WHERE DID YOU SLEEP LAST NIGHT. Nirvana

Aquesta cançó li dedico al meu amic Aldo i al seu grup, els BREM

"Where Did You Sleep Last Night", també coneguda com "In The Pines" i "Black Girl", és una cançó folk dels EUA (possiblement del sud dels Apalaches) que data aproximadament de 1870.

La identitat de l’autor és desconeguda tot i que ha estat interpretada per un nombre significatiu d’artistes, com ara, Leadbelly, Bill Monroe, The Louvin Brothers, Doc Watson, Pete Seeger, Bob Dylan, Chet Atkins, The Grateful Dead, Connie Francis, Mark Lanegan, Dolly Parton i Nirvana.

La primera versió impresa de la cançó va aparèixer el 1917 i estava limitada a quatre línies i una melodia. El 1925, una versió del tema va ser gravada en un cilindre de fonògraf per un col•leccionista de folk i, els anys següents diverses bandes rurals la van interpretar

Entre les versions més notables destaca la del músic folk, Leadbelly, qui va aprendre "Where Did You Sleep Last Night" de la versió impresa el 1917. Leadbelly va ajudar a la popularització de la cançó en gravar prop de mitja dotzena de versions entre 1944 i 1948, freqüent ment sota el títol de "Black Girl" (o "Black Gal"). "És fàcil de tocar, fàcil de cantar, té grans harmonies i és molt emocional", va dir Dolly Parton Una versió elèctrica va ser gravada per Mark Lanegan, de la banda de rock The Screaming Trees, a l’agost de 1989. Però no va ser fins que Nirvana, que la va tocar ocasionalment durant la primera meitat dels anys 90 que es va a donar a conèixer a tot el món.

Kurt Cobain va ser introduït a la cançó per Lanegan. Inclús va tocar la guitarra en el tema gravat per aquest músic. De la mateixa manera que Lanegan, Cobain, usualment cridava el vers final de la cançó. I va guanyar el favor de la crítica per la seva versió acústica durant l’aparició de Nirvana al MTV Unplugged el 1993. Lanegan, després d’escoltar la interpretació de Cobain va dir que era la ‘definitiva’ i millor que la seva. El poeta de la generació ‘beat’, Allen Ginsberg, la va definir com una versió de gran qualitat artística. Alguns, fins i tot, creuen que amb l’escenografia de l’unplugged, que estava plena de lliris, aquest tema, era una sort d’epitafi digne de Nirvana.


LLETRA

My girl, my girl, don't lie to me. Tell me, where did you sleep last night? In the pines, in the pines, where the sun don't ever shine, I would shiver the whole night through. Her husband was a hard-working man just about a mile from here. His head was found in the driver's wheel but his body never was found. My girl, my girl, where will you go? I'm going where the cold wind blows, in the pines, in the pines, where the sun don't ever shine I would shiver the whole night through. My girl, my girl, don't lie to me. Tell me, where did you sleep last night? In the pines, in the pines, where the sun don't ever shine, I would shiver the whole night through.

TRADUCCIÓ

Nena meva, nena meva, no em menteixis. Digues-me, on vas dormir ahir a la nit? En el pinar, en el pinar, allà on el sol mai llueix. Vaig estar tremolant durant tota la nit. El seu marit va ser un home ben treballador, més o menys a una milla d’aquí. El seu cap va ser trobat en el volant del conductor, però mai van trobar el seu cos. Nena meva, nena meva, on vas? Vaig allà on bufa el vent gelat, en el pinar, en el pinar, allà on el sol mai llueix. Vaig estar tremolant durant tota la nit. Nena meva, nena meva, no em menteixis i digues-me on vas dormir ahir a la nit. En el pinar, en el pinar, allà on el sol mai llueix. Vaig estar tremolant durant tota la nit

LEFT TO MY OWN DEVICES. Pet Shop Boys

Ha arribat l’hora company. Com que tu mai no escrius res em toca a mi fer-ho. Sé que t’agrada la cançó i tractaré de quedar bé. Com que no sé ben bé que dir recorreré, com de costum, a les experiències quotidianes.

