Pàgines

dimecres, 17 de novembre del 2010

MENINA VENENO. Ritchie

I aleshores va i em diu, “Quim, ets un procrastinador”. I jo, babau, que no havia escoltat bé, em dic a mi mateix, “sí, nena, ho sé, sóc bo, però encara puc ser millor.” No obstant, al cap de 10 segons, ho penso millor i li pregunto “què m’acabes de dir?” I ella, un altre cop, “procrastinador”. Què collons! El primer pensament que em ve al cap és el què passaria en el meu barri si anomeno procrastinador, o alguna paraula igual d’estranya, a algú altre; hi ha moltes possibilitats que el l’individu pressuposi que li estic vacil•lant. Però al que anàvem: és evident que ella s’ha adonat que desconec el significat del mot. Em dona una explicació ben clara al respecte. Tot i que em resisteixo una mica, no puc més que acceptar que, a grans trets, té tota la raó.
Seguim conversant. Canviem de tema. Parlem d’altres coses. Tòpics, ja sabeu, literatura, música, tendències, cultura, aspiracions, somnis. En un moment donat, sense venir a cas, l’interrompo “com era, procasquè?” I ella “pro-cras-ti-na-dor, però deixa-ho córrer”. Que ho deixi córrer? Impossible. Tinc unes ganes d’agafar un diccionari i confirmar el que m'acaba de contar!
A l’endemà, consulto a Internet. Fil per randa és tal i com ella m’ho havia definit. Còpio de Wikipèdia: “La procrastinación (del latín: pro, adelante, y crastinus, referente al futuro) o posposición, es la acción o hábito de postergar actividades o situaciones que deben atenderse, sustituyéndolas por otras situaciones más irrelevantes y agradables.
Puede ser un transtorno psicológico (en la forma de ansiedad o frustración), físico (como el que se experimenta durante actos que requieren trabajo fuerte o ejercicio vigoroso) o intelectual. El término se aplica comúnmente al sentido de ansiedad generado ante una tarea pendiente de concluir. El acto que se pospone puede ser percibido como abrumador, desafiante, inquietante, peligroso, difícil, tedioso o aburrido, es decir, estresante, por lo cual se autojustifica posponerlo a un futuro ‘
sine die’ idealizado, en que lo importante es supeditado a lo urgente.”
Cagontot. Això és el que hi ha. En fi, no ho ajorno més. Aquesta és la cançó de què t'havia parlat.

LLETRA
Meia-noite no meu quarto ela vai subir. Ouço passos na escada, vejo a porta abrir. O abajur cor de carne, o lençol azul, cortinas de seda, o seu corpo nu. Menina veneno, o mundo é pequeno demais prá nós dois. Em toda cama que eu durmo só dá você... Seus olhos verdes no espelho brilham para mim. Seu corpo inteiro é um prazer do princípio ao fim. Sozinho no meu quarto eu acordo sem você. Fico falando prás paredes até anoitecer. Menina veneno, você tem um jeito sereno de ser. Toda noite no meu quarto vem me entorpecer...
Meia-noite no meu quarto ela vai surgir. Eu ouço passos na escada, eu vejo a porta abrir. Você vem não sei de onde, eu sei, vem me amar. Eu não sei qual o seu nome mas nem preciso chamar. Menina veneno, menina veneno

TRADUCCIÓ
Media noche en mi cuarto ella va a subir. Escucho pasos en las escaleras, veo la puerta abrir. El velador color crudo, la sabana azul, cortinas de seda, y su cuerpo desnudo. Niña veneno, el mundo es demasiado pequeño para los dos. En toda cama que duermo ahí estas... Sus ojos verdes en el espejo brillan para mí. Su cuerpo entero es un placer del principio al fin. Solo en mi cuarto me levanto sin ti. Me quedo hablando con las paredes
hasta anochecer. Niña veneno, tienes una forma serena de ser. Toda la noche en mi cuarto viene a entorpecer... Media noche en mi cuarto ella va a surgir. Escucho paso en las escaleras, y veo la puerta abrir. Vos venís no se de donde, yo se, venís a amarme. Yo no se cual es su nombre mas ni preciso llamar. Niña veneno, niña veneno.

dimarts, 9 de novembre del 2010

LA PERLA. Calle 13 (amb Rubén Blades)

