El dijous vaig viatjar a Londres, convidat a passar uns dies allà fins al diumenge. Hi vaig amb la idea de gaudir de les coses quotidianes més que fer de turista clàssic i posar-me a fer cua i prendre fotos per tot arreu. Prefereixo, en la mesura del possible, passar inadvertit. No portar a sobre motxilles ni parlar en veu molt alta, com acostumem a fer els llatins cosa que fa que, de vegades, se'ns escolti un quart d'hora abans no hem arribat. Així que, des de Girona, volo fins a London-Gatwick sense incidents. Agafo un tren que em porta a Kings Cross, on m’han de venir a buscar. Cap a les 6, puntualment, arriba la meva amfitriona, ens saludem i anem a casa seva, a Finsbury. Un cop allà, deixo la bossa i, amb el temps just ens dirigim al teatre a veure una exhibició de flamenc de la companyia 'yerbabuena' en el marc d’un festival de caire anual. Ja dins ens espera un grup d’amics residents a Londres que cada any miren d'anar-hi ni que sigui a veure un dels espectacles que integren aquest festival. És curiós com a més d’un indígena se li inflen les venes del coll mentre crida de manera vehement ‘ole, ole’. I per ser honestos, he de dir que a mi també em va agradar. Quan acaba, ja al carrer, decidim anar a sopar sushi a un restaurant japonès petit i acollidor.
El divendres, ens llevem tard però aprofitem la tarda per caminar i caminar (callejear), que és una cosa ben recomanable, malgrat la pluja finíssima que cau. Tan fina és la pluja que, a voltes, no saps si plou o és la humitat que es condensa i s’enganxa als cabells, a la cara, a la roba. Candem, Coven Garden, Brick Lane... Botigues, mercats, cafès, pubs... Òptim! No ens adonem com de ràpid passa el temps.
Anem a sopar a un restaurant etíop, un lloc amb una atmosfera prou especial. Calidesa. Tot el personal de l’establiment fa que et sentis relaxat. Ens porten la comanda i mengem amb les mans, com correspon a la gastronomia d'aquest país. Sens dubte una bona experiència.
El dissabte, ens llevem tard un altre cop. Nevermind. Fem un brunch i tornem al carrer. Anem a la part sud de Londres. Des del Big Ben i les Cases del Parlament comencem una passejada per la riva sud del Thames. Mola. Arribem a la Tate Gallery. Una antiga estació de producció elèctrica ara reconvertida en espai cultural, absolutament demolidor. M’impressiona Ai Wei Wei que exposa un treball conceptual allà on antigament hi havia la turbina de la central elèctrica: ‘Sunflower Seeds’. Es tracta de més de 100 milions de llavors de pipes de gira-sol. Però, en realitat, són petites peces de ceràmica realitzades una a una. Aparentment idèntiques, tot i que, de fet, úniques. Cada una d’elles ha estat individualment esculpida i pintada per especialistes a la ciutat xinesa de of Jingdezhen.
Fem un bon tomb per tota la galeria. Decidim pujar al bar que de l’últim pis on, mentre es pren una cervesa, es poden contemplar unes vistes espectaculars del riu. Lamentablement hi ha molta gent. Decidim marxar. Tornem a la part nord creuant el pont del mil•leni. Al final d’aquest pont ens espera, colossal, mig amagada per la boira, la catedral de Saint Paul.
Entrem al metro i tornem a Finsbury. Descansem un moment, ens canviem i, novament, al carrer i al metro. Ens esperen uns amics per sopar a un restaurant vietnamita. Un cop més, tot és perfecte. Quan acabem ens dirigim a un lloc de concerts, un club semi-clandestí on toquen els Tako-Lako (mig danesos, mig serbis) i una banda de Reggae el nom de la qual no recordo. Els primers són un desparrame d’estil balcanic-gypsy, amb un líder carismàtic que sua profusament i que domina l’escenari. La resta de la formació: clarinet i saxo, percusions, acordió, guitarra, baix i violí. Tots plegats a ritme frenètic de set vuitens. No hi ha descans. Saltar i ballar. Si es compara amb la banda que toca després, la de Reggae, no hi ha color. El solista rastafari blanc és un ‘pesao’. Demana si volem més. Níngú no diu res. Convida a un parell de negres a improvisar raggamufin i tot canvia. Quina passada! La gent vol més d’això i menys del pesat fumat.