Doncs això. Emulant la lletra d’aquest tema musical, m’he llevat força més d’hora que el paio. A les 6.30, concretament. He fet els meus exercicis abdominals, m’he fet el llit i, a continuació m’he posat sota la dutxa. Després m’he vestit i he sortit de casa cap a la feina. En el metro tot hi ha anat bastant tranquil fins que un txalat que ha entrat al Clot, crec, s’ha posat a el pas ‘moonwalk’ en mig del vagó. Jo, flipava veient el tiu amunt i avall. Penso: “que no són encara les 8 del matí, company”. La gent del metro alucinava. El ‘perla’ ha baixat dues parades després, però sense demanar un duro ni res d’això. Quanta falta de carinyo hi ha en el món.

He sortit a Urquinaona i, com que anava bé de temps, he entrat en el bar de costum a fer un tallat. Hi havia un noi jugant a la màquina escurabutxaques. No era el ‘goldo repugnant’ de l’altra vegada. Sí, aquell al qual vaig estar a punt de fer-li dues claus de bon Kung-Fú. Com et deia, era un noi jove ben vestit que s’ha passat el quart d’hora que he estat al bar ficant monedes una darrera l’altra. I mira, justament quan he pagat i marxava, li ha sonat la flauta i han començat a caure-li monedes a dojo. “Enhorabona, ja estàs pillat per sempre, col•lega; avui has guanyat;demà, perdràs; i demà passat, i l’altre”; és el que li hauria d’haver dit.

A la feina, bé. M’he tret diversos marrons de sobre. Monstres de dos caps. Fora, adieu. I ara, ja a punt de marxar, em pregunto què farem avui. Suposo que si ens veiem acabarem comentant quins canvis hem fet al supermànager i esperarem que punxi el ‘Rubio’, o el ‘Pixa’, o coses per l’estil. Apa. Bona diada de Sant Jordi a tothom.


LLETRA
I get out of bed at half past ten, phone up a friend, who's a party animal. Turn on the news and drink some tea. Maybe if you're with me we'll do some shopping. One day I'll read, or learn to drive a car If you pass the test, you can beat the rest. But I don't like to compete, or talk street, street, street. I can pick up the best from the party animal. I could leave you, say goodbye, or I could love you, if I try, and I could and left to my own devices, I probably would. Pick up a brochure about the sun. Learn to ignore what the photographer saw. I was always told that you should join a club, stick with the gang, if you want to belong. I was a lonely boy, no strength, no joy in a world of my own at the back of the garden. I didn't want to compete, or play out on the street. For in a secret life I was a round head general. I could leave you, say goodbye, or I could love you, if I try, and I could and left to my own devices, I probably would. I was faced with a choice at a difficult age. Would I write a book or should I take to the stage? But in the back of my head I heard distant feet: Che Guevara and Debussy to a disco beat. It's not a crime when you look the way you do, the way I like to picture you. When I get home, it's late at night I pour a drink and watch the fight. Turn off the TV, look at a book, pick up the phone, fix some food. Maybe I'll sit up all night and day waiting for the minute I hear you say: I could leave you, say goodbye Or I could love you, if I try And I could And left to my own devices, I probably would Come on, baby, say goodbye Or I could love you, if I try And I could And left to my own devices, I probably would Left to my own devices, I probably would (Come on baby) Left to my own devices, I probably would.


