UN ALBERO DI TRENTA PIANI. Adriano Celentano

El jueves volví a casa y localicé el disco. Me sorprendió hallarlo en el lugar donde se supone que debía estar. Y esta, con toda seguridad, es la razón por la cual no di con él en un primer intento. Lo que quiero decir es que lo busqué justamente entre el desorden, bajo otros cedés apilados de cualquier manera sin pensar en ningún momento que pudiera ocupar su sitio correspondiente. 

Me dirigí a la cocina, donde mi hermano comenzaba a preparar la cena, y le mostré el disco de Héroes del Silencio. Me preguntó que dónde lo había encontrado. Se lo dije. No se lo acababa de explicar. También él lo había buscado durante mucho tiempo. Además le comenté que durante mi búsqueda habían aparecido otro par de cedés que aprovecharía para llevármelos a casa y escucharlos con calma: Honestidad Brutal, de Andrés Calamaro y un recopilatorio del gran Adriano Celentano. Está claro que ninguno de los dos son sus favoritos y no puso objeciones a que los tomara.

Eran las ocho y diez. Hora de ir a entrenar. Agarré la bolsa de deporte, de despedí de mi padre y de mi hermano y me dirigí al pabellón. Por el camino me preguntaba cuántos seríamos. Siempre es preferible entrenar con el mayor número de jugadores posibles. Fuimos ocho y diría que hicimos un entrenamiento bastante bueno, cosa que me satisface. Ya se sabe, que uno juega como entrena. Si tenéis curiosidad por saber el resultado del partido del sábado siguiente entonces he de decir que ganamos: 68-61.

Después de entrenar, un poco cansado por el esfuerzo, pillé el metro para volver a casa. En el vagón, miré a mi alrededor y conté siete personas. Cinco de ellas usaban su teléfono móvil, ya fuera tecleando, ya fuera llamando. Una sexta persona, leía en su libro electrónico. El séptimo sujeto, simplemente dormía sentado en su asiento. Me asaltó la idea de cuán solo puede sentirse alguien a pesar de estar rodeado de gente. Lo dejo aquí. Algún día desarrollaré esta idea.

En la estación de Sagrera, mientras esperaba el tren de la línea azul, removí en el bolsillo de mi bolsa de deporte. Saqué el disco de Andrés Calamaro. Reconocí en seguida varias canciones: ‘Socio de la Soledad’, ‘Jugar con Fuego, ‘Maradona’ o ‘Cuando te conocí’. Sin embargo, la que no me podía quitar de la cabeza es la que viene a continuación. Y me decía a mi mismo: maldita sea, cómo me jode que la gente no sea consciente de lo grande que es Adriano Celentano.

LLETRA

Per la tua mania di vivere in una città guarda bene come ci ha conciati la metropoli. Belli come noi, ben pochi sai ce n'erano e dicevano quelli vengono dalla campagna. Ma ridevano, si spanciavano, già sapevano che saremmo ben presto anche noi diventati come loro. Tutti grigi come grattacieli con la faccia di cera, con la faccia di cera e la legge di questa atmosfera che sfuggire non puoi fino a quando tu vivi in città.

Nuda sulla pianta prendevi il sole con me e cantavano per noi sui rami le allodole. Ora invece qui nella città I motori delle macchine. Già ci cantano la marcia funebre. E le fabbriche ci profumano anche l'aria colorando ci il cielo di nero che odora di morte. Ma il Comune dice che però la città è moderna. Non ci devi far caso se il cemento ti chiude anche il naso. La nevrosi è di moda. Chi non l'ha ripudiato sarà . Ah ia non respiro più mi sento che soffoco Un po'. Sento il fiato che va giù, va giù e non viene su. Vedo solo che qualcosa sta nascendo. Forse è un albero. Sì, è un albero di trenta piani.

TRADUCCIÓ

Per aquesta mania teva de viure en una ciutat mira com ens ha atrapat la metròpoli. N’hi havia pocs de ben macos com nosaltres i la gent deia: aquests venen del camp. I reien, es rebolcaven, ja sabien que molt aviat nosaltres seríem com ells. Tots de color gris com els gratacels amb la façana de cera, amb la façana de cera i la llei d’aquesta atmosfera de la qual no pots escapar fins que vius a una ciutat.

Despullada, sobre el terrat, prenies el sol amb mi i cantaven, per a nosaltres, a sobre de les branques, les aloses. Però en comptes d’això, a la ciutat, els motors dels cotxes ens canten la marxa fúnebre. I les fàbriques també ens perfumen l’aire i posen un color negre al cel que fa olor de mort. Però, en canvi, l’ajuntament diu que la ciutat és moderna. No n'has de fer cas si el ciment t’oprimeix fins i tot el nas. La neurosi està de moda. Qui no en tingui serà repudiat.

