Pàgines

divendres, 12 de febrer del 2010

ALEGRÍAS DEL INCENDIO. Los Planetas

L’altre dia vaig rebre la trucada d’un amic. Volia que quedéssim per prendre alguna cosa després de la feina. Malgrat que no ens veiem sovint, sempre hem tingut una sintonia especial. Pot haver passat molt temps sense parlar-hi i malgrat això sempre tenim la sensació de com si hagués estat ahir, per tant, que vaig acceptar. Vam acordar trobar-nos al George Payne. Devien ser les 15.30 tocades quan vaig arribar-hi. Ell ja hi era a dins. Vam saludar-nos mentre fèiem algun comentari trivial sobre el temps.
A l’abric de dues pintes de Guinness vam començar a repassar les nostres actualitats respectives. I bé, vam parlar de tot una mica, però, a poc a poc, la conversa anava prenent un camí certament una mica especial que ara tractaré d’explicar. I, com que no tinc cap intenció d’avorrir amb la feixuga palla, aniré directament al gra.
Em va confessar que, des de feia uns anys, tenia una relació particular amb una noia i que potser ara s’estava començant a plantejar algunes idees més agosarades al respecte. Vull dir que, tot i que encara no havien fet res seriós, de sobte havia sorgit una possibilitat ben real de fer un pas més transcendent. I, per explicar el batalla interior que viu, intentaré fer servir l’exemple que em va descriure amb, més o menys, les seves paraules.

“He tractat d’escenificar d’alguna manera el meu conflicte per tractar de veure-ho amb més perspectiva:

L’amic 1 vindria i em diria: Ahir a la nit vaig sortir. Em vaig trobar amb un amiga que fa temps que no ens veiem i entre la celebració de la retrobada, el recordar vells temps i unes coses i d’altres, vam acabar al llit. Se que no hauria d’haver passat…però què vols, la carn és dèbil i ella encantadora. Vam passar una bona estona i ja està.

L’amic 2 ho enfocaria de manera diferent: saps, porto 6 anys amb la mateixa persona ficada al cap. No sé què represento per ella, ni quin nom posar-li a aquesta situació. Per mi resulta una cosa bastant inexplicable. Hem compartit àpats, tertúlies, estones carregadíssimes de tendresa i desenes de missatges propis dels que serien els amants més apassionats de la història. No obstant, mai hem arribat més enllà. Tot i la edat i el bagatge que ja tenim, no hem passat d’aquí. Em desfaig amb ella i per ella, i a aquestes alçades, no sé si un excés de respecte mutu o de prudència, ens priva de materialitzar el que seria l’ingredient més obvi en aquest context.

Com ho veus? Què els diries a cadascun d’ells?”

Jo no sé què penseu vosaltres. Mentre intentava respondre-li amb claredat el que JO faria, em passava que no em podia treure aquesta cançó del cap.

LLETRA
Parece que hay un incendio, cada vez que nos juntamos. Parece que hay un incendio, cuando tú estás a mi lado, parece que estoy ardiendo, cuando tú estás a mi lado, parece que estoy ardiendo. Vamos a tener que vernos, aunque estén todos en contra. Vamos a tener que vernos, que ellos te tienen de sobra y yo te echo de menos; ellos te tienen de sobra y yo te echo de menos. Esto es para contarte, que aquí te espero, para decirte al oído lo que te quiero, para poder decirte lo que te quiero, así que ya lo sabes, aquí te espero.

Antes de dejar, gitana, de quererte y adorarte, antes de dejar, gitana, se habrán secado los mares y la luz de la mañana, se habrán secado los mares y la luz de la mañana. Porque te llevo dentro, como a mi vida, eres dueña y señora del alma mía. Que nuble el azul del cielo, pídeme que apague el sol, que nuble el azul del cielo, pero no me pidas, no, que olvide lo que te quiero, pero no me pidas, no, que me olvide de lo que te quiero. Mira que eres bonita, qué guapa eres, eres la más bonita de las mujeres, eres la más bonita de las mujeres. Mira que eres bonita, qué guapa eres.


(ESCOLTA-LA)

1 comentari:

nyam ha dit...

Per pensar-hi, però l'amic 2 té més tela i, perquè no, més coratge.