte la misma trampa y tendrás que hacerte a la idea de que lo nuestro no se acaba. Lo vi en una de esas tertulias de las que a ti tanto te gustaban. Pero nunca escucho, nunca aprendo. No sé qué pasa que nunca me entero de nada.


dimecres, 4 d’agost del 2010

DENISE. Fountains of Wayne

En certa ocasió vaig conèixer una noia d’una manera ben curiosa, d’aquelles que sembla que només passen a les pelis. Intentaré resumir com va anar. Jo sopava amb dos amics a un restaurant (del qual no recordo el nom) ben a prop de la plaça Francesc Macià. En un moment donat, durant els cafès, quan decidíem on podríem anar a fer una copa quan sortíssim del restaurant, un cambrer es va atansar a mi i em va passar una nota “de part de la senyoreta que està a la porta a punt se sortir”. Jo flipava. “Segur que és a mi”, vaig preguntar al cambrer, el qual assentí. Els meus amics, més excitats que jo em deien que m’afanyés a llegir-la; volien saber què deia la nota ja. No entraré en detalls però, bàsicament, em donava el seu número de mòbil i em proposava trobar-nos algun dia.
Assetjat i pressionat pels col•legues no vaig tenir més remei que trucar-li així que vam sortir al carrer. De res va servir dir-los que potser era una sonada o una psicòtica. Però tot va anar molt natural, molt agradable i vam acordar trobar-nos a l’endemà, que era dissabte, davant del Hard Rock Café. Per cert, diguem que el seu nom era M.S.
Al dia següent vaig presentar-me puntual al lloc de trobada una mica neguitós, no puc dir el contrari. Ella va aparèixer a l’instant. Tot va anar molt bé. Una noia realment interessant. Ella era de Madrid malgrat que per feina havia vingut a treballar a Barcelona. Potser no us creureu però era executiva de Carolina Herrera. Vivia al carrer Manel Girona i el seu pare estava forrat. Bé, de fet, tota la seva família. No entraré en detalls. Només afegiré que vam estar sortint uns dos mesos, més o menys i que quan va acabar no va ser gens traumàtic.
La noia de què parla la cançó, sembla que sigui una mica capritxosa i snob, cosa que en absolut eren trets del caràcter de M.S. No obstant això, aquest tema té un aire, un nosequè que em recordem molt els dies que vam compartir. Especialment, la passió amb què feia les abraçades.
Durant els anys posteriors ens vam tornar a veure de tant en tant i, per exemple, va tenir molta consideració amb mi quan va saber que la meva mare havia traspassat. Després hem anat perdent la comunicació a poc a poc. L’últim que vaig saber d’ella és que s’havia mudat a París, on trevallava i vivia feliçment casada.

LLETRA
I know this girl named Denise. She makes me weak at the knees. She drives a Lavender Lexus. She's lives in Queens but her dad lives in Texas (Sha la la la la la la). When she holds me (Sha la la la la la la), I can't help myself (Sha la la la la la la). Won't you tell me do you love me Denise? Whoa-oh, do you love me Denise? Oh baby tell me please. I heard she used to be married. She listens to Puff Daddy. She works at Liberty travel. She got a heart made of gravel (Sha la la la la la la). She controls me (Sha la la la la la la). She can't help herself (Sha la la la la la la). Won't you tell me do you love me Denise? Whoa-oh, do you love me Denise? Oh baby tell me please.

TRADUCCIÓ
Conec aquesta noia que es diu Denise. Fa que em tremolin els genolls. Condueix un Lavender Lexus. Viu a Queens però el seu su papa viu a Texas (Sha la la la la la la). Quan m’abraça (Sha la la la la la la). No em puc contenir (Sha la la la la la la). En em diràs que m’estimes, Denise? Whoa-oh. M’estimes, Denise? Oh nena, digues-m’ho, sis plau. Vaig sentir que s’havia casat. Escolta Puff Daddy. Treballa per a Liberty Travel (és un club de viatges). Té un cor de pedra (Sha la la la la la la). Ella em controla (Sha la la la la la la). No es pot contenir (Sha la la la la la la). No em diràs que m’estimes, Denise? Whoa-oh. M’estimes, Denise? Oh nena, digues-m’ho, sis plau.

