SHE MAKES MY DAY. Robert Palmer

Els primers dies de feina a Bologna van transcórrer sense sobresalts. Efectivament, les tasques que havia de desenvolupar no eren gens complicades, a l’espera que arribés el dia que estigués preparat per atendre la clientela. De moment, tot es reduïa a transportar llibres des del magatzem als prestatges seguint les indicacions del Toni. Però quan entrava algú a la llibreria jo intentava estudiar el seu comportament perquè pensava que em podria ser de profit per al futur. Després, si el client es dirigia al meu cap per preguntar-li per algun llibre o algun autor, també tractava de recordar el més important de la conversa per així poder-ho aplicar de cara a les setmanes que havien de venir.
I va arribar el dissabte, cosa que suposava que, acabada la jornada, hauria completat la meva primera setmana laboral a la llibreria. Però he de dir que no recordo que esperés aquest moment amb unes ànsies desmesurades. Ben al contrari, crec que el que més em preguntava era com ompliria el meu temps lliure fins al dilluns següent en què tornés a treballar.
El rellotge va marcar les dues. “S’ha acabat”, va exclamar el Toni, “fotem el camp”. “D’acord”, vaig assentir. Vaig agafar les meves coses i em vaig dirigir cap a la porta d’entrada, on m’esperava disposat a baixar la persiana i tancar el pany. Quan va acabar amb aquesta operació em vaig dirigir a ell i li vaig dir “una curiositat, el nom de la llibreria és per la cançó d’Adriano Celentano, Azzurro, oi? Cerco un po d’Africa in giardino tra l’oleandro e il baobab...” I ell, m’ho va confirmar “efectivament, un humil homenatge a una gran cançó i a un gran artista; bé de fet a dos grans artistes, perquè la cançó és de Paolo Conte, ho sabies?” “Sí”, li vaig contestar, “de petit escoltava sovint les cançons d’en Celentano a la gelateria l’Arco Baleno, del senyor Pisello, a Treviso; n’era fanàtic i sempre explicava coses al respecte.” “Mira, Giacomo, si t’agrada el bàsquet i l’Adriano Celentano, serem grans amics”, em va afirmar. I, acomiadant-se em va dir mig cridant, “bon cap de setmana, no et quedis a casa; surt i coneix Bologna, ja veuràs que t’agradarà”. “Ciao, fins dilluns” li vaig contestar.
Vaig tornar caminant a casa. Estava a prop. De camí vaig parar al supermercat de la cantonada i vaig comprar alguns queviures per al cap de setmana i un paquet de sis cerveses per tenir-les a la nevera. Estàvem en ple estiu i el calor era intens. Vaig pujar al pis, vaig entrar-hi i vaig deixar la compra al seu lloc. Em vaig preparar una mica de pasta per dinar. Després, un cop vaig acabar l’àpat em vaig estendre al sofà i vaig fer una migdiada ben llarga.
Eren les gairebé les set de la tarda quan em vaig despertar. Em sentia completament estabornit. Massa temps. Vaig pensar en dutxar-me, vestir-me i fer un tomb per la ciutat. No obstant, no vaig ser capaç de reunir suficients forces. Estava en un estat suprem de ganduleria. I sense moure’m del sofà vaig posar la televisió. No recordo quin programa feien. Només sé que al cap d’una estona vaig anar a la nevera i vaig agafar una cervesa. La vaig liquidar aviat. Tenia una set enorme. A continuació vaig agafar-ne una altra. Aquesta em va durar més. A partir de la tercera vaig començar a pensar en la noia amb qui sortia a Barcelona i, a poc a poc, vaig esdevenir presoner de la melangia.
A partir d’aquell moment no vaig poder deixar de pensar en aquesta noia i la nostra relació i com d’estúpid havia estat jo quan, sense arguments que ho motivessin, vaig decidir que havíem d’acabar; pur egoisme. Afortunadament, quan portava sis cerveses, devien ser les 11 del vespre, vaig tenir la lucidesa i la determinació de decidir apagar el televisor i ficar-me al llit a dormir la mona. Però com que em costava agafar la son, vaig posar una ràdio portàtil que tenia i vaig tractar de sintonitzar alguna emissora interessant. Vaig trobar-ne una, de la qual no recordo el nom, en què la gent trucava i demanava cançons dedicades. Les peticions eren bastant dignes. Al cap d’una estona d’escoltar-la, em vaig llevar del llit i vaig anar decididament al menjador on hi havia el telèfon. Vaig marcar el número de l’emissora i sorprenentment em van contestar i vaig sortir per antena. Crec que vaig dir, amb inequívoques senyals de borratxera, alguna cosa així com “hola, sóc el Giacomo, vinc de Barcelona; fa una setmana que visc a Bologna; estic sol; me’n recordo terriblement de tu, Tiziana; et trobo a faltar.” I a continuació, vaig dir la meva petició. Quan la cançó va sonar per la ràdio no vaig poder evitar que un parell de llàgrimes rebels escapessin dels meus ulls.

