CHI NON LAVORA, NON FA L'AMORE. Adriano Celentano

Avui no tenia clar quina devia ser la cançó. Tal i com ha anat la setmana, o, més aviat, tal i com està acabant la setmana... És per cridar i dir que ja n’hi ha prou de fer el tolai. Ara és un bon moment per aplicar el chascarrillo aquell, te’n recordes, Sebas: “De qué estás tan gordo?” “Tú ganaste”. O el que ve a ser el mateix, no penso discutir amb ningú. Em ve al cap: Good and bad I swear I’ve had them both. They’re overrated. But is it fun when you get hold of one (Halo, de Foo Fighters); Pero nunca escucho, nunca aprendo. No sé qué pasa que nunca me entero de nada (Nunca me entero de nada, Los Planetas); Non, rien de rien. Non, je ne regrette rien, ni le bien qu'on m'a fait, ni le mal. Tout ça m'est bien éga (Rien de rien, Edith Piaf) ; o, Yeah! I'm innocent, but the weight of the world is on my shoulders (Not the one, The Offspring). Pero que coño, en Itàlia hay una huelga de de estudiantes y me he de preocupar de lo que cojones esté pasando a mi alrededor. Pues dos tazas. Me quedo con Adriano Celentano : si no vaig vaga, em foten i si la faig tres quarts del mateix. El cas es que faci el que faci sempre acabo rebent. Em sembla que ja m'estic passant de gilipollas.


“Chi non lavora non fa l'amore!” Questo mi ha detto ieri mia moglie! A casa stanco ieri ritornai mi son seduto...niente c'era in tavola. Arrabbiata lei mi grida che ho scioperato due giorni su tre... Coi soldi che le dò non ce la fa più ed ha deciso che, lei fa lo sciopero contro di me! "Chi non lavora non fa l'amore!" Questo mi ha detto ieri mia moglie! Allora andai a lavorare mentre eran tutti a scioperare! E un grosso pugno in faccia mi arrivò, andai a piedi alla guardia medica! C'era lo sciopero anche dei tranvai...
Arrivo lì, ma il dottore non c'è! E' in sciopero anche lui! Che gioco è! Ma?! Ma come finirà...c'è il caos nella città. Non so più cosa far! Se non sciopero mi picchiano. Se sciopero mia moglie dice: "Chi non lavora non fa l'amore!" Dammi l'aumento signor padrone così vedrai che in casa tua e in ogni casa entra l'amore.

“Quien no trabaja, no hace el amor”. Es lo que me dijo ayer mi mujer. Ayer volví a casa cansado. Me habia sentado... no había nada sobre la mesa. Enrabiada me grita que he hecho huelga dos días de tres... Con el sueldo que le doy no puede hacer más. Y ha decidido que, ella hace huelga contra mi! “Quien no trabaja, no hace el amor”. Es lo que me dijo ayer mi mujer. Entonces me fui a trabajar mientras todos hacían huelga! Y un gran puño me llegó a la cara. Fui a pie al medico de guardia! También había huelga de tranvías... Llegué allí, pero no estaba el doctor: él también está en huelga! Pero que juego es este?! Cómo acabará... el caos está en la ciudad. No sé qué cosa hacer! Si no hago huelga me pegan. Si hago huelga mi mujer dice: “Quien no trabaja, no hace el amor!” Déme un aumento, señor patrón, así verá que tanto en su casa como en todas las casas entrará el amor.

(ESCOLTA-LA)

DIGUE'M QUE M'ESTIMES. Els Pets

Una petició d’última hora. Salut

“Condons adulterats” era el suggestiu nom amb que eren coneguts Els Pets al petit poble de Constantí abans de saltar a la fama amb el seu autoanomenat “rock agrícola”. La seva música, dotada d'un gran eclecticisme, amb influències que van del "pop anglès" al "soul americà", i sobre tot les seves lletres compromeses, provocadores i dotades d'un gran sentit de l'humor, fan que en cada moment de les nostres quotidianitats ens pugui venir al cap alguna de les seves cançons per acabar d’emmarcar alguna escena, del tot surealista, amb el seu toc de gràcia. Perquè no. “Digue’m que m’estimes” avui he sortit de casa taral·larejant aquesta cançó. A mi em transmet un bon rollet al cos i un perquè no1 al cap. Condons adulterats o amor adulterat, tan se val, tot compta, això si, indispensable el sentit de l’humor.


Digue'm que m'estimes encara que sigui un somni, digue'm que em desitges i et prometo que et creuré. Digue'm que m'enyores i que no et passen les hores, digue'm que em somies cada nit des de fa temps. Saps que sé molt bé que un altre t'omple la vida i que no pot ser, que no vols mirar el passat; i ara que he tornat no pretenc trobar-te sola, tan sols tenir-te un cop més al costat. Digue'm que m'estimes, omple'm el cos de mentides només et demano un dia i demà ja hauré marxat. Sols amb tu podria suportar la melangia i guarir-me la ferida que m'ha quedat. Digue'm que m'estimes encara que no t'ho creguis, digue'm que em desitges i després me n'aniré. Digue'm que m'enyores i et sap greu quan te n'adones, digue'm que em somies enganya'm encara més. Saps que marxaré i no em tornaràs a veure, aquest cop pot ser l'últim que m'abraçaràs; i en aquest instant recordarem la nostra història, aquell amor que amb el temps s'ha esborrat. Digue'm que m'estimes omple'm el cos de mentides, només et demano un dia i demà ja hauré marxat. Sols amb tu podria suportar la melangia i guarir-me la ferida que m'ha quedat.

(ESCOLTA-LA)

YESTERDAY ONCE MORE. Red Kross

The Carpenters va ser un duo format pels germans Richard i Karen Carpenter. Va resultar un dels fenòmens musicals més comercials a la dècada dels 70. La seva música, lleugera i relaxada va esdevenir un pop de fàcil consum per audiències madures. Van aconseguir arribar a una gran quantitat de públic gràcies a les seves melodies llustroses, els arranjament de qualitat del Richard i la veu cristalina de la Karen. En la seva època van ser maltractats per la crítica per la seva presumpta nyonyeria comercial. Amb el single ‘Close to you’ van aconseguir el seu primer número 1 a les llistes d’èxits. A partir d’aleshores es van convertir en estrelles del ‘mainstream’ americà. No obstant això, en el camí d’aquest duo no tot van ser llums i aplaudiments. Els dos germans sofrien una crisi que va esclatar el 1975. Van haver de cancel·lar una gira per Europa. Richard era addicte a diverses drogues i va ser internat en una clínica de rehabilitació. Karen patia de cansament psíquic i nerviós i, a més a més, se li va diagnosticar anorexia. Aquesta malaltia li va causar la mort el 4 de febrer de 1983, als 32 anys. Amb el pas dels anys, als 90, van ser reivindicats per gent tan allunyada de la seva sonoritat com ara, The Cranberries, Sheryl Crow, Sonic Youth o Red Kross (la cançó que ens porta avui), alguns dels participants en un disc de tribut anomenat ‘If I were a Carpenter’.