TRADUCCIÓ
Salgo de la cama a las 10 y media, llamo a un amigo, que es un fiestero del copón. Veo las noticias, tomo algo de té. Quizá si estuvieses conmigo iríamos de compras. Algún día leeré, o aprenderé a conducir. El que aprueba el examen, puede superar lo que sea. Pero no quiero competir, o hablar de ventajas. Puedo obtener lo mejor de las fiestas guapas. Podría dejarte, decir adiós, o podría amarte, si lo intentara, y podría; y deja que me apañaré, probablemente lo haría. Pillar un folleto sobre el sol. Aprender a ignorar lo que vio el fotógrafo. Siempre me dijeron que debería unirme a un club, zurrar con la pandilla, si quieres pertenecer a ella. Fui un chico solitario, sin fuerza, sin alegría en mi propio mundo, detrás en el jardín. No quise competir, o jugar en la calle. Di vueltas en mi cabeza para tener una vida secreta. Podría dejarte, decir adiós, o podría amarte, si lo intentara, y podría; y deja que me apañaré, probablemente lo haría. Me enfrenté con una elección en una edad difícil: ¿Escribiría un libro o debería afrontar los hechos? Pero detrás de mi cabeza escuchaba pasos lejanos: el Che Guevera y Debbusy a ritmo disco. No es un crimen que veas la forma como lo haces, la forma en que me gusta fotografiarte. Cuando llego ya en plena noche, me sirvo un trago y veo el combate. Apago la tele, veo un libro, descuelgo el teléfono, pido algo de comida. Tal vez esté despierto toda la noche y el día esperando el minuto en que te escuche decir: Podría dejarte, decir adiós, o podría amarte, si lo intentara, y podría; y deja que me apañaré, probablemente lo haría. (Venga, nena) deja que me apañaré, probablemente lo haría.

WHEREVER I LAY MY HAT, THAT'S MY HOME. Paul Young

Actualment llegeixo Los papeles póstumos del Club Pickwick, del gran Charles Dickens (per a mi, un dels integrants de la Santíssima Trinitat de la literatura, juntament amb Honoré de Balzac i Fiódor Dostoievski). El cas és que m’ha semblat necessari mostrar aquest paràgraf. No us diré si és una metàfora o no. Per això haureu de llegir el llibre. Diu així:

“Hay pocos momentos en la existencia de un hombre en que este experimente tan lamentable angustia y encuentre tan escasa conmiseración caritativa como cuando va en persecución de su propio sombrero. Para alcanzar un sombrero se requiere mucha frialdad y un grado especial de discernimiento. Uno no se debe precipitar, pues lo pisará; no debe caer tampoco en el extremo opuesto, pues lo perderá por completo. El mejor modo es mantenerse gentilmente a la altura del objeto de la persecución, ser prudente y cauteloso, acechar la oportunidad, pasar poco a poco delante de él, y entonces dar un ataque rápido, agarrarlo por el ala y encajarlo firmemente en la cabeza; todo este tiempo sonriendo agradablemente, como si uno considerara que es una broma tan buena como cualquier otra.”

Ah, la cançó és de Marvin Gaye, però en aquest cas, i sense que serveixi de precedent, he preferit optar per la versió de Paul Young.


LLETRA
By the look in your eye I can tell you're gonna cry. Is it over me? If it is, save your tears for I'm not worth it, you see. For I'm the type of boy who is always on the roam, wherever I lay my hat that's my home, I'm telling you that's my home. You had romance, did you break it by chance over me? If it's so I'd like for you to know that I'm not worth it, you see. For I'm the type of boy who is always on the roam, mm, wherever I lay my hat that's my home, mm, that's my home. Oh, you keep telling me, you keep telling me I'm your man. What do I have to do to make you understand? For I'm the type of guy who gives girl the eye, everybody knows. But I love them and I leave them, break their hearts and deceive them everywhere I go. Don't you know that I'm the type of man who is always on the roam, wherever I lay my hat, that's my home. Wherever I lay my hat, oh, oh, that's my home, mm yeah, that's my home and I like it that way.

TRADUCCIÓ
Per com miren els teus ulls, puc dir que estàs a punt de plorar. És per mi? Si és així, estalvia’t les llàgrimes perquè no les mereixo, ja veus. Perquè sóc el tipus de noi que sempre està en moviment. Allà on deixo el meu barret és casa meva. Ja et dic, casa meva. Tenies una relació. Per casualitat vas acabar-la per mi? Si és així, aleshores m’agradaria que sabessis que no ho mereixo, ja veus. Perquè sóc el tipus de noi que sempre està en moviment, allà on deixo el meu barret és casa meva. Oh, pots continuar dient-me que sóc el teu home. Què he de fer per què ho entenguis? Perquè sóc el tipus de paio que flirteja amb les noies, això ho sap tothom. Però les estimo i les deixo, trenco els seus cors i les decebo vagi on vagi. Perquè sóc el tipus d’home que sempre està en moviment, allà on deixo el meu barret és casa meva.