Acaben els concerts i l’espai es converteix en un club. Sona més música balcànica. Goran Brgovic i coses per l’estil. En un moment donat el ‘catxondo’ del DJ punxa ‘Smells like a teen spirit’ a ritme de salsa. Una versió indigna, grotesca, infame només comparable al maltractament al que Pitingo es va atrevir amb el tema de Nirvana. És la senyal que hem de marxar. Són més o menys les 3 tornem a casa en bus.
I, diumenge. Últims moments a la metròpoli britànica. Hem quedat amb més gent a partir de les 12 a un lloc molt xulo per fer un brunch. Tots són encantadors: Belén, John, Angus, Lola, la petita Matilda, Natàlia, Francesca, Irene, Nelo, i alguns altres els noms dels quals no aconsegueixo recordar. És com un diumenge en família i està bé. Acabem, ens acomiadem i anem cap a l’estació de Kings Cross. Començo pensar que potser vaig una mica just per anar a l’aeroport.
Arribem a les taquilles de Kings Cross per comprar el bitllet de tren a Gatwick i, sorpresa. Ens diuen que no n'hi ha amb aquesta destinació els dissabtes i els diumenges des de fa tres anys degut a treballs d’enginyeria. Ens suggereixen viatjar en metro fins a l’estació de London Brigde on es pot agafar el tren a l’aeroport.
A partir d’ara només curses, pas lleuger i eslàloms entre els viatjants. Tot el que podria passar, passa. Inclús se m’acaba el saldo de la targeta de transports. (Cago en tot). Don’t panic. Finalment arribem a l’estació de London Bridge. El tren que m’ha de portar a l’aeroport està a l’andana però encara trigarà 20 minuts a sortir. Intueixo que n’hi ha un que acaba de marxar. La meva amfitriona i jo ens acomiadem a corre-cuita. Valido el meu bitllet i passo a l’andana. Entro dins del tren i intento relaxar-me. Ho intento però la veritat és que no puc deixar de pensar que, si arribo a temps, m’anirà de ben poc.
El tren arriba al meu destí després de 40 dilatadíssims minuts en què miro 40 vegades el rellotge. Surto i, un altre cop, començo a córrer. Sort que l’aeroport de Gatwick és petit i em planto al control de seguretat en qüestió de 10 minuts. La cua per passar-lo no és molt llarga, però els agents de seguretat es prenen la seva feina de manera seriosa. Per acabar-ho d’adobar tot, quan arriba el meu torn, em fan posar a un costat i m’escorcollen a consciència de cap a peus. (Per què serà que sempre em passa a mi?). Jo, callat, sé que, quan acabin amb mi, em tocarà fer un altre sprint. I així és. Intento buscar la primera pantalla amb la informació de porta d’embarcament. A veure. Girona. Ostres, encara no n’hi ha d’asignada. Uffff. Per primer cop en gairebé dues hores començo a tranquil•litzar-me. No perdré el vol i a partir d’ara tot anirà rodat.
Passats uns 30 minuts embarquem i ens enlairem. Transcorregudes dues hores de vol, aterrem sense cap complicació. Surto de la terminal i em dirigeixo a l’autobús que em portarà a l’Estació del Nord, a Barcelona. Durant l’hora i escaig de camí envio i rebo uns quants SMS. Un cop l’autobús conclou el seu trajecte, baixo, prenc la meva bossa i faig una trucada. La més important del dia. Agafo el metro i ja està. Torno a ser un barceloní més.
LLETRA
Anoche desperté en un sueño volando en el tiempo hacia atrás, flotando sobre un arco iris de cristal. Llegué al Mar de los Agujeros, reconocí a Modesty Blaise durmiendo en un campo de fresas a sus pies. Viviendo en la era pop, viviendo en la era pop, tu voz en color.
