LUCES DE NEÓN. Lori Meyers

Obro els ulls. Miro l’hora al rellotge. Tres quarts de sis. Encara és aviat. Aprofito per anar al bany. Torno a ficar-me al llit. Sé que ja no dormiré més. Sona l’alarma del despertador. No em llevo encara. Espero que torni a sonar en cinc minuts. Snoozer. Les 6.40. Surto del llit. Sense obrir el llum, sense obrir els ulls vaig al bany. Em dutxo. M’eixugo. Em vesteixo. Sento el meu germà, ja és despert. Faig el meu llit. Vaig a la cuina. Em menjo un plàtan i unes torrades. Agafo un llibre, els diners, les targetes, el mòbil i el reproductor de música i marxo. (Fins després). Surto al carrer. Fa bon dia. Connecto l’mp3. Sé que sonarà Lori Meyers.

Si tan sólo con mirarte, encuentro una razón a veces denigrante con luces de neón. Si se hace la interesante. "Mano en su pelo va" curvando hacia delante con luces de “coral”. Pararapapapaaaa Tendría que reconocer que no llevo razón. Pararpapapaaaaa. Tendría que reconocer que no llevo razón. Sé que mi amor es inmigrante de tu corazón, a veces palpitante y otras con terror, y otras con terror. PararapapapaaaaTendría que reconocer que no llevo razón. Pararpapapaaaaa. Tendría que reconocer que no llevo razón.

(ESCOLTA-LA)

LOLA. The Kinks

The Kinks és un grup musical britànic format a Londres als anys 60 pels germans Ray y Dave Davies. 1964 va ser l'any en què van aconseguir el seu primer nº 1 a les llistes britàniques amb "You Really Got Me", potser la seva cançó més emblemàtica. L'any 1970, i després d’un temps de menor presència a les llistes, va arribar el seu darrer nº 1 al Regne Unit amb el single “Lola”. Posteriorment van tenir problemes amb la discogràfica i es van traslladar als EUA. Van gaudir d’un nou període d’èxit amb el canvi de dècada i els primers 80. Es van separar l’any 1997. Van tenir una enorme influència en el moviment Britpop dels 90 en grups com ara Oasis. Bé, el cas és que l’altre dia estava mirant la TV i va sortir un anunci, no em digueu de que cony era, però el cas és que anava acompanyat d’aquesta cançó. Una gran cançó

I met her in a club down in old Soho where they drink champagne and it tastes just like cherry cola C-O-L-A cola. She walked up to me and she asked me to dance I asked her her name and in a dark brown voice she said: Lola L-O-L-A Lola Lo lo lo lo Lo – la. Well I'm not the world's most physical guy but when she squeezed me tight she nearly broke my spine. Oh my Lola la-la-la-la Lola. Well I'm not dumb but I can't understand why she walked like a woman but talked like a man. Oh my Lola la-la-la-la Lola la-la-la-la Lola. Well, we drank champagne and danced all night under electric candle light. She picked me up and sat me on her knee and said; dear boy won't you come home with me? Well, I'm not the world's most passionate guy, but when I looked in her eyes, well I almost fell for my Lola Lo lo lo lo Lo - la Lo lo lo lo Lo – la Lola Lo lo lo lo Lo - la Lo lo lo lo Lo – la. I pushed her away,I walked to the door. I fell to the floor. I got down on my knees. Then I looked at her and she at me. Well that's the way that I want it to stay and I always want it to be that way for my Lola La-la-la-la Lola. Girls will be boys and boys will be girls. It's a mixed up muddled up shook up world except for Lola La-la-la-la Lola. Well I left home just a week before and I'd never ever kissed a woman before but Lola smiled and took me by the hand and said: Dear boy, I'm gonna make you a man. Well I'm not the world's most masculine man but I know what I am and I'm glad that I'm a man, and so is Lola La-la-la-la Lola la-la-la-la Lola Lola la-la-la-la Lola la-la-la-la Lola