GOODBYE BLUE SKY. Pink Floyd

Una petició per al mes d’abril

Els divendres són uns dies diferents. A les tres plego de la feina i vaig a la piscina amb el meu amic Toni. Estem un parell d'hores entre piscines, saunes i fer un cafè. És relaxant i molt agradable. Som molt amics i passem una bona estona junts (però no me pone). Agafo la bici i cap a casa. És un bon tros i de pujada. Arribo amb set, però no massa cansada (dec estar en forma). Obro la nevera i em prenc una cervesa (és l’únic dia que ho faig). Les nenes estan mirant la tele. Poso una rentadora i els dic que tanquin la tele i facin una altre cosa (si no ho dius, s'enganxen que no veas). Vaig a l'ordinador i busco algo de música (avui he aprofitat per acabar la petició). Porto la Núria a catequesis (aquest any fa la comunió) i torno a casa. A les vuit la vaig a buscar. Fins l'hora de sopar, continuo una estona més a l'ordinador. Després de sopar, sofà, diari i tele. Em ve tot el cansament de la setmana i és el dia que me'n vaig a dormir més aviat. Contràriament el que sols fer tu.

No sé com es podrà llegir això el dilluns. Sorry.

Demanar-te ara que publiques aquesta cançó en el teu bloc és una petició una mica contradictòria, ho accepto. Fa uns dies, l’Alt Tribunal de Londres va dictaminar que no es podran realitzar descàrregues de cançons soltes del mític grup Pink Floyd, argumentant la defensa de la integritat artística dels seus àlbums. Aquesta històrica sentència posa fi a un llarg litigi entre el grup britànic i la seva discogràfica EMI que ara haurà de canviar la manera de comercialitzar la música d’un dels grups que ha venut i ven més música.

Entenc perfectament la postura de Pink Floyd al voler preservar la venda dels seus discos com a obres compactes ja que així van ser concebudes. I si certament això passa en molts altres casos, amb el The Wall és d’una evidència pasmossa (fins i tot ho va ser per tot un altíssim tribunal). Però el que em crida l’atenció d’aquesta notícia no és tant la defensa d’uns interessos artístics, sinó els hàbits de consum cultural que s’estan imposant amb les noves tecnologies. El consum actual de la música està canviant. La facilitat i la immediatesa per escoltar música ens porten a un consum, de vegades, massa compulsiu.

Pels qui el primer disc va ser un disc de vinil segur que tenim una sensibilitat diferent i sabem apreciar encara la idea de l’àlbum. Però em pregunto si això durarà massa temps. Si serà així per la gent més jove o per a qui simplement ja li va bé escoltar la música a la carta, adquirint només aquelles cançons que volen escoltar. En definitiva, no acabem tots seleccionant després les cançons que més ens agraden?


LLETRA
Oooooooo ooo ooo ooooh. Did you see the frightened ones? Did you hear the falling bombs? Did you ever wonder? Why we had to run for shelter, when the promise of a brave new world unfurled beneath a clear blue sky? Oooooooo ooo ooooo oooh. Did you see the frightened ones? Did you hear the falling bombs? The flames are all long gone But the pain lingers on. Goodbye blue sky. Goodbye blue sky. Goodbye. Goodbye.

TRADUCCIÓ
Oooooooo ooo ooo ooooh. Vas veure els que estaven espantats? Vas sentir caure les bombes? Alguna vegada et vas preguntar perquè havíem de córrer cap el refugi, quan la promesa d’un nou món feliç es presentava sobre un cel blau i clar? Oooooooo ooo ooo ooooh. Vas veure els que estaven espantats?.Vas sentir caure les bombes?. Les flames s’han anat fa temps, però el dolor persisteix. Adéu, cel blau. Adéu, cel blau. Adéu. Adéu.