Recorrí los cafés del Soho, compré discos de los Roulettes, me adentré por Waterloo Sunset y lloré. Callejeando por Chelsea, me tropecé con Larry Lynch y robé un loro en Portobello para ti. Viviendo en la era pop, viviendo en la era pop, tu voz en color.
No puedo pensar en lo peor, se acerca el momento de decir adiós. Y no quiero olvidar tu color, tu color, tu color, tu color. Viviendo en la era pop, viviendo en la era pop, tu voz en color. Viviendo en la era pop, viviendo en la era pop, tu voz en color.
Un suggeriment: Vaig estar al lloc de la foto. El trobareu a Brick Lane. És tota una institució. Us el recomano
El divendres, ens llevem tard però aprofitem la tarda per caminar i caminar (callejear), que és una cosa ben recomanable, malgrat la pluja finíssima que cau. Tan fina és la pluja que, a voltes, no saps si plou o és la humitat que es condensa i s’enganxa als cabells, a la cara, a la roba. Candem, Coven Garden, Brick Lane... Botigues, mercats, cafès, pubs... Òptim! No ens adonem com de ràpid passa el temps.
Anem a sopar a un restaurant etíop, un lloc amb una atmosfera prou especial. Calidesa. Tot el personal de l’establiment fa que et sentis relaxat. Ens porten la comanda i mengem amb les mans, com correspon a la gastronomia d'aquest país. Sens dubte una bona experiència.
El dissabte, ens llevem tard un altre cop. Nevermind. Fem un brunch i tornem al carrer. Anem a la part sud de Londres. Des del Big Ben i les Cases del Parlament comencem una passejada per la riva sud del Thames. Mola. Arribem a la Tate Gallery. Una antiga estació de producció elèctrica ara reconvertida en espai cultural, absolutament demolidor. M’impressiona Ai Wei Wei que exposa un treball conceptual allà on antigament hi havia la turbina de la central elèctrica: ‘Sunflower Seeds’. Es tracta de més de 100 milions de llavors de pipes de gira-sol. Però, en realitat, són petites peces de ceràmica realitzades una a una. Aparentment idèntiques, tot i que, de fet, úniques. Cada una d’elles ha estat individualment esculpida i pintada per especialistes a la ciutat xinesa de of Jingdezhen.
Fem un bon tomb per tota la galeria. Decidim pujar al bar que de l’últim pis on, mentre es pren una cervesa, es poden contemplar unes vistes espectaculars del riu. Lamentablement hi ha molta gent. Decidim marxar. Tornem a la part nord creuant el pont del mil•leni. Al final d’aquest pont ens espera, colossal, mig amagada per la boira, la catedral de Saint Paul.
Entrem al metro i tornem a Finsbury. Descansem un moment, ens canviem i, novament, al carrer i al metro. Ens esperen uns amics per sopar a un restaurant vietnamita. Un cop més, tot és perfecte. Quan acabem ens dirigim a un lloc de concerts, un club semi-clandestí on toquen els Tako-Lako (mig danesos, mig serbis) i una banda de Reggae el nom de la qual no recordo. Els primers són un desparrame d’estil balcanic-gypsy, amb un líder carismàtic que sua profusament i que domina l’escenari. La resta de la formació: clarinet i saxo, percusions, acordió, guitarra, baix i violí. Tots plegats a ritme frenètic de set vuitens. No hi ha descans. Saltar i ballar. Si es compara amb la banda que toca després, la de Reggae, no hi ha color. El solista rastafari blanc és un ‘pesao’. Demana si volem més. Níngú no diu res. Convida a un parell de negres a improvisar raggamufin i tot canvia. Quina passada! La gent vol més d’això i menys del pesat fumat.
Acaben els concerts i l’espai es converteix en un club. Sona més música balcànica. Goran Brgovic i coses per l’estil. En un moment donat el ‘catxondo’ del DJ punxa ‘Smells like a teen spirit’ a ritme de salsa. Una versió indigna, grotesca, infame només comparable al maltractament al que Pitingo es va atrevir amb el tema de Nirvana. És la senyal que hem de marxar. Són més o menys les 3 tornem a casa en bus.