When I was young I'd listen to the radio waitin' for my favorite songs. When they played I'd sing along. It made me smile. Those were such happy times and not so long ago. How I wondered where they'd gone. But they're back again just like a long lost friend all the songs I loved so well. Every Sha-la-la-la, every Wo-o-wo-o, still shines. Every shing-a-ling-a-ling that they're startin' to sing's so fine. When they get to the part, where he's breakin' her heart It can really make me cry just like before. It's yesterday once more.

Lookin' back on how it was in years gone by and the good times that I had makes today seem rather sad. So much has changed. It was songs of love that I would sing to then and I'd memorize each word. Those old melodies still sound so good to me as they melt the years away. Every Sha-la-la-la, every Wo-o-wo-o, still shines. Every shing-a-ling-a-ling that they're startin' to sing's so fine. All my best memories come back clearly to me. Some can even make me cry just like before. It's yesterday once more.


Cuando era joven oía la radio esperando mis canciones favoritas. Cuando las ponían yo las cantaba. Eso me hacia sonreír. Fueron momentos muy felices y no hace mucho tiempo. Me pregunto cómo y adónde se habrán ido. Pero han vuelto otra, vez como un viejo amigo perdido, todas las canciones que tanto me encantaban. Cada Sha-la-la-la, cada wo-o-wo-o aún brillan. Cada shing-a-ling-a-ling que empiezan a cantar tan bien. Cuando llegan a la parte en que él rompe su corazón en verdad pueden hacerme llorar igual que antes. Es el ayer una vez más.

Recordando cómo era en los años que pasaron y los buenos momentos que tuve, hace que hoy parezcan muy tristes. Cómo ha cambiado! Eran canciones de amor que cantaba en aquel entonces. Memorizaba todas las letras. Esas viejas melodías aun me suenan bien cuando funden los años pasados. Cada Sha-la-la-la, cada wo-o-wo-o aún brillan. Cada shing-a-ling-a-ling que empiezan a cantar tan bien. Todos mis mejores recuerdos me vuelven de forma clara. Algunos incluso pueden hacerme llorar igual que antes. Es el ayer una vez más…

(ESCOLTA-LA)

I WANT TO KNOW WHAT LOVE IS. Foreigner

Ahir a la tarda estava a casa meva. Com que vaig recordar que necessitava fulles i escuma d’afaitar vaig decidir sortir per comprar aquests productes i de pas, fer una passejada. Devien ser més o menys les sis. Vaig començar a caminar carrer Sicília avall fins arribar a la Rambla de Sant Sebastià. Em va semblar que hi havia molta gent per l’hora que era. Vull dir que el dissabte passat va haver-hi el canvi horari i ara a quarts de set ja és fa fosc. Quan caminava a l’alçada del Rialtho vaig recordar que ben a prop, al carrer Sant Joaquim, hi ha una merceria. M’hi vaig apropar per buscar uns botons. N’he perdut un parell d’una camisa que m’agrada força. Vaig tenir sort i vaig trobar els botons que buscava. Els vaig pagar, vaig sortir de la botiga novament en direcció a la Rambla. Vaig tornar a passar per davant del Rialtho i aquesta vegada vaig pensar que era un bon moment i un bon lloc per fer un tallat. Vaig entrar-hi, vaig demanar i vaig agafar El Periódico. Vaig seure en una taula al costat d’una finestra que dona al carrer. Anava fullejant i bevent el tallat. De sobte vaig observar al carrer una noia que anava amb dues criatures. Ella no em va veure però jo la vaig reconèixer al punt perquè no ha canviat gaire. Es tractava d’una antiga companya d’institut de secundària: la Natàlia. A segon de BUP ella seia darrere meu. No es pot dir que fos una noia guapa, però a mi em semblava d’allò més atractiva. Era més aviat baixeta, 1,60, prima, cabell llis moreno, grans ulls foscos darrere unes ulleres de pasta negre i, sobretot, un somriure encantador.
La Natàlia m’agradava molt. Si havia de parlar amb ella no podia evitar que el pols se m’accelerés i el cor em bategués amb força. Em sufocava, les galtes se’m posaven vermelles i se m’encongia l’estomac. Em sentia estúpid i parlava quequejant. Mai no li vaig explicar tot això, però alguna cosa em diu que ella ho intuïa. Un dia, a finals de curs vam fer una sortida amb l’Institut al Museu de la Ciència. Una afortunada casualitat va fer que el professor ens posés en el mateix grup de treball. Això significava que hauríem d’estar pràcticament tota l’estona junts. I, ves per on, aquell dia no em vaig sentir gens neguitós perquè ella estigués al meu costat. Ben al contrari, em vaig sentir completament relaxat i vaig disfrutar amb la seva companyia i amb tot el que oferia el museu. Hauria estat un bon moment per explicar-li allò que normalment em passava quan la tenia a prop a l'institut. Però tampoc ho vaig fer.
El segon curs va acabar. No la vaig veure en tot l’estiu. Quan al setembre van començar les classes, vaig comprovar que no aniríem a la mateixa aula. A partir d’aquí ja no vam coincidir tant. Però un dia, vaig veure que anava amb un noi de la mà. Jo el coneixia de l’equip de bàsquet i sabia que era un bon paio. Aquest noi és, avui, el seu marit. De tant en tant me’ls trobo pel carrer amb els seus dos fills. Ens saludem, i seguim endavant cadascú pel seu camí. Però encara avui, després de tants i tants anys, si ens topem al carrer i em somriu no puc evitar sentir una pessigada a l’estomac.

