Un fin de semana cualquiera. Viernes o sábado por la noche, tando da. Saldrás a cenar con unos amigos/as. Hasta que llega la hora de la comida, quedas antes con alguien que tambíen asistirá a la cena y te tomas un par de cervezas (o quizás tres) en algun bar de dónde eres fiel cliente desde hace un buen puñado de años. Llega el momento en que has de abandonar el bar y tomar la dirección que conduce al restaurante. Durante la cena caen un par de botellas de vino, además de algún carajillo de esto o de lo otro y tampoco falta quien pide un whisky o Marie Brizard para rematar el ágape.
Después de cenar empieza la ruta de bares. Pongamos que estás en el Raval de Barcelona. Entonces, puede que vayas visitando La Masía, el Manchester, el Ambar, el Kentucky, no necesariamente en ese orden. Puede que otros locales. Tampoco importa mucho. Pero llega un momento, a cierta hora, en que comienzas a tener la sensación de que tu teléfono móvil es un instrumento maravilloso que te permite dar rienda suelta a algun anhelo. Y ya está. Envias algun mensaje de contenido algo comprometido. Una conducta que, estando sereno, difícilmente serías capaz de llevar a cabo. Hay que dar gracias a la acumulación de ingesta de alcohol, que te ha permitido ir perdiendo la inhibición. En fin, aunque no deberías, ya tendrás tiempo de arrepentirte mañana cuando despiertes al mediodía con evidentes signos de resaca.
Quiero pensar que a todos nos ha sucedido alguna vez. A mi al menos sí. Lo curioso es que, hasta ahora, era yo, en la mayoría de las ocasiones el que iniciaba la cadena de mensajes. Así que todo este rollo que he soltado aquí es sólo porqué quiero agradecer los SMS que he recibido últimamente aunque no haya podido contestarlos en el momento de haberlos recibido. Sí son tiernos, jamás debemos arrepentirnos de haberlos enviado.
LLETRA
Picture perfect memories, scattered all around the floor. Reaching for the phone cause, I can’t fight it any more. And I wonder if I ever cross your mind. For me it happens all the time. It’s a quarter after one, I’m all alone and I need you now. Said I wouldn’t come but I lost all control and I need you now. And I don’t know how I can do without, I just need you now.
Another shot of whiskey, can’t stop looking at the door. Wishing you’d come sweeping in the way you did before. And I wonder if I ever cross your mind. For me it happens all the time. It’s a quarter after one, I’m a little drunk, and I need you now. Said I wouldn’t call but I lost all control and I need you now. And I don’t know how I can do without, I just need you now.
Yes I’d rather hurt than feel nothing at all. It’s a quarter after one, I’m all alone and I need you now. And I said I wouldn’t call but I’m a little drunk and I need you now. And I don’t know how I can do without, I just need you now. I just need you now. Oh baby I need you now.
TRADUCCIÓ
Imagina los recuerdos perfectos esparcidos por todo el suelo. Tratar de alcanzar el teléfono, porque ya no puedo luchar más contra esto. Y me pregunto, si alguna vez he pasado por tu mente. A mi me sucede todo el tiempo. Es la una y cuarto, estoy sola y te necesito ahora. Dije que no vendría, pero he perdido todo el control y te necesito ahora. Y no se como estar sin ti, te necesito ahora.
Otro trago de Whiskey, no puedo dejar de mirar la puerta. Deseando que entrarás arrasando, tal como lo hiciste la vez anterior. Y me pregunto, si alguna vez he pasado por tu mente. A mi me sucede todo el tiempo. Es la una y cuarto, estoy un poco borracho y te necesito ahora. Dije que no vendría, pero he perdido todo el control y te necesito ahora. Y no se como estar sin ti, te necesito ahora.
Sí, prefiero lastimarme, que no sentir nada en absoluto. Es la una y cuarto, estoy sola y te necesito ahora. Y dije que no llamaría, pero estoy algo borracho y te necesito ahora. Y no se como estar sin ti, simplemente te necesito ahora. Te necesito ahora. Te necesito ahora.
Pàgines
dilluns, 28 de febrer del 2011
NEED YOU NOW. Lady Antebellum
dimecres, 23 de febrer del 2011
VIVENDO EN LA ERA POP. Los Flechazos
El dijous vaig viatjar a Londres, convidat a passar uns dies allà fins al diumenge. Hi vaig amb la idea de gaudir de les coses quotidianes més que fer de turista clàssic i posar-me a fer cua i prendre fotos per tot arreu. Prefereixo, en la mesura del possible, passar inadvertit. No portar a sobre motxilles ni parlar en veu molt alta, com acostumem a fer els llatins cosa que fa que, de vegades, se'ns escolti un quart d'hora abans no hem arribat.
