DENISE. Fountains of Wayne

En certa ocasió vaig conèixer una noia d’una manera ben curiosa, d’aquelles que sembla que només passen a les pelis. Intentaré resumir com va anar. Jo sopava amb dos amics a un restaurant (del qual no recordo el nom) ben a prop de la plaça Francesc Macià. En un moment donat, durant els cafès, quan decidíem on podríem anar a fer una copa quan sortíssim del restaurant, un cambrer es va atansar a mi i em va passar una nota “de part de la senyoreta que està a la porta a punt se sortir”. Jo flipava. “Segur que és a mi”, vaig preguntar al cambrer, el qual assentí. Els meus amics, més excitats que jo em deien que m’afanyés a llegir-la; volien saber què deia la nota ja. No entraré en detalls però, bàsicament, em donava el seu número de mòbil i em proposava trobar-nos algun dia.
Assetjat i pressionat pels col•legues no vaig tenir més remei que trucar-li així que vam sortir al carrer. De res va servir dir-los que potser era una sonada o una psicòtica. Però tot va anar molt natural, molt agradable i vam acordar trobar-nos a l’endemà, que era dissabte, davant del Hard Rock Café. Per cert, diguem que el seu nom era M.S.
Al dia següent vaig presentar-me puntual al lloc de trobada una mica neguitós, no puc dir el contrari. Ella va aparèixer a l’instant. Tot va anar molt bé. Una noia realment interessant. Ella era de Madrid malgrat que per feina havia vingut a treballar a Barcelona. Potser no us creureu però era executiva de Carolina Herrera. Vivia al carrer Manel Girona i el seu pare estava forrat. Bé, de fet, tota la seva família. No entraré en detalls. Només afegiré que vam estar sortint uns dos mesos, més o menys i que quan va acabar no va ser gens traumàtic.
La noia de què parla la cançó, sembla que sigui una mica capritxosa i snob, cosa que en absolut eren trets del caràcter de M.S. No obstant això, aquest tema té un aire, un nosequè que em recordem molt els dies que vam compartir. Especialment, la passió amb què feia les abraçades.
Durant els anys posteriors ens vam tornar a veure de tant en tant i, per exemple, va tenir molta consideració amb mi quan va saber que la meva mare havia traspassat. Després hem anat perdent la comunicació a poc a poc. L’últim que vaig saber d’ella és que s’havia mudat a París, on trevallava i vivia feliçment casada.

LLETRA
I know this girl named Denise. She makes me weak at the knees. She drives a Lavender Lexus. She's lives in Queens but her dad lives in Texas (Sha la la la la la la). When she holds me (Sha la la la la la la), I can't help myself (Sha la la la la la la). Won't you tell me do you love me Denise? Whoa-oh, do you love me Denise? Oh baby tell me please. I heard she used to be married. She listens to Puff Daddy. She works at Liberty travel. She got a heart made of gravel (Sha la la la la la la). She controls me (Sha la la la la la la). She can't help herself (Sha la la la la la la). Won't you tell me do you love me Denise? Whoa-oh, do you love me Denise? Oh baby tell me please.

TRADUCCIÓ
Conec aquesta noia que es diu Denise. Fa que em tremolin els genolls. Condueix un Lavender Lexus. Viu a Queens però el seu su papa viu a Texas (Sha la la la la la la). Quan m’abraça (Sha la la la la la la). No em puc contenir (Sha la la la la la la). En em diràs que m’estimes, Denise? Whoa-oh. M’estimes, Denise? Oh nena, digues-m’ho, sis plau. Vaig sentir que s’havia casat. Escolta Puff Daddy. Treballa per a Liberty Travel (és un club de viatges). Té un cor de pedra (Sha la la la la la la). Ella em controla (Sha la la la la la la). No es pot contenir (Sha la la la la la la). No em diràs que m’estimes, Denise? Whoa-oh. M’estimes, Denise? Oh nena, digues-m’ho, sis plau.

OCTUBRE ROJO. Estación Victoria

Ahir a les 20.30 hores començava l’últim entrenament de la temporada 2009/10 del nostre equip. S’acaba un curs complicat, quant a problemes físics, però reeixit, quant a resultats esportius. Van haver-hi dues baixes: en J. S. i en F. B. No obstant això, es va afegir (com ja ho havia fet el dimecres passat), un jove jugador del Joventut de Badalona que el pròxim curs serà cadet de segon any. Tot sembla indicar que en sentirem a parlar en un futur immediat.
Abans d’entrar a la dutxa vaig adonar-me que tenia un SMS del senyor S. Em deia que estava al bar de davant del pavelló amb el senyor D, que acabava d’arribar de Manchester, i que si ens hi volíem afegir el senyor W, el senyor J i jo. Tots tres vam dir que en una estona ens veuríem.
Vam acabar de dutxar-nos i, encara suant, ens vam dirigir al bar de davant del pavelló. El senyor S i el senyor D seien a la terrassa. Sempre que ve el senyor D intentem reunir-nos si és que tenim ocasió. Des que viu a Manchester a penes el veiem dues o tres vegades a l’any. Ara, hi serà per aquí una bona colla de dies.
I parlant d’això i d’allò, i acompanyats d’algunes cerveses (la veritat no gaire fredes), vaig veure al rellotge que eren quarts de dotze. Vaig decidir anar-me’n. El senyor J, ja havia marxat. Però els senyors D, W i S, van anar a un altre local a seguir amb la conversa.
Aquella nit em va costar dormir. Sempre em passa després d’haver entrenat. I a l’endemà, estava trinxat. Res nou sota el sol. Durant el trajecte de metro vaig badallar alguna cosa així com 250 vegades, ho dic seriosament. Vaig sortir al carrer i vaig prendre un tallat en el bar de costum. Sonava una cançó que no aconseguia ubicar. Una melodia familiar, però impossible recordar títol i autor. Ni això ni el tallat van ser suficient per aconseguir que el meu cos despertés per complet. I mira, ves per on que vaig sortir del bar i en creuar el carrer em vaig trobar amb la senyora N.P. Feia molt que no ens veiem. Després d’un parell de petons i de càlides abraçades vam dir-nos d’intentar quedar un dia d’aquests.
Ah, ya me acuerdo de la canción.

LLETRA
Me gustaba escuchar en las noches de invierno al mujir contar viejas historias, que solo en Rusia pudieron pasar. Revueltas de boyardos, cargas de cosacos y Papes y brujas. alexander Nevski. Hace ya seis meses que los bolcheviques mataron al zar y desde entonces Rusia no ha tenido ni un momento de paz. Rojos contra blancos, obreros armados, marinos en tierra. Y los alemanes cada vez más cerca. Me siento morir cuando un comisario pasa junto a mi, no vaya a sospechar que por mis venas corre sangre real. Mis amigos se han marchado, ahora son taxistas en París. Mi única obsesión es marcharme de aquí.