I gotta take a little time, a little time to think things over. I better read between the lines in case I need it when I’m older. Now this mountain I must climb. Feels like a world upon my shoulders. I through the clouds I see love shine. It keeps me warm as life grows colder. In my life there’s been heartache and pain. I don’t know if I can face it again. Can’t stop now, I’ve traveled so far to change this lonely life. I wanna know what love is, I want you to show me. I wanna feel what love is, I know you can show me.
I’m gonna take a little time a little time to look around me. I’ve got nowhere left to hide. It looks like love has finally found me. In my life there’s been heartache and pain. I don’t know if I can face it again. I can’t stop now, I’ve traveled so far to change this lonely life. I wanna know what love is, I want you to show me. I wanna feel what love is, I know you can show me.


M’he de prendre una mica de temps, una mica de temps per pensar-ho. Llegeixo millor entre línies en cas que ho necessiti quan sigui vell. Ara he d’escalar aquesta muntanya. Sento un món sobre les meves espatlles. Veig l’amor brillar a través dels núvols. Fa que em mantingui càlid mentre la vida es fa més freda. A la meva vida hi ha hagut dolor en el cor. No sé si m’hi podré enfrontar un altre cop. No puc aturar-me ara, he viatjat molt lluny per canviar aquesta vida solitària. Vull saber que és l’amor, vull que m’ho mostris. Vull sentir que és l’amor, jo sé que pots mostrar-me’l.

Em prendré una mica de temps per mirar al meu voltant. No hi ha lloc on pugui amagar-me. Sembla que finalment l’amor m’hagi trobat. A la meva vida hi ha hagut dolor en el cor. No sé si m’hi podré enfrontar un altre cop. No puc aturar-me ara, he viatjat molt lluny per canviar aquesta vida solitària. Vull saber que és l’amor, vull que m’ho mostris. Vull sentir que és l’amor, jo sé que pots mostrar-me’l.

(ESCOLTA-LA)

IF YOU TOLERATE THIS, THEN YOUR CHILDREN WILL BE NEXT. Manic Street Preachers

Avui atenem una petició. Un gran grup i una gran cançó.

Últimamente en las noticias vuelve a aparecer, como un viejo fantasma, la guerra civil española, y su resucitada "memoria histórica". El caso es que, cuando se habla de la guerra civil, y sobre todo de sus víctimas, me suele venir a la cabeza una canción de unos galeses, los Manic Street Preachers "If you tolerate this, your children will be next" (que, por cierto, tiene como curiosidad constar en libro Guiness de los records como el single que ha llegado al #1 con el título más largo). El título de la canción procede de un póster propagandístico, utilizado por el bando republicano para recibir apoyo internacional. En el cartel se presentaba la fotografía de un niño asesinado por el bando nacional durante los bombardeos. La fotografía venía acompañada de un texto que decía "The 'military' practice of the rebels" ("Las prácticas militares de los rebeldes" refiriéndose a los bombardeos masivos a las ciudades republicanas), "If you tolerate this, your children will be next" (Si toleráis esto, vuestros hijos serán los siguientes). Por desgracia para los ingleses, el cartel fue premonitorio: no demasiados años después, eran los propios británicos los masacrados por las "bombas volantes" de la Alemania nazi.


The future teaches you to be alone. The present to be afraid and cold. So if I can shoot rabbits then I can shoot fascists. Bullets for your brain today but we'll forget it all again. Monuments put from pen to paper turns me into a gutless wonder. And if you tolerate this, then your children will be next. And if you tolerate this, then your children will be next, will be next, will be next, will be next.

Gravity keeps my head down or is it maybe shame at being so young and being so vain. Holes in your head today but I'm a pacifist. I've walked La Ramblas but not with real intent. And if you tolerate this, then your children will be next. And if you tolerate this, then your children will be next, will be next, will be next, will be next.

And on the street tonight an old man plays with newspaper cuttings of his glory days. And if you tolerate this, then your children will be next. And if you tolerate this, then your children will be next, will be next, will be next, will be next.


El futur t’ensenya a estar sol; el present, a ser fred i poruc. Així que si puc disparar a conills aleshores puc disparar a feixistes. Bales per al teu cervell avui però ho tornarem a oblidar. Els monuments ho posen de la ploma al paper, em tornen una meravella de covard. I si toleres això, aleshores els teus fills seran els següents. I si toleres això, aleshores els teus fills seran els següents, els següents, els següents, els següents.

La gravetat em fa abaixar el cap o, que potser és vergonya per ser tan jove i tan vanitós? Forats al teu cap avui però sóc un pacifista. He passejat per Les Rambles, però no con un intent autèntic. I si toleres això, aleshores els teus fills seran els següents. I si toleres això, aleshores els teus fills seran els següents, els següents, els següents, els següents.

I aquesta nit, al carrer, un home vell juga amb retalls de diaris dels seus dies de glòria. I si toleres això, aleshores els teus fills seran els següents. I si toleres això, aleshores els teus fills seran els següents, els següents, els següents, els següents.

(ESCOLTA-LA)

MESOPOTAMIA. Franco Battiato

Ahir vaig entrenar de forma horrorosa. No és que normalment emuli Marco Belinelli, Andrea Gracis o Massimo Iacopini, en absolut. El cas és que més o menys sempre acabo satisfet. Però ahir les veia quadrades. Hi havia tirs que ni tocava el cèrcol. Bé, el que en diríem perfectament patètic. A la mitja hora d’entrenament vaig pensar que ja n’hi havia prou i vaig optar per deixar-ho. Aquest matí quan m’he llevat ja veia que no estaria d’humor. M’he ficat al metro i anava a tope. No és que m’agradi seure, però tampoc no suporto que la gent se’t posi a mig pam. A la parada del Clot ha baixat força gent i el vagó ha quedat menys atapeït. Aleshores, no sé ben bé per què, m’ha vingut al cap el primer cop que hi vaig muntar. Crec que devia tenir 10 anys perquè va ser poc després que tornéssim d’Itàlia. Allà on vivíem, a Treviso, només hi havia autobusos així que per a mi va ser tota una experiència. Vam baixar a Plaça Catalunya i vam anar caminant fins a la Catedral. Un cop a dins vam passar al claustre on vam veure ‘l’ou com balla’. Ara sé que era Corpus Christi. Recordo que va ser un dia estupendo. El meu primer dia a Barcelona. Quan he arribat a la feina, ja estava de millor humor.

