Pàgines

dimarts, 4 de maig del 2010

TODO EL DÍA LLOVIÓ. El Último de la Fila

Ahir vaig plegar de la feina cap a tres quarts de quatre. Tot i que no m’havia trobat gaire bé durant tot el dia, no vaig anar directe a casa. Vaig rebre la invitació d’un amic per prendre un cafè i xerrar una estona. Quan rebo aquestes propostes intento fer tot el possible per acceptar, i així va ser.

Ara no cal dir de què vam parlar; no crec que interessi a ningú. Així que, després d’una estona agradable, ens vam acomiadar a quarts de sis. Vaig caminar cap a la Via Augusta per lligar el bus. A l’últim moment vaig canviar d’opinió i, malgrat la pluja que queia, vaig enfilar el camí en direcció a casa. Trenta minuts.

Quan vaig arribar-hi em vaig trobar el meu germà que llegia. El vaig saludar en el moment que el meu pare sortia de la cuina. Va dir: ‘quin dia més complet; tot el dia ha plogut, tota la nit plovent’. Sense adonar-me’n vaig pensar en aquesta antiga cançó. Se’m va començar a repetir una i altra vegada fins que no vaig tenir més remei que buscar per entre els meus CD. Vaig trobar-la. Vaig escoltar-la. Gairebé no recordava la lletra. No és que sigui tremendament especial. No obstant això, crec que reflecteix força bé alguns canvis que d’un temps ençà intento introduir en la meva vida, en allò més quotidià. Tampoc m’estendré més en aquest tema; tampoc hauria d’interessar gaire a ningú. El millor serà que, si voleu, la llegiu i l’escolteu.

LLETRA
Todo el día llovió, toda la noche lloviendo; quiero estar donde tu estés, llamar al encantamiento. Que silbe el viento, que quiero entender en su voz llamadas divinas desde el sol! Alas en vez de corazones, que el espíritu nos eleve a las nubes. Dejar de sufrir; no ser tierno ni cruel, ni decrépito en mi esencia de ser. No volver a camino abierto. No admitir que me marquen. Si empleo la fuerza de mi corazón y gasto mi espíritu para soñar.
Que me puedan mentir o decirme lo que es mejor. Que yo sepa negarme a su juego. Barre el viento lo que es incierto y es la vida lo peor del desierto que es la propia vida. No volver ni aún en ángel. Rechinar, fiero el ceño. Retumbar, siempre que haga falta, en las puertas del infierno. Me niego a creer lo que dicen; no quiero tomar lo que ofrecen.

TRADUCCIÓ
Va ploure tot el dia, tota la nit plovent; vull ser on tu hi siguis, cridar a l’encanteri. Que xiuli el vent, que vull entendre en la seva veu invocacions divines des del sol! Ales en comptes de cors, que l’esperit ens elevi als núvols. Deixar de patir, no ser tendre, ni cruel, ni decrèpit en la meva essència de ser. No tornar a camí obert. No admetre que em marquin. Si faig servir la força del meu cor i gasto el meu esperit per somiar.
Que em puguin mentir o dir-me allò que és millor. Que jo sàpiga negar-me al seu joc. Escombra el vent el que és incert i és la vida el pitjor del desert que és la pròpia vida. No tornar inclús ni en àngel. Arrufar feréstec les celles. Retronar, sempre que calgui, a les portes de l’infern. Em nego a creure el que diuen; no vull prendre el que m’ofereixen.


1 comentari:

Solsolet ha dit...

Potser la música no és per tirar cohets pero la lletra està molt bè.
Un dia, una cançó! m'agrada el teu blog! el seguirè. Ptns.