PECADOS MÁS DULCES QUE UN ZAPATO DE RASO. Gabinete Caligari

El diumenge, vaig estar estirat gairebé tot el dia al sofà. He passat un cap de setmana força fluix. Una de les coses que he fet és tornar a escoltar un gran disc: Camino Soria, de Gabinete Caligari. I, particularment, aquesta cançó, té darrera una història que val la pena conèixer. Recorro a la Wikipedia, que diu:

Eduardo Haro Ibars, nació en Madrid el 30 de abril de 1948. Poeta, novelista y ensayista español. Nieto del periodista y comediógrafo Eduardo Haro Delage e hijo del periodista y ensayista Eduardo Haro Tecglen y de la periodista Pilar Ibars Tecglen. Pasó su adolescencia en Tánger (Marruecos), conoció a personajes como los escritores Paul Bowles, Jane Bowles, William Seward Burroughs y el pintor Francis Bacon.

Al igual que Leopoldo María Panero, durante mucho tiempo su compañero, es uno de los más genuinos representantes de esa generación de jóvenes españoles que, de la aventura de la clandestinidad antifranquista, pasan a la de las primeras experiencias con las drogas. Bisexual (precursor del movimiento gay español) y consumidor abusivo de todo tipo de estupefacientes (alcohol, heroína por vía intravenosa, etcétera), a mediados de la década de los 80 contrajo el SIDA, enfermedad que acabaría provocando su prematura muerte en 1988.

Su encarnación de maldito (o "maldecido" como él afirmaba) no empañó su lucidez como uno de los más críticos analistas de la realidad en los distintos medios de comunicación con los que colaboró. Pero su primera vocación siempre fue la poesía. Su primer libro poético es Gay rock (1974). Siguieron Pérdidas blancas (1978), Empalador (1980), Sex Ficción (1981) y En rojo (1985). En este último poemario empieza a escribir sobre sus experiencias con la heroína y será, junto con Leopoldo María Panero, uno de los primeros poetas españoles que escriban sobre la droga. El llamado "caballo de la muerte" ocupará, asimismo, un buen número de páginas en ¿De qué van las drogas?, texto de divulgación publicado en 1978.

A comienzos de los años 80, el poeta se da a conocer como narrador con la publicación de algunos relatos de ciencia ficción. Años después con la publicación de El polvo azul - Cuentos del mundo eléctrico, que inauguraría en 1985 la colección de Ediciones Libertarias dedicada a la nueva narrativa española, apuntaría: "Lo que escribo ha de verse como separado de cualquier tipo de escuela o capilla que en este momento funcione. Digo esto con el mayor respeto hacia mis contemporáneos; pero espero que ese respeto me permita, siempre, tomar distancias". Con anterioridad, mientras colabora en TVE, Diario 16, Liberación y numerosas publicaciones, sus versos son musicalizados por la Orquesta Mondragón y Gabinene Galigari, cuyos miembros acompañaron al escritor en algunas lecturas poéticas antes de saltar a la fama.

Es distinguido con el premio Micrófono de Oro concedido por la sala Rock-Ola, referencia obligatoria en el Madrid de aquellos días. Luis Antonio de Villena lo hizo protagonista de su novela ‘Madrid ha muerto’, que describe la época de la Movida Madrileña. Y cuando muere, el 16 de agosto de 1988, uno de sus poemas ("Pecados más dulces que un zapato de raso") da lugar a una de las grandes canciones de Gabinete Galigari.

En 2005 se edita Los Pasos del Caído, de José Benito Fernández, una biografía apasionada y apasionante de Haro Ibars que, junto con El contorno del abismo (1995), otra obra del mismo autor y a su vez biografía de Leopoldo María Panero, resulta imprescindible para entender los avatares de la generación perdida española.


LLETRA
Avaricia de tus besos;
Pereza de vivir sin ti;
y la ira de sentirte lejos de mi.
Soberbia de saberme
elegido por tu corazón.
Humildad para reconocerte la mejor.
Son Pecados más Dulces que merecen el perdón,
son Pecados más Dulces que un Zapato de Raso, mi Amor.
Envidia del sudor
que emana ardiente de ti.
Gula para comer tu vientre satín.
Lujuria abrasadora
que me hace presagiar
la tristeza más conmovedora si te vas.
Son Pecados más Dulces que merecen el perdón,
son Pecados más Dulces que un Zapato de Raso, mi Amor.
Avaricia de tus besos
Pereza de vivir sin ti
y la ira de sentirte lejos de mi.