Pàgines

divendres, 22 de febrer del 2013

SE VE QUE HAY CALIDAD. Grupo de Expertos Solynieve

A veces, como espectador, uno vive situaciones de lo más extrañas. La que, a continuación me dispongo a narrar, sucedió ayer en un bar cercano a la oficina dónde trabajo. No sé si calificarla de divertida o ridícula. Cada uno deberá sacar sus propias conclusiones. Así que, vayamos al grano: esto es lo que ocurrió.

Como casi siempre, hacia las 10 de la mañana decidí tomarme una pausa en el trabajo para ir a tomar un café. Tenemos unos veinte minutos para ello de manera que intento no alejarme mucho y por esta razón trato de ir a lugares que me permitan aprovechar ese escaso tiempo para leer. Elegí el Dada, que se encuentra a apenas 100 metros de mi trabajo. No hay que cruzar ninguna calle y suele haber un ambiente propicio para la lectura. Me refiero a que eligen una música excelente como hilo musical (ese día, Creedence Clearwater Revival) y, además, los clientes que acuden allí no acostumbran a ser botarates que relinchen en vez de hablar. Sin embargo, desgraciadamente, sucede que puede haber excepciones.

Y así fue que, no habiendo acabado de sentarme en un tamborete junto a una mesa oí a mis espaldas, procedente de la calle, un coro de estrepitosas risas. Me giré un poco perplejo por la energía de las carcajadas y pude divisar a tres mujeres de treinta y tantos años que bloqueaban la puerta del local mientras acababan de apurar sendos cigarrillos. De manera repugnante contemplé como el grupo de mujeres lanzaba las colillas al suelo con total despreocupación. Ya en el interior, acabando de expulsar sus últimas bocanadas de humo, se dirigieron a la barra para realizar sus respectivas comandas: las tres, cortado descafeinado de sobre y con la leche desnatada. Una de ellas preguntó al chico que les atendía: ¿tienes sacarina? Lo sabía, pensé, e instantáneamente me vino a la cabeza el chiste: pues ponme ‘El Baúl de los Recuerdos’. En fin, que se veía a la legua que eran muy cansinas. Se sentaron y, en el acto, tomaron plena posesión del establecimiento.

Alcé disimuladamente mi mirada para tratar de localizar algún aparato amplificador de sonidos en la oreja de alguna de estas señoras ya que era inexplicable cómo podían hablar en un tono tan elevado. Sin embargo, no encontré ninguna señal que indicase que padecieran una discapacidad auditiva. Ellas continuaban conversando a más de 100 decibelios y no parecía importarles que allí hubiera más clientes. Para entonces, yo ya había desistido en concentrarme en lo que leía y opté por estudiar con discreción lo grotesca que empezaba a ser la escena.

De repente la torturante melodía del‘Gangnam Style’ sonó con gran intensidad en el teléfono móvil de la que parecía liderar el grupo. Contestó al cabo de unos interminables segundos para asegurarse que todos los presentes habían oído la canción. No se conformó con eso. Imagino que quería que oyesen su conversación desde el bar del otro lado de la calle. De lo contrario, resulta imposible explicarse cómo, más que gritar, aullaba. La Providencia quiso que, por fortuna, fuera una llamada duración breve.

Una vez acabada la comunicación, volvió a emplearse a fondo en la charla con sus compañeras. Fue muy sencillo escuchar de qué hablaban. Sus comentarios se centraban íntegramente en cuchicheos sobre famosos: que si Belén Esteban tiene novio, que si Jorge Javier Vázquez está gordo, que si Kiko Matamoros humilla a Carmele Marchante, que sí Pipi Estrada tiene un buen instrumento y otras imbecilidades por el estilo. Tal era el nivel. Y lo realmente curioso de la situación es que apenas se miraban mientras hablaban ya que, simultáneamente, empleaban buena parte de su atención y esfuerzo a atender a los numerosos e irritantes avisos de SMS o‘Whatsups’.

De esta insoportable guisa permaneció el trío de mentecatas unos minutos hasta que decidí que ya había tenido suficiente. Pero cuando estaba a punto de levantarme, un anciano de aspecto elegante, con traje y corbata, se me adelantó. Recogió ‘El País’, que había estado leyendo, se puso su abrigo, pagó su consumición y, a continuación, se dirigió a la cuadrilla femenina más o menos con estas palabras: “Señoras, desde que han entrado no he tenido más remedio que soportar su total falta de educación y su más mínimo respeto por los que nos hallábamos en este establecimiento. No obstante, antes de marcharme, me gustaría hacerles un regalo. Este periódico es para ustedes. Intenten ejercitar a diario el noble hábito de la lectura. Tal actividad les llevará a experimentar algo que, sin duda, desconocen: el silencio. Entonces puede que descubran en ello una pasión reveladora. Sin embargo, para ser sincero no creo en milagros así que me temo que, lamentablemente, resultará imposible que sus mentes obtusas se atrevan con una empresa semejante. Todo lo demás que puedo pedirles es que cesen en su conducta de infringir a los que les rodean el castigo de no poder evitar dar oídos a su anodina conversación. Que pasen muy buen día.”