I, diumenge. Últims moments a la metròpoli britànica. Hem quedat amb més gent a partir de les 12 a un lloc molt xulo per fer un brunch. Tots són encantadors: Belén, John, Angus, Lola, la petita Matilda, Natàlia, Francesca, Irene, Nelo, i alguns altres els noms dels quals no aconsegueixo recordar. És com un diumenge en família i està bé. Acabem, ens acomiadem i anem cap a l’estació de Kings Cross. Començo pensar que potser vaig una mica just per anar a l’aeroport.
Arribem a les taquilles de Kings Cross per comprar el bitllet de tren a Gatwick i, sorpresa. Ens diuen que no n'hi ha amb aquesta destinació els dissabtes i els diumenges des de fa tres anys degut a treballs d’enginyeria. Ens suggereixen viatjar en metro fins a l’estació de London Brigde on es pot agafar el tren a l’aeroport.
A partir d’ara només curses, pas lleuger i eslàloms entre els viatjants. Tot el que podria passar, passa. Inclús se m’acaba el saldo de la targeta de transports. (Cago en tot). Don’t panic. Finalment arribem a l’estació de London Bridge. El tren que m’ha de portar a l’aeroport està a l’andana però encara trigarà 20 minuts a sortir. Intueixo que n’hi ha un que acaba de marxar. La meva amfitriona i jo ens acomiadem a corre-cuita. Valido el meu bitllet i passo a l’andana. Entro dins del tren i intento relaxar-me. Ho intento però la veritat és que no puc deixar de pensar que, si arribo a temps, m’anirà de ben poc.
El tren arriba al meu destí després de 40 dilatadíssims minuts en què miro 40 vegades el rellotge. Surto i, un altre cop, començo a córrer. Sort que l’aeroport de Gatwick és petit i em planto al control de seguretat en qüestió de 10 minuts. La cua per passar-lo no és molt llarga, però els agents de seguretat es prenen la seva feina de manera seriosa. Per acabar-ho d’adobar tot, quan arriba el meu torn, em fan posar a un costat i m’escorcollen a consciència de cap a peus. (Per què serà que sempre em passa a mi?). Jo, callat, sé que, quan acabin amb mi, em tocarà fer un altre sprint. I així és. Intento buscar la primera pantalla amb la informació de porta d’embarcament. A veure. Girona. Ostres, encara no n’hi ha d’asignada. Uffff. Per primer cop en gairebé dues hores començo a tranquil•litzar-me. No perdré el vol i a partir d’ara tot anirà rodat.
Passats uns 30 minuts embarquem i ens enlairem. Transcorregudes dues hores de vol, aterrem sense cap complicació. Surto de la terminal i em dirigeixo a l’autobús que em portarà a l’Estació del Nord, a Barcelona. Durant l’hora i escaig de camí envio i rebo uns quants SMS. Un cop l’autobús conclou el seu trajecte, baixo, prenc la meva bossa i faig una trucada. La més important del dia. Agafo el metro i ja està. Torno a ser un barceloní més.
LLETRA
Anoche desperté en un sueño volando en el tiempo hacia atrás, flotando sobre un arco iris de cristal. Llegué al Mar de los Agujeros, reconocí a Modesty Blaise durmiendo en un campo de fresas a sus pies. Viviendo en la era pop, viviendo en la era pop, tu voz en color.
Recorrí los cafés del Soho, compré discos de los Roulettes, me adentré por Waterloo Sunset y lloré. Callejeando por Chelsea, me tropecé con Larry Lynch y robé un loro en Portobello para ti. Viviendo en la era pop, viviendo en la era pop, tu voz en color.
No puedo pensar en lo peor, se acerca el momento de decir adiós. Y no quiero olvidar tu color, tu color, tu color, tu color. Viviendo en la era pop, viviendo en la era pop, tu voz en color. Viviendo en la era pop, viviendo en la era pop, tu voz en color.
Un suggeriment: Vaig estar al lloc de la foto. El trobareu a Brick Lane. És tota una institució. Us el recomano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada