Pàgines

dissabte, 23 d’octubre del 2010

SHARABBEY ROAD. Vetusta Morla

Dijous, després de plegar de la feina, em sentia molt, molt cansat. Potser el més normal hauria estat marxar a casa i estirar-me al sofà una estona. En comptes d’això, em vaig ficar al cine per veure ‘Wall Street (money never sleeps), o alguna cosa per l’estil. He de dir que vaig aguantar sense dormir-me durant tota la pel•lícula cosa que em fa intuir que és bastant més bona del que imaginava. Però no és la meva intenció fer una crítica cinematogràfica. Això ja ho deixo per al Carlos Boyero. El que vull explicar és que mentre estava assegut a la butaca intentant no perdre la trama (ja sabeu, Hedge Funds, actius tòxics, apalancament monetari i altres merdes per l’estil) vaig rebre fins a 7 SMS en el meu mòbil en mode vibrator. No, no és que el món s’estigués acabant ni que el president de Corea del Nord hagués decidit convidar a Belen Esteban a Pyongyang. Tots els missatges eren diferents i no hi havia cap relació entre ells, cosa que em fa sorprendre. Potser no vaig fer bé, però vaig contestar-los tots. A continuació els especificaré, com sempre, sense dir noms.

- 16.50. M.M.: Per confirmar que soparem junts el dissabte. Penso, a veure en quines condicions acabo el partit que hem de jugar per la tarda
- 17.17. B.: Missatge trivial. Comentar la jugada del divendres passat
- 17.33. Mr. J.M.: Proposta per veure’ns a partir de les 19.00; contesto que impossible, que millor el proper dijous.
- 18.09. Mr. S.: Anirà al Palau Blaugrana a veure el FC Barcelona contra l’històric CAI, i adverteix, compte amb l’equip saragossà.
- 18.16. El grandíssim Mr. O.V.: Vol saber què ha fallat el Comitè de Competició en relació amb l’informe que va redactar al final del partit de diumenge passat; contesto, passaré per Federació quan surti del cinema.
- 18.24. O.V.: diu OK; contesto que així que sàpiga el contingut de la resolució, li truco.
- 18.35. La Penya: El Joventut em recorda que l’equip juga el diumenge a les 12.30; penso, és el primer cop que m’envien un SMS. I comencen a sortir el títols de crèdit.

No em quedo fins al final. Surto ràpid, lligo el metro, que tinc al costat i enfilo cap a Pep Ventura. No trigo més de 25 minuts per arribar-hi. L’estació està al costat de Federació. Hi entro, pujo a les oficines i m’atenen. Em donen la resolució sobre les al•legacions que vaig presentar a l’informe de l’àrbitre sobre la conducta de final del partit de l’O.V. La llegeixo en diagonal. Vaig al final, la part dispositiva. No el sancionaran. Tot quedarà en una amonestació. Truco de seguida a l’O.V. i li ho comento. Estem satisfets, molt satisfets. Penjo i vaig cap a la parada de l’autobús. Cap a casa. Truco a l’I.S., que el dimecres va haver de deixar l’entrenament per problemes físics. La comunicació no és gaire bona i no obstant això puc ententre que dissabte estarà en perfectes condicions per jugar. Penso en com m’ha anat el dia i em sento bé, realment bé. Al final les coses positives han superat les coses negatives i això és el que compta. Sento ganes de cantar en veu alta.

LLETRA
Se lo llevo la tormenta y el tiempo, nada se pudo salvar, sólo quedo una chispa de luz, suspira por volver a empezar. Bebe la sal, y respira las llamas. NADA NOS PUEDE TOCAR. Pon en tu tumba que no es el final, tu rastro no se puede borrar. Los días están contados. No hay mas que temer. Tan solo seremos libres cuando no haya mas que perder. Ceniza de fénix, perfil de coral. Torcido, herido, con cada latido y celebra que NUESTRA HISTORIA CONTINUARÁ. Los días están contados. No hay mas que temer. Tan solo seremos libres cuando no haya mas que perder. Los días están contados. No hay mas que temer. Tan solo seremos libres cuando no haya mas que perder. Se lo llevó la tormenta y el tiempo. Nada se pudo salvar. Sólo quedo una chispa de luz. Ya es hora de volver a empezar. Lalalalalalalalala...

1 comentari:

Núria ha dit...

Ahir a la nit, a Girona, al pabelló Fontajau, que et deu sonar, vaig cantar en veu alta durant molt més de dues hores. I l'Aina amb mi.

Dificilment es podia ser més feliç!

Quim, per pur balanç (i com diu el Fito: tengo el defecto de sonreir solo por no estar muerto!) la vida paga la pena. Al final del dia, també (dormir és la millor recompensa i tenir un llit per fer-ho, més encara!).

Muacs!