Lo sai che più si invecchia più affiorano ricordi lontanissimi come se fosse ieri. Mi vedo a volte in braccio a mia madre e sento ancora i teneri commenti di mio padre. I pranzi, le domeniche dai nonni, le voglie e le esplosioni irrazionali; i primi passi, gioie e dispiaceri. La prima goccia bianca che spavento, e che piacere strano, e un innamoramento senza senso per legge naturale a quell'età. I primi accordi su di un organo da chiesa in sacrestia ed un dogmatico rispetto verso le istituzioni. Che cosa resterà di me? Del transito terrestre? Di tutte le impressioni che ho avuto in questa vita?

Mi piacciono le scelte radicali, la morte consapevole che si autoimpose Socrate, e la scomparsa misteriosa e unica di Majorana, la vita cinica ed interessante di Landolfi, opposto ma vicino a un monaco birmano o la misantropia celeste in Benedetti Michelangeli.

Anch'io a guardarmi bene vivo da millenni e vengo dritto dalla civiltà più alta dei Sumeri, dall'arte cuneiforme degli Scribi e dormo spesso dentro un sacco a pelo perché non voglio perdere i contatti con la terra. La valle tra i due fiumi della Mesopotamia che vide alle sue rive Isacco di Ninive. Che cosa resterà di noi? Del transito terrestre? Di tutte le impressioni che abbiamo in questa vita?


Ho saps que com més envellim més afloren records llunyaníssims com si fos ahir. De vegades em veig en els braços de la mare i sento encara els tendres comentaris del pare. Els dinars, els diumenges amb els avis, els desigs i l’explosió irracional, els primers passos, alegries i penes. La primera gota blanca, quin ensurt! I quin estrany plaer, i un enamorament sense sentit per llei natural a aquella edat. Els primers acords d’un orgue d’església a la sagristia i un dogmàtic respecte a les institucions. Què és el que quedarà de mi? De la vida terrenal? De totes les impressions que he tingut en aquesta vida?

M’agraden les eleccions radicals, la mort conscient que es va autoimposar Sòcrates, i la desaparició misteriosa i única de Majorana, la vida cínica i interessant de Landolfi, oposat però proper a un monjo birmà, o la misantropia celestial en Benedetti Michelangeli.

Jo si em miro bé visc des de fa mil·lennis i vinc directe de l’alta cultura dels Sumeris, de l’art cuneïforme dels Escribes i dormo sovint nu dins un sac perquè no vull perdre el contacte amb la Terra. La vall a través dels dos rius de Mesopotàmia que va veure a les seves riberes Isaac de Ninive. Què és el que quedarà de mi? De la vida terrenal? De totes les impressions que he tingut en aquesta vida?

(ESCOLTA-LA)

MAN ON THE MOON. R.E.M.

Llegeixo avui al Periódico de Catalunya la següent notícia:
La primera missió de l'Índia a la Lluna comença el compte enrere. L'Índia va iniciar ahir el compte enrere per al llançament de la seva primera missió a la Lluna. Dimecres a la matinada, a les 2.50 segons l'horari espanyol, l'Agència Índia d'Investigació Espacial (ISRO) posarà en òrbita des d'una base pròxima a la ciutat de Chennai la sonda no tripulada Chandrayaan 1, que entre altres coses pretén comprovar si hi ha aigua al satèl.lit terrestre. Per fer-ho compta amb diversos instruments, inclòs un radar d'obertura sintètica creat per la Universitat Johns Hopkins dels EUA que permetrà obtenir imatges de precisió dels pols. El llançament del Chandrayaan 1 és la prova de foc del programa espacial indi i es produeix precisament un any després que l'altra gran potència asiàtica, la Xina, enviés al seu torn una primera missió lunar. Optimista sobre l'èxit del Chandrayaan 1, l'IRSO no descarta enviar en el futur una missió tripulada al satèl.lit terrestre, tot i que no abans de l'any 2025 (Maribel Izcue).
Russia, Estats Units, la Xina i ara l’Índia. El que no diu la notícia es que Santako té el seu propi programa espacial i aviat acabaran la seva instrucció els primers Santakonautes els quals estan preparats per conquerir l’última frontera: l’espai.

Mott the Hoople and the game of Life. Yeah, yeah, yeah, yeah. Andy Kaufman in the wrestling match. Yeah, yeah, yeah, yeah. Monopoly, Twenty one, checkers, and chess. Yeah, yeah, yeah, yeah. Mister Fred Blassie in a breakfast mess. Yeah, yeah, yeah, yeah. Let's play Twister, let's play Risk. Yeah, yeah, yeah, yeah. See you in heaven if you make the list. Yeah, yeah, yeah, yeah. Hey, Andy did you hear about this one? Tell me, are you locked in the punch? Hey Andy are you goofing on Elvis? Hey, baby. Are we losing touch? If you believed they put a man on the moon, man on the moon. If you believe there's nothing up my sleeve, then nothing is cool.

Moses went walking with the staff of wood. Yeah, yeah, yeah, yeah. Newton got beaned by the apple good. Yeah, yeah, yeah, yeah. Egypt was troubled by the horrible asp. Yeah, yeah, yeah, yeah. Mister Charles Darwin had the gall to ask. Yeah, yeah, yeah, yeah. Hey Andy did you hear about this one? Tell me, are you locked in the punch? Hey, Andy are you goofing on Elvis? Hey, baby. Are you having fun? If you believed they put a man on the moon, man on the moon. If you believe there's nothing up my sleeve, then nothing is cool.

Here's a little agit for the never-believer. Yeah, yeah, yeah, yeah. Here's a little ghost for the offering. Yeah, yeah, yeah, yeah. Here's a truck stop instead of Saint Peter's. Yeah, yeah, yeah, yeah. Mister Andy Kaufman's gone wrestling [wrestling bears]. Yeah, yeah, yeah, yeah. Hey Andy did you hear about this one? Tell me, are you locked in the punch? Hey Andy are you goofing on Elvis, hey baby, are we losing touch? If you believed they put a man on the moon, man on the moon. If you believe there's nothing up my sleeve, then nothing is cool.


