Pàgines

divendres, 22 de gener del 2010

DISORDER. Joy Division

El rellotge marcava les 6 p.m. Vaig posar-me la jaqueta de cuiro negra i vaig baixar al carrer. A fora, en Suggs es fumava un piti recolzat sobre el capó d’un cotxe mentre m’esperava. Era una tarda fosca de diumenge i queia una pluja finíssima a Manchester (It was drizzling). Vam enfilar carrer amunt seguint el mateix camí de cada diumenge. Altre joves caminaven per la vorera amb pas lleuger i amb el cap baix. Poc abans d’arribar a la catedral, ens vam ficar a un pub anomenat Four false dimes i vam demanar dues pintes Guinness. Mentre ens les bevíem, comentàvem el mèrit que tenia el Nottingham Forest que, per segon any consecutiu, i aquest cop contra l’Hamburg, havia guanyat al Santiago Bernabéu (Madrid) la Copa d’Europa de futbol. Només feia una setmana que el gol de John Robertson va fer possible que el trofeu es quedés a les Illes Britàniques per quarta temporada (dues del veí Liverpool i dues del Nottingham Forest).
Vam acabar les cerveses i de nou al carrer. Al darrera de la catedral hi havia el mític club Pip’s, o el que era el mateix, el lloc on es reunia la joventut de Manchester per escoltar bona música i ballar. No vam tenir problemes per entrar-hi. Ja ens coneixien els porters. Un cop a dins vam sentir com el disc-jockey atacava amb el London Calling de The Clash. Com m’agradava aleshores i com m’agrada encara aquesta cançó.
Ens vam dirigir a la barra per demanar un parell de cerveses. Al costat hi havia la Lisa i la Fanny, dues coliflors que havíem conegut el diumenge anterior. Vam estar vacil•lant amb elles una estoneta però ens avorríem. Així que quan va començar a sonar Das Modell, de Kraftwerk, ens vam escapar amb l’excusa que anàvem a la pista per ballar. Però qualsevol que ens conegués una mica sabia que això no era veritat. De fet només ballàvem quan posaven les cançons de Joy Division. Era aleshores quan tractàvem d’imitar el convulsiu estil de l’Ian Curtis.
El temps va anar passant. A les 11.30 p.m. vam decidir tornar a casa. En aquell instant vam començar a escoltar els primers acords de Disorder. Ja era hora! La pista de ball es va omplir de sobte. Nois i noies es movien de forma anàrquica al compàs de la música. Pura entropia. Evidentment, el millor moment de la nit. Quin final més apoteòsic abans de marxar. Un cop va acabar la cançó, vam sortir al carrer al cap de pocs minuts.
Per tornar vam agafar un double-decker bus; estàvem cansats i no volíem caminar. Quan va arribar la meva parada em vaig acomiadar d’en Suggs i vaig baixar. Vaig arribar a casa. Vaig obrir la porta molt a poc a poc, intentant no fer gaire soroll. A les palpentes vaig trobar la meva habitació i em vaig posar al llit. Vaig caure rodó.
A l’endemà em vaig despertar a les 7 a.m. per anar a l’institut. Mentre esmorzava no podia creure el que deien a la ràdio: havien trobat el cos de l’Ian Curtis penjat a la cuina de casa seva. Sembla que no havia pogut superar els seus problemes tant de salut com sentimentals. El locutor del programa que escoltàvem deia que no es recordava un dia tan ombrívol a Manchester des que a finals de desembre de 1940 la ciutat va patir durant quatre nits els terrorífics bombardejos de la Luftwaffe alemanya. I recordo, perfectament, les paraules amb que va acabar: "a partir d’avui, comença un nou ordre a la música". Quina ironia del destí. Ja sabem tots per què.


LLETRA
I've been waiting for a guide to come and take me by the hand. Could these sensations make me feel the pleasures of a normal man? New sensations barely interest me for another day. I've got the spirit, lose the feeling, take the shock away.
It's getting faster, moving faster now; it's getting out of hand. On the tenth floor, down the back stairs, it's a no man's land. Lights are flashing; cars are crashing, getting frequent now. I've got the spirit, lose the feeling, let it out somehow.
What means to you, what means to me, and we will meet again. I'm watching you, I'm watching her - I take no pity from your friends. Who is right, who can tell, and who gives a damn right now? Until the spirit, new sensation takes hold - then you know.
I've got the spirit, but lose the feeling, feeling, feeling.