Y, entonces, ocurrió que, mientras el hombre abandonaba el local, sonaron aplausos de conformidad con su discurso, entre ellos el mío. Las tres cacatúas se quedaron estupefactas. A su alrededor, algunos sonreíamos. Y entonces a mí me vino a la cabeza la canción de Grupo de Expertos Solynieve,‘Todo lo demás’. Lo que pasa es que ya había sido una Cançó del Dia. Por eso he elegido esta otra, de la misma banda.


LLETRA
No te vayas Taylor, venp’acá, mira lo que dice tu colega. Es un pive sólo en realidad, se ve que hay calidad. Está currado, es raro, ayer sopa de pavo, se ve que hay calidad. Si eso ya me paso por allí, es que estoy en casa de un colega. No obstante yo que sé, si eso luego ya veré, ¡venga! Ni está muy bien, ni está muy mal, ya sabes tú, se ve que hay calidad. Está currado, es raro, Fantomas de Mike Patton, ayer sopa de pavo, se ve que hay calidad. ¿Campbell cómo te va? ¿Campbell cómo te va? ¿Campbell cómo te va?

Perry no te vayas, ven
p’acá, mira la movida. Es un pive sólo en realidad, se ve que hay calidad. Te las prometías muy felices, se ve que hay calidad. La típica movida, ¿has visto a tu calvito? Ahora quieren tos picotear. ¿Campbell cómo te va? ¿Campbell cómo te va? ¿Campbell cómo te va?

divendres, 15 de febrer del 2013

UN ALBERO DI TRENTA PIANI. Adriano Celentano

El jueves volví a casa y localicé el disco. Me sorprendió hallarlo en el lugar donde se supone que debía estar. Y esta, con toda seguridad, es la razón por la cual no di con él en un primer intento. Lo que quiero decir es que lo busqué justamente entre el desorden, bajo otros cedés apilados de cualquier manera sin pensar en ningún momento que pudiera ocupar su sitio correspondiente. 

Me dirigí a la cocina, donde mi hermano comenzaba a preparar la cena, y le mostré el disco de Héroes del Silencio. Me preguntó que dónde lo había encontrado. Se lo dije. No se lo acababa de explicar. También él lo había buscado durante mucho tiempo. Además le comenté que durante mi búsqueda habían aparecido otro par de cedés que aprovecharía para llevármelos a casa y escucharlos con calma: Honestidad Brutal, de Andrés Calamaro y un recopilatorio del gran Adriano Celentano. Está claro que ninguno de los dos son sus favoritos y no puso objeciones a que los tomara.

Eran las ocho y diez. Hora de ir a entrenar. Agarré la bolsa de deporte, de despedí de mi padre y de mi hermano y me dirigí al pabellón. Por el camino me preguntaba cuántos seríamos. Siempre es preferible entrenar con el mayor número de jugadores posibles. Fuimos ocho y diría que hicimos un entrenamiento bastante bueno, cosa que me satisface. Ya se sabe, que uno juega como entrena. Si tenéis curiosidad por saber el resultado del partido del sábado siguiente entonces he de decir que ganamos: 68-61.

Después de entrenar, un poco cansado por el esfuerzo, pillé el metro para volver a casa. En el vagón, miré a mi alrededor y conté siete personas. Cinco de ellas usaban su teléfono móvil, ya fuera tecleando, ya fuera llamando. Una sexta persona, leía en su libro electrónico. El séptimo sujeto, simplemente dormía sentado en su asiento. Me asaltó la idea de cuán solo puede sentirse alguien a pesar de estar rodeado de gente. Lo dejo aquí. Algún día desarrollaré esta idea.

En la estación de Sagrera, mientras esperaba el tren de la línea azul, removí en el bolsillo de mi bolsa de deporte. Saqué el disco de Andrés Calamaro. Reconocí en seguida varias canciones: ‘Socio de la Soledad’, ‘Jugar con Fuego, ‘Maradona’ o ‘Cuando te conocí’. Sin embargo, la que no me podía quitar de la cabeza es la que viene a continuación. Y me decía a mi mismo: maldita sea, cómo me jode que la gente no sea consciente de lo grande que es Adriano Celentano.

