MESOPOTAMIA. Franco Battiato

Ahir vaig entrenar de forma horrorosa. No és que normalment emuli Marco Belinelli, Andrea Gracis o Massimo Iacopini, en absolut. El cas és que més o menys sempre acabo satisfet. Però ahir les veia quadrades. Hi havia tirs que ni tocava el cèrcol. Bé, el que en diríem perfectament patètic. A la mitja hora d’entrenament vaig pensar que ja n’hi havia prou i vaig optar per deixar-ho. Aquest matí quan m’he llevat ja veia que no estaria d’humor. M’he ficat al metro i anava a tope. No és que m’agradi seure, però tampoc no suporto que la gent se’t posi a mig pam. A la parada del Clot ha baixat força gent i el vagó ha quedat menys atapeït. Aleshores, no sé ben bé per què, m’ha vingut al cap el primer cop que hi vaig muntar. Crec que devia tenir 10 anys perquè va ser poc després que tornéssim d’Itàlia. Allà on vivíem, a Treviso, només hi havia autobusos així que per a mi va ser tota una experiència. Vam baixar a Plaça Catalunya i vam anar caminant fins a la Catedral. Un cop a dins vam passar al claustre on vam veure ‘l’ou com balla’. Ara sé que era Corpus Christi. Recordo que va ser un dia estupendo. El meu primer dia a Barcelona. Quan he arribat a la feina, ja estava de millor humor.

Lo sai che più si invecchia più affiorano ricordi lontanissimi come se fosse ieri. Mi vedo a volte in braccio a mia madre e sento ancora i teneri commenti di mio padre. I pranzi, le domeniche dai nonni, le voglie e le esplosioni irrazionali; i primi passi, gioie e dispiaceri. La prima goccia bianca che spavento, e che piacere strano, e un innamoramento senza senso per legge naturale a quell'età. I primi accordi su di un organo da chiesa in sacrestia ed un dogmatico rispetto verso le istituzioni. Che cosa resterà di me? Del transito terrestre? Di tutte le impressioni che ho avuto in questa vita?

Mi piacciono le scelte radicali, la morte consapevole che si autoimpose Socrate, e la scomparsa misteriosa e unica di Majorana, la vita cinica ed interessante di Landolfi, opposto ma vicino a un monaco birmano o la misantropia celeste in Benedetti Michelangeli.

Anch'io a guardarmi bene vivo da millenni e vengo dritto dalla civiltà più alta dei Sumeri, dall'arte cuneiforme degli Scribi e dormo spesso dentro un sacco a pelo perché non voglio perdere i contatti con la terra. La valle tra i due fiumi della Mesopotamia che vide alle sue rive Isacco di Ninive. Che cosa resterà di noi? Del transito terrestre? Di tutte le impressioni che abbiamo in questa vita?


Ho saps que com més envellim més afloren records llunyaníssims com si fos ahir. De vegades em veig en els braços de la mare i sento encara els tendres comentaris del pare. Els dinars, els diumenges amb els avis, els desigs i l’explosió irracional, els primers passos, alegries i penes. La primera gota blanca, quin ensurt! I quin estrany plaer, i un enamorament sense sentit per llei natural a aquella edat. Els primers acords d’un orgue d’església a la sagristia i un dogmàtic respecte a les institucions. Què és el que quedarà de mi? De la vida terrenal? De totes les impressions que he tingut en aquesta vida?

M’agraden les eleccions radicals, la mort conscient que es va autoimposar Sòcrates, i la desaparició misteriosa i única de Majorana, la vida cínica i interessant de Landolfi, oposat però proper a un monjo birmà, o la misantropia celestial en Benedetti Michelangeli.

Jo si em miro bé visc des de fa mil·lennis i vinc directe de l’alta cultura dels Sumeris, de l’art cuneïforme dels Escribes i dormo sovint nu dins un sac perquè no vull perdre el contacte amb la Terra. La vall a través dels dos rius de Mesopotàmia que va veure a les seves riberes Isaac de Ninive. Què és el que quedarà de mi? De la vida terrenal? De totes les impressions que he tingut en aquesta vida?

(ESCOLTA-LA)