TRADUCCIÓ
He estat esperant un guia que vingués i m’agafés de la mà. Potser aquestes sensacions, em fan sentir els plaers d’un home normal. Noves sensacions a penes m’interessen un dia més. Tinc l’esperit, perdo el sentiment, em trec el xoc de a sobre.
Accelera, es mou més ràpid, ara, s’escapa de les mans. En el pis desè, a la part de darrera sota les escales, hi ha la terra de ningú. Llums que brillen, cotxes que xoquen, ara fa més freqüent. Tinc l’esperit, perdo el sentiment, d’alguna manera vaig deixar que sortís.
Què significa per a tu? Què significa per a mi? Ho trobarem un altre cop. T’observo, l’observo a ella. No em fan pena els teus amics. Qui té raó i qui pot dir-ho i qui l’importa un carall ara mateix? A menys que l’esperit trobi noves sensacions, no ho sabràs. Tinc l’esperit, perdo el sentiment, el sentiment, el sentiment, el maleït sentiment.

(ESCOLTA-LA)

dilluns, 18 de gener del 2010

DESORDEN. Los Planetas

Ian Kevin Curtis (Mánchester, Reino Unido, el 15 de julio de 1956. Fue un cantautor británico. Curtis se crió en Hurdsfield (en el extrarradio de MacClesfield), pero vivió la mayor parte de su vida adulta en MacClesfield donde asistió al instituto The King's School.
Fue el cantante y compositor del grupo Joy Division, del cual fue el cofundador en1977 en la ciudad de Mánchester. Por su legado musical, su enfermedad, la forma convulsiva de bailar, sus letras depresivas y suicidas y su final está considerado como uno de los principales "Poetas Malditos" de la Historia del Rock.
Los efectos de la epilepsia y sus problemas personales, como el repentino divorcio, fueron algunas de las causas que contribuyeron a su suicidio, cuando se quitó la vida el 18 de mayo de 1980, a la edad de 23 años. La noche que murió, días antes que el grupo fuera a iniciar su primera gira en USA, estuvo viendo una de sus películas preferidas,Stroszek, de Werner Herzog, una película en la cual un artista atormentado se suicida. Más tarde se colgó en la cocina mientras escuchaba el disco The Idiot de Iggy Pop, lo cual continua generando especulaciones sobre cuál fue su verdadera razón para suicidarse.
El legado musical de Curtis es un tesoro inigualable para la música. Tanto su imagen como su estilo de actuar sobre el escenario, han sido imitados por algunos artistas posteriores a él. Bandas como The Cure, The Smiths, Bauhaus, Interpol, White Lies, Editors o Los Planetas son unas de las muchas influenciadas por el trabajo de Curtis. The Killers versionaron un tema de la Joy Division llamado "Shadowplay".

LLETRA
Hay un cuerpo girando en la cocina, al final de una cuerda atada a una viga. Toda la tarde viendo películas. Hoy es 18, y ella se ha ido. Hace demasiado tiempo; ahora ya no está conmigo. Demasiado tiempo metido en este sitio. Y ahora estoy hablando sin sentido; la vida pendiente de un hilo. Me gustará saber de qué ha servido si nunca nadie ha entendido.
He estado dando vueltas por toda la casa. He encontrado algunas fotos que hace tiempo no miraba. Estos recuerdos parten mi alma. Si hubiera encontrado las palabras, ahora no estaría sólo en casa. Tan sólo dos palabras exactas, pero no pude decirte nada. ¿Qué puedo hacer si no puedo hacer nada para acabar con algo que no acaba?

TRADUCCIÓ
Hi ha un cos que gira a la cuina, al final d’una corda lligada a una biga. Tota la tarda mirant pel•lícules. Avui és 18, i ella se n’ha anat. Fa massa temps; ara ja no està amb mi. Massa temps ficat en aquest lloc. I ara estic parlant sense sentit; la vida pendent d’un fil. M’agradarà saber de què ha servit si mai ningú m’ha entès.
He estat fent voltes per tota la casa. He trobat algunes fotos que fa temps que no mirava. Aquests records em trenquen l’ànima. Si hagués trobat les paraules, ara no estaria sol a casa. Tan sols dues paraules exactes, però no vaig poder dir-te res. Què puc fer, si no hi puc fer res, per acabar amb quelcom que no acaba?