Ja no puc respirar. Sento que m’ofego una mica. Sento la respiració que em puja, que em puja i no baixa. Veig només que alguna cosa està naixent. Potser serà un arbre, sí és un arbre de trenta plantes.

LA CHISPA ADECUADA. Héroes del Silencio

No le tengo una gran simpatía al personaje que interpreta Enrique Bunbury. Me pregunto si debe haber apenas una docena de personas que le muestren ese sentimiento. Bueno, de hecho, sé de a alguien que le reverencia: ¡pobre de ella! Y también está aquel tipo, a quien conocí hace muchos años, que lucía en su brazo un tatuaje de Héroes del Silencio. Las últimas noticias que me llegan del valiente me hacen creer que se está planteando borrárselo.

¿Que por qué volver al blog con Héroes del Silencio (y, por tanto, con Enrique Bunbury)?. Pues por ninguna razón en especial. Simplemente hace tiempo que quería retomar la escritura pero no sabía cómo ni con qué canción, ni con qué artista o con qué historia. Así que ayer, cuando fui a casa de mi padre y mi hermano me preguntó que dónde estaba el cedé recopilatorio de Héroes del Silencio (sí, lo admito, he pagado por su música), no le supe contestar. Estaba convencido de que seguía allí, en algún estante polvoriento bajo otros ocho o diez discos, sin seguir ninguna clase de orden lógico. Sin embargo, por más que lo busqué no pude hallarlo.

Le dije a mi hermano que el disco debía estar en algún sitio de la casa aunque no conocía el lugar exacto y que el jueves, cuando volviera, lo buscaría con más tranquilidad. Y entonces le pregunté, por curiosidad, que cómo era que había tenido la ocurrencia de escuchar a Héroes del Silencio. Me contestó que llevaba todo el día con una canción que no se podía quitar de la cabeza. Es algo que nos ocurre a todos y, en ocasiones, con algún tema que nos avergonzaría decir que escuchamos. No es el caso. Por eso, aunque Bunbury me parece un tío bastante repulsivo le reconozco talento en un puñado de canciones. Esta es una de ellas. Y la cuestión es que, sin que sirva de precedente, mi hermano y yo opinamos de igual manera. Creemos que 'La Chispa Adecuada' es una muy buena canción.

Y por mi parte, nada más; adulación al personaje, la justita. Así que, ¿Enrique Bunbury para volver? ¿Y por qué no?

LLETRA

Las palabras fueron avispas y las calles como dunas cuando aún te espero llegar... En un ataúd guardo tu tacto y una corona con tu pelo enmarañado queriendo encontrar un arcoíris infinito. Mis manos que aún son de hueso y tu vientre sabe a pan. La catedral es tu cuerpo... Eras verano y mil tormentas; yo el león que sonríe a las paredes, que he vuelto a pintar del mismo color. No se distinguir entre besos y raíces. No sé distinguir lo complicado de lo simple. Y ahora estás en mi lista de promesas a olvidar. Todo arde si le aplicas la chispa adecuada.

El fuego que era a veces propio, la ceniza siempre ajena. Blanca esperma resbalando por la espina dorsal. Ya somos más viejos y sinceros y qué más da. Si miramos la "laguna", como llaman a la eternidad de la ausencia. No se distinguir entre besos y raíces. No sé distinguir lo complicado de lo simple. Y ahora estás en mi lista de promesas a olvidar. Todo arde si le aplicas la chispa adecuada.

HUMAN. The Killers

Wilt Chamberlain, l’home que va anotar 100 punts el 2 de març de 1962 en la victòria de los Sixers de Philadelphia sobre los Knickerbockers de New York (169-147), comentava que després d’haver aconseguit aquesta extraordinària fita els fans sovint l’aturaven pel carrer per comentar-li amb gran orgull que havien estat al Hersheypark Arena (Hershey, Pennsylvania) el dia que el jugador va assolir aquella proesa. A continuació, feia una reflexió molt interessant. Venia a concloure que si hagués portat un compte de totes les persones que en els anys posteriors a aquella nit màgica van explicar-li que havien assistit en viu a la seva actuació llegendària, el pavelló que va acollir el partit hauria d’haver tingut una capacitat deu vegades superior a les vuit mil localitats que tenia d’aforament. Però el més curiós de tota aquesta història és que cap televisió va retransmetre l’esdeveniment d’aquell dia de finals d’hivern de 1962. No hi ha imatges. Com és possible, doncs, que tanta gent li digués que mai no oblidaria aquell partit? La qüestió és que Chamberlain, que també afirmava haver-se anat al llit amb més de 20.000 dones durant la seva vida (malgrat que no se li coneix cap fill), potser havia desenvolupat certa tendència a l’exageració. O potser no. Vaja, en tot cas, ningú no dubta que era un individu amb un talent físic superlatiu i que les seves estadístiques difícilment algú les pugui mai igualar.