LLETRA
Per la tua mania di vivere in una città guarda bene come ci ha conciati la metropoli. Belli come noi, ben pochi sai ce n'erano e dicevano quelli vengono dalla campagna. Ma ridevano, si spanciavano, già sapevano che saremmo ben presto anche noi diventati come loro. Tutti grigi come grattacieli con la faccia di cera, con la faccia di cera e la legge di questa atmosfera che sfuggire non puoi fino a quando tu vivi in città.
Nuda sulla pianta prendevi il sole con me e cantavano per noi sui rami le allodole. Ora invece qui nella città I motori delle macchine. Già ci cantano la marcia funebre. E le fabbriche ci profumano anche l'aria colorando ci il cielo di nero che odora di morte. Ma il Comune dice che però la città è moderna. Non ci devi far caso se il cemento ti chiude anche il naso. La nevrosi è di moda. Chi non l'ha ripudiato sarà . Ah ia non respiro più mi sento che soffoco Un po'. Sento il fiato che va giù, va giù e non viene su. Vedo solo che qualcosa sta nascendo. Forse è un albero. Sì, è un albero di trenta piani.

TRADUCCIÓ

Per aquesta mania teva de viure en una ciutat mira com ens ha atrapat la metròpoli. N’hi havia pocs de ben macos com nosaltres i la gent deia: aquests venen del camp. I reien, es rebolcaven, ja sabien que molt aviat nosaltres seríem com ells. Tots de color gris com els gratacels amb la façana de cera, amb la façana de cera i la llei d’aquesta atmosfera de la qual no pots escapar fins que vius a una ciutat.
Despullada, sobre el terrat, prenies el sol amb mi i cantaven, per a nosaltres, a sobre de les branques, les aloses. Però en comptes d’això, a la ciutat, els motors dels cotxes ens canten la marxa fúnebre. I les fàbriques també ens perfumen l’aire i posen un color negre al cel que fa olor de mort. Però, en canvi, l’ajuntament diu que la ciutat és moderna. No n'has de fer cas si el ciment t’oprimeix fins i tot el nas. La neurosi està de moda. Qui no en tingui serà repudiat.
Ja no puc respirar. Sento que m’ofego una mica. Sento la respiració que em puja, que em puja i no baixa. Veig només que alguna cosa està naixent. Potser serà un arbre, sí és un arbre de trenta plantes.



dimecres, 30 de gener del 2013

LA CHISPA ADECUADA. Héroes del Silencio

No le tengo una gran simpatía al personaje que interpreta Enrique Bunbury. Me pregunto si debe haber apenas una docena de personas que le muestren ese sentimiento. Bueno, de hecho, sé de a alguien que le reverencia: ¡pobre de ella! Y también está aquel tipo, a quien conocí hace muchos años, que lucía en su brazo un tatuaje de Héroes del Silencio. Las últimas noticias que me llegan del valiente me hacen creer que se está planteando borrárselo.
¿Que por qué volver al blog con Héroes del Silencio (y, por tanto, con Enrique Bunbury)?. Pues por ninguna razón en especial. Simplemente hace tiempo que quería retomar la escritura pero no sabía cómo ni con qué canción, ni con qué artista o con qué historia. Así que ayer, cuando fui a casa de mi padre y mi hermano me preguntó que dónde estaba el cedé recopilatorio de Héroes del Silencio (sí, lo admito, he pagado por su música), no le supe contestar. Estaba convencido de que seguía allí, en algún estante polvoriento bajo otros ocho o diez discos, sin seguir ninguna clase de orden lógico. Sin embargo, por más que lo busqué no pude hallarlo.
Le dije a mi hermano que el disco debía estar en algún sitio de la casa aunque no conocía el lugar exacto y que el jueves, cuando volviera, lo buscaría con más tranquilidad. Y entonces le pregunté, por curiosidad, que cómo era que había tenido la ocurrencia de escuchar a Héroes del Silencio. Me contestó que llevaba todo el día con una canción que no se podía quitar de la cabeza. Es algo que nos ocurre a todos y, en ocasiones, con algún tema que nos avergonzaría decir que escuchamos. No es el caso. Por eso, aunque Bunbury me parece un tío bastante repulsivo le reconozco talento en un puñado de canciones. Esta es una de ellas. Y la cuestión es que, sin que sirva de precedente, mi hermano y yo opinamos de igual manera. Creemos que 'La Chispa Adecuada' es una muy buena canción.
Y por mi parte, nada más; adulación al personaje, la justita. Así que, ¿Enrique Bunbury para volver? ¿Y por qué no?
LLETRA
Las palabras fueron avispas y las calles como dunas cuando aún te espero llegar... En un ataúd guardo tu tacto y una corona con tu pelo enmarañado queriendo encontrar un arcoíris infinito. Mis manos que aún son de hueso y tu vientre sabe a pan. La catedral es tu cuerpo... Eras verano y mil tormentas; yo el león que sonríe a las paredes, que he vuelto a pintar del mismo color. No se distinguir entre besos y raíces. No sé distinguir lo complicado de lo simple. Y ahora estás en mi lista de promesas a olvidar. Todo arde si le aplicas la chispa adecuada.
El fuego que era a veces propio, la ceniza siempre ajena. Blanca esperma resbalando por la espina dorsal. Ya somos más viejos y sinceros y qué más da. Si miramos la "laguna", como llaman a la eternidad de la ausencia. No se distinguir entre besos y raíces. No sé distinguir lo complicado de lo simple. Y ahora estás en mi lista de promesas a olvidar. Todo arde si le aplicas la chispa adecuada.

divendres, 9 de novembre del 2012

HUMAN. The Killers

Wilt Chamberlain, l’home que va anotar 100 punts el 2 de març de 1962 en la victòria de los Sixers de Philadelphia sobre los Knickerbockers de New York (169-147), comentava que després d’haver aconseguit aquesta extraordinària fita els fans sovint l’aturaven pel carrer per comentar-li amb gran orgull que havien estat al Hersheypark Arena (Hershey, Pennsylvania) el dia que el jugador va assolir aquella proesa. A continuació, feia una reflexió molt interessant. Venia a concloure que si hagués portat un compte de totes les persones que en els anys posteriors a aquella nit màgica van explicar-li que havien assistit en viu a la seva actuació llegendària, el pavelló que va acollir el partit hauria d’haver tingut una capacitat deu vegades superior a les vuit mil localitats que tenia d’aforament. Però el més curiós de tota aquesta història és que cap televisió va retransmetre l’esdeveniment d’aquell dia de finals d’hivern de 1962. No hi ha imatges. Com és possible, doncs, que tanta gent li digués que mai no oblidaria aquell partit? La qüestió és que Chamberlain, que també afirmava haver-se anat al llit amb més de 20.000 dones durant la seva vida (malgrat que no se li coneix cap fill), potser havia desenvolupat certa tendència a l’exageració. O potser no. Vaja, en tot cas, ningú no dubta que era un individu amb un talent físic superlatiu i que les seves estadístiques difícilment algú les pugui mai igualar.
 
El mateix 2 de març, quaranta anys més tard, vaig ser jo qui va tenir el privilegi de gaudir d’una altra actuació magnífica, en aquest cas d’algú molt més proper. Estic parlant de l’Oscar Valenciano qui, en una matinal inoblidable (almenys per a mi ja que, coincidències de la vida, resulta que celebro l’aniversari en aquesta data) va donar una lliçó magistral de com s’ha de jugar a bàsquet. L’Òscar va anotar 45 punts des de totes les posicions possibles: 6 triples, 10 cistelles de dos punts i 7 tirs lliures. Aquestes dades en sí mateixes són més que bones. No obstant això, l’Òscar va robar set pilotes i va repartir 10 assistències. Tampoc no hi havia televisions. Però sí que conservo l’acta del partit i difícilment oblidaré aquest matx.

Des d’aleshores han passat més de 10 anys però la majoria dels que integraven aquell equip seguim malalts (crònics) per aquest apassionant esport. Hem hagut de patir moltes derrotes i hem aconseguit moltes victòries. Nous jugadors han arribat a l’equip i d’altres (alguns històrics) han passat pàgina. Hem viscut situacions de tot tipus, les més còmiques i les més rocambolesques. Ara gaudeixo més de les coses petites (que acostumen a ser les importants): aquell rebot ofensiu, un pick-and-roll reeixit, la jugada de fons que tothom coneix però que continua sortint, l’ajuda al company.

Aquesta temporada tots som un any més grans. Però també un any més savis. Cada cop sabem triar millor i som més conscients de què és el que no estem capacitats de fer. Això és un gran actiu ja que minimitza els errors. La il·lusió és màxima. Per als profans potser només som nens que juguen a pilota. I no dic que en el fons no tinguin raó. Però de vegades succeeix que aquests nens decideixen que són un equip i que, junts, res no és impossible. La roda segueix girant i demà tornarem a jugar. No sé si guanyarem o perdrem. Però, dimonis, que orgullós que em sento de pertànyer a Kortatu BC.