La vaig conèixer en un club del vell Soho on es beu xampany que te gust de Coca-Cola: C-O-L-A. Cola. Se’m va acostar i em va preguntar si volia ballar. Li vaig preguntar pel seu nom i amb veu greu em va dir: Lola, L-O-L-A. Bé no sóc el tio més fort del món, però quan m’abraço amb ella gairebé em trenca la columna.. Oh la meva Lola. Bé no sóc imbècil, però no puc entendre per què camina com una dona i parla com un home. Oh la meva Lola. Bé, vam beure xampany i vam ballar tota la nit sota les llums elèctriques. Em va agafar i em va seure als seus genolls i va dir: ¿vols venir a casa amb mi, carinyo? Bé no sóc el tio més apassionat del món, però quan vaig mirar-li als ulls vaig estar a punt de caure per la meva Lola. Li veig empènyer. Vaig dirigir-me a la porta. Vaig caure a terra. Em vaig agenollar. Després la vaig mirar i ella em va mirar a mi. Bé, aquesta és la manera com vull estar i sempre ho he volgut també per a la meva Lola. Les noies seran nois i els nois seran noies. És una tèrbola i confusa barreja en el món, llevat per a la Lola. D’acord, vaig anar-me’n de casa fa una setmana i mai abans havia besat una dona, però la Lola va somriure i em va prendre la mà i em va dir: estimat, et faré un home! Bé no sóc el tio més masculí del món, però sé què sóc. Estic content de ser un home i la Lola també ho está. LOLA, LA-LA-LA-LA, LOLA, LA-LA-LA-LA, LOLA, LOLA LA-LA-LA-LA LOLA LA-LA-LA-LA LOLA.

(ESCOLTA-LA)

NO TORNARAN. Whiskyn's

El meu cap, el meu cor, s'aguanten d'un fil d'antics records. El meu cor, el meu cap, barrejats a dins del mateix sac. Un grapat de raons per a passar full a un dia nou. Però de nou atrapat creient millors sempre els temps passats. La nit se m'escapa dins d'un bar, no vull tornar a casa. No tinc pressa per fer-me gran, però no tornaran... No tornaran moments que enyoro.Tots aquells anys no tornaran. Les busques del temps van endavant imponents, ja mai més tornaran.

El meu cap, el meu cor, s'aguanten d'un fil d'antics records. El meu cor, el meu cap, barrejats a dins del mateix sac. L'estiu plega veles per enguany. La tardor no vol tardar. El fred va glaçant el passat i no tornarà. No tornaran moments que enyoro. Tots aquells anys no tornaran. Les busques del temps van endavant imponents, ja mai més tornaran.

(ESCOLTA-LA)

J'ATTENDRAI. Tino Rossi

J’attendrai és una cançó que va fer popular en francès (tot i que l’original va ser composta en italià) Tino Rossi, l’any 1938. Més tard altres intèrprets han fet diverses versions. En aquell moment va ser un grandíssim èxit a Anglaterra, els Estats Units i Canadà. Fins fa poc temps era la sintonia d’un programa de matinada a Catalunya Ràdio. És una cançó atemporal que podria formar part de qualsevol recopilació de grans cançons de la història del segle XX.

J'attendrai, le jour et la nuit, j'attendrai toujours ton retour. J'attendrai car l'oiseau qui s'enfuit vient chercher l'oubli dans son nid. Le temps passe et court en battant tristement dans mon cœur si lourd, et pourtant, j'attendrai ton retour.
Les fleurs pâlissent, le feu s’éteint, L’ombre se glisse dans le jardin, l’horloge tisse des sons très lent, Je crois entendre ton pas. Le vent m’apporte des bruits lointains, Et dans ma porte, j’écoute en vain. Hélas! Plus rien, plus rien ne vient.
J'attendrai, le jour et la nuit, j'attendrai toujours ton retour. J'attendrai car l'oiseau qui s'enfuit vient chercher l'oubli dans son nid. Le temps passe et court en battant tristement dans mon cœur si lourd, et pourtant, j'attendrai ton retour.