 

El mateix 2 de març, quaranta anys més tard, vaig ser jo qui va tenir el privilegi de gaudir d’una altra actuació magnífica, en aquest cas d’algú molt més proper. Estic parlant de l’Oscar Valenciano qui, en una matinal inoblidable (almenys per a mi ja que, coincidències de la vida, resulta que celebro l’aniversari en aquesta data) va donar una lliçó magistral de com s’ha de jugar a bàsquet. L’Òscar va anotar 45 punts des de totes les posicions possibles: 6 triples, 10 cistelles de dos punts i 7 tirs lliures. Aquestes dades en sí mateixes són més que bones. No obstant això, l’Òscar va robar set pilotes i va repartir 10 assistències. Tampoc no hi havia televisions. Però sí que conservo l’acta del partit i difícilment oblidaré aquest matx.

Des d’aleshores han passat més de 10 anys però la majoria dels que integraven aquell equip seguim malalts (crònics) per aquest apassionant esport. Hem hagut de patir moltes derrotes i hem aconseguit moltes victòries. Nous jugadors han arribat a l’equip i d’altres (alguns històrics) han passat pàgina. Hem viscut situacions de tot tipus, les més còmiques i les més rocambolesques. Ara gaudeixo més de les coses petites (que acostumen a ser les importants): aquell rebot ofensiu, un pick-and-roll reeixit, la jugada de fons que tothom coneix però que continua sortint, l’ajuda al company.

Aquesta temporada tots som un any més grans. Però també un any més savis. Cada cop sabem triar millor i som més conscients de què és el que no estem capacitats de fer. Això és un gran actiu ja que minimitza els errors. La il·lusió és màxima. Per als profans potser només som nens que juguen a pilota. I no dic que en el fons no tinguin raó. Però de vegades succeeix que aquests nens decideixen que són un equip i que, junts, res no és impossible. La roda segueix girant i demà tornarem a jugar. No sé si guanyarem o perdrem. Però, dimonis, que orgullós que em sento de pertànyer a Kortatu BC.

LLETRA

I did my best to notice when the call came down the line. Up to the platform of surrender I was brought but I was kind. And sometimes I get nervous when I see an open door. Close your eyes, clear your heart. Cut the cord. Are we human? Or are we dancer? My sign is vital. My hands are cold. And I'm on my knees looking for the answer. Are we human? Or are we dancer?

Pay my respects to grace and virtue. Send my condolences to good. Give my regards to soul and romance. They always did the best they could. And so long to devotion you taught me everything I know. Wave goodbye. Wish me well. You've gotta let me go. Are we human? Or are we dancer? My sign is vital. My hands are cold. And I'm on my knees looking for the answer. Are we human? Or are we dancer?

Will your system be alright when you dream of home tonight? There is no message we're receiving. Let me know, is your heart still beating. Are we human? Or are we dancer? My sign is vital. My hands are cold. And I'm on my knees looking for the answer. Are we human? Or are we dancer? You've gotta let me know. Are we human? Or are we dancer? My sign is vital. My hands are cold. And I'm on my knees looking for the answer. Are we human? Or are we dancer?

TRADUCCIÓ

Vaig esforçar-me tot el que vaig poder per adonar-me’n quan es va tallar la trucada. Em van portar allà a dalt, a l’andana de la rendició, però jo era amable. I de vegades em poso nerviós quan veig una porta oberta. Tanca els ulls. Esvaeix el cor. Talla el cordó. Som humans? O som ballarins? El meu signe és vital. Les meves mans, fredes. I em trobo de genolls buscant la resposta. Som tots humans? O som tots ballarins?

Presento els meus respectes a la gràcia i a la virtut. Envio les meves condolences al bé. Dono les meves salutacions a l’ànima i al romanticisme. Ells sempre ho van fer el millor que van poder. I amb tant temps de dedicació em vas ensenyar tot el que sé. Digues adéu, desitja’m sort. M’has de deixar marxar. Som humans? O som ballarins? El meu signe és vital. Les meves mans, fredes. I em trobo de genolls buscant la resposta. Som tots humans? O som tots ballarins?

Estarà tot bé per a tu quan somiïs amb casa teva aquesta nit? No hi ha missatges que esperar. Deixa que sàpiga, encara batega el teu cor? Som humans? O som ballarins? El meu signe és vital. Les meves mans, fredes. I em trobo de genolls buscant la resposta. Som tots humans? O som tots ballarins? Has de deixar que sàpiga: som humans? O som ballarins? El meu signe és vital. Les meves mans, fredes. I em trobo de genolls buscant la resposta. Som tots humans? O som tots ballarins?