El capvespre del diumenge de Halloween es va allargar tant que va acabar reunint-se amb l’alba del dilluns de Tots Sants. Malgrat això, vaig ser capaç de sobreposar-me al timbre de l’alarma del meu Casio i llevar-me sense, a penes, més seqüeles que el maquillatge que algú m’havia aplicat al voltant dels ulls la nit anterior. Sense entrar en detalls, van ser unes hores realment intenses. I tot va començar amb l’eufòria que vam sentir en assistir en viu a l’espectacular victòria de la Penya sobre el Power Electronics València.
Així que, com deia, pensava que estaria més trinxat després dels esdeveniments del dia anterior. I no. Òbviament notava una mica el cansament, però després d’una reconfortant dutxa pràcticament tot a dins el meu cos va acabar prenent el seu lloc corresponent. A continuació, vaig vestir-me i em vaig disposar a vaig sortir al carrer. Un parell d’amigues m’havien convidat a dinar. Havia quedat amb elles les 14.00 a Poble Sec. Devia ser la una del migdia, més o menys quan vaig sortir de casa. No m’agrada fer tard.
Vaig arribar ben puntual al lloc de trobada. Elles m’esperaven dretes a la porta d’un bar. L’idea era fer el vermut a la terrassa de fora però com que totes les taules estaven plenes, vam haver d’entrar. L'indret era realment castís. Em va recordar el Santana, allà on acostumo a quedar amb els amics els divendres a la tarda.
Vam demanar unes canyes, olives farcides i patates braves. Tampoc no volíem passar-nos ja que els menú que ens esperava era basat en un plat prou contundent: fabada asturiana. En un moment donat, vaig veure que entrava algú. Vaig girar-me perquè la silueta em va resultar coneguda. Efectivament, el J (Los Planetas) va entrar acompanyat d’una noia força atractiva. Òstia, vaig recordar que havia tocat el divendres a Razzmatazz. Però què collons feia en aquell bar podrit allunyat de tot tipus de ‘glamour’. El cas és que van demanar unes cerveses i van seure a la taula més amagada tot i que estic convençut que ningú l’havia reconegut. Fins i tot, els ho vaig haver d’explicar a les noies que venien amb mi. Elles em van intentar convèncer que m’aixequés i li demanés un autògraf “si és el teu grup favorit, per què no ho fas”, em preguntaven. No calia, el meu sentit de la vergonya m’impedeix fer aquestes coses. El J i l’acompanyant no s’hi van estar molta estona. No més de mitja hora. Nosaltres, tampoc vam romandre molt més. Vam pagar, vam sortir i vam enfilar cap a casa de la B.
La fabada va resultar una gran sorpresa. Un plat opulent, en tots els sentits, que vam poder pair molt millor gràcies a les dues ampolles de Rioja que vam liquidar entre la ingesta de l’àpat i la dilatada i agradable sobretaula posterior. Vaig mirar el rellotge que tocava les sis i vaig decidir que era hora de tornar a casa. Vaig felicitar-les un cop més per la companyia i la taula que havíem compartit i vaig acomiadar-me d’elles amb el propòsit de repetir l’experiència més aviat que tard.
Quan vaig sortir al carrer, vaig notar una mica de fred. Vaig connectar el meu reproductor de mp3 però no eren Los Planetas el que sonava sinó el que, a continuació, us regalo. Només us demano que no tingueu prejudicis i que, si podeu, l’escolteu fins al final per així poder gaudir del privilegi de comprovar que Rubén Blades segueix en plena forma. A més a més, us trobareu amb una curiositat, cap al minut 4.40: hi ha un noi de la banda que diríem que és català, no?