Així que, des de Girona, volo fins a London-Gatwick sense incidents. Agafo un tren que em porta a Kings Cross, on m’han de venir a buscar. Cap a les 6, puntualment, arriba la meva amfitriona, ens saludem i anem a casa seva, a Finsbury. Un cop allà, deixo la bossa i, amb el temps just ens dirigim al teatre a veure una exhibició de flamenc de la companyia 'yerbabuena' en el marc d’un festival de caire anual. Ja dins ens espera un grup d’amics residents a Londres que cada any miren d'anar-hi ni que sigui a veure un dels espectacles que integren aquest festival. És curiós com a més d’un indígena se li inflen les venes del coll mentre crida de manera vehement ‘ole, ole’. I per ser honestos, he de dir que a mi també em va agradar. Quan acaba, ja al carrer, decidim anar a sopar sushi a un restaurant japonès petit i acollidor.
El divendres, ens llevem tard però aprofitem la tarda per caminar i caminar (callejear), que és una cosa ben recomanable, malgrat la pluja finíssima que cau. Tan fina és la pluja que, a voltes, no saps si plou o és la humitat que es condensa i s’enganxa als cabells, a la cara, a la roba. Candem, Coven Garden, Brick Lane... Botigues, mercats, cafès, pubs... Òptim! No ens adonem com de ràpid passa el temps.
Anem a sopar a un restaurant etíop, un lloc amb una atmosfera prou especial. Calidesa. Tot el personal de l’establiment fa que et sentis relaxat. Ens porten la comanda i mengem amb les mans, com correspon a la gastronomia d'aquest país. Sens dubte una bona experiència.
El dissabte, ens llevem tard un altre cop. Nevermind. Fem un brunch i tornem al carrer. Anem a la part sud de Londres. Des del Big Ben i les Cases del Parlament comencem una passejada per la riva sud del Thames. Mola. Arribem a la Tate Gallery. Una antiga estació de producció elèctrica ara reconvertida en espai cultural, absolutament demolidor. M’impressiona Ai Wei Wei que exposa un treball conceptual allà on antigament hi havia la turbina de la central elèctrica: ‘Sunflower Seeds’. Es tracta de més de 100 milions de llavors de pipes de gira-sol. Però, en realitat, són petites peces de ceràmica realitzades una a una. Aparentment idèntiques, tot i que, de fet, úniques. Cada una d’elles ha estat individualment esculpida i pintada per especialistes a la ciutat xinesa de of Jingdezhen.
Fem un bon tomb per tota la galeria. Decidim pujar al bar que de l’últim pis on, mentre es pren una cervesa, es poden contemplar unes vistes espectaculars del riu. Lamentablement hi ha molta gent. Decidim marxar. Tornem a la part nord creuant el pont del mil•leni. Al final d’aquest pont ens espera, colossal, mig amagada per la boira, la catedral de Saint Paul.
Entrem al metro i tornem a Finsbury. Descansem un moment, ens canviem i, novament, al carrer i al metro. Ens esperen uns amics per sopar a un restaurant vietnamita. Un cop més, tot és perfecte. Quan acabem ens dirigim a un lloc de concerts, un club semi-clandestí on toquen els Tako-Lako (mig danesos, mig serbis) i una banda de Reggae el nom de la qual no recordo. Els primers són un desparrame d’estil balcanic-gypsy, amb un líder carismàtic que sua profusament i que domina l’escenari. La resta de la formació: clarinet i saxo, percusions, acordió, guitarra, baix i violí. Tots plegats a ritme frenètic de set vuitens. No hi ha descans. Saltar i ballar. Si es compara amb la banda que toca després, la de Reggae, no hi ha color. El solista rastafari blanc és un ‘pesao’. Demana si volem més. Níngú no diu res. Convida a un parell de negres a improvisar raggamufin i tot canvia. Quina passada! La gent vol més d’això i menys del pesat fumat.
Acaben els concerts i l’espai es converteix en un club. Sona més música balcànica. Goran Brgovic i coses per l’estil. En un moment donat el ‘catxondo’ del DJ punxa ‘Smells like a teen spirit’ a ritme de salsa. Una versió indigna, grotesca, infame només comparable al maltractament al que Pitingo es va atrevir amb el tema de Nirvana. És la senyal que hem de marxar. Són més o menys les 3 tornem a casa en bus.
I, diumenge. Últims moments a la metròpoli britànica. Hem quedat amb més gent a partir de les 12 a un lloc molt xulo per fer un brunch. Tots són encantadors: Belén, John, Angus, Lola, la petita Matilda, Natàlia, Francesca, Irene, Nelo, i alguns altres els noms dels quals no aconsegueixo recordar. És com un diumenge en família i està bé. Acabem, ens acomiadem i anem cap a l’estació de Kings Cross. Començo pensar que potser vaig una mica just per anar a l’aeroport.
Arribem a les taquilles de Kings Cross per comprar el bitllet de tren a Gatwick i, sorpresa. Ens diuen que no n'hi ha amb aquesta destinació els dissabtes i els diumenges des de fa tres anys degut a treballs d’enginyeria. Ens suggereixen viatjar en metro fins a l’estació de London Brigde on es pot agafar el tren a l’aeroport.
A partir d’ara només curses, pas lleuger i eslàloms entre els viatjants. Tot el que podria passar, passa. Inclús se m’acaba el saldo de la targeta de transports. (Cago en tot). Don’t panic. Finalment arribem a l’estació de London Bridge. El tren que m’ha de portar a l’aeroport està a l’andana però encara trigarà 20 minuts a sortir. Intueixo que n’hi ha un que acaba de marxar. La meva amfitriona i jo ens acomiadem a corre-cuita. Valido el meu bitllet i passo a l’andana. Entro dins del tren i intento relaxar-me. Ho intento però la veritat és que no puc deixar de pensar que, si arribo a temps, m’anirà de ben poc.
El tren arriba al meu destí després de 40 dilatadíssims minuts en què miro 40 vegades el rellotge. Surto i, un altre cop, començo a córrer. Sort que l’aeroport de Gatwick és petit i em planto al control de seguretat en qüestió de 10 minuts. La cua per passar-lo no és molt llarga, però els agents de seguretat es prenen la seva feina de manera seriosa. Per acabar-ho d’adobar tot, quan arriba el meu torn, em fan posar a un costat i m’escorcollen a consciència de cap a peus. (Per què serà que sempre em passa a mi?). Jo, callat, sé que, quan acabin amb mi, em tocarà fer un altre sprint. I així és. Intento buscar la primera pantalla amb la informació de porta d’embarcament. A veure. Girona. Ostres, encara no n’hi ha d’asignada. Uffff. Per primer cop en gairebé dues hores començo a tranquil•litzar-me. No perdré el vol i a partir d’ara tot anirà rodat.
Passats uns 30 minuts embarquem i ens enlairem. Transcorregudes dues hores de vol, aterrem sense cap complicació. Surto de la terminal i em dirigeixo a l’autobús que em portarà a l’Estació del Nord, a Barcelona. Durant l’hora i escaig de camí envio i rebo uns quants SMS. Un cop l’autobús conclou el seu trajecte, baixo, prenc la meva bossa i faig una trucada. La més important del dia. Agafo el metro i ja està. Torno a ser un barceloní més.
LLETRA
Anoche desperté en un sueño volando en el tiempo hacia atrás, flotando sobre un arco iris de cristal. Llegué al Mar de los Agujeros, reconocí a Modesty Blaise durmiendo en un campo de fresas a sus pies. Viviendo en la era pop, viviendo en la era pop, tu voz en color.
Recorrí los cafés del Soho, compré discos de los Roulettes, me adentré por Waterloo Sunset y lloré. Callejeando por Chelsea, me tropecé con Larry Lynch y robé un loro en Portobello para ti. Viviendo en la era pop, viviendo en la era pop, tu voz en color.
No puedo pensar en lo peor, se acerca el momento de decir adiós. Y no quiero olvidar tu color, tu color, tu color, tu color. Viviendo en la era pop, viviendo en la era pop, tu voz en color. Viviendo en la era pop, viviendo en la era pop, tu voz en color.
Un suggeriment: Vaig estar al lloc de la foto. El trobareu a Brick Lane. És tota una institució. Us el recomano
El divendres, ens llevem tard però aprofitem la tarda per caminar i caminar (callejear), que és una cosa ben recomanable, malgrat la pluja finíssima que cau. Tan fina és la pluja que, a voltes, no saps si plou o és la humitat que es condensa i s’enganxa als cabells, a la cara, a la roba. Candem, Coven Garden, Brick Lane... Botigues, mercats, cafès, pubs... Òptim! No ens adonem com de ràpid passa el temps.