Mott el Hoople y el juego de Vida. Sí, sí, sí, sí. Andy Kaufman en el combate de lucha libre. Sí, sí, sí, sí. Monopoly, Veintiuno, Damas, y Ajedrez. Sí, sí, sí, sí. Señor Fred Blassie con un desayuno extraño Sí, sí, sí, sí. Juguemos al Twist, juguemos al Risk. Sí, sí, sí, sí. Nos vemos en el cielo si haces la lista. Sí, sí, sí, sí. Hey Andy, te has enterado de ésta? Cuéntame, estás en plena riña? Hey Andy, estás mofándote de a Elvis? Hey, nena. Estamos perdiendo el contacto? Si creíste que pondrían a un hombre en la luna, hombre en la luna. Si crees que no hay nada en mi manga, entonces nada es guay.

Moisés se fue caminando con un bastón de madera. Sí, sí, sí, sí. Newton fue golpeado en la cabeza conseguido por el don de la manzana. Sí, sí, sí, sí. Egipto estaba agitado por el áspid horrible. Sí, sí, sí, sí. El señor Charles Darwin tenía el descaro de preguntar. Sí, sí, sí, sí. Hey Andy, te has enterado de ésta? Cuéntame, estás en plena riña? Hey Andy, te estás mofando de Elvis? Hey, nena, lo estás pasando bien? Si creíste que pondrían a un hombre en la luna, hombre en la luna. Si crees que no hay nada en mi manga, entonces nada es guay.

Aquí hay un pequeño manifiesto para los incrédulos. Sí, sí, sí, sí. Aquí hay un pequeño espíritu para la ofrenda. Sí, sí, sí, sí. Aquí hay una parada de camión en lugar de la iglesia de San Pedro. Sí, sí, sí, sí. El señor Andy Kaufmann tiene un combate (un combate de osos). Sí, sí, sí, sí. Hey Andy, te has enterado de ésta? Cuéntame, estás en plena la riña? Hey Andy, te estás mofando de Elvis? Hey, nena, estamos perdiendo contacto? Si creías que pondrían a un hombre en la luna, hombre en la luna. Si creíste que pondrían a un hombre en la luna, hombre en la luna. Si crees que no hay nada en mi manga, entonces nada es guay.

(ESCOLTA-LA)

ALL WE ARE. Warlock

Avui, divendres, tenim una nova petició. Tot i que tenia pensat publicar una altra cançó he cregut que també aquest és un tema força adequat. Segur que us agrada. Salut i bon cap de setmana. Ah, i molta sort als amics del Kortatu BC, que aquest dissabte inicien la competició de bàsquet; tant de bó que sigui amb una victòria.

Rubia, alemana, con cuerpo y carácter. No, no estoy hablando de cerveza (ni del Sebas...). Es Doro Pesch, la voz y mito femenino del heavy. Este es uno de sus himnos y corresponde a su etapa de cuando era la vocalista de Warlock. Después el grupo se fue deshaciendo y al quedar sólo ella de la primera formación dejó su nombre como huella inconfundible DORO. La canción se titula "All we are" y puede decirse que funciona muy bien para hacer piña (que más o menos es de lo que habla). Espero que os guste, y aún más, que la disfrutéis.


All we are, All we are, we are, We are all, all we need, All we are, All we are, we are, We are all, all we need. There's beauty in the heart of the beast. Fear behind the eyes of the thief. I know you know we're all incomplete. Let's get together and let's get some relief. Stronger than a mountain of steel, faster than hell on wheels. We've got, we've got all the power we need. Let's build a playground on this old battlefield. Now we're stronger. We no longer want you bringin' us down. We've got the magic, so we're gonna spread the magic around yeah! Now we're stronger. We no longer want you pushin' us. All we are, we are all, all we need.

Tot el que som, tot el que som, som, tots som, tot el que necessitem, tot el que som, tot el que som , som, tots som tot el que necessitem. Hi ha bellesa en el cor de la bèstia. Por darrere els ulls del lladre. Sé que saps que tothom som imcomplets. Unim-nos i tinguem alleugem-nos. Més fort que una muntanya d’acer, més ràpid que l’infern sobre rodes. Tenim, tenim tot el poder que necessitem. Construïm un parc en aquest antic camp de batalla. Ara som més forts. Ja no volem que et tornis a ensorrar. Tenim la màgia així que anem a desplegar la màgia per tot arreu, sí! Ara som més forts. Ja no volem que ens tornin a empènyer. Tot el que som, som tots, tot el que necessitem.

(ESCOLTA-LA)

CORRIENTES CIRCULARES EN EL TIEMPO. Los Planetas

El rock espacial i distorsionat entra per primera vegada a l'Auditori i ho fa de la mà del grup que més ha fet per popularitzar-lo a Espanya i dotar-lo d'una sonoritat pròpia: Los Planetas. No obstant, el que es farà avui (21.00 hores) no és un concert seu, sinó una desfilada de grups que reinterpreten les seves cançons en un espectacle coral de títol solemne: La llegenda de Los Planetas. En l'alineació hi ha grups de diversos orígens: l'asturià Nacho Vegas, els aragonesos Tachenko, els barcelonins Manos de Topo... No hi falten bandes granadines de la família; si Lagartija Nick són els seus germans grans, Lori Meyers serien els seus germans petits. I tampoc companys de viatge: Clovis és l'actual duo de Fino Oyonarte, productor de Super 8. Altres bandes convocades són Fantasma 3 i Pumuky. Se sap que cada grup abordarà dues cançons de Los Planetas, però es manté en secret quines seran. L'únic que sembla clar és que Enrique Morente cantarà Tendrá que haber un camino, com va fer al final de La leyenda del espacio. Encara que les entrades es van esgotar fa dies, avui es posarà a la venda en taquilla un últim bloc de seients. També es preveu que la gravació del concert es publiqui amb el número de desembre de la revista Rockdelux. La llegenda de Los Planetas vol ser un reconeixement en vida a un grup que ha transformat el pop-rock espanyol. Un fet que no només es constata cada vegada que toquen en un festival d'estiu (són els únics capaços de doblegar les estrelles estrangeres) o publiquen disc (l'experimental La leyenda del espacio ha venut 24.000 còpies), sinó que també es reflecteix en l'admiració que els han mostrat altres bandes al llarg dels anys. La Buena Vida va compondre Los planetas, amb uns versos que evoquen el magnètic misteri de la seva música. Sr. Chinarro va versionar Qué puedo hacer i Astrud i Fangoria van fer la seva versió de De viaje (De viaje por la ruta del bakalao). Hi ha grups batejats amb el títol d'una cançó seva (Aeropuerto, De Viaje). En el recopilatori de bandes noves del festival Contemporánea hi abunden els èmuls planetaris i fins i tot a l'Argentina, on no s'han editat els seus discos, hi ha bandes influïdes per ells. Jota en recomana una: Él mató a un policía motorizado (Extret de El Periódico de Catalunya - Nando Cruz).