LLETRA
I did my best to notice when the call came down the line. Up to the platform of surrender I was brought but I was kind. And sometimes I get nervous when I see an open door. Close your eyes, clear your heart. Cut the cord. Are we human? Or are we dancer? My sign is vital. My hands are cold. And I'm on my knees looking for the answer. Are we human? Or are we dancer?

Pay my respects to grace and virtue. Send my condolences to good. Give my regards to soul and romance. They always did the best they could. And so long to devotion you taught me everything I know. Wave goodbye. Wish me well. You've gotta let me go. Are we human? Or are we dancer? My sign is vital. My hands are cold. And I'm on my knees looking for the answer. Are we human? Or are we dancer?

Will your system be alright when you dream of home tonight? There is no message we're receiving. Let me know, is your heart still beating. Are we human? Or are we dancer? My sign is vital. My hands are cold. And I'm on my knees looking for the answer. Are we human? Or are we dancer? You've gotta let me know. Are we human? Or are we dancer? My sign is vital. My hands are cold. And I'm on my knees looking for the answer. Are we human? Or are we dancer?


TRADUCCIÓ
Vaig esforçar-me tot el que vaig poder per adonar-me’n quan es va tallar la trucada. Em van portar allà a dalt, a l’andana de la rendició, però jo era amable. I de vegades em poso nerviós quan veig una porta oberta. Tanca els ulls. Esvaeix el cor. Talla el cordó. Som humans? O som ballarins? El meu signe és vital. Les meves mans, fredes. I em trobo de genolls buscant la resposta. Som tots humans? O som tots ballarins?

Presento els meus respectes a la gràcia i a la virtut. Envio les meves condolences al bé. Dono les meves salutacions a l’ànima i al romanticisme. Ells sempre ho van fer el millor que van poder. I amb tant temps de dedicació em vas ensenyar tot el que sé. Digues adéu, desitja’m sort. M’has de deixar marxar. Som humans? O som ballarins? El meu signe és vital. Les meves mans, fredes. I em trobo de genolls buscant la resposta. Som tots humans? O som tots ballarins?

Estarà tot bé per a tu quan somiïs amb casa teva aquesta nit? No hi ha missatges que esperar. Deixa que sàpiga, encara batega el teu cor? Som humans? O som ballarins? El meu signe és vital. Les meves mans, fredes. I em trobo de genolls buscant la resposta. Som tots humans? O som tots ballarins? Has de deixar que sàpiga: som humans? O som ballarins? El meu signe és vital. Les meves mans, fredes. I em trobo de genolls buscant la resposta. Som tots humans? O som tots ballarins?



divendres, 31 d’agost del 2012

I LIKE BIRDS. Eels

Imagineu. És un 9 d’agost. Estem en ple període de la canícula més ferotge. Són les 12 del migdia. El sol està ben amunt. Ens escalfa cada mil•límetre del nostre cos amb tota la seva potència. I aquí, a la terminal de ferris del port de Gènova no hi ha cap ombra on poder refugiar-nos. L’ambient és força inaguantable. Portem dues hores de lenta espera per entrar el nostre cotxe dins del vaixell. Així que ja us podeu fer una idea. Ens estem, literalment, coent en els nostres propis efluvis. De vegades bufa una suau brisa marina que sembla aplacar mínimament la sensació de trobar-nos dins d’un forn. Però, és clar, només ho sembla. Als pocs segons d’haver passat l’airet, la radiació solar ataca amb més vehemència, si hi cap.

Ens dirigim de tornada a Barcelona. Estem envoltats d’una innombrable quantitat de vehicles. El ramat de conductors de cotxes, autocaravanes, furgonetes, motocicletes i camions ens preguntem amb resignació quan arribarà el nostre torn per accedir a l’interior de la nau. Hi ha un altre detall que se m’escapava: com que el ferri fa el trajecte Gènova-Barcelona-Tànger, és evident que serem els últims a entrar-hi. Per tant, resulta materialment impossible poder embarcar abans de les 2; per tant ens resten, almenys, dues hores més de tortura. Una bona manera d’acabar les vacances, no us sembla?

Passa una hora més. Hem avançat... cinquanta metres! Ho sé, no és gaire. Però ens permet tenir accés visual a l’entrada del vaixell. No obstant això, com més a prop estem d’aconseguir el nostre objectiu, més fatigosa és l’espera. Quant l’activitat solar, l’astre rei es mostra intolerant en extrem a escoltar les nostres súpliques que disminueixi la seva intensitat. Només una mica, sis plau! Però em miro la samarreta totalment xopa i comprenc que no ens queda més remei que romandre fins que arribi el nostre torn.