dimarts, 3 d’agost del 2010

OCTUBRE ROJO. Estación Victoria

Ahir a les 20.30 hores començava l’últim entrenament de la temporada 2009/10 del nostre equip. S’acaba un curs complicat, quant a problemes físics, però reeixit, quant a resultats esportius. Van haver-hi dues baixes: en J. S. i en F. B. No obstant això, es va afegir (com ja ho havia fet el dimecres passat), un jove jugador del Joventut de Badalona que el pròxim curs serà cadet de segon any. Tot sembla indicar que en sentirem a parlar en un futur immediat.
Abans d’entrar a la dutxa vaig adonar-me que tenia un SMS del senyor S. Em deia que estava al bar de davant del pavelló amb el senyor D, que acabava d’arribar de Manchester, i que si ens hi volíem afegir el senyor W, el senyor J i jo. Tots tres vam dir que en una estona ens veuríem.
Vam acabar de dutxar-nos i, encara suant, ens vam dirigir al bar de davant del pavelló. El senyor S i el senyor D seien a la terrassa. Sempre que ve el senyor D intentem reunir-nos si és que tenim ocasió. Des que viu a Manchester a penes el veiem dues o tres vegades a l’any. Ara, hi serà per aquí una bona colla de dies.
I parlant d’això i d’allò, i acompanyats d’algunes cerveses (la veritat no gaire fredes), vaig veure al rellotge que eren quarts de dotze. Vaig decidir anar-me’n. El senyor J, ja havia marxat. Però els senyors D, W i S, van anar a un altre local a seguir amb la conversa.
Aquella nit em va costar dormir. Sempre em passa després d’haver entrenat. I a l’endemà, estava trinxat. Res nou sota el sol. Durant el trajecte de metro vaig badallar alguna cosa així com 250 vegades, ho dic seriosament. Vaig sortir al carrer i vaig prendre un tallat en el bar de costum. Sonava una cançó que no aconseguia ubicar. Una melodia familiar, però impossible recordar títol i autor. Ni això ni el tallat van ser suficient per aconseguir que el meu cos despertés per complet. I mira, ves per on que vaig sortir del bar i en creuar el carrer em vaig trobar amb la senyora N.P. Feia molt que no ens veiem. Després d’un parell de petons i de càlides abraçades vam dir-nos d’intentar quedar un dia d’aquests.
Ah, ya me acuerdo de la canción.

LLETRA
Me gustaba escuchar en las noches de invierno al mujir contar viejas historias, que solo en Rusia pudieron pasar. Revueltas de boyardos, cargas de cosacos y Papes y brujas. alexander Nevski. Hace ya seis meses que los bolcheviques mataron al zar y desde entonces Rusia no ha tenido ni un momento de paz. Rojos contra blancos, obreros armados, marinos en tierra. Y los alemanes cada vez más cerca. Me siento morir cuando un comisario pasa junto a mi, no vaya a sospechar que por mis venas corre sangre real. Mis amigos se han marchado, ahora son taxistas en París. Mi única obsesión es marcharme de aquí.

divendres, 23 de juliol del 2010

FORMENTERA. Niños Mutantes

Efectivament, vivim en ple mes de juliol. Això significa bon temps, diversió, relacions... Tot amb connotacions positives. El que passa és que no sempre tenim el cos preparat per assumir tota aquesta activitat estival. I sí, està clar que si estàs assegut a una terrassa i sona una cançó que et mola, per molt en la parra que hi puguis estar o, dit d’una altra manera, per molt que no estiguis de molt bon cafè, els peus adquireixen vida pròpia i es comencen a moure a voluntat al compàs de les notes musicals. No obstant, el cap segueix treballant. Fa voltes i voltes. No arriba enlloc. Està en un bucle del qual és força complicat sortir. Així que estic totalment d’acord amb el que diu la cançó: el pitjor és quan no saps per què succeeix alguna cosa i, per tant, com que no arribaràs enlloc, el millor és plantar-se, quedar amb algun amic / amiga, i emborratxar-se.

LLETRA
Eran los días de feria pero no tenías cuerpo de fiesta, porque te dolía el alma y no sabías la razón; lo peor es no tener claras las cosas. Y aunque la música suene por los bafles y siempre pinchen ritmos latinos, tú no estás para bailar pero te mueves al compás con los pies, un, dos, tres, un, dos, tres… Los columpios nunca van en la dirección que debe tomar tu vida, así que es mejor bajarse y pedir que te devuelvan el dinero y emborracharse.
Eran los días de feria pero no tenías cuerpo de fiesta, porque te dolía el alma y no sabías la razón; lo peor es no tener claras las cosas. Los columpios nunca van en la dirección que debe tomar tu vida, así que es mejor bajarse y pedir que te devuelvan el dinero y emborracharse.


divendres, 16 de juliol del 2010

FASTER. George Harrison

Aquesta cançó està inspirada en Jackie Stewart i Niki Lauda. Dedicada a tothom que forma part del gran Circus de la Formula 1. En especial gràcies a Jodi Scheckter. En memòria de Ronnie Peterson. A mi em sembla que podria haver estat escrita per al Número 46, que és el mateix que dir el número 1.