Anem a sopar a un restaurant etíop, un lloc amb una atmosfera prou especial. Calidesa. Tot el personal de l’establiment fa que et sentis relaxat. Ens porten la comanda i mengem amb les mans, com correspon a la gastronomia d'aquest país. Sens dubte una bona experiència.
El dissabte, ens llevem tard un altre cop. Nevermind. Fem un brunch i tornem al carrer. Anem a la part sud de Londres. Des del Big Ben i les Cases del Parlament comencem una passejada per la riva sud del Thames. Mola. Arribem a la Tate Gallery. Una antiga estació de producció elèctrica ara reconvertida en espai cultural, absolutament demolidor. M’impressiona Ai Wei Wei que exposa un treball conceptual allà on antigament hi havia la turbina de la central elèctrica: ‘Sunflower Seeds’. Es tracta de més de 100 milions de llavors de pipes de gira-sol. Però, en realitat, són petites peces de ceràmica realitzades una a una. Aparentment idèntiques, tot i que, de fet, úniques. Cada una d’elles ha estat individualment esculpida i pintada per especialistes a la ciutat xinesa de of Jingdezhen.
Fem un bon tomb per tota la galeria. Decidim pujar al bar que de l’últim pis on, mentre es pren una cervesa, es poden contemplar unes vistes espectaculars del riu. Lamentablement hi ha molta gent. Decidim marxar. Tornem a la part nord creuant el pont del mil•leni. Al final d’aquest pont ens espera, colossal, mig amagada per la boira, la catedral de Saint Paul.
Entrem al metro i tornem a Finsbury. Descansem un moment, ens canviem i, novament, al carrer i al metro. Ens esperen uns amics per sopar a un restaurant vietnamita. Un cop més, tot és perfecte. Quan acabem ens dirigim a un lloc de concerts, un club semi-clandestí on toquen els Tako-Lako (mig danesos, mig serbis) i una banda de Reggae el nom de la qual no recordo. Els primers són un desparrame d’estil balcanic-gypsy, amb un líder carismàtic que sua profusament i que domina l’escenari. La resta de la formació: clarinet i saxo, percusions, acordió, guitarra, baix i violí. Tots plegats a ritme frenètic de set vuitens. No hi ha descans. Saltar i ballar. Si es compara amb la banda que toca després, la de Reggae, no hi ha color. El solista rastafari blanc és un ‘pesao’. Demana si volem més. Níngú no diu res. Convida a un parell de negres a improvisar raggamufin i tot canvia. Quina passada! La gent vol més d’això i menys del pesat fumat.
Acaben els concerts i l’espai es converteix en un club. Sona més música balcànica. Goran Brgovic i coses per l’estil. En un moment donat el ‘catxondo’ del DJ punxa ‘Smells like a teen spirit’ a ritme de salsa. Una versió indigna, grotesca, infame només comparable al maltractament al que Pitingo es va atrevir amb el tema de Nirvana. És la senyal que hem de marxar. Són més o menys les 3 tornem a casa en bus.
I, diumenge. Últims moments a la metròpoli britànica. Hem quedat amb més gent a partir de les 12 a un lloc molt xulo per fer un brunch. Tots són encantadors: Belén, John, Angus, Lola, la petita Matilda, Natàlia, Francesca, Irene, Nelo, i alguns altres els noms dels quals no aconsegueixo recordar. És com un diumenge en família i està bé. Acabem, ens acomiadem i anem cap a l’estació de Kings Cross. Començo pensar que potser vaig una mica just per anar a l’aeroport.
Arribem a les taquilles de Kings Cross per comprar el bitllet de tren a Gatwick i, sorpresa. Ens diuen que no n'hi ha amb aquesta destinació els dissabtes i els diumenges des de fa tres anys degut a treballs d’enginyeria. Ens suggereixen viatjar en metro fins a l’estació de London Brigde on es pot agafar el tren a l’aeroport.
A partir d’ara només curses, pas lleuger i eslàloms entre els viatjants. Tot el que podria passar, passa. Inclús se m’acaba el saldo de la targeta de transports. (Cago en tot). Don’t panic. Finalment arribem a l’estació de London Bridge. El tren que m’ha de portar a l’aeroport està a l’andana però encara trigarà 20 minuts a sortir. Intueixo que n’hi ha un que acaba de marxar. La meva amfitriona i jo ens acomiadem a corre-cuita. Valido el meu bitllet i passo a l’andana. Entro dins del tren i intento relaxar-me. Ho intento però la veritat és que no puc deixar de pensar que, si arribo a temps, m’anirà de ben poc.
