ANNA MAGNANI. Adriano Celentano

Una petició que tenia oblidada. Cançó de Carmen Consoli

El cas és que no fa molt que escolto a l’Adriano Celentano, malgrat que una persona molt propera a mi, fa molts anys que em diu meravelles d’ell. Així és que perdoneu-me tots aquells que fa anys que el seguiu i l’admireu, perquè jo tot just m’estic iniciant. La veritat és que m’entra tan fàcilment que estic devorant la seva música amb l’ànsia que dóna el voler recuperar com un temps perdut. Seguint el consell d’aquella persona, que em va dir que eren bons tots els seus àlbums, i sobretot aquells que tenen el nom molt llarg, vaig començar per escoltar el “Io non so parlar d’amore” de l’any 1999. He de reconèixer que em va captivar aquell to romàntic, terriblement seductor. Després vaig seguir amb el “Per sempre”, de l’any 2002, aquest títol no és llarg però també havia d’arriscar-me. No em vaig equivocar. Crec que el Celentano ja tenia els seus anyets, però cançons com “Me fa male” tenen una força brutal. Tornant al consell dels títols llargs vaig seguir amb “Dormi amore, la situazione non a bona” de l’any 2007. Potser ara ja tenia 70 anys. L’estava escoltant, gaudint-lo, quan vaig sentir la cançó número set titulada “Anna Magnani”. L’admiració que sento per aquesta actriu va fer que prestés una atenció especial al tema. No va fer falta, no pot ser més preciós. Si es penja al blog espero que es tradueixi, tot i així em quedo amb la frase “...mi sembra de udire la voce arsa de Anna Magnani que infonde speranza”.


Da tegole e calcinacci verso la vita mi affaccio. Indosso il cappotto di mio zio soldato scampato alla guerra. Passando tra sfollati e ragazzini in festa cerco la mia vecchia casa, i nespoli abbandonati una caccia modesta con un bacio. Apro la porta ed ho in mente la faccia dell'Italia coi denti stretti e il sangue che cola ma ha il cuore di pietra... La' dove prima vibrava un pianoforte soltanto polvere e terra e mi sembra di udire la voce arsa di Anna Magnani che infonde speranza... Foglie d' ulivo argentate raccontano una pasqua lontana, il tetto che quasi frana. Una rondine giace senza vita fra una scarpa e un secchio ed ho in mente la faccia dell'Italia la statua grigia e vetra di Mazzini coi suoi lisi taccuini. La' dove prima vibrava un pianoforte soltanto polvere e terra e mi sembra di udire la voce arsa di Anna Magnani che infonde speranza. E mi sembra di udire la voce calda di Anna Magnani che intona una dolce melodia...

Desde tejas y escombros me asomo a mi vida. Llevo puesto el abrigo de mi tío, soldado salvado en la guerra. Pasando entre los refugiados y los chiquillos de fiesta busco mi vieja casa, los árboles de nísperos abandonados, una caza modesta con un beso. Abro la puerta y tengo en mente el rostro de Italia que aprieta los dientes y la sangre que gotea y sin embargo tiene el corazón de piedra… Allí donde antes vibraba un piano sólo queda polvo y tierra y me parece oír la voz tostada de Anna Magnani que infunde esperanza. Hojas plateadas de olivo narran una Pascua lejana, el techo que casi se desmorona. Una golondrina yace sin vida entre un zapato y un cubo. Y tengo en mente el rostro de Italia, la estatua gris y vidriosa de Manzini con sus blocs de notas agotados. Allí donde antes vibraba un piano sólo queda polvo y tierra. Y me parece oír la voz tostada de Anna Magnani que infunde esperanza. Y me parece oír la voz cálida de Anna Magnai que entona una dulce melodía.

(ESCOLTA-LA)