Jorge què? Que no, que no. Que no el conec. A l’únic Lorenzo que conec de Ses Illes és el Lorenzo Santamaría (“para que no me olvideeeees, ni siquiera un momentoooooo, y sigamos unidos los dos, gracias a los recuerdoooooos”). Ah, sí, també un cantant italià, en Jovanotti, va fer un disc certament bo que es titulava ‘Lorenzo’. I ja que parlem d’italians, si m’estàs dient que el tal Jorge Lorenzo és un gran campió de motos i bla, bla, bla, serà possible que tu no hagis sentit parlar de Valentino Rossi (46)? Ja li podeu dir ‘caramono’ i altres coses per l’estil però, mireu, si hem de citar als grans campions, ‘no hase falta desir nada más’. Senzillament un rei, què dic un rei, un emperador que no necessita estar reclamant cada dues setmanes una terra que tothom està d’acord que li pertany, vale, o no vale? Vale, Vale. Doncs res, sense acritud, però el tal Loranzo no serà tan gran quan, per molta terra que pugui anar usurpant, encara no ha aconseguit el títol de Moto GP. Salut.

LLETRA
Chose a life in circuses, jumped into the deepest end, pushing himself to all extremes. Made it - people became his friend. Now they stood and noticed him, wanted to be part of it, pulled out some poor machinery so he worked 'til the pieces fit. The people were intrigued. His wife held back her fears
The headlines gave acclaim. He'd realized their dreams. Faster than a bullet from a gun. He is faster than everyone. Quicker than the blinking of an eye, like a flash you could miss him going by. No one knows quite how he does it but it's true they say. He's the master of going faster.
Now he moved into the space that the special people share right on the edge of do or die. Where there is nothing left to spare. Still the crowds came pouring in. Some had hoped to see him fail filling their hearts with jealousies. Crazy people with love so frail. The people were intrigued. His wife held back her fears. The headlines gave acclaim. He'd realized their dreams. Faster than a bullet from a gun. He is faster than everyone. Quicker than the blinking of an eye, like a flash you could miss him going by. No one knows quite how he does it but it's true they say. He's the master of going faster.
No need to wonder why. His wife held back her fears so few have even tried to realize their dreams.
Faster than a bullet. He is faster than everyone. Quicker than the blinking of an eye, like a flash you could miss him going by. No one knows quite how he does it but it's true they say. He's the master of going faster.

TRADUCCIÓ
Va triar una vida en els circuits. Va saltar al final més profund. Es va impulsar a tots els extrems. Un cop fet, la gent es va tornar amiga d’ell. Ells van romandre drets i el tenien present. Volien formar part d’això. Va posar en marxa una pobra mecànica i va treballar fins que les peces van encaixar. Tothom estava fascinat. La seva dona va amagar els seus temors. Els titulars dels diaris li aclamaven. Ell havia fet realitat els seus somnis. Més veloç que la bala d’un revòlver, més veloç que qualsevol altre. Més ràpid que el parpelleig d’un ull. Com una llampada, el podries perdre quan passa. Ningú no sap ben bé com ho fa però diuen que és cert. És el mestre d’anar a tota velocitat.
Ara ell s’ha mudat a l’espai que comparteix amb la gent especial, just al tall d’aconseguir-ho o morir; on no hi queda res a perdre. Encara les multituds arriben a riuades. Alguns havien esperat veure’l caure tot omplint els seus cors de gelosia; gent folla amb amor fràgil. Tothom estava fascinat. La seva dona va amagar els seus temors. Els titulars dels diaris li aclamaven. Ell havia fet realitat els seus somnis. Més veloç que la bala d’un revòlver, més veloç que qualsevol altre. Més ràpid que el parpelleig d’un ull. Com una llampada, el podries perdre quan passa. Ningú no sap ben bé com ho fa però diuen que és cert. És el mestre d’anar a tota velocitat.
No hi ha necessitat de preguntar-se per què. La seva dona va amagar els seus temors. Alguns, inclús, han intentat fer realitat els seus somnis. Més veloç que una bala de revòlver...


