TRE PAROLE. Valeria Rossi

Vaig arribar a Bologna amb vint-i-tres anys, a finals de juny de 1990. Fugia de Barcelona i d’una existència un xic desorientada des de feia uns quants mesos. Vull dir que, en aquell moment, qualsevol lloc ben lluny de la meva ciutat m’hauria semblat el millor on refugiar-me. Qualsevol port és segur durant la tempesta.
El meu pare, que havia calibrat l’angoixa en què vivia, estava d’acord amb mi en què potser em faria bé un canvi d’aires. De manera que, a finals d’abril em va posar en contacte amb Gianni Fòscolo i això ho va canviar tot. Gianni era un antic amic de la família, que coneixíem des dels temps que vam viure a Treviso. Jo el recordava perfectament. Sabia que tenia negocis a cavall entre Treviso i Bologna que l’obligaven a passar cada mes, tres setmanes a a la primera i una a segona.
El senyor Fòscolo em va proposar que jo m’encarregués de tenir net i ben cuidat el seu pis de Bologna durant els dies que estava a fora, i a canvi ell m’oferia una habitació i plena independència de moviments. A més a més, també em va fer el favor de trobar-me una feina a temps parcial mentre estigués amb ell. Consistia en fer d’ajudant a la Llibreria L’Oleandro e Il Baoab, propietat d’un amic seu. I he de dir que va ser durant els mesos que vaig treballar allà quan, definitivament, va arrelar en mi com hàbit inexcusable el plaer de la lectura.
L’apartament estava situat en una zona magnífica: a la Via Capo di Lucca, tocant amb el Parc della Montagnola. Sens dubte un lloc privilegiat on viure-hi, ben aïllat del bullici del centre però no gaire lluny del lloc on hauria de desenvolupar la meva futura feina, a la Via Giuseppe Petroni, o el que és el mateix, dos carrers per sota de l’edifici nou de la Universitat de Bologna.
Aleshores jo tenia vint-i-tres anys i em sentia tan perdut que encara no tenia una idea gens concreta de què faria amb la meva vida. Tenia el convenciment que el bàsquet, l’esport al qual m’havia dedicat fins aleshores, s’havia acabat per a mi després que em van operar d’una fractura del lligament creuat anterior a la cama esquerra. De fet aquesta era una de les raons que m’havien fet escapar. Havia acabat la rehabilitació a principis d’abril i em vaig trobar que tenia molt de temps per pensar. Pensar massa pot no resultar gaire bo quan tot el que t’envolta comença a trontollar. He de confessar, per tant, que aquella lesió va ser el un dels desencadenants de l’estat neguitós que havia acabat per dominar-me.
M’havia operat al setembre. Estava tan emprenyat, amb el món que, per exemple, odiava rebre visites mentre vaig estar a l’hospital, fins i tot de la família. Contestava malament a les infermeres i detestava tot tipus de condescendència amb la qual acostumaven a dirigir-se a mi. Així era com m’anava aïllant a poc a poc.
Després de deixar la clínica, un cop ja a casa, tampoc no volia que hi vingués ningú. I, si em trucaven, evitava posar-me al telèfon, fos qui fos. Una de les coses més estúpides que deliberadament vaig fer, va ser trencar la relació amb la noia amb qui sortia (que per cert, era italiana). Lasciami stare i no em truquis mai més. Voglio restare solo. Non bisogno di stare più vicino a te. Cerca un altro raggazzo meglio da me. Sono stuffo. Així de gilipolles era aleshores. Sospito que encara ho sóc, i em pregunto per què porto tota la setmana pensant en ella. En qualsevol cas, això seria una altra història


LLETRA
C'e solo una cura, io so che lo sai. È una stanza vuota io mi fiderei. Bravo, puoi capire cose che non vuoi sei il tuo guaritore sei nel tuo mondo... Dammi tre parole: sole, cuore e amore, dammi un bacio che non fa parlare. È l'amore che ti vuole prendere o lasciare stavolta non farlo scappare. Sono le istruzioni per muovere le mani. Non siamo mai così vicini. Aaah, ahhh.
Parla a voce bassa, spiegami che vuoi. Sai ne è pieno il mondo di mali come i tuoi. Slacciati la faccia ha rabbia il gatto che gioca con la buccia e gira in tondo. Dammi tre parole: sole, cuore e amore, dammi un bacio che no fa parlare. È l'amore che ti vuole prendere o lasciare stavolta non farlo scappare. Sono le istruzioni per muovere le mani. Non siamo mai così vicini. Aaah, ahhh.
Tra la terra e il cielo e in mezzo ci sei te. A volte è solo un velo, un giorno, un fulmine. Se hai dato, dato, dato, avuto, avuto, avrai. Oggi è già piovuto dove sei, dove sei, dove sei. Dammi tre parole: sole, cuore e amore, dammi un bacio che no fa parlare. È l'amore che ti vuole prendere o lasciare stavolta non farlo scappare. Sono le istruzioni per muovere le mani. Non siamo mai così vicini. Aaah, ahhh.

TRADUCCIÓ
Només hi ha un remei, sé que ho saps. És una habitació buida, jo hi confiaria. Bravo, pots entendre les coses que no vols. Ets el guaridor en el teu propi món. Dóna’m tres paraules: sol, cor y amor, dóna’m un petó que em deixi muda. És l’amor que et desitja prendre o desar, no el deixis escapar aquest cop. Són les instruccions per moure les mans. No estem mai tan a prop.
Parla en veu baixa, explica’m el que vulguis. Saps que el món és ple de mals com el teu. Allibera la teva cara. Emprenya el gat que juga amb la cua i gira al seu voltant.. Dóna’m tres paraules: sol, cor y amor, dóna’m un petó que em deixi muda. És l’amor que et desitja prendre o desar, no el deixis escapar aquest cop. Són les instruccions per moure les mans. No estem mai tan a prop.
Entre el cel i la Terra, i en mig hi ets tu. A voltes és només un vel, un dia, un llamp. Si has donat, hauràs rebut. Avui plou. On ets, on ets, on ets? Dóna’m tres paraules: sol, cor y amor, dóna’m un petó que em deixi muda. És l’amor que et desitja prendre o desar, no el deixis escapar aquest cop. Són les instruccions per moure les mans. No estem mai tan a prop.

(ESCOLTA-LA)