(ESCOLTA-LA)

dijous, 14 de gener del 2010

MRS ROBINSON. Paul Simon & Art Garfunkel

«¿Algo nuevo sobre el cornudo de Belfast?», nos preguntamos en las redacciones en nuestro afán de mantener viva la llama tomatera del cotilleo sin fronteras. Si Mrs Robinson se hubiera apellidado McDowell, su historia de funeral y cama no hubiera alcanzado nunca honores de primera página. Si el amante hubiera sido un abogado cincuentón, barrigudo y con pelos en las orejas, nadie habría evocado a la Bancroft, rediviva en los medios cuatro años después de su discreto fallecimiento. Es fascinante el repentino interés que embarga a periodistas y comentaristas españoles por la vida política norirlandesa. No le hicimos ni puñetero caso al sinuoso devenir del gobierno bicéfalo que forman unionistas y nacionalistas. No hemos mirado al Ulster salvo cuando el «IRA auténtico» ha asesinado. No dijimos media palabra sobre el sufrido Peter Robinson hasta el día que asomaron las astas en lo más alto de su cabeza. Ahora recurrimos a elaboradas coartadas para justificar que una aventura sexual vulgar ocupe tanto espacio en los medios pretendidamente serios. «Hablamos de ello por sus implicaciones políticas», decimos, escudándonos en que es un caso de tráfico de influencias, lucha por el poder e impostura pública. Cuentos chinos para sepulcros blanqueados. Si hablamos de la señora Robinson es porque nos pone la historia de la sesentona encamada con el efebo, hijo, a su vez, del amante muerto que era carnicero a mayor gloria de la charcutería mediática. Que la señora ésta era adalid de la rectitud moral lo hemos sabido mucho después de empezar a hacer chanza a su costa y la de su marido. Nadie sabía, aquí, quién era Mrs Robinson y habríamos seguido sin saberlo de no haberse acostado con Dustin Hoffman. Digamos la verdad: la crisis política norirlandesa nos importa un rábano; lo que nos interesa son los cuernos que le puso al propio con el hijo del carnicero. «Ella es una golfa y su marido, un pánfilo». Hasta ahí llegan los profundos análisis que escucho sobre este decisivo episodio en la política norirlandesa. Manda el tomate. Manda huevos. Carlos Alsina. La razón. 13.01.2010


LLETRA
And here's to you, Mrs. Robinson. Jesus loves you more than you will know. God bless you, please Mrs. Robinson. Heaven holds a place for those who pray, hey, hey, hey.
We'd like to know a little bit about you for our files. We'd like to help you learn to help yourself. Look around you all you see are sympathetic eyes. Stroll around the grounds until you feel at home. And here's to you, Mrs. Robinson, Jesus loves you more than you will know. God bless you, please, Mrs. Robinson. Heaven holds a place for those who pray, hey, hey, hey.
Hide it in the hiding place where no one ever goes. Put it in your pantry with your cupcakes. It's a little secret: just the Robinsons' affair. Most of all you've got to hide it from the kids. Koo-koo-ka-choo, Mrs. Robinson, Jesus loves you more than you will know. God bless you, please, Mrs. Robinson. Heaven holds a place for those who pray, Hey, hey, hey.
Sitting on a sofa on a Sunday afternoon. Going to the candidate's debate. Laugh about it, shout about it when you've got to choose every way you look at this you lose. Where have you gone, Joe DiMaggio, a nation turns its lonely eyes to you. What's that you say, Mrs. Robinson. Joltin’ Joe has left and gone away, hey hey hey.

