Pàgines

dijous, 30 de juny del 2011

EVERYDAY SHOULD BE A HOLIDAY. The Dandy Warhols

Darrerament potser em noto una mica més alterable del que és habitual. I he arribat a una conclusió: em temo que necessito marxar de vacances. No basta haver passat els dos darrers caps de setmana a Màlaga i al Delta de l’Ebre, respectivament. El cos em demana un canvi d’escenari radical.
A títol d’exemple, explicaré un somni que vaig tenir fa algunes nits. Estic a la feina i sona el telèfon. És una companya que em demana que pari atenció un tema en concret. L’he d’avisar si és que tenim notícies al respecte. Pengem. Al cap de mitja hora, em torna a trucar interessant-se per si hi ha alguna novetat. Li dic que no. Pengem. Una hora més tard apareix pel meu despatx i torna amb la mateixa cançó. I jo, que no, que no hi ha res de nou i que no pateixi, que així que tingui coneixement de qualsevol canvi, que li trucaré. Marxa. Però ella, no es dona per vençuda. Acabo de tornar d’esmorzar i comprovo en la pantalla del meu telèfon que tinc una trucada perduda seva. Bufo (uffff). Em mossego el llavi i compto fins a deu i em dic: ‘calma, Quimet’.
Pensareu que la cosa acaba aquí, oi? Doncs no, de cap de les maneres. Abans de les dues del migdia, encara he gaudit de dues trucades més. L’última d’elles, ja no puc evitar dir-li amb certa aspresa que si no li torno les trucades ES PERQUÈ NO HI HA NOVETATS. I sembla que, finalment, queda satisfeta. Sí, segur? Efectivament, he menystingut el seu talent per treure'm de polleguera perquè justament a les 15.10, quan estic a put de sortir, baixa i em torna a preguntar. Tanco els ulls i, un cop més compto fins a deu. Què collons, no puc més! A prendre pel sac. En una fracció de segon m’aixeco de la cadira, m’enfilo a la taula, salto i em paro a mig pam de la seva cara mentre li pregunto què és el que no entén si li dic que no hi ha res de nou. L’agafo de les espatlles, endavant i endarrere amb certa vehemència. Ella, inalterable. Quan sembla que augmento la intensitat en el sacseig, desperto tot suat. És la prova que em faltava per saber que he de fugir. I ho faré, només em queda una setmana i ho faré. Voldràs acompanyar-me? Tu pilla la pasta que jo m’encarrego de l’acció, o al contrari, quina és la diferència?

LLETRA
Summertime, if I was getting paid for getting drunk and getting laid. I'd grab a phone just to call you up and say: quit your job cuz I got it made. Anytime, baby let's go. Everyday should be a holiday. Super cool, the dandys rule okay! Got the dough and I got the raves. Anytime call me up if you got the sun, cuz I got the waves. Anytime, baby let's go. Everyday should be a holiday.

TRADUCCIÓ
Es l’estiu. Si em paguessin per emborratxar-me i per fotre un clau, pillaria el telèfon per trucar-te i dir-te: ‘deixa el teu curro perquè tinc tot el que es pugui necessitar. Anem-nos en qualsevol moment, nena.’ Cada dia hauria de ser vacances. Superguai, els dandys controlen el percal! Pilla la pasta que jo pillaré les festes. Truca’m a qualsevol hora si tens el sol, perquè jo tinc les onades. Anem-nos en qualsevol moment, nena. Cada dia hauria de ser vacances.

TRADUCCIÓN
Es verano. Si me pagaran por emborracharme y por echar un polvo, pillaría el teléfono para llamarte y decirte: ‘deja el curro porqué tengo todo lo que se pueda necesitar; vayámonos en cualquier momento, nena’. Cada día debería de ser vacaciones. Superguai, los dandys controlan el rollo. Pilla la pasta que yo pillaré las movidas. Llámame a cualquier hora si tienes el sol, porqué yo tiengo las olas. Vayámonos en cualquier momento, nena. Cada día debería de ser vacaciones

dimarts, 14 de juny del 2011

LOVESONG MIGUELITO. Niños Mutantes

El dissabte al vespre vam anar, per primer cop, al Teatre Nacional de Catalunya. L’edifici és, certament digne d’admiració. Màgnific. Tenia entrades per a la sala gran on s’hi representava ‘El misàntrop’, de Moliere. El protagonista principal, el Jordi Boixaderas, està senzillament genial. I de la resta del repartiment, no es pot dir sinó que assoleixen també a un altíssim nivell. Per tant, l’experiència global va ser tremendament positiva.
Un cop va acabar l’obra, vam sortir al carrer. Feia una nit esplèndida i vam decidir caminar una estona. Com que ens agafava de camí, vam passar per davant de l’Auditori. Se sentien atronadors aplaudiments que provenien de dins de l’edifici i ens vam preguntar qui devia ser l’artista que arrencava aquestes mostres d’aprovació. Ens vam apropar una mica més a la zona de venda d’entrades i vam comprovar que la responsable d’aquell alderull era Mònica Naranjo. Heus ací, dues realitats del país en què vivim. Les dues absolutament respectables i les dues amb el seu públic fidel.
Sense que tingui res a veure (o potser sí, després de tot), mentre tornàvem xerrant i gaudint de la serenor de la nit, jo no podia evitar pensar en aquesta cançó. Tot el dia, tot el cap de setmana no se m’ha deixat de repetir.


LLETRA
Sabes, te quiero, sabes, te quiero, te quiero y lo sabes, sabes, te quiero. Sabes, te quiero, sabes, te quiero, te quiero y lo sabes, sabes, te quiero, te quiero... Y si te miro a los ojos, navego, viajo por dentro de tu cuerpo, y veo tu alma, tus huesos, tus dientes, tus sueños, y yo estoy en ellos escondido y te quiero, te quiero, yo te quiero.

Sabes, te quiero, sabes, te quiero, te quiero y lo sabes, sabes, te quiero. Sabes, te quiero, sabes, te quiero, te quiero y lo sabes, sabes, te quiero, te quiero... Y si te miro a los ojos, navego, viajo por dentro de tu cuerpo, y veo tu alma, tus huesos, tus dientes, tus sueños, y yo estoy en ellos escondido y te quiero, te quiero, yo te quiero.

Sabes, te quiero, sabes, te quiero, sabes, te quiero, sabes, te quiero, sabes, te quiero, sabes, te quiero, sabes, te quiero ...