LA CANZONE DEI VECCHI AMANTI. Franco Battiato

La Chanson des Vieux Amants (La Cançó dels Vells Amants) és un tema que en el seu origen va escriure el cantautor belga Jacques Brel (1929-1978), conegut entre altres composicions pel seu universal No me quitte pas, i que va cantar per primer cop al 1967 (l’any en què vaig néixer). Poc temps després, al 1971, l’italiana Nicoletta Strambelli, més coneguda com Patti Bravo, autora d’èxits llegendaris com ara, La Bambola la va interpretar en llengua italiana. Finalment, Franco Battiato, al 1999, va crear la que, particularment, em sembla la millor de totes les versions.
Hi veig una reflexió brutal sobre tanta i tanta gent que viu en parella i que amb el pas del temps van caient en la més profunda rutina, concebuda com avorriment. Potser en algun moment s’han estimant o fins i tot encara s’estimen, però descuiden cultivar l’amor a diari. Potser caldria dir t’estimo més sovint i no esperar que hagi transcorregut tota una vida o que s’hagi acabat una relació per adonar-se’n d’aquest sentiment.


LLETRA
Certo ci fu qualche tempesta, anni d'amore alla follia. Mille volte tu dicesti basta, mille volte io me ne andai via. Ed ogni mobile ricorda in questa stanza senza culla i lampi dei vecchi contrasti. Non c'era più una cosa giusta; avevi perso il tuo calore ed io la febbre di conquista. Mio amore, mio dolce meraviglioso amore, dall'alba chiara finché il giorno muore. Ti amo ancora, sai, ti amo.

So tutto delle tue magie e tu della mia intimità. Sapevo delle tue bugie, tu delle mie tristi viltà. So che hai avuto degli amanti bisogna pur passare il tempo, bisogna pur che il corpo esulti. Ma c'é voluto del talento per riuscire ad invecchiare senza diventare adulti. Mio amore, mio dolce mio meraviglioso amore, dall'alba chiara finché il giorno muore. Ti amo ancora, sai, ti amo.

Il tempo passa e ci scoraggia tormenti sulla nostra via. Ma dimmi, c'é peggior insidia che amarsi con monotonia? Adesso piangi molto dopo, io mi dispero con ritardo; non abbiamo più misteri. Si lascia meno fare al caso, scendiamo a patti con la terra però é la stessa dolce guerra. Mon amour, mon doux, mon tendre, mon merveilleux amour, de l'aube claire jusqu'à la fin du jour. Je t'aime encore, tu sais, je t'âme.

TRADUCCIÓ
Certament, que hi va haver algunes tempestes, anys d’amor embogit. Un miler de vegades tu vas dir prou, un miler de vegades jo vaig anar-me’n. I tots els mobles recorden, en aquesta habitació sense bressol, els llampecs dels vells contrastos. Ja no era pas una cosa justa; havies perdut la teva calidesa i jo la febre de conquesta. Amor meu, amor dolç meravellós, des de l’alba clara fins que mor el dia. T’estimo encara, ho saps, t’estimo.

Ho sé tot dels teus encants i tu de la meva intimitat. Coneixia les teves mentides, tu les meves tristes vileses. Sé que has tingut amants, bé per necessitat de passar el temps, bé per necessitat de gaudi del cos. Però s’hi vol talent per ser capaç d’envellir sense fer-se adult. Amor meu, amor dolç meravellós, des de l’alba clara fins que mor el dia. T’estimo encara, ho saps, t’estimo.

El temps passa i escampa turmentes pel nostre camí. Però digues, hi ha pitjor engany que estimar-se amb monotonia? Ara plores molt després, jo em desespero amb retard; ja no tenim més misteris. Es deixa menys a l’atzar, ens sotmetem a pactes amb la terra, però és la mateixa dolça guerra. Amor meu, amor dolç, tendre, meravellós, des de l’alba clara fins al final del dia. Encara t’estimo, ho saps, t’estimo.

(ESCOLTA-LA)