LLETRA
Oye, esto va dedicao’ a todos los pueblos de Puerto Rico (Trujillo). Dedicado al barrio de La Perla (Pocho dile a Johana que me haga un arroz con habichuelas bien duro). ¡Eh!…un saludito a Osian, los cogemos bajando…,¿y tú, qué estás mirando?
Yo tengo actitud desde los cinco años, mi mai me la creó con tapaboca y regaño. Desde chiquito canito y con el pelo castaño, soy la oveja negra de to’ el rebaño. Y fui creciendo poquito a poco, brincando de techo en techo, tumbando coco. Y aunque casi me mato y casi me escocoto nunca me vieron llorando ni botando moco. Siempre perfumado y bien peinadito, pa’ buscarme una novia con un apellido bonito: Larita…mi primer beso de amor, se caso la bruja lluvia con Sol. Allá bajo en el hueco, en el boquete, nacen flores por ramillete. Casita de colores con la ventana abierta, vecinas de la playa puerta con puerta…Aquí yo tengo de to’ no me falta na’, tengo la noche que me sirve de sábana. Tengo los mejores paisajes del cielo, tengo una neverita repleta de cerveza con hielo…
Un arco iris con sabor a piragua, gente bonita rodeada por agua. Los difuntos pintados en la pared con aerosol…Y los que quedan jugando basquetbol. Un par de gringos que me dañan el paisaje vienen tirando fotos desde el aterrizaje…La policía que se tira sin pena rompiendo mi casa pa’ cobrar la quincena. Aquí nació mi mai, hasta mi bisabuela…éste es mi barrio, yo soy libre como Mandela. Cuidao’ con la vieja escuela, que no te coja, que te va meter con chancletas y palos de escoba… Así que no te me pongas majadero, porque yo vengo con apetito de obrero…A comerme a cualquiera que venga a robarme lo mío… Yo soy el Napoleón del caserío. ¡Oye! Esto se lo dedico a los que trabajan con un sueldo bajito…, pa’ darle de comer a sus pollitos. Yo quiero a mi barrio como Tito quiere a Caimito. Yo no lucho por un terreno pavimentado, ni por metros cuadrados, ni por un sueño dorado… Yo lucho por un paisaje bien perfumado y por un buen plato de bistec encebollado, por la sonrisa de mi madre que vale un millón, lucho por mi abuela meciéndose en su sillón, lucho por unos pinchos al carbón… Y por lo bonito que se ve La Perla desde un avión. ¡Oye, dile! Allá bajo en el hueco en el boquete nacen flores por ramillete. Casita de colores con la ventana abierta, vecinas de la playa puerta con puerta… Aquí yo tengo de to’ no me falta na’, tengo la noche que me sirve de sábana. Tengo los mejores paisajes del cielo, tengo una neverita repleta de cerveza con hielo… Allá bajo en el hueco en el boquete nacen flores por ramillete. Casita de colores con la ventana abierta, vecinas de la playa puerta con puerta… Aquí yo tengo de to’ no me falta na’, tengo la noche que me sirve de sábana. Tengo los mejores paisajes del cielo, tengo una neverita repleta de cerveza con hielo…
¡Oye, esto fue por la inocencia de Jonathan Román!, ¡La Chilinga desde Argentina!...estamos calentando motores. Dale!
Esa risa en La Perla, la escuché en el Chorrillo y desde Pisto hasta el Callao, y donde sea que hayan chiquillos, creo en barrios con madres que dieron iguales razones y al final se murieron sin tener vacaciones. Como decía mi abuela: “Así fue la baraja en casa del pobre hasta el que es feto trabaja”. Por ese barrio eterno, también universal y el que se mete con mi barrio…me cae mal. (La noche me sirve de sábana) Veo las luces de La Perla desde Panamá… (La noche me sirve de sábana) Brillando en Clave Morse y me invitan pa’ allá… (La noche me sirve de sábana) Un camino hecho de estrellas, semáforo la Luna… (La noche me sirve de sábana) Salí a las siete y media y voy llegando a la una… (…la noche me sirve de sábana) Nena frótame con Vicks Vaporub como me hacía mamá… (…la noche me sirve de sábana) Ni dormido me olvido de mi identidad. (…la noche me sirve de sábana) El hombre bueno, no teme, no teme a la oscuridad…( …la noche me sirve de sábana). Era y no me falta más na’…
Allá bajo en el hueco en el boquete nacen flores por ramillete casita de colores con la ventana abierta, Vecinas de la playa puerta con puerta…Aquí yo tengo de to’ no me falta na’, tengo la noche que me sirve de sábana.
Esa pared del barrio, y esto es pa’ que te asombres, Cincuenta años más tarde…todavía guarda mi nombre. Aquí no se perdona al tonto majadero, aquí de nada vale tu apellido, tu dinero. Se respeta al carácter de la gente con que andamos. Nacimos de mucha’ madre…pero aquí solo hay hermanos. Y ese mar frente a mi casa, te juro que es verdad, como el de La Perla aunque yo esté en Panamá. Y sobre el horizonte veo una nube viajera dibujando la cara del gran Maelo Rivera ¡Celebra ésta reunión compai’!, ¿Qué te parece...ésta combinación de Rubencito y Calle 13? (La noche me sirve de sábana). Pero eso no resuelve al blanco sospechoso… (…la noche me sirve de sábana). La oscuridad no absuelve al verbo mentiroso (…la noche me sirve de sábana). Si te perdiste hermano encuéntrate a ti mismo…(…la noche me sirve de sábana). Vente aquí a Panamá y contribuye al turismo… (…la noche me sirve de sábana). Mil gracias Residente, mil gracias Visitante… la noche me sirve de sábana). Villa 31 en Argentina, siga echando pa’ elante (…la noche me sirve de sábana). Bolivia…la letra va pa’ el alto a ver si pasa el filtro…(…la noche me sirve de sábana). Olvida la tarea se retira el ministro. Soplando: Daniel Ramírez



