VALIENTE. Vetusta Morla

Algú m’ha demanat que a quin malson em referia, quan ahir vaig comentar que n’havia tingut un. Bé, he de dir que potser no és una expressió exacta. Un son rar potser seria més apropiat. La qüestió és que com que no volia contestar un per un i explicar la mateixa història diverses vegades intentaré, a continuació, fer-ho de forma resumida.

Comencem. Estic en el que crec que és el terrat d’un edifici força alt. M’hi veig assegut en una cantonada amb les cames recollides en els braços. Estic tranquil, relaxat. Miro l’horitzó que se’m presenta a la vista. Són altres terrats d’altres edificis. Estranyament tots son iguals. També tots estan molt a prop els uns dels altres, lleument esbombats i fets d’un material que em sembla totxo. Tot està en calma. Volen ocells per un cel blau. En un moment donat, d’un dels terrats sorgeixen persones. I comencen a córrer. Alguns fan un moviment de costat a costat amb les mans que no distingeixo molt bé. Però ara que s’apropen a mi ja veig de què es tracta. Es passen una pilota ovalada. Òstia, juguen a Rugby.
Uns quants s’aturen davant meu i em pregunten si vull jugar amb ells. Collons, si en tinc ganes! M’aixeco i els dic que sí que puc jugar de tercera línia. Sembla que no s’ho acabin de creure però bé, el cas és que els falta un jugador i m’accepten. I juguem, juguem durant estona. No paro de córrer. No he aconseguit cap assaig. Poc que m'importa perquè m'ho passo bé.
Però de sobte, el cel s’enfosqueix amb núvols de tempesta. El dia es fa nit immediatament. Els jugadors fugen a tota velocitat pel mateix terrat que van aparèixer. Jo només torno al mateix lloc on era abans que comencés el joc. I em desperto amb una mica d’angoixa. No és que hagi estat un malson, però l’atmosfera estava molt carregada i enrarida.

LLETRA. Tras de mí una escena y diez mil frases que repetir. Ya ves, lo que es no es. Yo no voy a contar lo mejor, a ocultar lo peor, me pongo el mejor chaqué. No digo lo que digo, hago lo que no hago. Al revés, al revés. Porque ser valiente no sólo es cuestión de suerte. A veces no soy yo, busco un disfraz mejor bailando hasta el apagón. Disculpad mi osadía. Tú también tienes que ver que nunca tengo mi papel. Nube gris, riega todo el jardín, todo el jardín. Todas las flores que no probé. No olvido los sueños, vuelvo a lo que no acabo. No perdí, no perdíporque ser valiente no sólo es cuestión de verte. A veces no soy yo, busco un disfraz mejor bailando hasta el apagón. Disculpad mi osadía. Pensad que ya no estoy, que el eco no es mi voz. Mejor aplaudo y vámonos. Qué termine esta función! Tras de mí una escena y diez mil frases que repetir. Ya ves, lo que es no es. A veces no soy yo, busco un disfraz mejor bailando hasta el apagón. Disculpad mi osadía. Pensad que ya no estoy, que el eco no es mi voz. Mejor aplaudo y vámonos. Qué termine esta función. Déme la voz. Apuntador, déme la voz.

(ESCOLTA-LA)