Per fi! Estem a les portes d’entrar al ferri. Ara els empleats de la companyia naviliera (Grandi Navi Veloci, per cert), ens demanen, no de gaire bones maneres, que ens afanyem a entrar el cotxe. Serà possible! I les quatre hores que fa que esperem, algú ha donat alguna explicació al respecte? Què va! Hem aguantat de manera força civilitzada, tenint en compte les circumstàncies. Decideixo mantenir aquesta conducta i no contesto a les exigències del personal que organitza l’embarcament dels vehicles. Els regalo un somriure cínic mentre aparquem.

I arriba el moment més desitjat. Prenem possessió del nostre camarot. Deixem l’equipatge i, a continuació, ens dirigim al bar de la coberta 8. Demanem unes begudes fredes el preu de les quals ens sembla caríssim. Home, algun detall de la companyia després de quatre hores d’agonia hauria estat bé. Tot i que, ja se sap, no es poden demanar peres a l’om. Paguem les consumicions i sortim a l’exterior a beure-les. A pesar que la temperatura segueix per la banda alta, durant 15 minuts gaudim d’un vent suau.

De tornada al camarot ens despullem i ens dutxem. És una de les sensacions més reparadores que mai he experimentat tenint en compte les quatre hores prèvies de patiment. Ens estirem al llit per descansar. Com que veig que no em dormiré, penso que el millor serà llegir les 20 pàgines que em resten per concloure “¿Me puedo quedar la camiseta?”, de Paul Shirley. Finalment m’adormo. I em desperto. Alternativament, diverses vegades. Això és el que succeeix durant les 17 hores de trajecte que hi ha entre Gènova i Barcelona.

A l’endemà al matí, ben d’hora, la megafonia anuncia que estem a punt de tocar port. Ens afanyem per agafar les nostres coses i dirigir-nos al cotxe. La part positiva d’haver entrat els últims és que sortirem els primers. Arribem a la bodega de la nau, pugem al nostre vehicle i l’engeguem. De seguida sortim. A la duana tampoc no ens diuen res. Ens incorporem al trànsit. De seguida ens rep l’estàtua de Colom. La ciutat, amb tot el seu atractiu, ens dóna la benvinguda. Bon dia, Barcelona!

LLETRA
I can't look at the rocket launch. The trophy wives of the astronauts. And I won't listen to their words 'cause I like birds. I don't care for walkin' downtown. Crazy auto-car gonna mow me down. Look at all the people like cows in a herd. Well, I like birds. If you're small and on a search I've got a feeder for you to perch on.

I can't stand in line at the store. The mean little people are such a bore. But it's alright if you act like a turd 'cause I like birds. If you're small and on a search I've got a feeder for you to perch on. I've got a feeder for you to perch on. If you're small and on a search I've got a feeder for you to perch on. I've got a feeder for you to perch on.

TRADUCCIÓ
No puc mirar el llançament del coet. El trofeu de les dones dels astronautes. I no escoltaré les seves paraules perquè m’agraden els ocells. No m’importa passejar pel centre de la ciutat. Els automòbils em volen atropellar. Mira tota aquesta gent com un ramat de vaques. En fi, m’agraden els ocells. Si ets petit i t’estan buscant tinc un lloc perquè mengis i et repengis.

No suporto fer cua a la botiga. La gent mesquina és tan pesada. Però ja m’està bé si fas com si fossis un cagarrot perquè m’agraden els ocells. Si ets petit i t’estan buscant tinc un lloc perquè mengis i et repengis. Si ets petit i t’estan buscant tinc un lloc perquè mengis i et repengis. tinc un lloc perquè mengis i et repengis.

dijous, 31 de maig del 2012

LONDON CALLING. The Clash

Llego exhausto, sin fuelle. Después de tomar un café acabo de volver a la oficina subiendo los a pie los 98 escalones que separan la calle de mi despacho. Y sin dar muchos rodeos quiero que sepáis lo que he visto en la calle. Es algo que me ha dejado totalmente estupefacto. Parece ser que aquel día que nuestros dirigentes siempre se negaron a aceptar cualquier posibilidad de que pudiera llegar, ha llegado. He podido observar un griterío de gente que se amontonaba en torno a todas y cada una de las numerosas oficinas de entidades financieras que hay por la zona donde trabajo. Los bancos no tienen precisamente la buena costumbre de obsequiar con algún presente a sus usuarios. Por lo tanto, una oscura palabra ha acudido a mi cerebro en el acto: corralito.