TRADUCCIÓ
Y esto es para usted, señora Robinson Jesús la ama más de lo que usted sabrá. Dios la bendiga, por favor, señora Robinson. El cielo tiene un lugar para aquellos que rezan, hey, hey, hey.
Nos gustaría saber un poco sobre usted para nuestros archivos. Nos gustaría ayudarla a aprender a ayudarse. Eche una mirada alrededor suyo: usted lo ve todo con ojos simpáticos. Dé un paseo por ahí hasta que se sienta como en casa. Y esto es para está usted, señora Robinson. Jesús la ama más de lo que usted sabrá. Dios la bendiga, por favor, señora Robinson. El cielo tiene un lugar para aquellos que rezan, hey, hey, hey.
Escóndalo en el escondrijo donde nadie vaya jamás. Póngalo en su despensa con sus pastelitos. Es un pequeño secreto: sólo el asunto de los Robinson. La mayoría de los que tiene ha de esconderlos de los niños. Koo-koo-ka-choo, señora Robinson Jesús la ama más de lo que usted sabrá. Dios la bendiga, por favor, señora Robinson. El cielo tiene un lugar para aquellos que rezan, hey, hey, hey.
Sentada en un sofá en una tarde de un Sábado. Yendo al debate de los candidatos. Ríase de ello, grítele. Cuando usted tiene que elegir, de cualquier manera que usted lo mire, pierde. A dónde se te has ido, Joe DiMaggio (ex marido de Marilyn Monroe)? Una nación vuelve sus ojos hacia ti. Que es lo que usted dice, señora Robinson? Joltin’ Joe (apodo de Joe DiMaggio) se acabó y se ha ido, hey, hey, hey.

(ESCOLTA-LA)

dimarts, 5 de gener del 2010

HEY THERE, DELILAH. Plain White T's

Bon Nadal. Bones Festes. Bon Any 2010. Quantes vegades haurem exclamat alguna d’aquestes expressions durant les darreres dues setmanes? De ben segur que una pila. Molts cops, senzillament, paraules buides, sense fons. Pur formulisme.
Televisió. Anuncis i anuncis: joguines, perfums, i altres articles de regal. I cotxes, és clar. I mira, ves per on, mentre observava un d’aquests anuncis de vehicles, concretament el Citroën Picasso C4, escolto una cançó que m’atrau des del primer acord. La desconeixia. Intrigat la vaig buscar a ‘Youtube’. La vaig trobar. Ni el títol ni el grup que la canta em sonen. La vaig escoltar sencera i vaig pensar que podria ser una bona cançó del dia. Molt fàcil de traduir. Un cas que ens podria haver succeït a qualsevol. A mi em va passar. Ella es deia Mercè i va haver de marxar a Puerto Rico. Però d’això, fa molts, molts anys. És una altra història que potser algun dia seré capaç d’explicar.


LLETRA
Hey there Delilah. What's it like in New York City? I'm a thousand miles away. But girl, tonight you look so pretty. Yes you do. Times Square can't shine as bright as you. I swear it's true. Hey there Delilah, don't you worry about the distance. I'm right there if you get lonely. Give this song another listen. Close your eyes. Listen to my voice, it's my disguise. I'm by your side. Oh it's what you do to me. Oh it's what you do to me. Oh it's what you do to me. Oh it's what you do to me. What you do to me.

Hey there Delilah. I know times are getting hard but just believe me, girl, someday I'll pay the bills with this guitar. We'll have it good. We'll have the life we knew we would. My word is good. Hey there Delilah. I've got so much left to say. If every simple song I wrote to you would take your breath away, I'd write it all. Even more in love with me you'd fall. We'd have it all. Oh it's what you do to me. Oh it's what you do to me. Oh it's what you do to me. Oh it's what you do to me.

A thousand miles seems pretty far but they've got planes and trains and cars. I'd walk to you if I had no other way. Our friends would all make fun of us and we'll just laugh along because we know that none of them have felt this way. Delilah I can promise you that by the time we get through the world will never ever be the same and you're to blame. Hey there Delilah, you be good and don't you miss me two more years and you'll be done with school and I'll be making history like I do. You'll know it's all because of you. We can do whatever we want to. Hey there Delilah here's to you. This one's for you. Oh it's what you do to me. Oh it's what you do to me. Oh it's what you do to me. Oh it's what you do to me. What you do to me.