dimarts, 2 de novembre del 2010

WHEN I'M SIXTY-FOUR. The Beatles

En certa ocasió en què estava estirat al llit, la noia qui sortia aleshores, que jeia al meu costat, em va preguntar que quins eren els meus somnis, que què esperava de la vida. Confesso que la qüestió em va agafar amb la guàrdia baixa. Però després de donar-hi voltes i de mirar al sostre una estona, no vaig saber què contestar-li.
El dissabte passat, en circumstàncies semblants em van fer la mateixa pregunta. Quinze anys després la resposta va ser pràcticament la mateixa. Vaig intentar contestar tot tirant de la meva retòrica i raonar-ho amb diversos circumloquis. Però la realitat és que més tard, quan ja em trobava sol, vaig tornar a pensar-hi i se’m va instal•lar un estat neguitós al cap que em va durar fins a l’endemà.
De fet, ara que hi torno a pensar, segueixo sense trobar una resposta. Sí, està clar que tinc petits objectius que més o menys vaig aconseguint. Però un somni, amb majúscules, si és que el tinc ben interioritzat, no l’acabo de descobrir. En fi, potser seria més feliç si tingués els somnis que acostuma a tenir la majoria de la gent. Fins i tot, The Beatles el tenien.

LLETRA
When I get older losing my hair, many years from now, will you still be sending me a valentine, birthday greetings bottle of wine. If I'd been out till quarter to three, would you lock the door? Will you still need me, will you still feed me, when I'm sixty-four. You'll be older too. And if you say the word, I could stay with you. I could be handy, mending a fuse when your lights have gone. You can knit a sweater by the fireside, Sunday mornings go for a ride, doing the garden, digging the weeds. Who could ask for more? Will you still need me, will you still feed me, when I'm sixty-four. Every summer we can rent a cottage, in the Isle of Wight, if it's not too dear, we shall scrimp and save. Grandchildren on your knee: Vera Chuck & Dave. Send me a postcard, drop me a line, stating point of view. Indicate precisely what you mean to say. Yours sincerely, wasting away. Give me your answer; fill in a form mine for evermore. Will you still need me, will you still feed me, when I'm sixty-four.

TRADUCCIÓ
Cuando me haga viejo y pierda mi pelo, de aquí a muchos años, aun me enviarás una postal de enamorados, una botella de vino como felicitación de cumpleaños? Si he estado fuera hasta las tres menos cuarto, cerrarás la puerta con llave? Aun me necesitarás, aun me alimentarás cuando tenga sesenta y cuatro años. Tú también serás más mayor, y si dices la palabra, podré estar contigo. Podré ser servicial, al arreglar un fusible cuando se vaya la luz de tu casa. Puedes tejerme un suéter al lado del hogar. Los domingos por la mañana pasear, cuidar el jardín, arrancar las malas hierbas. Quien podría pedir más? Aun me necesitarás, aun me alimentarás, cuando tenga sesenta y cuatro años? Cada verano podemos alquilar una cabaña, en la Isla de Wight, y si no también, querida, podremos malcriar y cuidar a nuestros nietos en tus rodillas: Vera, Check & Dave. Envíame una postal, escríbeme una línea, dándome tu punto de vista. Indica exactamente lo que quieres decir. Tuyo sinceramente, me despido. Respóndeme, rellena un formulario. Mía para siempre jamás. Aun me necesitarás, aun me alimentarás, cuando tenga sesenta y cuatro años.




Bé, de fet si que tinc un somni. Una mica absurd i totalment impossible, en sóc plenament conscient. I no obstant això ja ho he dit algun cop fins i tot en aquest bloc. Per tant, com que mai no tindrà lloc, és millor deixar-ho aquí. Però si algú està molt interessat a saber-ho, no teniu més que preguntar-ho.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

SHARABBEY ROAD. Vetusta Morla

Dijous, després de plegar de la feina, em sentia molt, molt cansat. Potser el més normal hauria estat marxar a casa i estirar-me al sofà una estona. En comptes d’això, em vaig ficar al cine per veure ‘Wall Street (money never sleeps), o alguna cosa per l’estil. He de dir que vaig aguantar sense dormir-me durant tota la pel•lícula cosa que em fa intuir que és bastant més bona del que imaginava. Però no és la meva intenció fer una crítica cinematogràfica. Això ja ho deixo per al Carlos Boyero. El que vull explicar és que mentre estava assegut a la butaca intentant no perdre la trama (ja sabeu, Hedge Funds, actius tòxics, apalancament monetari i altres merdes per l’estil) vaig rebre fins a 7 SMS en el meu mòbil en mode vibrator. No, no és que el món s’estigués acabant ni que el president de Corea del Nord hagués decidit convidar a Belen Esteban a Pyongyang. Tots els missatges eren diferents i no hi havia cap relació entre ells, cosa que em fa sorprendre. Potser no vaig fer bé, però vaig contestar-los tots. A continuació els especificaré, com sempre, sense dir noms.