El tren arriba al meu destí després de 40 dilatadíssims minuts en què miro 40 vegades el rellotge. Surto i, un altre cop, començo a córrer. Sort que l’aeroport de Gatwick és petit i em planto al control de seguretat en qüestió de 10 minuts. La cua per passar-lo no és molt llarga, però els agents de seguretat es prenen la seva feina de manera seriosa. Per acabar-ho d’adobar tot, quan arriba el meu torn, em fan posar a un costat i m’escorcollen a consciència de cap a peus. (Per què serà que sempre em passa a mi?). Jo, callat, sé que, quan acabin amb mi, em tocarà fer un altre sprint. I així és. Intento buscar la primera pantalla amb la informació de porta d’embarcament. A veure. Girona. Ostres, encara no n’hi ha d’asignada. Uffff. Per primer cop en gairebé dues hores començo a tranquil•litzar-me. No perdré el vol i a partir d’ara tot anirà rodat.
Passats uns 30 minuts embarquem i ens enlairem. Transcorregudes dues hores de vol, aterrem sense cap complicació. Surto de la terminal i em dirigeixo a l’autobús que em portarà a l’Estació del Nord, a Barcelona. Durant l’hora i escaig de camí envio i rebo uns quants SMS. Un cop l’autobús conclou el seu trajecte, baixo, prenc la meva bossa i faig una trucada. La més important del dia. Agafo el metro i ja està. Torno a ser un barceloní més.
LLETRA
Anoche desperté en un sueño volando en el tiempo hacia atrás, flotando sobre un arco iris de cristal. Llegué al Mar de los Agujeros, reconocí a Modesty Blaise durmiendo en un campo de fresas a sus pies. Viviendo en la era pop, viviendo en la era pop, tu voz en color.
Recorrí los cafés del Soho, compré discos de los Roulettes, me adentré por Waterloo Sunset y lloré. Callejeando por Chelsea, me tropecé con Larry Lynch y robé un loro en Portobello para ti. Viviendo en la era pop, viviendo en la era pop, tu voz en color.
No puedo pensar en lo peor, se acerca el momento de decir adiós. Y no quiero olvidar tu color, tu color, tu color, tu color. Viviendo en la era pop, viviendo en la era pop, tu voz en color. Viviendo en la era pop, viviendo en la era pop, tu voz en color.
Un suggeriment: Vaig estar al lloc de la foto. El trobareu a Brick Lane. És tota una institució. Us el recomano
Etiquetes de comentaris:
CASTELLÀ
dilluns, 14 de febrer del 2011
NOT IF YOU WERE THE LAST JUNKIE ON EARTH. The Dandy Warhols
Creo que fue el domingo pasado. Sí, efectivamente. Fue el domingo. Un compañero de equipo y yo habíamos asistido al partido de baloncesto entre el Joventut y el Estudiantes Ramiro de Maeztu. Durante la parte del respectivo camino a casa que compartimos hablamos de todo un poco. En un momento dado le dije lo cansado que me aun me encontraba del partido que habíamos jugado el día anterior contra el Danone. “Me duele todo, tío. Las piernas, los hombros, la cintura. Ayer fue realmente duro”. Él me confesó que, en ese partido, había tenido la sensación de que en cualquier momento le iba a estallar una pierna. “Sí, sí, ayer jugué muy por encima del 100%. Sé muy bien que no voy a acabar bien”, me dijo.
La verdad es que hay que reconocerle el enorme mérito que tiene. No puedo sentir por él otra cosa que no sea admiración. Si os dijera que, después de haber sufrido una rotura de femur y una fractura de rótula sigue en primera fila, puede que os costara creerlo. Recuerdo que, despues de la lesión de la rótula pasaron prácticamente 20 meses antes de que volviera a las canchas. Sin embargo, no se perdió ningún enfrentamiento liguero. Invariablemente ocupaba su lugar en el banquillo durante todos y cada uno de los partidos que se iban sucediendo jornada tras jornada. Nunca perdió la fe en que volvería a jugar. Le costó casi un año volver a participar en la rueda de calentamiento. No decayeron sus ganas. Jamás recibí reproche alguno de su parte por no participar en el juego.
Y al fin, llegó el dia. Era el penúltimo partido de la temporada, miré hacia el banquillo. Allí estaba él siguiendo atentamente el juego. Le miré. Él me miró. Le dije, “¿estás para jugar?”. Él asintió. “Puesa a que esperas para pedir el cambio”. Saltó como un muelle y se dirigió a la mesa de anotación para solicitar entrar en pista.