Me he acercado a una de esas concentraciones, justo la que se situaba ante la entidad de la que soy cliente. Los individuos que allí se hallaban chillaban con desesperación. Se empujaban entre ellos tratando de conseguir acceder a las mismísimas puertas de la sucursal que permanecían cerradas. Mientras tanto, han continuado llegando más y más personas. Tantas que, ahora mismo, presto atención a la calle desde la ventana de mi despacho y compruebo que están cortando parcialmente, ni más ni menos, que la Gran Via. Todo es bastante caótico. Oigo en la lejanía el sonido estridente de numerosas sirenas de policía. Parece ser que proceden del centro de la ciudad.

Vivimos en un tiempo en que los economistas parecen cantantes de rock. Todo programa de televisión de debate (o casi de cualquier otra naturaleza) que se precie debe tener un economista de cabecera. Y nos hostigan constantemente con un montón de retórica vacía que no acierto a comprender. Por eso, no entiendo mucho de primas de riesgo ni diferenciales con el bono alemán, ni de déficits estructurales, ni de muchos otros conceptos de la jerga que manejan que alegremente todos, como loros, nos hemos ido acostumbrando a repetir una y otra vez durante los últimos años. Sin embargo, lo que sí que os puedo decir que entiendo es que esto se acaba. De manera que si no quieres perder lo que te pertenece, corre a tu banco y exige que te entreguen lo que es tuyo. Y hazlo de inmediato, cuanto antes mejor, porqué si tardas puede que mañana sea demasiado tarde.


LLETRA
London calling to the faraway towns now that war is declared and battle come down. London calling to the underworld. Come out of the cupboard, all you boys and girls. London calling, now don't look at us, all that phoney Beatlemania has bitten the dust. London calling, see we ain't got no swing except for the ring of that truncheon thing. The ice age is coming, the sun is zooming in. Meltdown expected and the wheat is growing thin. Engines stop running, but I have no fear. London is drowning, and I live by the river!
London calling to the imitation zone. Forget it, brother, an' go it alone!! London calling upon the zombies of death. Quit holding out, and draw another breath. London calling, and I don't wanna shout but when we were talking, I saw you nodding out. London calling, see we ain't got no highs except for that one with the yellowy eyes. The ice age is coming, the sun is zooming in. Engines stop running, the wheat is growing thin. A nuclear era, but I have no fear. 'Cause London is drowning, and I live by the river! Now get this... London calling, yeah, I was there, too. An' you know what they said? Well, some of it was true! London calling at the top of the dial after all this, won't you give me a smile? London Calling... I never felt so much a' like, like, like...


TRADUCCIÓ
Londres llamando a los pueblos lejanos ahora que se ha declarado la guerra y la batalla se acerca. Londres llamando al infierno. Salid del armario, chicos y chicas. Londres llamando, ahora no nos miréis a nosotros, toda esa farsa de la beatlemania ha mordido el polvo. Londres llamando, mira nosotros no nos contoneamos a excepción de por el ruido de esa cachiporra. La era del hielo se acerca, el sol se hace más fuerte. Se espera la fundición, y el trigo apenas crece. Los motores se detienen, pero no tengo miedo porque Londres se está ahogando y yo vivo junto al río.
Londres llamando a la zona artificial. Olvídalo, hermano, déjalo sólo. Londres llamando a los muertos vivientes. Sal de ahí conteniendo el aire, y luego vuelve a respirar. Londres llamando y no quiero gritar pero mientras estábamos hablando, veo que asientes. Londres llamando, puedes ver que no ocultamos nada a excepción de aquél con los ojos amarillos. La era del hielo se acerca, el sol se hace más fuerte. El trigo apenas crece, los motores se detienen. Una era nuclear, pero no tengo miedo porque Londres se está ahogando y yo vivo junto al río.
Ahora escúchame... Londres llamando, sí, yo estuve allí, también y, ¿sabes lo que dijeron? Bueno, algo de eso era cierto! Londres llamando en lo más alto del dial y después de todo esto, ¿no me darás una sonrisa? Londres llamando... Nunca me sentí tanto como un, como un, como un...


dijous, 10 de maig del 2012

THE RESISTANCE. Muse

La setmana passada vaig acabar de llegir l’últim llibre de Roberto Saviano. Es tracta de ‘Vieni via con me’ (Escapa’t amb mi). I vull aprofitar per recomar-vos ferventment la seva lectura ja sigui en italià (com ha estat el meu cas) o en qualsevol altra llengua. Si ho féssiu i si, malgrat els temps en què vivim encara conserveu certa sensibilitat, de segur que no us deixarà pas indiferents. Saviano tanca ‘Vieni via con me’ amb un poema de Jorge Luis Borges titulat ‘Los Justos’ que és, abans que res, tota una declaració de principis. Aquí us el deixo.