TRADUCCIÓ
Què hi ha, Delilah, Què tal per Nova York. Jo estic a mil milles de distància. Però noia, aquesta nit sembles tan guapa. I tant. Times Square no brilla tant com tu ho fas. Et juro que és veritat. Què hi ha, Delilah. No et preocupis per la distància. Si et sents sola estaré allà. Torna a escoltar aquesta cançó. Tanca els ulls. Escolta la meva veu, és la meva disfressa. Estic al teu costat. Oh, és el que em fas. Oh, és el que em fas. Oh, és el que em fas. Oh, és el que em fas. El que em fas.

Què hi ha, Delilah. Sé que els temps esdevenen difícils però, creu-me, noia, algun dia pagaré els comptes amb aquesta guitarra. Ho tindrem bé. Tindrem la vida que sabíem que tindríem. Tens la meva paraula. Què hi ha, Delilah. Encara hi tinc molt a dir. Si cada una de les cançons que t’escrivís et traguessin la respiració, les hauria escrit totes. Inclús t’hauries enamorat més de mi. Ho tindríem tot. Oh, és el que em fas. Oh, és el que em fas. Oh, és el que em fas. Oh, és el que em fas. Oh, és el que em fas.

Mil milles sembla ser molt lluny, però hi ha avions, trens i cotxes. Caminaria cap a tu si no hi hagués una altra manera d’arribar-hi. Els nostres amics farien broma de nosaltres i nosaltres riuríem i riuríem perquè sabem que ningú d’ells mai sentit el que sentim. Delilah, put prometre’t que durant el temps que passem junts el món mai no tornarà a ser el mateix. I tu ets la culpable. Què hi ha, Delilah. Sigues bona i no em trobis a faltar dos anys més i hauràs acabat l’escola i jo estaré fent història com ho faig. Sabràs que tot és per tu. Podem fer el que vulguem. Hey, Delilah això és per a tu. Aquesta (cançó) és per a tu. Oh, és el que em fas. Oh, és el que em fas. Oh, és el que em fas. Oh, és el que em fas. El que em fas.

(ESCOLTA-LA)

dimecres, 30 de desembre del 2009

COPENHAGUE. Vetusta Morla

Es posible pensar, y ya existen, muchas alternativas posibles. Al menos eso se pensaba antes de la celebración de la Conferencia por el Cambio Climático en Copenhagen auspiciada por la ONU. Se ha demostrado que todo fue una pantomima, una tomadura de pelo, un fracaso que hipoteca el futuro de generaciones venideras.

"Deberíamos preguntarnos si el tema del cambio climático, tan altamente politizado, no abre una vía al pensamiento y la acción más transformadora. Posiblemente a través de los conflictos socio- ecológicos se pueda dejar en evidencia que en juego está mucho más que políticas testimoniales contra el cambio climático fundadas en la gestión global de recursos: los temas de la democracia y la toma de decisiones, el poder sobre el conocimiento social y los medios de producción, la necesaria reducción de la jornada laboral, la valorización de actividades reproductivas referidas al cuidado humano, la salud, la alimentación, etc.
Por eso, proponemos una campaña internacional para transformar radicalmente la política del cambio climático. Para eso, necesitamos formular reclamos y propuestas radicales a través de debates e intercambios de experiencias y puntos de vista. Esos reclamos y propuestas deben plantearse en el seno de los debates y problemas actuales y alterar la interpretación que hoy tenemos de ellos, ofreciendo así posibilidades para la acción.
Nuestra crítica de las políticas dominantes de medioambiente y cambio climático no implica ser cínicos sobre el cambio climático, y nuestra intención no es en absoluto fortalecer el grupo de intereses que defiende la vía de desarrollo basada en los combustibles fósiles. Sin embargo, no vemos la solución al problema en el conocimiento científico occidental, en los procesos intergubernamentales y en la modernización ecológica para las clases medias occidentales, a expensas de muchos otros, especialmente los pobres, y las condiciones materiales de la vida en el planeta.
La política en tiempos de profundas crisis socio-ecológicas tiene que ser diseñada de otra manera, como un proceso transformador informado, que tome en consideración las muchas ambigüedades, pero con la mira puesta en un mundo más justo, basado en la solidaridad -más allá del dogma de la competencia y el lucro. Queremos reorientar los debates y las políticas hacia transformaciones socio-ecológicas y emancipatorias fundamentales, al unísono con el reconocimiento de las prácticas alternativas."