T’esperaré, de dia i de nit, esperaré sempre el teu retorn. Esperaré, igual que l’ocell que fuig i cerca l’oblit del niu. El temps passa i vola colpejant el meu cor fatigat, i no obstant, esperaré el teu retorn.
Les flors perden color, el foc minva, l’ombra s’esmuny al jardí, el rellotge teixeix sons cansats. Crec sentir les teves passes. El vent em porta sorolls llunyans. Darrere la meva porta escolto en va. Per desgràcia, res més, res més no ve.
T’esperaré, de dia i de nit, esperaré sempre el teu retorn. Esperaré, igual que l’ocell que fuig i cerca l’oblit del niu. El temps passa i vola copejant el meu cor fatigat, i no obstant, esperaré el teu retorn.

(ESCOLTEU-LA)

SEGUNDO PREMIO. Los Planetas

La publicació del primer àlbum de Los Planetas, (Super 8, 1994) va suposar donar-li sentit i entitat a la incipient escena ‘indie’ estatal. Encara recordo la primera vegada que vaig sentir ‘Qué puedo hacer’; ja res no va tornar a ser el mateix. Després, vindria el segon treball, Pop. Segurament ha estat una mica infravalorat. No es poden despreciar temes com ara, ‘David y Claudia’, ‘Jose y yo’, o ‘Himno generacional #83’. Però amb l’arribada del tercer disc, Una semana en el motor de un autobús, van assolir un nivell altíssim, desconegut fins aleshores. Va ser elegit pels crítics com el millor treball del 1998 i cançons com ‘La Playa’ o aquesta ‘Segundo premio’ ja són clàssics de la història recent del pop-rock en castellà.

Sentado esperando a que llames, rezando porque des una señal. Los días cada vez van mas despacio y solamente puedo esperar que vengas a explicar que todo ha terminado, que tengas que decir que no me quieres ver. Y es imposible que hayas olvidado lo que los dos podíamos hacer. Y si esto que ha pasado va a pasarnos otra vez, y si todo ha sido en vano, no tienes que volver.
Mirando las paredes de este cuarto, rezando porque vengas otra vez, y todo lo que habíamos hablado, es todo lo que vamos a perder. Si nunca quise ser el único a tu lado, si tuve miedo fue porque acabara así. Y todo el tiempo que he desperdiciado se puede ver de nuevo contra mi. Y si esto te hace daño, si te puedo hacer sufrir, ha servido para algo, al menos para mi.

(ESCOLTEU-LA)

EL FAR DEL SUD. Sopa de Cabra

El dimecres, després d’entrenar, vaig anar amb uns amics al concert que oferia el Gerard Quintana a Badalona, al costat de l’Estació. Hi havia una atmosfera molt especial. Em va semblar que els músics dels quals s’acompanyava eren realment bons i aconseguien que totes les cançons entressin bé. Menció especial al guitarrista, Jordi Busquets, un autèntic crack. Aquest tema és un dels darrers que van sonar. Però no us enganyeu: el concert es basava en el seu últim treball i per tant no estava envoltat de la melangia pròpia d’una banda històrica com els Sopa de Cabra.

La va trobar, a una sala mig buida buscant un somni, fugint del dolor, entrant pels ulls, va sentir mil espurnes. Aquella història va canviar-li el món. Va perdre-ho tot, la partida i la vida. Cada ciutat li esmicolava el cor. Només el far del sud, ell es mira, segueix la flama que res no es mou. I empeny el sol, tan bruna, tan forta i prohibida i es descorda la brusa, el seu cos un somriure viu. Et donaria amor si poguessis tornar-me’n. Et donaria amor si ens poguéssim mirar. Et donaria el món si poguessis parlar-me. Ho donaria tot si et pogués estimar.
Tantes nits va pagar per tenir-la. Tantes excuses per anar tot sol. Però cada cop amb un plor la perdia. La llum s’apaga quan la sort es pon. I el seu record s’estimba en ciutats adormides, i somnia fins l’alba el seu far sense vida, trist. Et donaria amor si poguessis tornar-me’n. Et donaria amor si ens poguéssim mirar. Et donaria el món si poguessis parlar-me. Ho donaria tot si et pogués estimar.
Tremolant, a poc a poc surt del cine: sessió de nit, avui ja és l’últim dia. S’endu el cartell, arriba a casa i l’espia. L’habitació es transforma en un món nou. I li escriu cent mil cartes, la busca i viatja, i el seu centre s’escapa, perd l’ordre i la casa. I apaga el sol, tan bruna, tan feble i prohibida. i s’enfonsa en les ombres, el seu cos un somriure viu. Et donaria amor si poguessis tornar-me’n. Et donaria amor si pogués evitar. Et donaria el món si poguessis parlar-me. Ho donaria tot si et pogués estimar. Et donaria amor, et donaria el món si poguessis mirar. Et donaria amor si volguessis quedar-te. Ho donaria tot si et pogués estimar.