I LIKE BIRDS. Eels

Imagineu. És un 9 d’agost. Estem en ple període de la canícula més ferotge. Són les 12 del migdia. El sol està ben amunt. Ens escalfa cada mil•límetre del nostre cos amb tota la seva potència. I aquí, a la terminal de ferris del port de Gènova no hi ha cap ombra on poder refugiar-nos. L’ambient és força inaguantable. Portem dues hores de lenta espera per entrar el nostre cotxe dins del vaixell. Així que ja us podeu fer una idea. Ens estem, literalment, coent en els nostres propis efluvis. De vegades bufa una suau brisa marina que sembla aplacar mínimament la sensació de trobar-nos dins d’un forn. Però, és clar, només ho sembla. Als pocs segons d’haver passat l’airet, la radiació solar ataca amb més vehemència, si hi cap.

Ens dirigim de tornada a Barcelona. Estem envoltats d’una innombrable quantitat de vehicles. El ramat de conductors de cotxes, autocaravanes, furgonetes, motocicletes i camions ens preguntem amb resignació quan arribarà el nostre torn per accedir a l’interior de la nau. Hi ha un altre detall que se m’escapava: com que el ferri fa el trajecte Gènova-Barcelona-Tànger, és evident que serem els últims a entrar-hi. Per tant, resulta materialment impossible poder embarcar abans de les 2; per tant ens resten, almenys, dues hores més de tortura. Una bona manera d’acabar les vacances, no us sembla?

Passa una hora més. Hem avançat... cinquanta metres! Ho sé, no és gaire. Però ens permet tenir accés visual a l’entrada del vaixell. No obstant això, com més a prop estem d’aconseguir el nostre objectiu, més fatigosa és l’espera. Quant l’activitat solar, l’astre rei es mostra intolerant en extrem a escoltar les nostres súpliques que disminueixi la seva intensitat. Només una mica, sis plau! Però em miro la samarreta totalment xopa i comprenc que no ens queda més remei que romandre fins que arribi el nostre torn.

Per fi! Estem a les portes d’entrar al ferri. Ara els empleats de la companyia naviliera (Grandi Navi Veloci, per cert), ens demanen, no de gaire bones maneres, que ens afanyem a entrar el cotxe. Serà possible! I les quatre hores que fa que esperem, algú ha donat alguna explicació al respecte? Què va! Hem aguantat de manera força civilitzada, tenint en compte les circumstàncies. Decideixo mantenir aquesta conducta i no contesto a les exigències del personal que organitza l’embarcament dels vehicles. Els regalo un somriure cínic mentre aparquem.

I arriba el moment més desitjat. Prenem possessió del nostre camarot. Deixem l’equipatge i, a continuació, ens dirigim al bar de la coberta 8. Demanem unes begudes fredes el preu de les quals ens sembla caríssim. Home, algun detall de la companyia després de quatre hores d’agonia hauria estat bé. Tot i que, ja se sap, no es poden demanar peres a l’om. Paguem les consumicions i sortim a l’exterior a beure-les. A pesar que la temperatura segueix per la banda alta, durant 15 minuts gaudim d’un vent suau.

De tornada al camarot ens despullem i ens dutxem. És una de les sensacions més reparadores que mai he experimentat tenint en compte les quatre hores prèvies de patiment. Ens estirem al llit per descansar. Com que veig que no em dormiré, penso que el millor serà llegir les 20 pàgines que em resten per concloure “¿Me puedo quedar la camiseta?”, de Paul Shirley. Finalment m’adormo. I em desperto. Alternativament, diverses vegades. Això és el que succeeix durant les 17 hores de trajecte que hi ha entre Gènova i Barcelona.

A l’endemà al matí, ben d’hora, la megafonia anuncia que estem a punt de tocar port. Ens afanyem per agafar les nostres coses i dirigir-nos al cotxe. La part positiva d’haver entrat els últims és que sortirem els primers. Arribem a la bodega de la nau, pugem al nostre vehicle i l’engeguem. De seguida sortim. A la duana tampoc no ens diuen res. Ens incorporem al trànsit. De seguida ens rep l’estàtua de Colom. La ciutat, amb tot el seu atractiu, ens dóna la benvinguda. Bon dia, Barcelona!

LLETRA

I can't look at the rocket launch. The trophy wives of the astronauts. And I won't listen to their words 'cause I like birds. I don't care for walkin' downtown. Crazy auto-car gonna mow me down. Look at all the people like cows in a herd. Well, I like birds. If you're small and on a search I've got a feeder for you to perch on.