- 16.50. M.M.: Per confirmar que soparem junts el dissabte. Penso, a veure en quines condicions acabo el partit que hem de jugar per la tarda
- 17.17. B.: Missatge trivial. Comentar la jugada del divendres passat
- 17.33. Mr. J.M.: Proposta per veure’ns a partir de les 19.00; contesto que impossible, que millor el proper dijous.
- 18.09. Mr. S.: Anirà al Palau Blaugrana a veure el FC Barcelona contra l’històric CAI, i adverteix, compte amb l’equip saragossà.
- 18.16. El grandíssim Mr. O.V.: Vol saber què ha fallat el Comitè de Competició en relació amb l’informe que va redactar al final del partit de diumenge passat; contesto, passaré per Federació quan surti del cinema.
- 18.24. O.V.: diu OK; contesto que així que sàpiga el contingut de la resolució, li truco.
- 18.35. La Penya: El Joventut em recorda que l’equip juga el diumenge a les 12.30; penso, és el primer cop que m’envien un SMS. I comencen a sortir el títols de crèdit.

No em quedo fins al final. Surto ràpid, lligo el metro, que tinc al costat i enfilo cap a Pep Ventura. No trigo més de 25 minuts per arribar-hi. L’estació està al costat de Federació. Hi entro, pujo a les oficines i m’atenen. Em donen la resolució sobre les al•legacions que vaig presentar a l’informe de l’àrbitre sobre la conducta de final del partit de l’O.V. La llegeixo en diagonal. Vaig al final, la part dispositiva. No el sancionaran. Tot quedarà en una amonestació. Truco de seguida a l’O.V. i li ho comento. Estem satisfets, molt satisfets. Penjo i vaig cap a la parada de l’autobús. Cap a casa. Truco a l’I.S., que el dimecres va haver de deixar l’entrenament per problemes físics. La comunicació no és gaire bona i no obstant això puc ententre que dissabte estarà en perfectes condicions per jugar. Penso en com m’ha anat el dia i em sento bé, realment bé. Al final les coses positives han superat les coses negatives i això és el que compta. Sento ganes de cantar en veu alta.

LLETRA
Se lo llevo la tormenta y el tiempo, nada se pudo salvar, sólo quedo una chispa de luz, suspira por volver a empezar. Bebe la sal, y respira las llamas. NADA NOS PUEDE TOCAR. Pon en tu tumba que no es el final, tu rastro no se puede borrar. Los días están contados. No hay mas que temer. Tan solo seremos libres cuando no haya mas que perder. Ceniza de fénix, perfil de coral. Torcido, herido, con cada latido y celebra que NUESTRA HISTORIA CONTINUARÁ. Los días están contados. No hay mas que temer. Tan solo seremos libres cuando no haya mas que perder. Los días están contados. No hay mas que temer. Tan solo seremos libres cuando no haya mas que perder. Se lo llevó la tormenta y el tiempo. Nada se pudo salvar. Sólo quedo una chispa de luz. Ya es hora de volver a empezar. Lalalalalalalalala...

dimecres, 20 d’octubre del 2010

GRINGO LATIN FUNK. Calle 13

Ho sento molt però hi ha persones amb les quals no puc. I no serà perquè no ho intento. Vull creure que tothom mereix el benefici del dubte o, el que és el mateix, una segona, tercera o quarta oportunitat, les que calguin. Malgrat aquest filantròpic plantejament he arribat a la conclusió que esdevé impossible sentir cap empatia per determinats individus. I posaré un exemple. Ahir podia llegir al diari:

El ex presidente del Gobierno y presidente de la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales FAES, José María Aznar, ha sido nombrado presidente del consejo asesor de Global Adaptation Institute, una iniciativa privada sin ánimo de lucro que aspira a convertirse en una voz pragmática en el debate sobre el cambio climático, informa FAES.
"El mundo tiene que adaptarse al cambio climático y a nuevas circunstancias sociales y económicas, especialmente en beneficio de los países en desarrollo. Global Adaptation Institute es una iniciativa global y urgente centrada en conseguir soluciones realmente eficaces", afirma Aznar en un comunicado de FAES.