dijous, 15 de juliol del 2010

GIVEN TO FLY. Pearl Jam

Ho sento. Perdo la noció del temps per moments. Veig que ara ja fa temps que no penjava res.
L’altre dia, no sabria dir si ja ha passat més d’una setmana, vaig anar a dinar amb dues amigues. Vam triar el George Payne. El lloc, tot i que en aquells moments ens trobàvem immersos en plena Copa del Món de futbol, estava completament buit. Resulta que era un dia en què no hi havia partit. Vam estar parlant una mica de tot. D’això, d’allò, i, com no, de l’èxit que ha tingut tota la bijuteria que fan a base de reciclatge de les càpsules de Nespresso. Bé, no cal aprofundir més. Elles ja saben de què va.
Després de liquidar uns plats combinats a base de pollastre amb curry i patates fregides, i alguna altra cosa que no recordo, vam decidir prendre allà mateix un cafè. He de dir que no era dolent. No és el cafè del Sorriso però bé, res que no es pogués empassar. Mentrestant continuàvem amb la nostra conversa. De fons, una banda sonora, certament, ben interessat. En aquell local acostumen a tenir bon gust amb la música que posen. I, en un moment donat, va sonar aquest tema. És dels que més m’agraden de Pearl Jam. Gran exhibició vocal de l’Eddie Vedder. Aquesta va ser la guinda a una gran tarda.

LLETRA
He could've tuned in, tuned in, but he tuned out. A bad time, nothing could save him. Alone in a corridor, waiting, locked out. He got up outta there, ran for hundreds of miles. He made it to the ocean, had a smoke in a tree. The wind rose up, set him down on his knee. A wave came crashing like a fist to the jaw, delivered him wings, "Hey, look at me now". Arms wide open with the sea as his floor. Oh, power, oh He's.. flying. Whole. High.. wide, oh.
He floated back down 'cause he wanted to share his key to the locks on the chains he saw everywhere. But first he was stripped and then he was stabbed by faceless men, well, fuckers. He still stands. And he still gives his love, he just gives it away. The love he receives is the love that is saved. And sometimes is seen a strange spot in the sky: a human being that was given to fly. High.. flying. Oh, oh. High.. flying. Oh, oh. He's flying. Oh, oh.

TRADUCCIÓ
Ell podria haver sintonitzat, sintonitzat, però va desconnectar. Un mal moment, res podia salvar-lo. Sol en un passadís, esperant, tancat. Es va aixecar lluny d’allà i va córrer centenars de milles. Fins que va arribar a l’oceà. Es va fumar un piti sota un arbre. El vent es va tornar de color rosa i el va fer agenollar. Una onada va arribar tot trencant, com un cop de puny a la mandíbula. Li lliurar ales, “ei, mireu-me ara”. Els braços completament oberts amb el mar a sota dels seus peus. On, poder, oh. Ell vola. Tot! Alt!, Ample, oh!
Ell va flotar, de tornada, perquè volia compartir la seva clau per als panys de les cadenes que va veure per tot arreu. Però primer, va ser desvestit i després apunyalat per homes sense rostre, és a dir, fills de puta. Ell encara roman dret. I encara entrega el seu amor, senzillament, ho dona tot. L’amor que ell rep és l’amor que guarda. I, de vegades, es veu una estranya taca al cel, un ésser humà que va ser dotat per volar. Alt, vola, oh, oh. Alt, vola, oh, oh. Ell vola, oh, oh.

dilluns, 21 de juny del 2010

RADIATION VIBE. Fountains of Wayne

No. No som micos estúpids. No dic que no ho hem pogut semblar en algun moment, però no ho som. Fa una setmana que ha conclòs la millor temporada de la història de Kortatu BC. Curiosament és, també, la temporada en què més lesions hem patit els jugadors. Si faig una mica de repàs, puc recordar: un lligament lateral intern d’un genoll, una mà trencada, problemes d’esquena (en dos jugadors), problemes digestius diversos, un turmell dret, un turmell esquerre, diversos cops a les costelles, una luxació de dit, ròtules inestables i genolls que s’inflen recurrentment després de cada esforç físic. En resum, diria que, de dotze jugadors que integrem la plantilla, tothom, en algun moment, ha patit algun problema físic que li ha impedit jugar o entrenar en plenitud. Només un jugador ha pogut participar en els 24 partits jugats. Diuen que l’esport no és més que una reminiscència del nostre bagatge passat, una manera de demostrar que som animals territorials. Està clar que això ho diu qui no ha format part mai d’un equip i no entenen conceptes com ara la solidaritat, el compromís i l’entrega. Per cert, que seguim sent l’equip amb més glamour de Badalona, i sí, segur que encara podem aconseguir que les noies es desmaïn quan ens veuen jugar. En fi, potser després de tot, i parlant amb tota propietat, no som més que primats i simis.

LLETRA
Are you alone now? Did you lose the monkey? He gave you backaches and now you slouch. He didn't mean it. He's just a dumb ape reading Playboy on your couch. And now it's time to say what I forgot to say. Baby, baby, baby, come on, what's wrong. It's a radiation vibe. I'm groovin on. Don't it make you want to get some sun. Shine on, shine on, shine on. I went to Pittsburgh and joined a pro team, talk about a bad dream I broke a knee. But I can still croon and make the girls swoon. Isn't that the way life's supposed to be. And now it's time to say what I forgot to say. Baby, baby, baby, come on, what's wrong. It's a radiation vibe. I'm groovin on. Don't it make you want to get some sun. Shine on, shine on, shine on.