Una vez, si mal no recuerdo me tenías en la punta de los dedos. Las secuelas de los viejos días que estarán conmigo el resto de mi vida. Me quedé dormido un momento y los valles se cambiaron por desiertos, por obra y gracia de: el que controla el firmamento, el que decide que me he perdido en corrientes circulares en el tiempo; el que transforma los diamantes en quejidos y lamentos, el que se encarga de que salgas y que yo me quede dentro.

Asustado, sintiéndome enfermo como una temporada en el infierno. Intentando ver una salida, y encontrando más problemas todavía. Todo esto que jamás podré comprender, lo que obtuve a cambio de intentar hacerlo bien, si sólo es para mí, quiero mi parte de lo bueno. Quiero que estés aquí, quiero tenerte dando vueltas a mi lado todo el tiempo, en nueve orbitas concéntricas y yo estar en el centro. Será mucho pedir, pero es lo menos que merezco.

(ESCOLTA-LA)

SOMEWHERE ONLY WE KNOW. Keane

Ahir tampoc no em podia adormir. Volltes i voltes al cap. I avui m’ha costat tant llevar-me. Tinc un dia en què em vindria de gust estar sol i no parlar. Però no, això és impossible. Són les 10.20. Surto a esmorzar. Vaig aquí a prop, al Davinci. La cambrera em saluda; sempre somriu; és encantadora: Hola, qué tal? Cuanto tiempo. Sí, he estado de vacaciones. Has ido a algún sitio. Sí, he pasado unos días en Manchester y Liverpool. Ah, qué bien que suena; que te pongo? Café con leche y croisant. Està clar que no arrisco. A la ràdio, Jerry Lee Lewis canta l’última estrofa de Great Balls of Fire. M’assec i començo a llegir El Salze Cec i la Dona Adormida, d’Haruki Murakami. Em costa concentrar-me. Hi ha diverses converses al meu voltant que no puc evitar escoltar. A la meva dreta dos joves, una noia i un noi, parlen de feina: Trabajo doble es tiempo perdido; lo necesito para mañana; a mi ella me dijo que iba a llamar pero es media mañana y no viene; la Ley de Murphy; Yo así no puedo estar con Carol. No suele leer a conciencia. Yo lo hago. Cuando mandaste los e-mails estabas enojada. No. Sí lo estabas. ¿Por qué? S’aixequen i van cap a la barra a pagar. En aquell moment sona Message in a bottle, The Police. Mentrestant arriba una altra parella. Seuen davant meu. S’agafen de les mans. Sembla que estiguin enamorats. Demanen. En una altra taula, al fons, en diagonal a la meva esquerra hi ha tres dones d’edat indeterminada. Bé diria que al voltant dels quaranta: No me pienso gastar un duro para las fotos (Cómo hemos cambiado, de Presuntos Implicados; uff). Segueixen parlant, no tinc ni idea de què, però parlen en veu alta les tres alhora. Cinco pueblos más al Norte; ni aquí ni en Barcelona ni en ningún lado; en un sitio estratégico. Yo estaba atontada, triste y me tiro el café por encima. Quin avorriment de conversa, i com criden! Entra un señor vestit de forma elegant: bon dia, el mando de la máquina del tabaco, por favor? Sí un segundo. Ya está. Gracias, adéu. Mentre tot això succeeix la parella d’enamorats no han deixat d’agafar-se les mans sinó per beure el cafè que han demanat. El que més em xoca és que el noi s’ha aixecat dos o tres cops per abraçar a la noia i fer-li petons. Ella sembla amoïnada per alguna cosa. No parlen. Només es miren. És suficient. Vaig a pagar a la barra; és hora de marxar. Sona Somewhere Only We Know, de Keane. No podia ser més oportuna.

I walked across an empty land. I knew the pathway like the back of my hand. I felt the Earth beneath my feet sat by the river and it made me complete. Oh simple thing where have you gone? I'm getting old and I need something to rely on. So tell me when you're gonna let me in? I'm getting tired and I need somewhere to begin. I came across a fallen tree. I felt the branches of it looking at me. Is this the place we used to love? Is this the place that I've been dreaming of? Oh simple thing where have you gone? I'm getting old and I need something to rely on. So tell me when you're gonna let me in? I'm getting tired and I need somewhere to begin. And if you have a minute why don't we go? Talk about it somewhere only we know? This could be the end of everything, so why don't we go, somewhere only we know? Oh simple thing where have you gone? I'm getting old and I need something to rely on. So tell me when you're gonna let me in. I'm getting tired and I need somewhere to begin. So if you have a minute why don't we go? Talk about it somewhere only we know? This could be the end of everything, so why don't we go, so why don't we go. This could be the end of everything. So why don't we go somewhere only we know?

Caminé a través de una tierra vacía. Conocía el sendero como la palma de mi mano. Sentí la Tierra bajo mis pies, me senté junto al río y me sentí completo. Oh! cosa simple ¿A dónde has ido? Me hago viejo y necesito alguien en quien confiar. Así que dime cuando me vas a dejar entrar. Me agoto y necesito un lugar donde empezar. Me topé con un árbol caído. Sentí sus ramas que me miraban. ¿Es este el lugar que solíamos amar? ¿Es este el lugar con el que he estado soñando? Oh cosa simple, ¿a dónde has ido? Me hago viejo y necesito alguien en quien confiar. Así que dime cuándo me vas a dejar entrar. Me agoto y necesito un lugar donde empezar. Y si tienes un minuto, ¿por qué no vamos a hablar de esto a un lugar que sólo nosotros conocemos? Este podría ser el final de todo. Entonces, ¿por qué no vamos a un lugar que sólo nosotros conocemos? Oh cosa simple ¿A dónde has ido? Me hago viejo y necesito alguien en quien confiar. Así que dime cuándo me vas a dejar entrar. Me agoto y necesito un lugar donde empezar. Así que si tienes un minuto, ¿por qué no vamos a hablar de esto a un lugar que sólo nosotros conocemos? Este podría ser el final de todo. Entonces, ¿por qué no vamos a un lugar que sólo nosotros conocemos? Este podría ser el final de todo. Entonces, ¿por qué no vamos al lugar que sólo nosotros conocemos?