Recuerdo perfectamente lo que sucedió a continuación y, al hacerlo, no puedo evitar emocionarme un poco. Porque no parecía que hubiesen pasado más de año y medio desde que se produjo su lesión. No jugó mucho pero acabó con 8 puntos y dio toda una lección en el apartado de dirección. Increible.
Volvió a jugar la semana siguiente, última jornada de la liga. Nosotros no nos jugábamos nada ya que, matemáticament,e habíamos perdido la categoría. Pero el rival necesitaba la victoria para proclamarse campeón. Volvió a estar espectacular. Anotó 12 puntos que sirvieron para derrotar al entonces poderoso Laietania. Y así, hasta hoy. De manera que no creáis que ésto o aquello es imposible. Nadie le dijo él que era imposible y estoy convencido que por eso lo consiguió.
LLETRA
I never thought you'd be a junkie because heroin is so passe, but today, if you think that I don't know about depression and emotional pain. You're insane, or you’re a fool who hasn't paid attention to a word that I say. In a way, I can't help but feel responsible. I always knew that you were insane with your pain. But I never thought you'd be a junkie because heroin is so passe. hey.
So passe now a-day. You never thought you'd get addicted, just be cooler in an obvious way. I could say, shouldn't you have got a couple peircings and decided may-be that you were gay. In a way I can't help but feel responsible, I always knew that you were insane with you pain. But I never thought you'd be a junkie because heroin is so passe, hey. Heroin is so passe. hey.
TRADUCCIÓN
Nunca pensé que serías un yonqui porque la heroína es tan pasada de moda. Pero hoy, si piensas que no sé nada sobre la depresión y dolor emocional, estás loco, o eres un iluso que no ha prestado atención a las palabras que digo. En cierto modo, no puedo evitar sentirme responsable. Siempre supe que estabas loco con tu dolor. Pero nunca pensé que serías un yonki porque la heroína es tan pasado de moda. hey.
Tan pasada de moda, hoy en día. Nunca pensaste que te volverías adicto, sólo más guay de una manera obvia. Yo podría decir, ¿No deberías haberte puesto un par de peircings y decidir que quizás eras gay. En cierto modo, no puedo evitar sentirme responsable. Siempre supe que estabas loco con tu dolor. Pero nunca pensé que serías un yonki porque la heroína es tan pasado de moda. hey.
Per què aquesta cançó? No ho sé. Imagino que és perquè he tornat a escoltar els Dandy Warhols després de molt temps. No vull identificar la nostra addicció al bàsquet com si això fos una droga o cosa similar. No obstant, tinc molt clar que hi ha qui no mai acabará d’entendre aquesta obsesió per seguir actuant com un Peter Pan qualsevol, si ja tenim edat per pensar en altres coses. Tant se val si no ho entenen i tampoc es té per què explicar. Ho tenim tant interioritzat que hom diria que està tatuat en totes y cada una de les neurones del nostre cervell. Ja veurem per quan temps.
La verdad es que hay que reconocerle el enorme mérito que tiene. No puedo sentir por él otra cosa que no sea admiración. Si os dijera que, después de haber sufrido una rotura de femur y una fractura de rótula sigue en primera fila, puede que os costara creerlo. Recuerdo que, despues de la lesión de la rótula pasaron prácticamente 20 meses antes de que volviera a las canchas. Sin embargo, no se perdió ningún enfrentamiento liguero. Invariablemente ocupaba su lugar en el banquillo durante todos y cada uno de los partidos que se iban sucediendo jornada tras jornada. Nunca perdió la fe en que volvería a jugar. Le costó casi un año volver a participar en la rueda de calentamiento. No decayeron sus ganas. Jamás recibí reproche alguno de su parte por no participar en el juego.
Y al fin, llegó el dia. Era el penúltimo partido de la temporada, miré hacia el banquillo. Allí estaba él siguiendo atentamente el juego. Le miré. Él me miró. Le dije, “¿estás para jugar?”. Él asintió. “Puesa a que esperas para pedir el cambio”. Saltó como un muelle y se dirigió a la mesa de anotación para solicitar entrar en pista.
Recuerdo perfectamente lo que sucedió a continuación y, al hacerlo, no puedo evitar emocionarme un poco. Porque no parecía que hubiesen pasado más de año y medio desde que se produjo su lesión. No jugó mucho pero acabó con 8 puntos y dio toda una lección en el apartado de dirección. Increible.