I penso, quina classe de broma és aquesta? Que potser no seria el mateix que donar-li a un piròman un llumí i una llauna de benzina? Al•lucino bastant, la veritat. O és que tenim la memòria tan fràgil peix que ja no recordem declaracions d’aquest ocellot ara tot just es compliran dos anys:

El ex presidente del Gobierno José María Aznar puso ayer en duda el cambio climático y criticó abiertamente que en momentos de crisis económica se dediquen recursos a esta causa. «No es prudente destinar miles de millones a causas tan científicamente cuestionables en su viabilidad como ser capaces de mantener la temperatura del planeta Tierra dentro de un centenar de años y resolver un problema que quizás, o quizás no, tengan nuestros tataranietos», aseguró el líder popular.
(...)
El presidente de la FAES arremetió contra los «abanderados del cambio climático» y «los inquisidores que los protegen», porque, a su juicio, son los fundadores de «una nueva religión que condena a la hoguera de la plaza pública a aquellos que osen poner en duda sus tesis, sus pronósticos o sus admoniciones». Y añadió: «La mera duda sobre el origen antropológico del cambio climático es causa automática de eco-excomunión».

No cal dir res més. Però mira, vinc escoltant aquest tema de Calle 13 i no puc evitar anar amb caminant amb un somriure. I ara que ho penso m’inspira algunes de les coses que li diria a l’ocellot si el tingués a ‘tiro’.

LLETRA
Ella quiere mandinga pa' que se le vaya lo de gringa... Hay que darle un habano pa' que camine como hispano. Hay que mancharle los zapatos con fango de la Sierra para arrancarle la postura de cheesecake de Inglaterra. Ahí va caminando por Latinoamérica, imitando el caminar de una gringa genérica... No come dulce de leche por el colesterol, dice palabras en inglés mezcladas con español... Es una gringa wannabe. Ni siquiera sabe dónde queda la capital de su país. Es una imbécil... Tiene cerebro de buey, por eso le dedico este funk así medio gay como Jamiroquei. Yo la veo a cada rato como los perros satos. Sin rumbo, dando tumbos por el mundo, robándole dinero a los viejitos millonarios moribundos. Así como Donald Trump… en menos de un segundo te roba hasta las arrugas. Es una bruja, pero sin escoba y sin verrugas porque es bonita, con sus nalgas paraditas, te hechiza con su nariz respingadita, como las francesitas... Es una idiota, le saca leche a tus pelotas con tal de montarse en tu carro sin capota. Es una cuera fina, tan fina... que me ha salido más cara que la cabrona gasolina. Come sólo en restaurantes elegantes: filete de oro con ensalada de diamantes. Prefiere hacerse un implante de fijo antes de darle de comer a sus hijos. Es una experta rompiendo condones. Es dueña de toda tu herencia antes de bajarte los pantalones. No tiene sangre indígena ni africana porque dice que su familia es de herencia alemana. Es una vergüenza latina. Me gustaría atravesarle el pecho con una jabalina encendida en fuego y que se le quemen los senos y que la punta de la jabalina también tenga veneno para asegurar su muerte; porque aunque no se lo merezcan estas cueras tienen suerte y reviven como los zombies... Por eso después le voy a tirar con la combi de puños en la cara hasta dejarla desfigurada.

Ella quiere mandinga pa' que se le vaya lo de gringa... Hay que darle un habano pa' que camine como hispano. Hay que mancharle los zapatos con fango de la Sierra para arrancarle la postura de cheesecake de Inglaterra. Por ahí va el tipo que usa pantalones ajustados para que se le marque el equipo. Con el peinadito que usan en Objetivo Fama, que parece que se acaban de levantar de la cama y que le echaron pega de cemento en el pelo, después se pinta las puntas color marrón caramelo, se pone lentes de contacto para tener los ojos claros, y aunque es latino te habla con un acento raro... Es un imbécil... Su sueño ser cantante de boleros, y después hacer un calendario vestido de bombero; un tipo con poca imaginación, fácilmente puede trabajar de reportero en Univisión de Miami; se consigue una mami con su ropa de Armani, se la pasa persiguiendo cualquier culani, igual de creativo que un cantante de reguetón. También le pega a las mujeres como Fernando del Rincón. Es un idiota de mentira, es un fake, para colmo es fanático de Justin Timberlake. Lo más que le jode como ampolla es que por más que se peine no puede negar su cara criolla. Es una vergüenza latina... me gustaría invitarlo a una piscina en medio de una tormenta de truenos. También me gustaría regalarle un Lamborghini sin frenos, llevarlo a chequearse la próstata con un barreno y que se lo empuje hasta que bote sangre en nombre de toda la gente que en Latinoamérica se muere de hambre.

