ENJOY THE SILENCE. Depeche Mode

Vaig arribar a Bologna un dijous. El dilluns següent, a tres quarts de nou del matí estava a la porta de la llibreria L’Oleandro e il Baobab, esperant que vingués el seu propietari Antonio ‘Toni’ Chechi. “No tindràs cap problema amb el senyor Chechi”, em va dir el senyor Fòscolo el diumenge a la nit, “la feina a la llibreria no serà gens desagradable; a més a més té molt bon caràcter i de seguida us hi avindreu, ja veuràs.”
Mentre m’esperava dret allà tractava de relaxar-me llegint algunes pàgines de ‘Les Il·lusions Perdudes’, de Balzac. No hi havia signes de nervis en el meu cos. De fet, recordo que tenia moltes ganes de començar perquè estava convençut que l’activitat i la rutina quotidianes m’ajudarien a centrar-me i a evitar tenir el cap ocupat en pensaments malsans.
Quan faltaven cinc minuts per a les nou, un home es va aturar al meu costat i em va dirigir unes paraules. “Bon dia, tu deus ser el noi que ve de part del Gianni, vull dir del senyor Fòscolo, oi?”, em va preguntar en italià, mentre s’ajupia per ficar la clau en el pany. “Bon dia, així és. Sóc el Giacomo. I vostè és el senyor Chechi, suposo”, li vaig respondre. “Entesos, abans de seguir, vull que em tractis de tu”, va dir-me en el mateix instant en què obria la persiana i accedia a la llibreria. “Si hem de treballar plegats” va continuar, “ens haurem de dir pels nostres noms; el meu és Toni”.
El Toni era alt i prim. Feia sensació que estava bona forma. Conservava tot el cabell, malgrat tenir nombroses canes. Aquesta circumstància feia que semblés a primera vista, d’edat indeterminada tot i que si un s’hi fixava bé, advertia que devia estar en algun lloc en el trànsit entre els 45 i els 50 anys.
Vam creuar la botiga fins al final on hi havia el seu petit despatx. Em va dir que segués. Mentrestant preparava un parell de cafès. “T’agrada el cafè, oi?”, em va demanar. No vaig dir res. Va omplir les dues tasses i va seure. Em va explicar els horaris. De 10 a 14 i de 17 a 20, i els dissabtes, només al matí. El sou no seria res de l’altre món, però em permetria viure sense estreteses mentre visqués a Bologna. La meva feina, de moment, consistiria en endreçar centenars de llibres que hi havia al magatzem, traslladar-los als prestatges i coses per l’estil. “I quan portis un parell de setmanes, ja estaràs preparat per atendre clients”, va concloure.
Vaig treure molt bona impressió del Toni després de la nostra primera xerrada. No em va semblar el típic cap que fiscalitza tota la feina que fas i t’observa en tot moment esperant que cometis una errada. I em va tranquil·litzar, “si t’equivoques, i t’asseguro que t’equivocaràs, no pateixis perquè ningú no ha nascut ensinistrat, així que intenta prendre-t’ho amb calma i qualsevol cosa que no entenguis, no dubtis a preguntar-me-la, d’acord?”. Vaig assentir.
D’aquesta manera, entre tones de llibres, va transcórrer el meu primer dia. I, a les dues en punt el Toni va exclamar, “és l’hora de dinar, som-hi. Què? M’acompanyes?”. Jo havia de fer algunes compres així que li vaig dir que potser un altre dia. Vam sortir i va tancar la persiana. Em va explicar que aquella zona estava plena de restaurants barats i de botigues on comprar aliments precuinats o entrepans. “Ens veiem a les 5, d’acord? Hi ha res que més que voldries saber”, va preguntar-me. “Sis plau, hi ha per aquí a prop algun lloc on es pugui fer uns tirs a cistella, ja saps, pallacanestro”, li vaig demanar. Em va semblar que li agradava la pregunta. I, amb tot interès, em va indicar on hi havia una canxa pública on podria practicar quan volgués.
Quan el Toni ja devia estar a uns 10 metres es va aturar i va parlar “saps, jo soc tifoso de la Virtus, coneixes aquesta esquadra? Aquest any hem guanyat dos títols: la Coppa d’Itàlia a la Virtus de Roma i la Recopa al Real Madrid”. “Sí, ho sé”, li vaig contestar. “Veig que t’agrada el bàsquet”, va continuar. I jo, li vaig confessar, “de petit, a Treviso, vaig agafar el virus d’aquest esport i fins ara no he aconseguit curar-me”. Ell va seguir carrer amunt. De sobte, va cridar, “d’acord, si encara estàs aquí al setembre, anirem junts a veure algun partit al Palamalaguti; amb aquest jove entrenador, l’Ettore Messina, farem grans coses”. I, tot d’una, tombant la cantonada, va desaparèixer de la meva vista. Jo vaig caminar en direcció contrària, baixant la Via Giuseppe Petroni. Des d’algun pis amb les finestres obertes arribaven els sons d’una cançó que seria un dels èxits d’aquell 1990.


LLETRA
Words like violence break the silence, come crashing in into my little world. Painful to me, pierce right through me. Can't you understand, oh my little girl? All I ever wanted, all I ever needed is here, in my arms. Words are very unnecessary. They can only do harm.

Vows are spoken to be broken. Feelings are intense. Words are trivial. Pleasures remain so does the pain. Words are meaningless and forgettable. All I ever wanted, all I ever needed is here, in my arms. Words are very unnecessary. They can only do harm. Enjoy the silence

TRADUCCIÓ
Palabras como violencia, quiebran el silencio, llegan y se estrellan en mi pequeño mundo. Doloroso para mi, penetra a través de mi. Puedes comprenderlo, mi pequeña? Todo cuanto he querido, todo cuanto he necesitado, está aquí, en mis brazos. Las palabras son del todo innecesarias, sólo pueden hacer daño.

Las promesas se hacen para poder romperlas. Los sentimientos son intensos. Las palabras triviales. Permanecen los placeres, también el dolor. Las palabras carecen de sentido y pueden olvidarse. Todo cuanto he querido, todo cuanto he necesitado, está aquí, en mis brazos. Las palabras son del todo innecesarias, sólo pueden hacer daño. Disfruta del silencio.

(GAUDEIX-LA)