TRADUCCIÓ
Estás solo ahora? Ya no tienes el mono? Te daba dolores de espalda y ahora andas doblado. Él no quería decirlo. No es mas que es un macaco estúpido que lee el Playboy en tu sofá. Y ahora es el momento de decir lo que olvidé decir. Nena, Venga, que va mal? Siento como una radiación. Estoy que me salgo. Eso no te hará querer tener un poco de sol. Brilla, brilla, brilla. Me fui a Pittsburg y fiché por un equipo profesional. Hablando de un mal sueño, me rompí una rodilla. Pero aun puedo canturrear. Y hacer que las chicas se desmayen. Esa no es la forma de vida que se supone que debo tener. Y ahora es el momento de decir lo que olvidé decir. Nena, Venga, que va mal? Siento como una radiación. Estoy que me salgo. Eso no te hará querer tener un poco de sol. Brilla, brilla, brilla.

dijous, 3 de juny del 2010

A MAN IS IN LOVE. The Waterboys

Ja que parlem de cançons d’amor, seguim. Ja m’he bufat. A veure, jo tinc la meva pròpia opinió sobre l’amor. Crec que més d’un ja la coneixeu. Per això, sense estendre’m massa, només diré que penso que l’amor està una mica sobrevalorat. Sovint es parla amb tanta lleugeresa, amb tanta frivolitat que aquest noble sentiment esdevé empalagós i poc creïble. A força de repetir “t’estimo, t’estimo” ens ho acabem creient (ja se sap: la mentida repetida subyace en el inconsciente).
Per exemple, en el meu cas, diria que només un cop he estat enamorat, tot i que tampoc ho podria afirmar amb rotunditat. No obstant això, he d’admetre que, en l’improbable supòsit que em tornés a enamorar (bé, més que improbable, gairebé, impossible) m’agradaria poder dedicar-li a ella una cançó molt especial: la d’avui (que, per cert, em va perfecte tenint en compte que la procedència del grup que la canta és la mateixa que del lloc on he passat el cap de setmana; parlo d’Irlanda). Quan llegiu la lletra i l’escolteu sabreu per què.

LLETRA
A man is in love, how do I know? He came and walked with me, and he told me so in a song he sang, and then I knew. A man is in love with you. A man is in love, how did I hear? I heard him talk too much whenever you’re near. He whispered your name when his eyes were closed. A man is in love and he knows. A man is in love, how did I guess? I figured it out while he was watching you dress. He’d give you his all, if you’d but agree. A man is in love and he’s me.

TRADUCCIÓ
Un hombre está enamorado, ¿cómo lo sé? Vino, paseó junto a mí, y me lo dijo cantando una canción, y entonces supe, que un hombre está enamorado de ti. Un hombre está enamorado, ¿cómo lo oí? Siempre le escucho hablar mucho cuando estás cerca. Él susurró tu nombre cuando sus ojos se cerraron. Un hombre está enamorado y él lo sabe. Un hombre está enamorado, ¿como lo adiviné? Lo comprendí mientras él veía cómo te vestías. Él te lo daría todo, sólo si tu estuvieras de acuerdo. Un hombre está enamorado, y soy yo.

dimecres, 2 de juny del 2010

TIME IN A BOTTLE. Jim Croce

M’han arribat observacions de diverses persones que segueixen habitualment aquest espai relatives als artistes que hi apareixen. En concret, em diuen que sovint no són gaire coneguts cosa que fa que el bloc pugui tenir certa inclinació a l’esnobisme. Podria estar d’acord fins a cert punt, però només fins a cert punt. Crec que és ben positiu conèixer que hi ha un altre món més enllà de ‘Los 40 Principales’. Sé que no és fàcil aventurar-se a escoltar grups que no ens sonen però, jo suggeriria prendre el risc d’escoltar una segona vegada la cançó.
Una altra de les apreciacions que rebo (de manera recurrent) és que hi penjo molt poques peces d’amor, i aquí sí que no puc estar en més desacord. Tot i que no porto una estadística amb exactitud, diria que el 83,4% de les cançons que hi apareixen tenen com a referència principal aquest noble sentiment.
Però en fi, per satisfer aquells que ho pensen i per desmentir amb fets aquestes opinions, avui porto una petita joia, d’un cantant oblidat. El noi que surt al vídeo és el seu fill. Poques setmanes després del seu rodatge l’avió on viatjava es va estavellar. Va morir ben jove, als 30 anys, justament quan la seva carrera començava a enlairar-se, després de moltes tribulacions.