I can't stand in line at the store. The mean little people are such a bore. But it's alright if you act like a turd 'cause I like birds. If you're small and on a search I've got a feeder for you to perch on. I've got a feeder for you to perch on. If you're small and on a search I've got a feeder for you to perch on. I've got a feeder for you to perch on.

TRADUCCIÓ

No puc mirar el llançament del coet. El trofeu de les dones dels astronautes. I no escoltaré les seves paraules perquè m’agraden els ocells. No m’importa passejar pel centre de la ciutat. Els automòbils em volen atropellar. Mira tota aquesta gent com un ramat de vaques. En fi, m’agraden els ocells. Si ets petit i t’estan buscant tinc un lloc perquè mengis i et repengis.

No suporto fer cua a la botiga. La gent mesquina és tan pesada. Però ja m’està bé si fas com si fossis un cagarrot perquè m’agraden els ocells. Si ets petit i t’estan buscant tinc un lloc perquè mengis i et repengis. Si ets petit i t’estan buscant tinc un lloc perquè mengis i et repengis. tinc un lloc perquè mengis i et repengis.

LONDON CALLING. The Clash

Llego exhausto, sin fuelle. Después de tomar un café acabo de volver a la oficina subiendo los a pie los 98 escalones que separan la calle de mi despacho. Y sin dar muchos rodeos quiero que sepáis lo que he visto en la calle. Es algo que me ha dejado totalmente estupefacto. Parece ser que aquel día que nuestros dirigentes siempre se negaron a aceptar cualquier posibilidad de que pudiera llegar, ha llegado. He podido observar un griterío de gente que se amontonaba en torno a todas y cada una de las numerosas oficinas de entidades financieras que hay por la zona donde trabajo. Los bancos no tienen precisamente la buena costumbre de obsequiar con algún presente a sus usuarios. Por lo tanto, una oscura palabra ha acudido a mi cerebro en el acto: corralito.

Me he acercado a una de esas concentraciones, justo la que se situaba ante la entidad de la que soy cliente. Los individuos que allí se hallaban chillaban con desesperación. Se empujaban entre ellos tratando de conseguir acceder a las mismísimas puertas de la sucursal que permanecían cerradas. Mientras tanto, han continuado llegando más y más personas. Tantas que, ahora mismo, presto atención a la calle desde la ventana de mi despacho y compruebo que están cortando parcialmente, ni más ni menos, que la Gran Via. Todo es bastante caótico. Oigo en la lejanía el sonido estridente de numerosas sirenas de policía. Parece ser que proceden del centro de la ciudad.

Vivimos en un tiempo en que los economistas parecen cantantes de rock. Todo programa de televisión de debate (o casi de cualquier otra naturaleza) que se precie debe tener un economista de cabecera. Y nos hostigan constantemente con un montón de retórica vacía que no acierto a comprender. Por eso, no entiendo mucho de primas de riesgo ni diferenciales con el bono alemán, ni de déficits estructurales, ni de muchos otros conceptos de la jerga que manejan que alegremente todos, como loros, nos hemos ido acostumbrando a repetir una y otra vez durante los últimos años. Sin embargo, lo que sí que os puedo decir que entiendo es que esto se acaba. De manera que si no quieres perder lo que te pertenece, corre a tu banco y exige que te entreguen lo que es tuyo. Y hazlo de inmediato, cuanto antes mejor, porqué si tardas puede que mañana sea demasiado tarde.

LLETRA

London calling to the faraway towns now that war is declared and battle come down. London calling to the underworld. Come out of the cupboard, all you boys and girls. London calling, now don't look at us, all that phoney Beatlemania has bitten the dust. London calling, see we ain't got no swing except for the ring of that truncheon thing. The ice age is coming, the sun is zooming in. Meltdown expected and the wheat is growing thin. Engines stop running, but I have no fear. London is drowning, and I live by the river!

London calling to the imitation zone. Forget it, brother, an' go it alone!! London calling upon the zombies of death. Quit holding out, and draw another breath. London calling, and I don't wanna shout but when we were talking, I saw you nodding out. London calling, see we ain't got no highs except for that one with the yellowy eyes. The ice age is coming, the sun is zooming in. Engines stop running, the wheat is growing thin. A nuclear era, but I have no fear. 'Cause London is drowning, and I live by the river! Now get this... London calling, yeah, I was there, too. An' you know what they said? Well, some of it was true! London calling at the top of the dial after all this, won't you give me a smile? London Calling... I never felt so much a' like, like, like...

TRADUCCIÓ

Londres llamando a los pueblos lejanos ahora que se ha declarado la guerra y la batalla se acerca. Londres llamando al infierno. Salid del armario, chicos y chicas. Londres llamando, ahora no nos miréis a nosotros, toda esa farsa de la beatlemania ha mordido el polvo. Londres llamando, mira nosotros no nos contoneamos a excepción de por el ruido de esa cachiporra. La era del hielo se acerca, el sol se hace más fuerte. Se espera la fundición, y el trigo apenas crece. Los motores se detienen, pero no tengo miedo porque Londres se está ahogando y yo vivo junto al río.