Un uomo che coltiva il suo giardino, come voleva Voltaire.
Chi è contento che sulla terra esista la musica.
Chi scopre con piacere una etimologia.
Due impiegati che in un caffè del sud giocano in silenzio agli scacchi.
Il ceramista che premedita un colore e una forma.
Il tipografo che compone bene questa pagina che forse non gli piace.
Una donna e un uomo che leggono le terzine finali di un certo canto.
Chi accarezza un animale addormentato.
Chi giustifica o vuole giustificare un male che gli hanno fatto.
Chi è contento che sulla terra ci sia Stevenson.
Chi preferisce che abbiano ragione gli altri.
Tali persone, che si ignorano, stanno salvando il mondoLos Justos

Un hombre que cultiva un jardín, como quería Voltaire.
El que agradece que en la tierra haya música.
El que descubre con placer una etimología.
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez.
El ceramista que premedita un color y una forma.
Un tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto.
El que acaricia a un animal dormido.
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho.
El que agradece que en la tierra haya Stevenson.
El que prefiere que los otros tengan razón.
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.

LLETRA
Is your secret safe tonight? And are we out of sight? Or will our world come tumbling down? Will they find our hiding place? Is this our last embrace? Or will the walls start caving in? (It could be wrong, could be wrong) But it should've been right (It could be wrong, could be wrong) Let our hearts ignite (It could be wrong, could be wrong) Are we digging a hole? (It could be wrong, could be wrong) This is outta control. (It could be wrong, could be wrong) It could never last (It could be wrong, could be wrong) Must erase it fast (It could be wrong, could be wrong) But it could've been right (It could be wrong, could be...) Love is our resistance. They keep us apart and they won't stop breaking us down. And hold me, our lips must always be sealed. If we live our life in fear. I'll wait a thousand years. Just to see you smile again. Kill your prayers for love and peace. You'll wake the thought police. We can hide the truth inside. (It could be wrong, could be wrong). But it should've been right. (It could be wrong, could be wrong). Let our hearts ignite. (It could be wrong, could be wrong). Are we digging a hole? (It could be wrong, could be wrong) This is outta control. (It could be wrong, could be wrong) It could never last. (It could be wrong, could be wrong). Must erase it fast (It could be wrong, could be wrong) But it could've been right (It could be wrong, could be...) Love is our resistance! They keep us apart and won't stop breaking us down. And hold me, our lips must always be sealed. The night has reached its end. We can't pretend. We must run. We must run. It's time to run. Take us away from here. Protect us from further harm. Resistance.

TRADUCCIÓ
¿Tu secreto esta a salvo esta noche? ¿Estamos fuera de vista, o nuestro mundo se vendrá abajo? ¿Encontrarán nuestro escondite? ¿Es este nuestro abrazo postrero o las paredes comenzarán a desmoronarse? (podría ser incorrecto) Pero debería haber sido justo (podría ser incorrecto) Dejemos que nuestros corazones se enciendan (podría ser incorrecto) Estamos cavando un agujero (podría ser incorrecto). Esto está fuera de control (podría ser incorrecto). Nunca podría durar (podría ser incorrecto). Debo borrarlo deprisa (podría ser incorrecto. Pero podría haber sido justo. El amor es nuestra resistencia. Ellos nos mantienen separados y no se van a detener hasta vernos divididos. Sostenme, nuestros labios siempre estarán sellados. Si vivimos nuestras vidas con temor. Aguardaré mil años sólo para volverte a ver sonreír. Asesina tus oraciones por el amor y la paz. Despertarás el pensamiento de los policías. Podemos ocultar la verdad en nuestro interior (podría ser incorrecto). Pero debería haber sido justo (podría ser incorrecto) Dejemos que nuestros corazones se enciendan (podría ser incorrecto) Estamos cavando un agujero (podría ser incorrecto). Esto está fuera de control (podría ser incorrecto). Nunca podría durar (podría ser incorrecto). Debo borrarlo deprisa (podría ser incorrecto. Pero podría haber sido justo. El amor es nuestra resistencia. Ellos nos mantienen separados y no se van a detener hasta vernos divididos. Sostenme, nuestros labios siempre estarán sellados. La noche ha llegado a su fin. No podemos disimular. Debemos correr. Debemos correr. Es hora de correr. Tomemos nuestros caminos, lejos de aquí. Protejámonos de futuros daños. ¡Resistencia!.