“Això ja no s’aguanta per enlloc”. L’altre dia esmorzava amb uns companys de feina (alguns d’ells economistes) i tots ells, d’una manera o una altra estaven d’acord amb aquesta afirmació. Convenien que hi ha tot un seguit d’indicis que així ho confirmen. Són senyals que potser de manera aïllada sonen com notícies més o menys tremendistes. Tots teníem la sensació que vivim d’alguna manera com el conill darrera la pastanaga. Sempre tard; res no arriba a ser novetat perquè en el moment que es fa pública, ja és obsoleta.
L’economia n’és un bon exemple. Uns quants especuladors juguen en els casinos que han esdevingut les borses. Ho fan amb les cartes marcades. I no poden perdre. La gent, cada cop més contreta, amb menys recursos, surt al carrer i protesta. “Són delinqüents sense cap ideologia”, diu, Mr. Cameron, el Premier britànic. Potser sí. Però hi ha una gran perversió en aquest argument. I és que no es pot pretendre viure bombardejat constantment per una publicitat hiperconsumista, que crea desitjos i necessitats supèrflues i no assumir les conseqüències. És a dir, que no és possible adquirir bens de consum si no tenim diners. Què faig si veig unes bambes Nike que em molen però que no me les puc comprar perquè no tinc un xavo? Les robo, que és la manera més barata d’aconseguir-les.
Retallades i més retallades és la recepta que proposen els polítics clàssics per resoldre un caos que va en augment. Però, o bé no comprenen res o no volen enfrontar la situació S’enroquen. Només prenen mesures pal•liatives que, a la llarga, precisaran de noves actuacions del mateix tipus. No entenen que s’ha de planificar a llarg termini per intentar canviar el model de societat. Són extremadament paternalistes. Desconfien de la població. No creuen que ens en podem per nosaltres mateixos. Estan cagats de por i només se’ls acut seguir aplicant el bisturí als subsidis i les prestacions econòmiques. I hi ha molta gent que depèn de 400 euros per passar el mes.
Retallar i controlar. Segurament el proper objectiu serà Internet, un dels últims reductes de llibertat que queden. Però, es poden posar tanques al camp? Seguirà sortint gent al carrer? No en tinc cap dubte. S’acaba el temps d’abaixar el cap i combregar amb tots els capricis dels governants i dels poders financers. Em temo que els temps difícils no han fet més que començar.
Jo, escolto Kortatu i m’adono que, per una raó o una altra, sempre acabem al cap del carrer.
LLETRA
He visto las calles ardiendo otra vez. He visto las calles ardiendo otra vez. Has vivido mucho, en tan poco tiempo. La vida va deprisa todo será muy lento. Mira los chavales, qué fuerte vienen dando. ¡A la calle, a la calle! Se lo están currando. He visto las calles ardiendo otra vez. He visto las calles ardiendo otra vez. Andas despistado, no sabes qué hacer. Ya va siendo hora que esto empiece a arder, a sentir otra vez el calor en las calles. Mira cómo corren entre el fuego los chavales. He visto las calles ardiendo otra vez, he visto las calles ardiendo otra vez.