(ESCOLTA-LA)

DIRTY OLD TOWN. Dubliners

Un amic m’ha enviat un correu electrònic que deia això: "Hola!! como te dije ayer me he tomado la pequeña licencia de traducir esta canción de los Dubliners, me encanta esta canción, también en versión de The Pogues, pero la original siempre será la original. Llevo toda esta semana escuchando todo lo que he podido de los Dubliners y me han llegado, me voy a comprar algún LP rápidamente y seguir transportándome a Dublín, sus calles, sus pubs y a esa melancolía del que bebe una Guinness en Irlanda. Perdona por la brasa, llevo toda la tarde escuchándolos." Com que, per a mi és una ajuda (s’admeten peticions) a l’hora de triar la cancó del dia, i, a més a més, com que és un bon tema, here we go. Ah!, records per a la Susana (la Paisana) a qui tant li agraden aquests Dubliners.

I met my love by the gas works wall. Dreamed a dream by the old canal. I kissed my girl by the factory wall. Dirty old town, dirty old town. Clouds are drifting across the moon, cats are prowling on their beat. Spring's a girl from the streets at night. Dirty old town, dirty old town. I heard a siren from the docks, saw a train set the night on fire, smelled the spring on the smoky wind. Dirty old town, dirty old town. I'm going to make me a good sharp axe shining steel tempered in the fire. I'll chop you down like an old dead tree. Dirty old town, dirty old town. I met my love by the gas works wall, Dreamed a dream by the old canal. I kissed my girl by the factory wall. Dirty old town, dirty old town, dirty old town, dirty old town.

Conocí a mi amor en el muro de la fábrica de gas. Tuve un sueño en el viejo canal. Besé a mi chica en el muro de la fábrica. Sucia ciudad vieja, sucia ciudad vieja. Las nubes van fluyendo tras la luna. Los gatos están merodeando sus golpes. La primavera es una chica desde las calles hacia la noche. Sucia ciudad vieja, sucia ciudad vieja. Escuché una sirena de los muelles. Vi un tren incendiando la noche. Olí la primavera en el humo del viento. Sucia ciudad vieja. Sucia ciudad vieja. Voy a hacerme una buena hacha afilada de brillante acero templado en el fuego. Y te cortaré como a un árbol viejo. Sucia ciudad vieja, sucia ciudad vieja. Conocí a mi amor en el muro de la fábrica de gas. Tuve un sueño en el viejo canal. Besé a mi chica en el muro de la fábrica. Sucia ciudad vieja, sucia ciudad vieja, sucia ciudad vieja, sucia ciudad vieja.

(ESCOLTA-LA)

COME UN CAMMELLO IN UNA GRONDAIA. Franco Battiato

Torna i tornarà l’artista total. Cantautor, poeta, pintor, director de cinema i, en fi, sempre a l’avantguarda. Com a curiositat, dir que, en el decurs de la seva carrera ha fet servir psudònims com ara, Ed De Joy, Franc Jonia, Astra, Martin Kleist, Albert Kui, Kilim o Süphan Barzani. Aquest últim és també la sava signatura en els quadres.