Londres llamando a la zona artificial. Olvídalo, hermano, déjalo sólo. Londres llamando a los muertos vivientes. Sal de ahí conteniendo el aire, y luego vuelve a respirar. Londres llamando y no quiero gritar pero mientras estábamos hablando, veo que asientes. Londres llamando, puedes ver que no ocultamos nada a excepción de aquél con los ojos amarillos. La era del hielo se acerca, el sol se hace más fuerte. El trigo apenas crece, los motores se detienen. Una era nuclear, pero no tengo miedo porque Londres se está ahogando y yo vivo junto al río.

Ahora escúchame... Londres llamando, sí, yo estuve allí, también y, ¿sabes lo que dijeron? Bueno, algo de eso era cierto! Londres llamando en lo más alto del dial y después de todo esto, ¿no me darás una sonrisa? Londres llamando... Nunca me sentí tanto como un, como un, como un...

THE RESISTANCE. Muse

La setmana passada vaig acabar de llegir l’últim llibre de Roberto Saviano. Es tracta de ‘Vieni via con me’ (Escapa’t amb mi). I vull aprofitar per recomar-vos ferventment la seva lectura ja sigui en italià (com ha estat el meu cas) o en qualsevol altra llengua. Si ho féssiu i si, malgrat els temps en què vivim encara conserveu certa sensibilitat, de segur que no us deixarà pas indiferents. Saviano tanca ‘Vieni via con me’ amb un poema de Jorge Luis Borges titulat ‘Los Justos’ que és, abans que res, tota una declaració de principis. Aquí us el deixo.

Un uomo che coltiva il suo giardino, come voleva Voltaire.

Chi è contento che sulla terra esista la musica.

Chi scopre con piacere una etimologia.

Due impiegati che in un caffè del sud giocano in silenzio agli scacchi.

Il ceramista che premedita un colore e una forma.

Il tipografo che compone bene questa pagina che forse non gli piace.

Una donna e un uomo che leggono le terzine finali di un certo canto.

Chi accarezza un animale addormentato.

Chi giustifica o vuole giustificare un male che gli hanno fatto.

Chi è contento che sulla terra ci sia Stevenson.

Chi preferisce che abbiano ragione gli altri.

Tali persone, che si ignorano, stanno salvando il mondoLos Justos

Un hombre que cultiva un jardín, como quería Voltaire.

El que agradece que en la tierra haya música.

El que descubre con placer una etimología.

Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez.

El ceramista que premedita un color y una forma.

Un tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada

Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto.

El que acaricia a un animal dormido.

El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho.

El que agradece que en la tierra haya Stevenson.

El que prefiere que los otros tengan razón.

Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.

LLETRA

Is your secret safe tonight? And are we out of sight? Or will our world come tumbling down? Will they find our hiding place? Is this our last embrace? Or will the walls start caving in? (It could be wrong, could be wrong) But it should've been right (It could be wrong, could be wrong) Let our hearts ignite (It could be wrong, could be wrong) Are we digging a hole? (It could be wrong, could be wrong) This is outta control. (It could be wrong, could be wrong) It could never last (It could be wrong, could be wrong) Must erase it fast (It could be wrong, could be wrong) But it could've been right (It could be wrong, could be...) Love is our resistance. They keep us apart and they won't stop breaking us down. And hold me, our lips must always be sealed. If we live our life in fear. I'll wait a thousand years. Just to see you smile again. Kill your prayers for love and peace. You'll wake the thought police. We can hide the truth inside. (It could be wrong, could be wrong). But it should've been right. (It could be wrong, could be wrong). Let our hearts ignite. (It could be wrong, could be wrong). Are we digging a hole? (It could be wrong, could be wrong) This is outta control. (It could be wrong, could be wrong) It could never last. (It could be wrong, could be wrong). Must erase it fast (It could be wrong, could be wrong) But it could've been right (It could be wrong, could be...) Love is our resistance! They keep us apart and won't stop breaking us down. And hold me, our lips must always be sealed. The night has reached its end. We can't pretend. We must run. We must run. It's time to run. Take us away from here. Protect us from further harm. Resistance.