LLETRA
I feel so lucky loving her. Tell me what else is magic for. She thinks it’s better left unsaid. She makes her mind up at a glance. It really made a difference. I seem to be unconditionally hers. She’s like a new girl every day and all the rest don’t bother me: I’m far too busy lovin’ her. I’ll never be lonely now I know her Now I know her. She fills my heart with joy. That’s in our best interest. She makes my day. She just has to smile to blow my cares away. She just has to touch my hand to make me stay. She’s all good lovin’ at once. Our love was unintentional. She says we’re not responsible she thinks with her chin up. She always makes uncommon sense always knows just what to say. She always takes me unawares. In less time than it takes to fall down here and there you are. We never fought it anyway. I’ll never be lonely now I know her. Now I know her. She fills my heart with joy. That’s in our best interest. She makes my day. She just has to smile to blow my cares away. She just has to touch my hand to make me stay. She’s all good lovin’ at once. I feel so lucky loving her. Tell me what else is magic for. She thinks it’s better left unsaid. She makes her mind up at a glance. It really made a difference. I seem to be unconditionally hers. She’s like a new girl every day and all the rest don’t bother me: I’m far too busy lovin’ her. I’ll never be lonely now I know her Now I know her. She fills my heart with joy. That’s in our best interest. She makes my day. She just has to smile to blow my cares away. She just has to touch my hand to make me stay. She’s all good lovin’ at once.

TRADUCCIÓ
Me siento tan afortunado amándola que no puede haber nada más mágico. Ella piensa que es mejor hacer que decir, decide al momento, y eso marca la diferencia. Creo que le pertenezco sin condiciones. Es como una mujer nueva cada día, y ninguna otra cosa me importa: estoy demasiado ocupado queriéndola. Nunca más estaré solo, ahora que la conozco. Me llena el corazón de júbilo. Es en nuestro propio interés. Ella es la alegría de cada día. Sólo tiene que sonreír para ahuyentar mis preocupaciones. Sólo tiene que tocar mi mano para apaciguarme. Nuestro amor llegó de improviso, aunque sobre eso ella opina, medio en serio medio en broma, que no somos muy de fiar. Siempre piensa con su poco común, siempre tiene la palabra justa, siempre me pilla desprevenido pero se hace cargo de todo, así es como andamos y nunca lo discutimos. Nunca más estaré solo ahora que la conozco. Me llena el corazón de júbilo. Ella es la alegría de cada día. Me siento tan afortunado amándola que no puede haber nada más mágico. Ella piensa que es mejor hacer que decir, decide al momento, y eso marca la diferencia. Creo que le pertenezco sin condiciones. Es como una mujer nueva cada día, y ninguna otra cosa me importa: estoy demasiado ocupado queriéndola. Nunca más estaré solo, ahora que la conozco. Me llena el corazón de júbilo. Es en nuestro propio interés. Ella es la alegría de cada día. Sólo tiene que sonreír para ahuyentar mis preocupaciones. Sólo tiene que tocar mi mano para apaciguarme.

(ESCOLTA-LA)