BOXING CHAMP. Kaiser Chiefs

Una escena singular ha ocorregut avui al metro. La típica d’un dia en què la freqüència de pas dels trens és menor. Això fa que la gent ocupi tot l’espai de les andanes i ompli els vagons fins al punt en que, amb prou feines, queda espai per moure’s. Si estàs en mig, i hi ha una frenada has de confiar que la persona que tens al costat impedirà que caiguis.
De manera que no hi ha més remei que tenir paciència i suportar el més dignament possible els contínues empentes i cops de bosses fins que arriba la nostra parada. Però és clar, sempre pot passar que aquell dia topin dues persones amb ganes de formar l’espectacle. Alguns rostres delaten aquesta propensió. I, al final, succeeix l’inevitable. Un comentari sarcàstic, una contestació grollera. Ja ho tenim: la retòrica de la violència que són els insults. El següent pas no pot ser un altre que barallar-se. Però ja podeu imaginar com pot ser una pugna quan el metro va ple com un ou.
Encara sort que la gran majoria no hi entra ‘a saco’. No obstant, quin estrès quan encara és tan d’hora. Jo he aconseguit baixar i m’he esperat al següent comboi. He arribat a la feina un xic tard però sencer. I tota aquesta singular escena m’ha fet recordar un vell sonet que vaig escriure fa un grapat d’anys. Diu així:

Una serpiente interminable avanza
bajo el suelo que pisamos. Delante
de ella se extiende un rebaño expectante.
Demasiado tarde. No hay esperanza.

El tosco animal arrastra la panza
por su túnel, se detiene y ruge ante
sus presas a las que engulle al instante.
El monstruo eructa y de nuevo se lanza

a recorrer el tortuoso camino,
a través de la oscura madriguera,
para aplacar su insaciable apetito.

Morder, devorar, tragar, es su sino.
Por más carne que digerir pudiera,
nunca quedará plenamente ahíto.


No sé per què, però aquesta és la cançó que aconsegueixo encaixar en tot plegat. Serà perquè venia escoltant els Kaiser Chiefs.

LLETRA
We went to the youth club and we looked out of place. I didn't know where to look So I, looked at your face. But you were a boxing champ, and I was a weakling. You didn't give me a chance, you gave me a beating and I thank you very much that you did. And as the time went by we stayed out of trouble. Before I could realise my age had doubled. The man I became is a tragic bore and he's not a boxing champ anymore. If there's one thing I’ve learnt it's to run away at least I enjoy what I do today, and I thank you very much that I do.

TRADUCCIÓ
Vam anar a la disco jove i vam tenir cura amb el lloc. Jo no sabia on mirar, així que et vaig mirar a la cara. Però tu eres un campió de boxa i jo un ‘tirillas’. No em vas donar una oportunitat, em vas clavar una pallissa. I dono gràcies perquè ho fessis. Y quan el temps va passar ens vam mantenir allunyats dels problemes. Abans que m’adonés, tenia el doble d’edat. L’home que vaig arribar a ser és un tràgic pesat i ell ja no és un campió de boxa. Si hi ha alguna cosa que he après és a escapar. Almenys gaudeixo d’allò a què em dedico avui. I dono les gràcies perquè ho faig.

ALICIA (EXPULSADA AL PAÍS DE LAS MARAVILLAS). Enrique Bunbury

En ocasions m’agradaria poder traspassar alguna porta espai-temporal i trobar-me en un altre món que fos ben diferent al qual vivim. Malgrat que sé poc de física, i de conceptes com ara la velocitat de la llum, l’equivalència de massa i energia, els forats de cuc, la teoria de les supercordes i altres coses per l’estil, em temo, que si vull anar a un món alternatiu, no em quedarà més remei que treballar per canviar aquest. Tenint en compte la meva llegendària nul•la capacitat de lideratge, o el que vindria a ser el mateix, el meu caràcter marcadament gregari, estic pràcticament convençut que m’hauré de resignar a constatar que seguiré aquest trànsit com un vulgar espectador. I no serà per falta de reflexions, no. Ben al contrari, de vegades aquestes cavil•lacions es prolonguen durant força temps i em porten per camins laberíntics que semblen no conduir enlloc. I, no obstant això, algun cop m’ha semblat trobar una solució. Evidentment, al final no ha estat més que un miratge.