Volvió a jugar la semana siguiente, última jornada de la liga. Nosotros no nos jugábamos nada ya que, matemáticament,e habíamos perdido la categoría. Pero el rival necesitaba la victoria para proclamarse campeón. Volvió a estar espectacular. Anotó 12 puntos que sirvieron para derrotar al entonces poderoso Laietania. Y así, hasta hoy. De manera que no creáis que ésto o aquello es imposible. Nadie le dijo él que era imposible y estoy convencido que por eso lo consiguió.
LLETRA
I never thought you'd be a junkie because heroin is so passe, but today, if you think that I don't know about depression and emotional pain. You're insane, or you’re a fool who hasn't paid attention to a word that I say. In a way, I can't help but feel responsible. I always knew that you were insane with your pain. But I never thought you'd be a junkie because heroin is so passe. hey.
So passe now a-day. You never thought you'd get addicted, just be cooler in an obvious way. I could say, shouldn't you have got a couple peircings and decided may-be that you were gay. In a way I can't help but feel responsible, I always knew that you were insane with you pain. But I never thought you'd be a junkie because heroin is so passe, hey. Heroin is so passe. hey.
TRADUCCIÓN
Nunca pensé que serías un yonqui porque la heroína es tan pasada de moda. Pero hoy, si piensas que no sé nada sobre la depresión y dolor emocional, estás loco, o eres un iluso que no ha prestado atención a las palabras que digo. En cierto modo, no puedo evitar sentirme responsable. Siempre supe que estabas loco con tu dolor. Pero nunca pensé que serías un yonki porque la heroína es tan pasado de moda. hey.
Tan pasada de moda, hoy en día. Nunca pensaste que te volverías adicto, sólo más guay de una manera obvia. Yo podría decir, ¿No deberías haberte puesto un par de peircings y decidir que quizás eras gay. En cierto modo, no puedo evitar sentirme responsable. Siempre supe que estabas loco con tu dolor. Pero nunca pensé que serías un yonki porque la heroína es tan pasado de moda. hey.
Per què aquesta cançó? No ho sé. Imagino que és perquè he tornat a escoltar els Dandy Warhols després de molt temps. No vull identificar la nostra addicció al bàsquet com si això fos una droga o cosa similar. No obstant, tinc molt clar que hi ha qui no mai acabará d’entendre aquesta obsesió per seguir actuant com un Peter Pan qualsevol, si ja tenim edat per pensar en altres coses. Tant se val si no ho entenen i tampoc es té per què explicar. Ho tenim tant interioritzat que hom diria que està tatuat en totes y cada una de les neurones del nostre cervell. Ja veurem per quan temps.
divendres, 4 de febrer del 2011
CAROLINA ON MY MIND. James Taylor
James Taylor va néixer a Boston l’any 1948. Cantant, compositor, guitarrista i, circumstancialment actor, va compondre una de les seves cançons més conegudes (aquesta que portem avui) el 1968 mentre gaudia d'uns dies de vacances a l’illa de Formentera.
La crítica musical ha considerat Taylor, tradicionalment, com un dels màxims representants del rock acústic i el seu eclecticisme sempre ha despertat l’admiració dels especialistes musicals perquè valoren la seva obra com única i irrepetible des d’un punt de vista estilístic.
Alguns artistes de la talla i disparitat d’Elvis Presley, Caetano Veloso, Milton Nascimento, Lucio Battista, Ray Charles, Al Jarreau, Miles Davis, John McLaughlín o Pat Metheny (entre molts altres) han volgut interpretar les seves obres més conegudes.
James Taylor forma part indiscutiblement, al costat de gent com ara, Bob Dylan, Pink Floyd, King Crimson i Pau Riva, d’una terna d’artistes descomunals que, entre 1967 i 1972 van projectar a límits estratosfèrics la seva creativitat a Formentera a través d’algunes composicions que tothom accepta com fites dins de la història contemporània de la música popular.
Sempre li ha acompanyat la fama de tenir propensió a patir depressions i, de fet en 1964 va haver de passar per un sanatori per aconseguir curar-se d’aquest mal. També va ser, durant els seus anys de màxima creativitat un compulsiu consumidor d’heroïna, addicció que va motivar el seu ingrés, novament, un sanatori per rehabilitar-se.
En certa ocasió en el decurs d’un programa de ràdio que dirigeix Bob Dylan en el qual, durant una hora, comenta la música que més li agrada, hi va anar James Taylor i va referir-se a l’estat d’ànim que va experimentar mentre componia ‘Carolina on my mind’ durant els seus dies a Formentera. Va parlar de sentiments de nostàlgia, tristor i enyorança de la llar llunyana. És amb aquest material que va ser creada una del es cançons més celebrades dins del repertori clàssic de James Taylor.