TRADUCCIÓ

¿Tu secreto esta a salvo esta noche? ¿Estamos fuera de vista, o nuestro mundo se vendrá abajo? ¿Encontrarán nuestro escondite? ¿Es este nuestro abrazo postrero o las paredes comenzarán a desmoronarse? (podría ser incorrecto) Pero debería haber sido justo (podría ser incorrecto) Dejemos que nuestros corazones se enciendan (podría ser incorrecto) Estamos cavando un agujero (podría ser incorrecto). Esto está fuera de control (podría ser incorrecto). Nunca podría durar (podría ser incorrecto). Debo borrarlo deprisa (podría ser incorrecto. Pero podría haber sido justo. El amor es nuestra resistencia. Ellos nos mantienen separados y no se van a detener hasta vernos divididos. Sostenme, nuestros labios siempre estarán sellados. Si vivimos nuestras vidas con temor. Aguardaré mil años sólo para volverte a ver sonreír. Asesina tus oraciones por el amor y la paz. Despertarás el pensamiento de los policías. Podemos ocultar la verdad en nuestro interior (podría ser incorrecto). Pero debería haber sido justo (podría ser incorrecto) Dejemos que nuestros corazones se enciendan (podría ser incorrecto) Estamos cavando un agujero (podría ser incorrecto). Esto está fuera de control (podría ser incorrecto). Nunca podría durar (podría ser incorrecto). Debo borrarlo deprisa (podría ser incorrecto. Pero podría haber sido justo. El amor es nuestra resistencia. Ellos nos mantienen separados y no se van a detener hasta vernos divididos. Sostenme, nuestros labios siempre estarán sellados. La noche ha llegado a su fin. No podemos disimular. Debemos correr. Debemos correr. Es hora de correr. Tomemos nuestros caminos, lejos de aquí. Protejámonos de futuros daños. ¡Resistencia!.

COM' È PROFONDO IL MARE. Lucio Dalla

Cert que vull continuar i continuaré amb la història de la persecució pels carrers del Barri Gòtic de Barcelona. No obstant això, avui és el moment de retre un petit homenatge a un gran artista compatriota meu que ens ha deixat fa poc. Més d’un cop me’l vaig trobar pels carrers de Bolònia mentre hi vaig viure el 1990. Inclús un dia va aparèixer a la llibreria on jo treballava per al senyor Fòscolo, interessat en un llibre. En fi, tres dies li van faltar per fer 69 anys. Així és la vida. Ja sabem que és un tòpic excessivament utilitzat però, en aquest cas no pot ser més veritat: se’n van els millors; desapareix el talent i puja la mesquina mediocritat dels qui, un cop mort, s’han dedicat a embrutar la seva memòria amb especulacions de caràcter morbós sobre la seva orientació sexual.

L’estil poètic de Lucio Dalla com lletrista és, en diversos aspectes, l’antítesi dels cantautors convencionals: sense pretensions d’erudició ni de formalisme; jugant, de vegades amb l’alegria, i de vegades amb la inquietud amb la llengua quotidiana.
La admiració pel mar, que arribarà a cimeres gairebé freudianes a la magnífica ‘Nun parlà’; el gust pel cultiu d’una afectivitat encara adolescent (‘Stela di mare’ o ‘Futura’); les desconcertants passes del dramàtic al còmic són algunes de les característiques de les seves lletres, alhora que les seves músiques resulten cada cop més cantables i fascinants.
Durant al menys deu anys, Dalla posa d’acord a públic i crítica cosa que potser només Franco Battiato havia estat capaç de fer. Diversos cantautors de la generació posterior són explícits deutors seus (Carboni, Bersani, Grignani, Antonacci..., col·laboracions amb De Gregori, i ressons de Dalla en Rossi, Forniciari i Ligabue).
Passada la fita del mig segle, Dalla entra en un crepuscle daurat, abandona els histrionismes i accepta amb saviesa popular les conseqüències de l’edat. A l’últim decenni, els seus àlbums perden l’impacte sorprenent i original i esdevenen excel·lents mostres de cançons d’autor.
El Dalla actual era un artista encara vital que aconseguia no convertir-se en una icona de sí mateix i continuava proposant una música emocionant i plenament seva. El 2004 participa en el disc col·lectiu ‘Neruda en el corazón’ que celebra el centenari el poeta Pablo Neruda.
Va traspassar fa pocs dies. El seu cos va ser trobat pel seu company, l’actor Marco Alemanno amb qui vivia des de feia anys. Després de la seva mort es va fe pública als mitjans de comunicació italians la seva condició homosexual, obrint un debat sobre el que suposa a Itàlia ser gai. (Font: Viquipèdia)