Vivo come un cammello in una grondaia in questa illustre e onorata società! E ancora, sto aspettando, un'ottima occasione per acquistare un paio d'ali, e abbandonare il pianeta. E cosa devono vedere ancora gli occhi e sopportare? I demoni feroci della guerra, che fingono di pregare! Eppure, lo so bene che dietro a ogni violenza esiste il male... Se fossi un po' più furbo, non mi lascerei tentare. Come piombo pesa il cielo questa notte. Quante pene e inutili dolori.

Visc com un camell a un canaló en aquesta il·lustre i honrada societat! I encara, estic esperant, una òptima ocasió per adquirir un parell d’ales, i abandonar aquest planeta. I què han de veure i suportar encara els ulls? Els dimonis ferotges de la guerra, que fan veure que preguen! Malgrat, bé que ho sé, que dins de tota violència existeix el mal... Si jo fos una mica més espavilat, no em deixaria temptar. Aquesta nit el cel pesa com el plom. Quantes penes i dolors inútils.

(GAUDEIX-LA)

QUÉ NOS VA A PASAR. La Buena Vida

No hi té res a veure amb la lletra, però associo aquesta cançó a un concert al qual vaig anar-hi amb la Marina, el Watu i l’Oscar, dins de la programació de les festes de la Mercè a Barcelona. L’Oscar feia poc que sortia d’una lesió a la ròtula i va aguantar durant l’actuació d’aquesta banda (i d’una altra que va tocar abans de la que no en tinc el més mínim record de qui eren), com el valent que és. Tot cor. Ara que hi penso, no estic completament segur, però diria que vaig descubrir La Buena Vida a través de la Marina.


Cada día trato de acertar por dónde saldrás. Eso es tanto como adivinar qué nos va a pasar. Has estado, hace tiempo, algo raro por momentos. Me pregunto algo inquieta qué nos va a pasar. No recuerdo cuándo decayó la conversación ni el punto en que dices tú que algo cambió. Sin embargo, mientras tanto, yo me guardo la esperanza y las cosas que en la plaza nos dijimos hoy.
Ahora que te vas pediré perdón y dirás que no y estará muy bien, ya sabes por qué. Yo me esconderé, ahora que te vas ya no saldré más, dime para qué, si no te voy a ver.
Sin embargo, mientras tanto, yo me guardo la esperanza y las cosas que en la plaza nos dijimos hoy. Ahora que te vas pediré perdón y dirás que no y estará muy bien, ya sabes por qué. Yo me esconderé, ahora que te vas ya no saldré más, dime para qué, si no te voy a ver. Cuando pase el tiempo conocerás a alguien más y me olvidarás, y es que es lo normal. Aunque nos dé rabia siempre ocurre igual y nos esforzarnos en disimular.

(ESCOLTA-LA)

BELLA ENAMORADA. Plácido Domingo

Ahir a la tarda vaig assistir a un recital de sarsuela que van oferir tres joves cantants (una soprano, un tenor i un baríton) al Teatre Zorrilla de Badalona, en el marc de la celebració de les festes de maig d’aquesta localitat. Una de les romances inclosa en el programa era aquesta ‘Bella Enamorada’ interpretada pel tenor Marc Sala. Correspon a l’obra ‘El Último Romántico’ de Soutullo i Vert. Reveriano Soutullo va néixer a Puenteáreas (Pontevedra), l’11 de Juliol de 1884. Joan Vert, neix a la ciutat de Carcaixent, (València), el 22 d’Abril de 1890. Durant el curs 1923-24, en el Conservatorio de Madrid, se coneixen, fonent ambdós la seva obra, en unes pàgines de la més alta inspiració melòdica. Aquesta col·laboració els va permetre assolir grans èxits en la breu carrera d’aquest tàndem: "La leyenda del beso" (1924), "La del Soto del Parral" (1927), i "El último romántico" (1928). La prematura mort de Vert a Madrid l’any 1931 va deixar Soutullo sense col·laborador. Pocs mesos després moria també ell, en un accident automobilístic també a Madrid, el 29 d’octubre de 1932.


