Pàgines

divendres, 30 de setembre del 2011

IN MY ARMS. Teddy Thompson

Després de nou dies de vacances vaig tornar a Barcelona, procedent de Nova York, un divendres. Tenia en perspectiva tot un cap de setmana per superar el ‘jet lack’ abans de tornar a la rutina quotidiana. Quan el dilluns em vaig reincorporar a la feina la primera cosa que em van explicar em va deixar sense paraules:la persona que m’havia de substituir en la meva absència s’havia agafat una baixa laboral que, curiosament, va coincidir amb les dues setmanes que vaig estar fora.
En fi, ja podeu imaginar l’estat en què es trobava la meva taula. I encara gràcies que la resta de companys s’havien esforçat per ‘capear el temporal’ fent pinya perquè la situació no arribés a ser caòtica, cosa que els agraeixo. Doncs això, que amb vaig tenir un debut bastant llardós amb l’afegit de la síndrome post-vacacional que em va estar planant durant tota la jornada.
Tot va començar a canviar el dimarts. Havia quedat, un cop finalitzat el ‘curro’, a les 15.15, amb la meva nòvia en un bar del centre. Teníem la intenció d’anar a comprar diversos llibres. Vaig arribar-hi abans i em vaig demanar una Estrella. Pocs minuts més tard va entrar per la porta, ens vam fer un petó i ella va triar una Amstel.
Un cop acabades les cerveses ens vam encaminar cap a llibreria La Central. Vam fer les adquisicions dels llibres que havíem pensat i un més que a ella li va fer el pes. Vam pagar i, com que ens venia de gust passejar vam estar rodant pels carrers del Raval durant una bona estona.
En un moment donat vam pensar que seria una bona idea anar al cinema a veure alguna peli. Eren tres quarts de sis i teníem temps més que suficient per arribar a les sessions de les 18.15 del Renoir Floridablanca. Ja a la porta del cinema vam decidir-nos per ‘La piel que habito, de l’Almodóvar. Ara ja us puc dir que, almenys per a mi, malgrat l’estètica i el bon treball que fan els actors, el film és un autèntic ‘nyordo’. No em va agradar gens. No sabia ben bé si dir-li així de cruament a la meva nòvia, però ella es va anticipar i em va confessar que tampoc no li havia agradat.
Eren les 20.30, potser una mica d’hora per sopar. Però com fos que cap dels dos no havíem dinat, vam tornar a rodolar pel Raval buscant algun lloc on menjar. Vam descobrir un restaurant japonès que no havíem vist mai. Tenia molt bona pinta i vam decidir provar. Ens va rebre una noia jove amb faccions orientals molt bufona. Vestia un quimono preciós i gastava uns modals exquisits. Ens va dir que només feia un mes que el local estava obert. Tot plegat va resultar una experiència gratíssima i després de pagar un preu raonable ens vam acomiadar amb la idea de tornar alguna altra vegada.
Vam agafar el metro a Plaça Universitat i vam anar cap a casa. Quan vam arribar-hi vam estar mirant una mica la televisió, no recordo quin programa. Tots dos vam convenir que havíem passat una gran vesprada. Res de l’altre món però molt reparadora. Al cap una estoneta ens vam ficar al llit i, òbviament, ens vam aparellar (com diu un amic meu) cosa que ens va ajudar a que dormíssim plàcidament.
No vaig tornar a pensar en la feina fins a l’endemà, quan va sonar el despertador, i tot i així va ser un instant fugaç. Vam esmorzar, vam sortir al carrer i ens vam acomiadar fins a la tarda. Mentre em dirigia en autobús a l’oficina, vaig dir-me a mi mateix: què n’ès d’higiènic tenir la feina al cap només el temps que dura la jornada laboral. Tant de bo tothom ens ho prenguéssim així.
(Atenció amb la cançó, escolteu-la fins al final perquè podreu veure com el Rufus Wainwright toca el piano de manera esbojarrada i què collons, que és un tema transmet molt bon rollo i que s’enganxa).

LLETRA
Not an easy place to be. In my arms, In my arms. Not a simple space to feel free. In my arms, in my arms. Keep it on the recent. Keep it on the now. Give me an easy way out. It's a lonely world that I got In my arms, In my arms. Not a lot of room to get lost. In my arms, in my arms. Keep it on the recent. Keep it on the now. Give me an easy way out. Keep it on the recent. Keep it on the now. Give me an easy way out. Not an easy place to be In my arms, in my arms Not much to feel from me In my arms, in my arms In my arms…

TRADUCCIÓ
No és un lloc fàcil on estar, els meus braços, els meus braços. No és un senzill espai per sentir-se lliure, els meus braços, els meus braços. Mantingues-ho en el moment, mantingues-ho en l’ara. Dona’m una sortida fácil. És un món solitari que tinc, en els meus braços, els meus braços. No és una habitació on deixar-se portar, els meus braços, els meus braços. Mantingues-ho en el moment, mantingues-ho en l’ara. Dona’m una sortida fácil. Mantingues-ho en el moment, mantingues-ho en l’ara. Dona’m una sortida fácil. No és un lloc fàcil on estar, els meus braços, els meus braços. No hi ha molt que sentir de mi, en els meus braços, els meus braços.

1 comentari:

Núria ha dit...

És tan fàcil la vida quan la viure fàcilment!!!

Quin gust d'escrit, Quimeto!!!

(Eps, a mi sí em va agradar la peli... clar que estic enamorat de l'Elena Anaya i això ho facilita)

Superpetó!