Ella quiere mandinga pa' que se le vaya lo de gringa... Hay que darle un habano pa' que camine como hispano. Hay que mancharle los zapatos con fango de la Sierra para arrancarle la postura de cheesecake de Inglaterra.

dimecres, 15 de setembre del 2010

NUNCA ME ENTERO DE NADA. Los Planetas

On the road again. Bé, de fet ja fa una setmana que he tornat a la feina. I tinc la sensació que estic vivint “El dia de la Marmota”. Però això és una altra qüestió en la qual ja aprofundiré en un altre moment.
Ha estat un mes d’agost especial per diversos motius i cap d’ells té res a veure amb un viatge fantàstic que inclogués conèixer algun paratge meravellós. Res d’això. He restat a Barcelona. No he anat més enllà de l’àrea metropolitana.
Pel que fa al bloc, la meva intenció era reprendre l’activitat tot parlant d’algunes de les experiències que he viscut en el decurs d’aquests dies de vacances. No obstant això, he canviat d’opinió i també ho ajornaré potser fins a la setmana que ve. Així que, en lloc de parlar del dia de la Marmota o de les coses que m’han passat a l’agost, relataré el que vaig viure ahir a l’hora d’esmorzar.
Encara no eren les 11 del matí quan vaig sortir del despatx. Volia fer un cafè i tornar abans de dos quarts de 12, hora en que tenia programada una reunió. Vaig dirigir-me a un dels llocs on acostumo a anar-hi. El Limerick. Ja n’he parlat alguna altra vegada. Duia am mi un llibre, Gomorra, de Roberto Saviano. Qualsevol estona lliure és bona per avançar algunes quantes pàgines. Tanmateix, no vaig arribar ni a obrir-lo ja que, així que vaig seure a la barra del bar vaig comprovar que a la televisió feien rugby. “A aquestes hores?”, vaig pensar, “què estrany”. Potser era un partit en diferit. Però els colors de les samarretes eren incofusibles i, al punt, vaig saber que s’enfrontaven Sprinbooks contra Wallabies, o, el que és el mateix, Sud-àfrica contra Austràlia. El partit tenia lloc a Bloemfontain (Sud-àfrica) i s’enquadra en la celebració d’un torneig anual anomenat Tri-Nations en el qual participen, a part dels dos països esmentats, una altra nació referència del rugby de l’hemisferi sud: els All Blacks, o dit d’una altra manera, Nova Zelanda.
Només vaig poder veure 15 minuts del matx, però, quins quinze minuts! Trepidants. Ha començat anotant Austràlia, gràcies a un cop de càstig senyalat a 35 metres de la línia de marca dels Sprinbooks. Els sud-africans no s’han immutat i després d’un atac que han desenvolupat en, almenys, 8 fases, han arribat a uns deu metres de la línia de marca dels Wallabies, els quals, s’han vist obligats a cometre una infracció: un cop de càstig que els sud-africans han llençat a pals i que ha propiciat l’empat a 3 en el marcador.
Els deu minuts següents han estat una lliçó bàsica de rugby. El migs de melé i d’obertura australians han fet jugar amb tal dinamisme la seva formació de tres quarts que han massacrat les línies de defensa sud-africanes. Dos assaigs amb les dues corresponents conversions han fet pujar al marcador un demolidor 3-17. Inversemblant. L’única cosa similar quant a joc que jo he tingut l’oportunitat de veure va ser el mític partit de 1971 celebrat a País de Gales en què els Barbarians van destrossar Nova Zelanda.
En un moment donat he mirat el rellotge i he vist que ja eren les 11.20. He decidit que ja havia de tornar. Mentre pagava el cafè amb llet que m’havia pres, els Sprinbooks acurtaven distàncies mercès a un altre cop de càstig (6-17). De fons sonava Un Buen Día, de Los Planetas. Res a veure amb la cançó que escoltava en el meu reproductor de MP3 un altre cop de camí a la feina.

LLETRA
Cuando por la tarde te dije que en realidad no pasaba nada, tuve que bajar la cabeza para evitar tu mirada. Y mi vida sería más sencilla si consiguiera explicar lo que pasa. No tendría que estar de rodillas, suplicando las palabras. Que las cosas cuando se estropean es muy difícil arreglarlas; lo que hoy te trae de cabeza, se habrá pasado mañana. Tiraste una piedra en el agua y vi las ondas que se acercaban, pero nunca escucho, nunca atiendo, nunca me entero de nada.

