On the road again. Bé, de fet ja fa una setmana que he tornat a la feina. I tinc la sensació que estic vivint “El dia de la Marmota”. Però això és una altra qüestió en la qual ja aprofundiré en un altre moment.Ha estat un mes d’agost especial per diversos motius i cap d’ells té res a veure amb un viatge fantàstic que inclogués conèixer algun paratge meravellós. Res d’això. He restat a Barcelona. No he anat més enllà de l’àrea metropolitana.
Pel que fa al bloc, la meva intenció era reprendre l’activitat tot parlant d’algunes de les experiències que he viscut en el decurs d’aquests dies de vacances. No obstant això, he canviat d’opinió i també ho ajornaré potser fins a la setmana que ve. Així que, en lloc de parlar del dia de la Marmota o de les coses que m’han passat a l’agost, relataré el que vaig viure ahir a l’hora d’esmorzar.
Encara no eren les 11 del matí quan vaig sortir del despatx. Volia fer un cafè i tornar abans de dos quarts de 12, hora en que tenia programada una reunió. Vaig dirigir-me a un dels llocs on acostumo a anar-hi. El Limerick. Ja n’he parlat alguna altra vegada. Duia am mi un llibre, Gomorra, de Roberto Saviano. Qualsevol estona lliure és bona per avançar algunes quantes pàgines. Tanmateix, no vaig arribar ni a obrir-lo ja que, així que vaig seure a la barra del bar vaig comprovar que a la televisió feien rugby. “A aquestes hores?”, vaig pensar, “què estrany”. Potser era un partit en diferit. Però els colors de les samarretes eren incofusibles i, al punt, vaig saber que s’enfrontaven Sprinbooks contra Wallabies, o, el que és el mateix, Sud-àfrica contra Austràlia. El partit tenia lloc a Bloemfontain (Sud-àfrica) i s’enquadra en la celebració d’un torneig anual anomenat Tri-Nations en el qual participen, a part dels dos països esmentats, una altra nació referència del rugby de l’hemisferi sud: els All Blacks, o dit d’una altra manera, Nova Zelanda.
Només vaig poder veure 15 minuts del matx, però, quins quinze minuts! Trepidants. Ha començat anotant Austràlia, gràcies a un cop de càstig senyalat a 35 metres de la línia de marca dels Sprinbooks. Els sud-africans no s’han immutat i després d’un atac que han desenvolupat en, almenys, 8 fases, han arribat a uns deu metres de la línia de marca dels Wallabies, els quals, s’han vist obligats a cometre una infracció: un cop de càstig que els sud-africans han llençat a pals i que ha propiciat l’empat a 3 en el marcador.
Els deu minuts següents han estat una lliçó bàsica de rugby. El migs de melé i d’obertura australians han fet jugar amb tal dinamisme la seva formació de tres quarts que han massacrat les línies de defensa sud-africanes. Dos assaigs amb les dues corresponents conversions han fet pujar al marcador un demolidor 3-17. Inversemblant. L’única cosa similar quant a joc que jo he tingut l’oportunitat de veure va ser el mític partit de 1971 celebrat a País de Gales en què els Barbarians van destrossar Nova Zelanda.
En un moment donat he mirat el rellotge i he vist que ja eren les 11.20. He decidit que ja havia de tornar. Mentre pagava el cafè amb llet que m’havia pres, els Sprinbooks acurtaven distàncies mercès a un altre cop de càstig (6-17). De fons sonava Un Buen Día, de Los Planetas. Res a veure amb la cançó que escoltava en el meu reproductor de MP3 un altre cop de camí a la feina.
LLETRA
Cuando por la tarde te dije que en realidad no pasaba nada, tuve que bajar la cabeza para evitar tu mirada. Y mi vida sería más sencilla si consiguiera explicar lo que pasa. No tendría que estar de rodillas, suplicando las palabras. Que las cosas cuando se estropean es muy difícil arreglarlas; lo que hoy te trae de cabeza, se habrá pasado mañana. Tiraste una piedra en el agua y vi las ondas que se acercaban, pero nunca escucho, nunca atiendo, nunca me entero de nada.
El día que nos fuimos al bosque con tu caja de trucos de magia en seguida se hizo de noche y tú dijiste que te quedabas. Yo era joven y fuerte entonces y no sabía lo que me esperaba pero recuerdo que prometiste que ibas a estar por la mañana. La próxima vez que te vea no va a servirte la misma trampa y tendrás que hacerte a la idea de que lo nuestro no se acaba. Lo vi en una de esas tertulias de las que a ti tanto te gustaban. Pero nunca escucho, nunca aprendo. No sé qué pasa que nunca me entero de nada.