LLETRA
Ci nascondiamo di notte per paura degli automobilisti, degli inotipisti. Siamo i gatti neri. Siamo i pessimisti. Siamo i cattivi pensieri e non abbiamo da mangiare. Com'è profondo il mare. Com'è profondo il mare.
Babbo, che eri un gran cacciatore di quaglie e di faggiani, caccia via queste mosche che non mi fanno dormire, che mi fanno arrabbiare. Com'è profondo il mare. Com'è profondo il mare.
E' inutile. Non c'è più lavoro. Non c'è più decoro. Dio o chi per lui sta cercando di dividerci, di farci del male, di farci annegare. Com'è profondo il mare. Com'è profondo il mare.
Con la forza di un ricatto l'uomo diventò qualcuno. Resuscitò anche i morti. Spalancò prigioni. Bloccò sei treni con relativi vagoni. Innalzò per un attimo il povero ad un ruolo difficile da mantenere. Poi lo lasciò cadere a piangere e a urlare solo in mezzo al mare. Com'è profondo il mare.
Poi da solo l'urlo diventò un tamburo e il povero come un lampo nel cielo sicuro cominciò una guerra per conquistare quello scherzo di terra che il suo grande cuore doveva coltivare. Com'è profondo il mare. Com'è profondo il mare.
Ma la terra gli fu portata via compresa quella rimasta addosso fu scaraventato in un palazzo, in un fosso. Non ricordo bene. Poi una storia di catene, bastonate e chirurgia sperimentale. Com'è profondo il mare. Com'è profondo il mare.
Intanto un mistico, forse un'aviatore, inventò la commozione e rimise d'accordo tutti, i belli con i brutti, con qualche danno per i brutti che si videro consegnare un pezzo di specchio così da potersi guardare. Com'è profondo il mare. Com'è profondo il mare.
Frattanto i pesci, dai quali discendiamo tutti, assistettero curiosi al dramma collettivo di questo mondo che a loro indubbiamente doveva sembrar cattivo. E cominciarono a pensare nel loro grande mare. Com'è profondo il mare. Nel loro grande mare. Com'è profondo il mare.
E' chiaro che il pensiero dà fastidio anche se chi pensa e' muto come un pesce. Anzi un pesce e come pesce è difficile da bloccare. Perchè lo protegge il mare. Com'è profondo il mare.
Certo, chi comanda non è disposto a fare distinzioni poetiche. Il pensiero come l'oceano non lo puoi bloccare. Non lo puoi recintare. Così stanno bruciando il mare. Così stanno uccidendo il mare. Così stanno umiliando il mare. Così stanno piegando il mare.

TRADUCCIÓ
De nit ens amaguem per por als conductors, als linotipistes. Som els gats negres. Som els pessimistes. Som els pensaments dolents i no tenim què menjar. Que n’és de profund el mar. Que n’és de profund el mar.
Pare, tu que has estat un gran caçador de guatlles i faisans, acaba amb aquestes mosques que no em deixen dormir, que em fan empipar. Que n’és de profund el mar. Que n’és de profund el mar.
És inútil. Ja no queda feina. No hi ha decor. Déu, o algú en el seu lloc, intenta dividir-nos, de fer-nos mal, d’ofegar-nos. Que n’és de profund el mar. Que n’és de profund el mar.
Amb la força d’un xantatge l’home va esdevenir algú. També va ressuscitar els morts. Va obrir presons. Va bloquejar sis trens amb els seus respectius vagons. Va elevar els pobres a un rol difícil de mantenir. Després el va deixar caure, plorar i cridar sol en mig del mar. Que n’és de profund el mar.
Aleshores el crit es va convertir en un tambor i els pobres, com un llampec en el cel estable, van començar una guerra per conquerir aquella broma de terra que els seus grans cors havien de conrear. Que n’és de profund el mar. Que n’és de profund el mar.
Però la terra els fou presa. Tot el que quedava d’ells ho van llançar a un palau, a una rasa, no ho recordo bé. Després una història de cadenes, pallisses i cirurgia experimental. Que n’és de profund el mar. Que n’és de profund el mar.
Després un místic, potser un aviador, va inventar la commoció i va posar tothom d’acord, als guapos amb els lletjos, amb algun dany per als lletjos, als quals els van entregar un tros d’espill per així poder mirar-se. Que n’és de profund el mar Que n’és de profund el mar
Mentrestant els peixos, dels quals descendim tots, van assistir curiosos al drama col•lectiu d’aquest món que a tots, indubtablement, els devia semblar dolent. I van començar a pensar en el seu vast mar. Que n’és de profund el mar. El seu vast mar. Que n’és de profund el mar
Està clar que el pensament molesta, també si qui pensa és mut com un peix. Més aviat un peix, en tant que peix, és difícil d’agafar perquè el protegeix el mar. Que n’és de profund el mar.
I clar, aquell qui mana no està disposat a fer distincions poètiques. El pensament, com l’oceà, no es pot prendre, no es pot tancar. Així estan cremant el mar.. Així estan matant el mar. Així estan humiliant el mar. Així estan plegant el mar.