LLETRA
El corria nunca le enseñaron a andar se fue, tras luces palidas. Ella huia de espejismos y horas de mar. Aeropouertos: unos vienen, otros se van igual que Alicias en ciudad. El valor para marcharse el miedo a llegar. Llueve en el canal. La corriente enseña el camino hacia el mar. Todos duermen ya. Dejarse llevar suena demasiado bien. Jugar al azar. Nunca saber donde puedes terminar o empezar. Un instante mientras los turistas se van. Un tren de madrugada consiguio trazar la frontera entre siempre o jamas. Llueve en el canal. La corriente enseña el camino hacia el mar. Todos duermen ya. Dejarse llevar suena demasiado bien. Jugar al azar. Nunca saber donde puedes terminar o empezar. Ella duerme tras el vendabal. Se quito la ropa; sueña con despertar en otro tiempo y en otra ciudad. Llueve en el canal. La corriente enseña el camino hacia el mar. Todos duermen ya. Dejarse llevar suena demasiado bien. Jugar al azar. Nunca saber donde puedes terminar o empezar...

(ESCOLTA-LA)

CAFFÈ DE LA PAIX. Franco Battiato

"El 'Café de la Paix' es el café más famoso de París, un reducto que se ha ganado una enorme fama debido a su historia. Porque de alguna manera al pasar el umbral del Café de la Paix uno siente que viaja hacia el pasado.
Se encuentra situado muy cerca del Teatro de la Ópera de la ciudad y fue inaugurado el 5 de mayo de 1862 en el Grand Hotel, un establecimiento diseñado para recibir a los visitantes de la Exposición Universal de 1867.
Desde entonces se ha transformado en centro de reuniones sociales a la vez que fue testigo de numerosos sucesos históricos como la primera transmisión directa de radio a los Estados Unidos. Sin embargo el Café de la Paix cobró relevancia al convertirse en el lugar de reunión para un gran grupo de intelectuales, artistas, directores de escena y escritores que asistían a las representaciones de ópera y a la salida se juntaban a tomar café y comenzar charlas que podría no tener fin. Han pasado por las mesas del Café de la Paix, personajes reconocidos como los escritores franceses Émile Zola, Guy de Maupassant, la soprano Maria Callas, el pintor francés Marc Chagall, el actor estadounidense Orson Welles y el famoso cantante Yves Montand, mientras que los hermanos Lumière organizaban exhibiciones de cine en el lugar. Sin duda al ingresar a este famoso café parisino, algún tipo de aire artístico debe respirarse en el ambiente."

(Comentari: m’he quedat a quadres quan he comprovat que la protagonista del vídeo és l’Antònia Dell’ Atte. En principi, no sembla que tingui molt a veure amb el Franco Battiato però ja se sap que els artistes de vegades busquen estranyes companyies).

LLETRA
Ci si risveglia ancora in questo corpo attuale dopo aver viaggiato dentro il sonno. L'inconscio ci comunica coi sogni; frammenti di verità sepolte: quando fui donna o prete di campagna, un mercenario o un padre di famiglia. Per questo in sogno ci si vede un pò diversi e luoghi sconosciuti sono familiari. Restano i nomi e cambiano le facce, e l'incontrario: tutto può accadere. Com'era contagioso e nuovo il cielo... e c'era qualche cosa in più nell'aria. Vieni a prendere un tè al "Caffé de la Paix"? Su vieni con me. Devo difendermi da insidie velenose e cerco di inseguire il sacro quando dormo volando indietro in epoche passate, in cortili, in primavera. Le sabbie colorate di un deserto le rive trasparenti dei ruscelli. Vieni a prendere un tè al "Caffé de la Paix"? Su vieni con me. Ancora oggi, le renne della tundra trasportano tribù di nomadi che percorrono migliaia di chilometri in un anno... E a vederli mi sembrano felici, ti sembrano felici?