LLETRA
Alicia, sortilegio de babia, en el fondo del espejo. Alicia ni supone, ni piensa con la luna por cerebro. Alicia en su pensamiento tirando del hilo de su enredo. Alicia en el laberinto sin minotauro, me llama: Teseo! Alicia es siempre tan breve que ya ha terminado. Alicia dice que te quiere cuando ya te ha abandonado. Alicia expulsada al país de las maravillas; para Alicia hoy es siempre todavía. Alicia viajando entre lunas de charla con musarañas. Alicia tejiendo las nubes con tela que nunca se acaba. Alicia es siempre tan breve que ya ha terminado. Alicia dice que te quiere cuando ya te ha abandonado. Alicia expulsada al país de las maravillas; para Alicia hoy es siempre todavía. Alicia expulsada al país de las maravillas. Alicia expulsada al país de las maravillas...

TODO EL DÍA LLOVIÓ. El Último de la Fila

Ahir vaig plegar de la feina cap a tres quarts de quatre. Tot i que no m’havia trobat gaire bé durant tot el dia, no vaig anar directe a casa. Vaig rebre la invitació d’un amic per prendre un cafè i xerrar una estona. Quan rebo aquestes propostes intento fer tot el possible per acceptar, i així va ser.

Ara no cal dir de què vam parlar; no crec que interessi a ningú. Així que, després d’una estona agradable, ens vam acomiadar a quarts de sis. Vaig caminar cap a la Via Augusta per lligar el bus. A l’últim moment vaig canviar d’opinió i, malgrat la pluja que queia, vaig enfilar el camí en direcció a casa. Trenta minuts.

Quan vaig arribar-hi em vaig trobar el meu germà que llegia. El vaig saludar en el moment que el meu pare sortia de la cuina. Va dir: ‘quin dia més complet; tot el dia ha plogut, tota la nit plovent’. Sense adonar-me’n vaig pensar en aquesta antiga cançó. Se’m va començar a repetir una i altra vegada fins que no vaig tenir més remei que buscar per entre els meus CD. Vaig trobar-la. Vaig escoltar-la. Gairebé no recordava la lletra. No és que sigui tremendament especial. No obstant això, crec que reflecteix força bé alguns canvis que d’un temps ençà intento introduir en la meva vida, en allò més quotidià. Tampoc m’estendré més en aquest tema; tampoc hauria d’interessar gaire a ningú. El millor serà que, si voleu, la llegiu i l’escolteu.

LLETRA
Todo el día llovió, toda la noche lloviendo; quiero estar donde tu estés, llamar al encantamiento. Que silbe el viento, que quiero entender en su voz llamadas divinas desde el sol! Alas en vez de corazones, que el espíritu nos eleve a las nubes. Dejar de sufrir; no ser tierno ni cruel, ni decrépito en mi esencia de ser. No volver a camino abierto. No admitir que me marquen. Si empleo la fuerza de mi corazón y gasto mi espíritu para soñar.
Que me puedan mentir o decirme lo que es mejor. Que yo sepa negarme a su juego. Barre el viento lo que es incierto y es la vida lo peor del desierto que es la propia vida. No volver ni aún en ángel. Rechinar, fiero el ceño. Retumbar, siempre que haga falta, en las puertas del infierno. Me niego a creer lo que dicen; no quiero tomar lo que ofrecen.

TRADUCCIÓ
Va ploure tot el dia, tota la nit plovent; vull ser on tu hi siguis, cridar a l’encanteri. Que xiuli el vent, que vull entendre en la seva veu invocacions divines des del sol! Ales en comptes de cors, que l’esperit ens elevi als núvols. Deixar de patir, no ser tendre, ni cruel, ni decrèpit en la meva essència de ser. No tornar a camí obert. No admetre que em marquin. Si faig servir la força del meu cor i gasto el meu esperit per somiar.
Que em puguin mentir o dir-me allò que és millor. Que jo sàpiga negar-me al seu joc. Escombra el vent el que és incert i és la vida el pitjor del desert que és la pròpia vida. No tornar inclús ni en àngel. Arrufar feréstec les celles. Retronar, sempre que calgui, a les portes de l’infern. Em nego a creure el que diuen; no vull prendre el que m’ofereixen.