LLETRA
In my mind I'm goin' to Carolina. Can't you see the sunshine? Can't you just feel the moonshine? Ain't it just like a friend of mine to hit me from behind. Yes I'm goin' to Carolina in my mind. Karen she's a silver sun. You best walk her way and watch it shinin'. Watch her watch the mornin' come, a silver tear appearing now. I'm cryin' . Ain't I goin' to Carolina in my mind. There ain't no doubt it no ones mind that loves the finest thing around. Whisper something soft and kind and hey babe the sky's on fire, I'm Dyin’. Ain't I goin' to Carolina in my mind. In my mind I'm goin' to Carolina. Can't you just feel the moonshine? Ain't it just like a friend of mine to hit me from behind . Yes I'm goin' to Carolina in my mind.
Dark and silent late last night. I think I might have heard the highway calling. Geese in flight and dogs that bite. Signs that might be omens say I'm going, going. I'm goin' to Carolina in my mind.
With a holy host of others standing 'round me. Still I'm on the dark side of the moon and it seems like it goes on like this forever. You must forgive me If I'm up and gone to Carolina in my mind. In my mind I'm goin' to Carolina. Can't you see the sunshine? Can't you just feel the moonshine? Ain't it just like a friend of mine to hit me from behind . Yes I'm goin' to Carolina in my mind.
La crítica musical ha considerat Taylor, tradicionalment, com un dels màxims representants del rock acústic i el seu eclecticisme sempre ha despertat l’admiració dels especialistes musicals perquè valoren la seva obra com única i irrepetible des d’un punt de vista estilístic.
Alguns artistes de la talla i disparitat d’Elvis Presley, Caetano Veloso, Milton Nascimento, Lucio Battista, Ray Charles, Al Jarreau, Miles Davis, John McLaughlín o Pat Metheny (entre molts altres) han volgut interpretar les seves obres més conegudes.
James Taylor forma part indiscutiblement, al costat de gent com ara, Bob Dylan, Pink Floyd, King Crimson i Pau Riva, d’una terna d’artistes descomunals que, entre 1967 i 1972 van projectar a límits estratosfèrics la seva creativitat a Formentera a través d’algunes composicions que tothom accepta com fites dins de la història contemporània de la música popular.
Sempre li ha acompanyat la fama de tenir propensió a patir depressions i, de fet en 1964 va haver de passar per un sanatori per aconseguir curar-se d’aquest mal. També va ser, durant els seus anys de màxima creativitat un compulsiu consumidor d’heroïna, addicció que va motivar el seu ingrés, novament, un sanatori per rehabilitar-se.
En certa ocasió en el decurs d’un programa de ràdio que dirigeix Bob Dylan en el qual, durant una hora, comenta la música que més li agrada, hi va anar James Taylor i va referir-se a l’estat d’ànim que va experimentar mentre componia ‘Carolina on my mind’ durant els seus dies a Formentera. Va parlar de sentiments de nostàlgia, tristor i enyorança de la llar llunyana. És amb aquest material que va ser creada una del es cançons més celebrades dins del repertori clàssic de James Taylor.
LLETRA
In my mind I'm goin' to Carolina. Can't you see the sunshine? Can't you just feel the moonshine? Ain't it just like a friend of mine to hit me from behind. Yes I'm goin' to Carolina in my mind. Karen she's a silver sun. You best walk her way and watch it shinin'. Watch her watch the mornin' come, a silver tear appearing now. I'm cryin' . Ain't I goin' to Carolina in my mind. There ain't no doubt it no ones mind that loves the finest thing around. Whisper something soft and kind and hey babe the sky's on fire, I'm Dyin’. Ain't I goin' to Carolina in my mind. In my mind I'm goin' to Carolina. Can't you just feel the moonshine? Ain't it just like a friend of mine to hit me from behind . Yes I'm goin' to Carolina in my mind.
Dark and silent late last night. I think I might have heard the highway calling. Geese in flight and dogs that bite. Signs that might be omens say I'm going, going. I'm goin' to Carolina in my mind.
With a holy host of others standing 'round me. Still I'm on the dark side of the moon and it seems like it goes on like this forever. You must forgive me If I'm up and gone to Carolina in my mind. In my mind I'm goin' to Carolina. Can't you see the sunshine? Can't you just feel the moonshine? Ain't it just like a friend of mine to hit me from behind . Yes I'm goin' to Carolina in my mind.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)