TRADUCCIÓ
Encara s’hi desperta en aquest cos actual després d’haver viatjat dins la son. L’inconscient es comunica amb els somnis; fragments de veritat soterrada: quan vaig ser dona o capellà de campanya, un mercenari o un pare de família. És per això que en els somnis tot s’hi veu un xic diferent i els llocs desconeguts són familiars. Resten els noms i canvien les cares, i al revés: tot pot succeir. Que n’era de contagiós i de nou el cel... Hi havia alguna cosa de més a l’aire. Vine a prendre un té al “Caffe de la Paix? Som-hi, vine amb mi. He de defensar-me de la insídia verinosa i miro de perseguir el sagrat quan dormo volant enrere a èpoques passades, als patis, en primavera. Les sorres de colors d’un desert, les ribes transparents dels rierols. Vine a prendre un té al “Caffe de la Paix? Som-hi, vine amb mi. Encara avui, els rens de la tundra transporten tribus de nòmades que recorren milers de quilòmetres en un any... I quan els veig em semblen feliços, t’ho semblen a tu?

(ESCOLTA-LA)

divendres, 20 de novembre del 2009

AT THE ZOO. Simon & Garfunkel

Molts de vosaltres ja sabeu que tinc família que viu a Màlaga. Avui, concretament, vull parlar del meu nebot, el Ferran. Té set anys. Fa poques setmanes que em va enviar el seu primer correu electrònic. Quan el vaig obrir no podia deixar de pensar en la precocitat dels nens en la interactuació amb la tecnologia i de quina manera tan natural ho afronten. No tenen por dels canvis.
El cas és que, a partir d’aleshores hem començat una comunicació força fluïda a través d’aquest mitjà. Aviat el veuré. D’aquí a dues setmanes. I, quan arribi aquest moment, cap dels dos tindrà la sensació que va sis mesos que no ens veiem.
El dimecres vaig rebre el que interpreto com una transcripció d’algun conte que hagi llegit. Em va fer molta gràcia i l’incloc en aquesta entrada. No canvio res de la puntuació. Ho deixo tal qual ho he rebut.
Li vaig contestar que aquest conte em recordava molt a una cançó de Paul Simon & Art Garfunkel: At The Zoo. Ara sé que ja se l’ha baixada, que l’ha escoltada i li agrada. Potser, després de tot, no hi ha tanta distància entre nosaltres, sobretot, la física.

"Era se una vez Pepe. Se vistió porque iban a ir al zoo, ¡bien! gritó Pepe, el señor Parker mira al cielo. ¡Va a llover pero! Pepe pensó que no le iba mal un poco al coche ¡ estaba de sucio! nadie de la familia Parker encontraba sus cosas, la señora Parker no encontraba su paraguas, Lia no encontraba su bufanda y tom no encontraba su gorra. por fin llegaron al zoo cogen las entradas primero los pinguinos, luego a los chimpances un mono le quito la gorra a Tom y el cuidador le devuelve la gorra, se metieron a ver las serpientes, luego los osos y los leones aunque se le callo el perro."


LLETRA
Someone told me it's all happening at the zoo. I do believe it, I do believe it's true. It's a light and tumble journey from the East Side to the park; just a fine and fancy ramble to the zoo. But you can take the cross-town bus if it's raining or it's cold, and the animals will love it if you do. Somethin' tells me it's all happening at the zoo. The monkeys stand for honesty, Giraffes are insincere, and the elephants are kindly but they're dumb. Orangutans are skeptical of changes in their cages, and the zookeeper is very fond of rum. Zebras are reactionaries, Antelopes are missionaries, Pigeons plot in secrecy, and hamsters turn on frequently. What a gas! You gotta come and see at the zoo.

TRADUCCIÓ
Algú m’ha dit, que és tot un esdeveniment al zoo. Ja ho crec, ja ho crec que és veritat. En un moment i un viatge curt des del costat Oriental (de la ciutat) fins al parc; només una bona i elegant passejada fins al zoo. Però pots prendre el bus que travessa la ciutat, si plou o fa fred, i als animals els encantarà que vinguis. Alguna cosa em diu que és tot un esdeveniment al zoo. Els micos recolzen la honradesa, les girafes són hipòcrites i els elefants són amables però babaus. Els orangutans són escèptics respecte als canvis a les seves gàbies, i el guarda del zoo és molt aficionat al rom. Les zebres són reaccionàries, els antílops, missioners, els coloms conspiren en secret, i els hàmsters ataquen freqüentment. Quina passada! Has de venir i veure’ls al zoo.

(ESCOLTA-LA)