LLETRA
If I could save time in a bottle, the first thing that I'd like to do is to save every day till Eternity passes away just to spend them with you. If I could make days last forever, if words could make wishes come true, I'd save every day like a treasure and then again, I would spend them with you. But there never seems to be enough time to do the things you want to do once you find them. I've looked around enough to know that you're the one I want to go through time with.
If I had a box just for wishes and dreams that had never come true, the box would be empty except for the memory of how they were answered by you. But there never seems to be enough time to do the things you want to do once you find them. I've looked around enough to know that you're the one I want to go through time with.

TRADUCCIÓ
Si pogués estalviar el temps dins d’una ampolla, la primera cosa que m’agradaria fer seria guardar cada dia fins al final de l’Eternitat només per passar-los amb tu. Si pogués fer que els dies duressin per sempre, si les paraules poguessin fer els somnis realitat, guardaria cada dia com un tresor i després, un altre cop els passaria amb tu. Però mai no sembla que hi hagi prou temps per fer les coses que vos fer un cop les trobes. He mirat arreu el suficient com per saber que tu ets aquella amb qui vull passar els meus dies.
Si tingués una caixa només per als desitjos i els somnis que mai s’han fet realitat, la caixa estaria buida excepte pel record de com van ser respostos per tu. Però mai no sembla que hi hagi prou temps per fer les coses que vos fer un cop les trobes. He mirat arreu el suficient com per saber que tu ets aquella amb qui vull passar els meus dies.


dimarts, 18 de maig del 2010

BOXING CHAMP. Kaiser Chiefs

Una escena singular ha ocorregut avui al metro. La típica d’un dia en què la freqüència de pas dels trens és menor. Això fa que la gent ocupi tot l’espai de les andanes i ompli els vagons fins al punt en que, amb prou feines, queda espai per moure’s. Si estàs en mig, i hi ha una frenada has de confiar que la persona que tens al costat impedirà que caiguis.
De manera que no hi ha més remei que tenir paciència i suportar el més dignament possible els contínues empentes i cops de bosses fins que arriba la nostra parada. Però és clar, sempre pot passar que aquell dia topin dues persones amb ganes de formar l’espectacle. Alguns rostres delaten aquesta propensió. I, al final, succeeix l’inevitable. Un comentari sarcàstic, una contestació grollera. Ja ho tenim: la retòrica de la violència que són els insults. El següent pas no pot ser un altre que barallar-se. Però ja podeu imaginar com pot ser una pugna quan el metro va ple com un ou.
Encara sort que la gran majoria no hi entra ‘a saco’. No obstant, quin estrès quan encara és tan d’hora. Jo he aconseguit baixar i m’he esperat al següent comboi. He arribat a la feina un xic tard però sencer. I tota aquesta singular escena m’ha fet recordar un vell sonet que vaig escriure fa un grapat d’anys. Diu així:

Una serpiente interminable avanza
bajo el suelo que pisamos. Delante
de ella se extiende un rebaño expectante.
Demasiado tarde. No hay esperanza.

El tosco animal arrastra la panza
por su túnel, se detiene y ruge ante
sus presas a las que engulle al instante.
El monstruo eructa y de nuevo se lanza

a recorrer el tortuoso camino,
a través de la oscura madriguera,
para aplacar su insaciable apetito.

Morder, devorar, tragar, es su sino.
Por más carne que digerir pudiera,
nunca quedará plenamente ahíto.


No sé per què, però aquesta és la cançó que aconsegueixo encaixar en tot plegat. Serà perquè venia escoltant els Kaiser Chiefs.

LLETRA
We went to the youth club and we looked out of place. I didn't know where to look So I, looked at your face. But you were a boxing champ, and I was a weakling. You didn't give me a chance, you gave me a beating and I thank you very much that you did. And as the time went by we stayed out of trouble. Before I could realise my age had doubled. The man I became is a tragic bore and he's not a boxing champ anymore. If there's one thing I’ve learnt it's to run away at least I enjoy what I do today, and I thank you very much that I do.

TRADUCCIÓ
Vam anar a la disco jove i vam tenir cura amb el lloc. Jo no sabia on mirar, així que et vaig mirar a la cara. Però tu eres un campió de boxa i jo un ‘tirillas’. No em vas donar una oportunitat, em vas clavar una pallissa. I dono gràcies perquè ho fessis. Y quan el temps va passar ens vam mantenir allunyats dels problemes. Abans que m’adonés, tenia el doble d’edat. L’home que vaig arribar a ser és un tràgic pesat i ell ja no és un campió de boxa. Si hi ha alguna cosa que he après és a escapar. Almenys gaudeixo d’allò a què em dedico avui. I dono les gràcies perquè ho faig.


dimecres, 12 de maig del 2010

ALICIA (EXPULSADA AL PAÍS DE LAS MARAVILLAS). Enrique Bunbury

En ocasions m’agradaria poder traspassar alguna porta espai-temporal i trobar-me en un altre món que fos ben diferent al qual vivim. Malgrat que sé poc de física, i de conceptes com ara la velocitat de la llum, l’equivalència de massa i energia, els forats de cuc, la teoria de les supercordes i altres coses per l’estil, em temo, que si vull anar a un món alternatiu, no em quedarà més remei que treballar per canviar aquest. Tenint en compte la meva llegendària nul•la capacitat de lideratge, o el que vindria a ser el mateix, el meu caràcter marcadament gregari, estic pràcticament convençut que m’hauré de resignar a constatar que seguiré aquest trànsit com un vulgar espectador. I no serà per falta de reflexions, no. Ben al contrari, de vegades aquestes cavil•lacions es prolonguen durant força temps i em porten per camins laberíntics que semblen no conduir enlloc. I, no obstant això, algun cop m’ha semblat trobar una solució. Evidentment, al final no ha estat més que un miratge.

LLETRA
Alicia, sortilegio de babia, en el fondo del espejo. Alicia ni supone, ni piensa con la luna por cerebro. Alicia en su pensamiento tirando del hilo de su enredo. Alicia en el laberinto sin minotauro, me llama: Teseo! Alicia es siempre tan breve que ya ha terminado. Alicia dice que te quiere cuando ya te ha abandonado. Alicia expulsada al país de las maravillas; para Alicia hoy es siempre todavía. Alicia viajando entre lunas de charla con musarañas. Alicia tejiendo las nubes con tela que nunca se acaba. Alicia es siempre tan breve que ya ha terminado. Alicia dice que te quiere cuando ya te ha abandonado. Alicia expulsada al país de las maravillas; para Alicia hoy es siempre todavía. Alicia expulsada al país de las maravillas. Alicia expulsada al país de las maravillas...

dimarts, 4 de maig del 2010

TODO EL DÍA LLOVIÓ. El Último de la Fila

Ahir vaig plegar de la feina cap a tres quarts de quatre. Tot i que no m’havia trobat gaire bé durant tot el dia, no vaig anar directe a casa. Vaig rebre la invitació d’un amic per prendre un cafè i xerrar una estona. Quan rebo aquestes propostes intento fer tot el possible per acceptar, i així va ser.

Ara no cal dir de què vam parlar; no crec que interessi a ningú. Així que, després d’una estona agradable, ens vam acomiadar a quarts de sis. Vaig caminar cap a la Via Augusta per lligar el bus. A l’últim moment vaig canviar d’opinió i, malgrat la pluja que queia, vaig enfilar el camí en direcció a casa. Trenta minuts.

Quan vaig arribar-hi em vaig trobar el meu germà que llegia. El vaig saludar en el moment que el meu pare sortia de la cuina. Va dir: ‘quin dia més complet; tot el dia ha plogut, tota la nit plovent’. Sense adonar-me’n vaig pensar en aquesta antiga cançó. Se’m va començar a repetir una i altra vegada fins que no vaig tenir més remei que buscar per entre els meus CD. Vaig trobar-la. Vaig escoltar-la. Gairebé no recordava la lletra. No és que sigui tremendament especial. No obstant això, crec que reflecteix força bé alguns canvis que d’un temps ençà intento introduir en la meva vida, en allò més quotidià. Tampoc m’estendré més en aquest tema; tampoc hauria d’interessar gaire a ningú. El millor serà que, si voleu, la llegiu i l’escolteu.

LLETRA
Todo el día llovió, toda la noche lloviendo; quiero estar donde tu estés, llamar al encantamiento. Que silbe el viento, que quiero entender en su voz llamadas divinas desde el sol! Alas en vez de corazones, que el espíritu nos eleve a las nubes. Dejar de sufrir; no ser tierno ni cruel, ni decrépito en mi esencia de ser. No volver a camino abierto. No admitir que me marquen. Si empleo la fuerza de mi corazón y gasto mi espíritu para soñar.
Que me puedan mentir o decirme lo que es mejor. Que yo sepa negarme a su juego. Barre el viento lo que es incierto y es la vida lo peor del desierto que es la propia vida. No volver ni aún en ángel. Rechinar, fiero el ceño. Retumbar, siempre que haga falta, en las puertas del infierno. Me niego a creer lo que dicen; no quiero tomar lo que ofrecen.

TRADUCCIÓ
Va ploure tot el dia, tota la nit plovent; vull ser on tu hi siguis, cridar a l’encanteri. Que xiuli el vent, que vull entendre en la seva veu invocacions divines des del sol! Ales en comptes de cors, que l’esperit ens elevi als núvols. Deixar de patir, no ser tendre, ni cruel, ni decrèpit en la meva essència de ser. No tornar a camí obert. No admetre que em marquin. Si faig servir la força del meu cor i gasto el meu esperit per somiar.
Que em puguin mentir o dir-me allò que és millor. Que jo sàpiga negar-me al seu joc. Escombra el vent el que és incert i és la vida el pitjor del desert que és la pròpia vida. No tornar inclús ni en àngel. Arrufar feréstec les celles. Retronar, sempre que calgui, a les portes de l’infern. Em nego a creure el que diuen; no vull prendre el que m’ofereixen.


dimecres, 28 d’abril del 2010

WHERE DID YOU SLEEP LAST NIGHT. Nirvana

Aquesta cançó li dedico al meu amic Aldo i al seu grup, els BREM

"Where Did You Sleep Last Night", també coneguda com "In The Pines" i "Black Girl", és una cançó folk dels EUA (possiblement del sud dels Apalaches) que data aproximadament de 1870.

La identitat de l’autor és desconeguda tot i que ha estat interpretada per un nombre significatiu d’artistes, com ara, Leadbelly, Bill Monroe, The Louvin Brothers, Doc Watson, Pete Seeger, Bob Dylan, Chet Atkins, The Grateful Dead, Connie Francis, Mark Lanegan, Dolly Parton i Nirvana.

La primera versió impresa de la cançó va aparèixer el 1917 i estava limitada a quatre línies i una melodia. El 1925, una versió del tema va ser gravada en un cilindre de fonògraf per un col•leccionista de folk i, els anys següents diverses bandes rurals la van interpretar

Entre les versions més notables destaca la del músic folk, Leadbelly, qui va aprendre "Where Did You Sleep Last Night" de la versió impresa el 1917. Leadbelly va ajudar a la popularització de la cançó en gravar prop de mitja dotzena de versions entre 1944 i 1948, freqüent ment sota el títol de "Black Girl" (o "Black Gal"). "És fàcil de tocar, fàcil de cantar, té grans harmonies i és molt emocional", va dir Dolly Parton Una versió elèctrica va ser gravada per Mark Lanegan, de la banda de rock The Screaming Trees, a l’agost de 1989. Però no va ser fins que Nirvana, que la va tocar ocasionalment durant la primera meitat dels anys 90 que es va a donar a conèixer a tot el món.

Kurt Cobain va ser introduït a la cançó per Lanegan. Inclús va tocar la guitarra en el tema gravat per aquest músic. De la mateixa manera que Lanegan, Cobain, usualment cridava el vers final de la cançó. I va guanyar el favor de la crítica per la seva versió acústica durant l’aparició de Nirvana al MTV Unplugged el 1993. Lanegan, després d’escoltar la interpretació de Cobain va dir que era la ‘definitiva’ i millor que la seva. El poeta de la generació ‘beat’, Allen Ginsberg, la va definir com una versió de gran qualitat artística. Alguns, fins i tot, creuen que amb l’escenografia de l’unplugged, que estava plena de lliris, aquest tema, era una sort d’epitafi digne de Nirvana.


LLETRA

My girl, my girl, don't lie to me. Tell me, where did you sleep last night? In the pines, in the pines, where the sun don't ever shine, I would shiver the whole night through. Her husband was a hard-working man just about a mile from here. His head was found in the driver's wheel but his body never was found. My girl, my girl, where will you go? I'm going where the cold wind blows, in the pines, in the pines, where the sun don't ever shine I would shiver the whole night through. My girl, my girl, don't lie to me. Tell me, where did you sleep last night? In the pines, in the pines, where the sun don't ever shine, I would shiver the whole night through.

TRADUCCIÓ

Nena meva, nena meva, no em menteixis. Digues-me, on vas dormir ahir a la nit? En el pinar, en el pinar, allà on el sol mai llueix. Vaig estar tremolant durant tota la nit. El seu marit va ser un home ben treballador, més o menys a una milla d’aquí. El seu cap va ser trobat en el volant del conductor, però mai van trobar el seu cos. Nena meva, nena meva, on vas? Vaig allà on bufa el vent gelat, en el pinar, en el pinar, allà on el sol mai llueix. Vaig estar tremolant durant tota la nit. Nena meva, nena meva, no em menteixis i digues-me on vas dormir ahir a la nit. En el pinar, en el pinar, allà on el sol mai llueix. Vaig estar tremolant durant tota la nit