(ESCOLTA-LA)

CUANDO ZARPA EL AMOR. Camela

Un nou suggeriment digne, ja no d'un divendres, sinó d'un dia qualsevol. Personalment, crec que és una injustícia que estiguin tan poc valorats. Salut.

Camela ha sufrido el mismo ostracismo que soportaron los pioneros de la rumba hace ya veinticinco años. Si había papel de tres categorías para hacer las portadas de los discos, ellos se llevaban el de peor calidad. Si había un policloruro de vinilo fino y satinado, ese era para las figuras del pop. Y el granuloso, para la rumba. Hasta que se comparaban las cifras de ventas y aquellos discos relegados en la promoción, en las radios y las televisiones, eran los que de verdad llegaban a la gente. Todo cambió cuando los Chunguitos cantaron en el Rock-Ola, el santuario de la movida, y además escoltados por Alaska y sus compañeros de avanzadilla contracultural. La clausura de los Juegos Olímpicos de Barcelona, con la exhibición de la rumba catalana ante cientos de millones de telespectadores de todo el mundo sacó por fin del silencio oficial a este tipo de música vigorosa, vital y auténtica. Luego llegó Camela con su tecnorumba y volvieron los olvidos y los silencios oficiales. Ninguna cadena de radio-fórmula musical les programaba. Iban a las televisiones de tapadillo y allí, -lo denunciaron alguna vez-, les dejaban solos y abandonados en el camerino hasta que llegaba la hora de salir al escenario. Y entonces se producía el milagro: el público enloquecía con sus canciones y les encumbraba al número uno. Al principio ni aparecían en las listas de ventas, porque se decía, -siempre hay que buscar una disculpa-, que sus ventas se producían fuera del circuito habitual –incluso se llamaba 'circuito oficial"-, y que por lo tanto no contabilizaban en las encuestas.Camela siguieron fieles a si mismos, tocando rumba con toque tecno para la gente de la calle y compartiendo sus éxitos y sus ilusiones con los amigos de siempre. Pero ya está bien ya es hora que se les valore como lo que son, historia de la musica española. Reconozcamos de una vez que sí, joder, nos gusta Camela y hagamos que reciban el respeto que merecen. El video de la canción de hoy ha sido realizado por Juan Antonio Bayona, director de "El orfanato" y es muy bueno, como ellos.

Hace ya algún tiempo que vivo sin ti, y aún no me acostumbro ¿por qué voy a mentir? Juntos acordamos mejor separarnos. Hoy sé que no puedo seguir así. Intenté olvidarte y no lo conseguí, lleno de recuerdos, todos hablan de ti. La casa vacía ni luz ni alegría, estoy muerto en vida si no estás aquí. Dime que sientes lo mismo que yo, Dime que me quieres, dímelo... ¡Cuando zarpa el amor! Navega a ciegas es quien lleva el timón y cuando sube la marea al corazón sabe que el viento sopla a su favor; no podemos hacer nada por cambiar el rumbo que marcó para los dos. ¡Cuando zarpa el amor! No sabes lo difícil que ha llegado a ser estar sin tu cariño, sin poderte tener ¡Cuánto eché de menos mi niña tus besos! De ti ya nunca me separaré. Aún llevas la alianza que te regalé y en tus ojos brilla la ilusión otra vez. Siento escalofríos cuando estoy contigo, acerca tus manos y acaríciame. Dime que sientes lo mismo que yo, dime que me quieres, dímelo... ¡Cuando zarpa el amor! Navega a ciegas es quien lleva el timón y cuando sube la marea al corazón sabe que el viento sopla a su favor; no podemos hacer nada por cambiar el rumbo que marcó para los dos. ¡ Cuando zarpa el amor! Navega a ciegas.....

(ESCOLTA-LA)

HEMICRANEAL. Estopa

Aquí tenim un nou suggeriment. Seguiu així que a mi m’estalvieu feina.

Només escrivia per demanar-te una cançó (i mira com m'he liat a xerrar...). La petició, si et sembla bé, és 'hemicraneal' d'Estopa. Tot i que és del seu 1r àlbum, jo no l'havia sentit fins ara que l'han recuperat en el seu darrer disc. Tinc ganes d'escoltar-lo complet. Diuen que les 12 cançons que conté son 12 estats d'ànim diferents, encara que a mi el que potser m'agrada més d'aquesta gent (que no escolto sovint però sempre hi ha alguna cançó d'ells que em fa especial gràcia), és l'estil rock-rumbero i les lletres 'granujillas' dels temes. En escoltar-la vaig pensar que aquesta era una cançó perfecta per a la tardor, i així la vaig fer servir. Mentre la sentia la meva ment anava assimilant el canvi d'estació i donava la benvinguda a la tardor.

Deja que la lluvia acaricie tus párpados y que la humedad se clave en tu piel, deja que esta noche tus pies anden descalzos, no los pares si empiezan a correr. Deja que el deseo por una vez se cumpla, deja que el silencio te susurre otra vez, deja que tu ausencia en una depresión se hunda, deja que el niño que llevas dentro vuelva a nacer. Deja que la gente pase a ambos lados sin tocarte y que el neón de la noche se clave en tu sien, deja que la duda que hay en tu mente no pregunte y que no se clave, que ni siquiera hable y que se muera solo por esta vez. Deja que los coches te salpiquen cuando pasen, que mojen tu risa, con tu puta prisa antes de morder esa manzana envenenada por un jodido martes, que se pregunten que haces en la calle, que no se den cuenta de ese detalle. Que esto es un paseo como los de antes, el que nadie se busca, nadie quiere encontrarse, que todo se vuelca en un vaso vacío, que no hay más nostalgia que la de perderse. Si duele un recuerdo, te cura el olvido, si duele la cabeza, con Hemicraneal vale. Si buscas ayuda, chungo, esta noche estoy solo conmigo.

(ESCOLTA-LA)

TAN SOLO. Los Piojos

Una nova petició.