Romanza de Enrique

Bella enamorada, con tu imagen sueño y un amor dichoso busco para mí. Bella enamorada, que eres mi consuelo, ya sin tu cariño, ya sin tu cariñono podré vivir. Noche de amor, noche misteriosa, Ven hacia mí, sombra de mujer. Suave placer ver lo que soñamos, quiero vivir por volverla a ver; ilusión perdida, quiero recordar, de un amor lejano que no volverá. Dama misteriosa, que en la sombra vives, dime ya quién eres y sabrás mi amor. Bella entre las bellas, linda enamorada. tú eres mi tormento, tú eres mi tormento, yo tu esclavo soy. Noche de amor, noche misteriosa. Ven hacia mí, sombra de mujer. Suave placer ver lo que soñamos. Quiero vivir por volverla a ver. Noche de amor, noche misteriosa. Ven hacia mí, sombra de mujer. Ilusión perdida, quiero recordar, de un amor lejano que ya no volverá.

(ESCOLTEU-LA EN LA VEU DE PLÁCIDO DOMINGO)

NADA QUE PERDER. Conchita

Ahir a la nit tenia insomni per enèssima vegada. Impossible dormir. Mil coses em voltaven pel cap. Em poso a escoltar la ràdio per intentar escapar-ne. De cop i volta sento aquesta cançó. Avui vaig a Internet i llegeixo coses amb les quals no puc estar més d’acord: “és una cantant que sota una apartent imatge d’ingenuïtat, sedueix i atrapa a la subtil teranyina que crea amb les seves cançons. Minimalista, tendra i amb seu punt naïf. Conchita és fràgil i enèrgica amb la seva veu; dolça i amb un punt amarg en les seves lletres, amb una sensibilitat especial”. És cert que no es pot jutjar un artista per una sola cançó. No obstant això, penso que, sempre és una bona notícia saber que a l’avorrit mercat ibèric musical dominat pels grups amb afany possessiu (La Oreja de Van Gogh, El Canto del Loco, El Sueño de Morfeo, i, en fi, moltes més mediocritats) escoltar la Conchita és com obrir una finestra. Hauré de fer cas més sovint del meu germà, que ja fa uns dies que m’ho havia preguntat: “Has sentit parlar d’una cantant que es diu Conchita?”


Nunca se me dio demasiado bien poner las cartas sobre la mesa. Nunca se me dio demasiado bien. Y ahora nos volvemos a encontrar y me preguntas qué tal me va. Quisiera ser capaz, decirte la verdad, decirte que me va realmente mal. No te logré olvidar, ni lo intenté quizás. Quisiera ser capaz, mirarte y no temblar, decirte que nadie me volvió a besar. No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.
Y en lugar de eso sonrío y tiemblo, y te cuento que ya acabé la facultad, me puse a trabajar y me volví a enamorar. Y en lugar de eso sonrío y pienso por qué no seré capaz de decir la verdad. Te pierdo una vez más. Quisiera ser capaz, decirte la verdad, decirte que me va realmente mal. No te logré olvidar, ni lo intenté quizás. Quisiera ser capaz, mirarte y no temblar, decirte que nadie me volvió a besar. No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.
Y ahora me quedan dos opciones: quedarme quieta o echar a correr. Y me pongo a correr, ya que puedo perder, verás es que no me va demasiado bien. No te logré olvidar, ni lo intenté quizás. Y me pongo a correr ya que puedo perder, verás es que nadie me volvió a besar. No te logré olvidar ni lo intenté quizás.
Y ahora ya te toca a ti acabar con esta historia, y ahora ya te toca a ti decir las cosas. Pon un punto y final o bésame sin más. Y ahora ya te toca a ti, no vale callar, esta vez no volveré a perderte una vez más. No me voy a marchar sin saber el final. Nunca se me dio demasiado bien poner las cartas sobre la mesa, nunca se me dio, no, demasiado bien. Y ahorra nos volvemos a encontrar y me preguntas que, qué tal me va. Y yo ya no sé, ya no sé ni que contestar.

(ESCOLTA-LA)