El día que nos fuimos al bosque con tu caja de trucos de magia en seguida se hizo de noche y tú dijiste que te quedabas. Yo era joven y fuerte entonces y no sabía lo que me esperaba pero recuerdo que prometiste que ibas a estar por la mañana. La próxima vez que te vea no va a servirte la misma trampa y tendrás que hacerte a la idea de que lo nuestro no se acaba. Lo vi en una de esas tertulias de las que a ti tanto te gustaban. Pero nunca escucho, nunca aprendo. No sé qué pasa que nunca me entero de nada.


dimecres, 4 d’agost del 2010

DENISE. Fountains of Wayne

En certa ocasió vaig conèixer una noia d’una manera ben curiosa, d’aquelles que sembla que només passen a les pelis. Intentaré resumir com va anar. Jo sopava amb dos amics a un restaurant (del qual no recordo el nom) ben a prop de la plaça Francesc Macià. En un moment donat, durant els cafès, quan decidíem on podríem anar a fer una copa quan sortíssim del restaurant, un cambrer es va atansar a mi i em va passar una nota “de part de la senyoreta que està a la porta a punt se sortir”. Jo flipava. “Segur que és a mi”, vaig preguntar al cambrer, el qual assentí. Els meus amics, més excitats que jo em deien que m’afanyés a llegir-la; volien saber què deia la nota ja. No entraré en detalls però, bàsicament, em donava el seu número de mòbil i em proposava trobar-nos algun dia.
Assetjat i pressionat pels col•legues no vaig tenir més remei que trucar-li així que vam sortir al carrer. De res va servir dir-los que potser era una sonada o una psicòtica. Però tot va anar molt natural, molt agradable i vam acordar trobar-nos a l’endemà, que era dissabte, davant del Hard Rock Café. Per cert, diguem que el seu nom era M.S.
Al dia següent vaig presentar-me puntual al lloc de trobada una mica neguitós, no puc dir el contrari. Ella va aparèixer a l’instant. Tot va anar molt bé. Una noia realment interessant. Ella era de Madrid malgrat que per feina havia vingut a treballar a Barcelona. Potser no us creureu però era executiva de Carolina Herrera. Vivia al carrer Manel Girona i el seu pare estava forrat. Bé, de fet, tota la seva família. No entraré en detalls. Només afegiré que vam estar sortint uns dos mesos, més o menys i que quan va acabar no va ser gens traumàtic.
La noia de què parla la cançó, sembla que sigui una mica capritxosa i snob, cosa que en absolut eren trets del caràcter de M.S. No obstant això, aquest tema té un aire, un nosequè que em recordem molt els dies que vam compartir. Especialment, la passió amb què feia les abraçades.
Durant els anys posteriors ens vam tornar a veure de tant en tant i, per exemple, va tenir molta consideració amb mi quan va saber que la meva mare havia traspassat. Després hem anat perdent la comunicació a poc a poc. L’últim que vaig saber d’ella és que s’havia mudat a París, on trevallava i vivia feliçment casada.

LLETRA
I know this girl named Denise. She makes me weak at the knees. She drives a Lavender Lexus. She's lives in Queens but her dad lives in Texas (Sha la la la la la la). When she holds me (Sha la la la la la la), I can't help myself (Sha la la la la la la). Won't you tell me do you love me Denise? Whoa-oh, do you love me Denise? Oh baby tell me please. I heard she used to be married. She listens to Puff Daddy. She works at Liberty travel. She got a heart made of gravel (Sha la la la la la la). She controls me (Sha la la la la la la). She can't help herself (Sha la la la la la la). Won't you tell me do you love me Denise? Whoa-oh, do you love me Denise? Oh baby tell me please.

TRADUCCIÓ
Conec aquesta noia que es diu Denise. Fa que em tremolin els genolls. Condueix un Lavender Lexus. Viu a Queens però el seu su papa viu a Texas (Sha la la la la la la). Quan m’abraça (Sha la la la la la la). No em puc contenir (Sha la la la la la la). En em diràs que m’estimes, Denise? Whoa-oh. M’estimes, Denise? Oh nena, digues-m’ho, sis plau. Vaig sentir que s’havia casat. Escolta Puff Daddy. Treballa per a Liberty Travel (és un club de viatges). Té un cor de pedra (Sha la la la la la la). Ella em controla (Sha la la la la la la). No es pot contenir (Sha la la la la la la). No em diràs que m’estimes, Denise? Whoa-oh. M’estimes, Denise? Oh nena, digues-m’ho, sis plau.