DISCO 96. El Mundo de Wayne

Baixo, fitxo la sortida i em dirigeixo al carrer. M’esperen a la porta el sr. W, el senyor P i, procedents d’Almeria, la senyoreta A i la senyoreta C. Em diuen que els agradaria pasta per dinar. Proposo anar al Toscana, un restaurant italià on fan un menú per menys de 10 euros. No hem de caminar gaire des de la meva feina: Diputació entre Llúria i Bruch i ens hi plantem en 3 minuts.
El dinar resulta molt agradable. Mentre van servint els plats anem agafant confiança i parlem dels temes més diversos. També comentem que la relació qualitat –preu del lloc és força apreciable. Passa el temps i no ens adonem que ens hem quedat sols al menjador. Som els últims clients. Ens aixequem, paguem i sortim al carrer ben satisfets. Decidim anar cap a les Rambles. Però el senyor W, ens deixa. Ja havia fet plans per anar a la filmoteca on hi ha programat un cicle de no recordo quin director.
En arribar a la Plaça Catalunya, proposo aturar-nos un moment a l’Ateneu Barcelonès per fer un cafè. El senyor P ja hi ha estat algun cop però les senyoretes A i C, mai. Imagino que els agradarà aquell ambient un xic decadent que s’hi respira: el jardí romàntic, l’esplèndida biblioteca amb els frescos al sostre i, el bar on seuen uns quants falsos intel•lectuals; també ells podrien pensar-ho de mi. És una tarda freda i al bar de l’Ateneu hi ha un ambient càlid. Ve molt de gust seguir amb l’amena conversa mentre prenem uns cafès.
Cap a les 17.30 sortim. Sens acut que podem passar a fer una copa al Boades. Total, només hem de creuar les Rambles. Hi anem. Hi entrem. Seiem. La gent parla de manera alegre. Hi ha diversos grups. Dues noies per un costat que semblen franceses; quatre tios i una noia que xerren molt animadament (em sembla que acaben de sortir de la feina i celebren que és divendres); al costat del bany un altre grupet de senyors d’uns 55 anys; i, a la nostra esquerra, cinc o sis nois joves presumptament americans.
Les noies i jo demanem mojitos. El senyor P, un combinat del qual no recordo el nom. Ell encerta. Els nostres mojitos resulten força decebedors, tenint en compte la reputació del local. Anem a la barra i demanem al barman que ens hi posi una mica de sucre per tractar d’arreglar el desgavell. Ho fa i tornem als nostres seients. En el mateix instant, s’obre la porta i entra un noi ben paregut acompanyat d’una noia força maca. Em sembla que parlen alemany. Paro atenció en el rostre del noi. No està ni a tres metres. Em resulta conegut. No hi ha dubte. Es tracta del Daniel Brühl. Els ho dic als meus amics. No s’ho acaben de creure. Pensen que tinc una gran propensió a trobar pareguts raonables. No obstant, de seguida s’adonen que tinc raó. Em fa l’efecte que ningú més al Boades l’ha reconegut. En un moment donat, el Daniel i jo ens mirem. Se sap reconegut. Jo, que l’ultima cosa al món que vull és que se senti incòmode, nomes abasto a dir-li: “bones pelis, mestre”. Ell, es posa la mà dreta al pit i em contesta somrient amb veritable modèstia: “gràcies”. No el molesto més.
Nosaltres seguim amb la nostra conversa. Riem i riem i seguim rient. Decidim que ja és hora de deixar el Boades i dirigir-nos al bar Castella, al carrer Tallers, cantonada carrer Gravina. Ens aixequem i, quan ens disposem a sortir la vista del Daniel i la meva es tornen a creuar. Li dic: “salut”. Ell, fent el mateix gest de posar-se la mà al pit em respon: “salut”.
Tornem a estar al carrer. Ens abriguem. El sol ja ha marxat. El fred mossega una mica més que quan hem entrat. Caminem menys de cinc minuts i arribem al Castella. Canyes a un euro. És un perill real. Tot i que hem de baixar fins al paral•lel per buscar les entrades del Primavera Club, acabem per engrescar-nos amb la música heterogènia (per dir-ho d’una manera fina) que punxa el Fran, l’amo del local. Potser només hi hem anat un parell de vegades el senyor P i jo, però el tal Fran, ens tracta amb una familiaritat que qualsevol diria que prové d’anys de visites al seu bar. Les canyes van caient. Anem perdent la noció del temps. A partir d’aquí, començo a tenir buits de memòria, així que, millor no especular, al menys de moment.

LLETRA
No sé que hora es y es que voy tan ciego que no puedo estar ni sobre mis pies. La pared se transforma en una línea irregular no tiene final. Joder! qué bien! Me siento como el aire que roza mi piel. Vuelvo a enloquecer. Joder! que bien! Han puesto ese disco del 96 que suena tan bieeeeen. Por eso yo lo sigo bailando, sigo el impulso de la corriente. Por eso yo lo sigo bailando, nada prohibido todo pervierte. No quiero que se acabe esta noche, que me despierten y me recuerden que es lo que tengo, que es lo primero. Mi estado natural, pierdo el equilibrio; fijación mental. Me dejo llevar por la distracción, movimiento ambiguo a mi alrededor. Cambios de color. Joder! que bien! Mezclarse entre la gente, volver a caer en la estupidez. Joder! que bien! Han puesto ese disco del 96 que suena tan bieeeeen. Por eso yo lo sigo bailando, sigo el impulso de la corriente. Por eso yo lo sigo bailando, nada prohibido todo pervierte. No quiero que se acabe esta noche, que me despierten y me recuerden que es lo que tengo, que es lo primero.

(ESCOLTA-LA)