Hola Quim. Bueno en realidad esta entrada es para hacer un poco de publicidad. En "Sala Razzmatazz 1" (todavia no tengo idea donde es) actúa un Grupo argentino bastante bueno. Se llaman "Los Piojos". Están haciendo un Tour por toda España y hoy tocan en Barcelona. Les cuento un poco de la banda (citado desde Wikipedia): COMIENZO: Los Piojos se formaron hacia fines de 1988 entre un grupo de amigos de varios barrios y comenzaron su carrera tocando en pubs de la zona oeste del Gran Buenos Aires. CONSAGRACIÓN: 1996 fue el año que marcó a Los Piojos para siempre. Reaparecieron con un tercer álbum que los puso al frente de las ventas y los ojos de todo el mundo del rock. Tercer arco, grabado entre junio y julio, fue el primer disco donde llegaron al estudio a completar temas. Ya empezaban a sufrir el karma del músico: el del contrato musical. Esquina libertad y el tangazo Gris se terminaron sobre la hora. El disco fue presentado para la prensa en el Teatro Arpegios. Apenas un par de decenas de periodistas asistieron al evento y se llevaron de regalo uno de los discos más exitosos de los ’90. De fondo, mientras los invitados charlaban con los músicos, después de la conferencia de prensa, sonaba el primer corte elegido: El farolito. Este disco fue disco de oro en pocos días y no tardó en llegar al doble platino. "El farolito", fue cabeza de ranking en varias radios y el video clip de "Maradó", tema dedicado a Diego Armando Maradona, llegó a los top ten de MTV, posición a la cual también llegó el video clip de "Verano Del '92". Les paso uno de los temas que más me gustan: Por último, quien tenga ganas de ir avisen así vamos juntos :) y antes nos tomamos unas cervecitas...eso si...DEBEN SER QUILMES...así nos entonamos al estilo Argentino :) jajaja.


Quizá no sea el vino, quizá no sea el postre, quizá no sea, no sea nada, pero hay tanta belleza tirada en la mesa, desnuda toda rebalsada. Apuras el vaso vas perdiendo el paso y en la mesa ya no hay nada. Borracha esta la puerta. cerraste y quedo abierta y puedo escuchar tu llamada. Oh! Tan solo… Oh! Tan solo… Servida ya tu boca, tan dulce tu boca, tan dulce con un blues amargo. Un vaso rueda al piso. Lento cae al piso. Lento y muere en mil pedazos. No quiero dejar que se vean, tus ojos se vean tan, tan, tan, tristes. Habrá sido el destino ese vaso de vino que dijiste: Oh! Tan solo, Oh! Tan solo, Salta la cuerda, se enreda y cae de boca. Oh! Tan solo, Oh! Tan solo.

(ESCOLTA-LA)

LOVE WILL TEAR US APART. Joy Division

Torno a la feina. Com alguns de vosaltres sabreu estava de vacances. Entre altres coses he passat sis dies a casa d’uns amics a Manchester amb excursió inclosa a Liverpool, ciutat que està molt a prop. Ha estat una experiència gratíssima. És per això que, a continuació vull esmentar a tota la gent i llocs que han ajudat a que per uns dies, em sentís una mica mancunian: en primer lloc, als meus companys de viatge, el Jaime i el Sebas, a l’Alex (aka Drupi), que ens ha acollit a casa seva i ens ha fet d’amfitrió perfecte i a la seva germana, Fina i el seu xicot, el Miguel (bateria de la banda Indigo Jones), els quals també ens van allotjar per dues nits (li vam prendre l’espai al gat Jerry). Als companys de l’Àlex: Carba, Markel, Juanjo, Ponte, Joao (provably) i Javi (quan es compra un bitllet d’avió s’ha de mirar la data, eh). Molt especialment a l’Iker i la seva espuela. A l’Eduardo, al Keyton (qui amb el dit gros del peu aixafat ens va portar amb el seu cotxe a casa), al Lorenzo, el seu bar i les seves instruccions (Ponte, a les 11.30 tanca el bar, però si hi ha espanyols, deixa’ls entrar; pues sí, vam estar fins a les tantes), la Inma (tenías razón, José Ruíz, Azorín era de Monóvar y no de Yecla; que te vaya genial allí dónde estés; un beso), la Indira (que rodona és Colòmbia), l’Alejandra (Viva Mèxico, cabrones, pero jo no sé ballar, cony); els encantadors Yoli, Sebastian (optional) i els seus fills Asier i Flor (Wha?); la Vanessa (sorry if ya think I’m kiddin’), el Liam i els seus amics skullys; ah, també al quartet mític: Menea, Pavoni, Tilli i Simionato (quina forma de córrer aquest últim, eh, Sebas?). A les companyies d’autobusos de Finglands i Terravision; a aquesta última, per haver canviat els horaris i fer que gairebé perdéssim l’avió: ens va anar de 5 minuts que no tanquessin el mostrador. També hi ha llocs on van caure algunes pintes, com ara, Big Hands, The Temple, The Cavern, The William Shakesperare Tavern, el Bar de Lorenzo (abans esmentat), o el Moho, un lloc increïble on van tancar amb tothom corejant les cançons de The Smiths o Joy Division, bandes locals.
En fi, i ja que ve al cas, pensant, pensant en quina podria ser la cançó d’avui, un amic m’ha suggerit aquesta: Love will tear us apart, de Joy Division, una de les bandes mancunian més llegendàries. Crec que l’elecció no podria haver estat més encertada. Salut.


When routine bites hard, and ambitions are low, and resentments ride high, but emotions won't grow, and we're changing our ways, taking different roads. Then love, love will tear us apart again. Love, love will tear us apart again. You cry out in your sleep. All my failings exposed and there's a taste in my mouth, as desperation takes hold. Just that something so good just can't function no more. But love, love will tear us apart again. Love, love will tear us apart again. Love, love will tear us apart again. Love, love will tear us apart again.

Quan la rutina mossega amb força, i les ambicions són mínimes, i el ressentiment cavalca alt, encara que les emocions no creixin, i canviem les nostres formes, prenent camins diferents. Aleshores l’amor, l’amor ens destrossarà un altre cop. L’amor ens destrossarà un altre cop. L’amor ens destrossarà un altre cop. Crides en el teu somni, totes les meves errades al descobert. I hi ha un regust a la meva boca, com la desesperació que s’aferra. És només que alguna cosa tan bona ja no pot funcionar més. Però l’amor, l’amor ens destrossarà un altre cop. L’amor ens destrossarà un altre cop. L’amor ens destrossarà un altre cop.

(ESCOLTA-LA)