SHARABBEY ROAD. Vetusta Morla

Dijous, després de plegar de la feina, em sentia molt, molt cansat. Potser el més normal hauria estat marxar a casa i estirar-me al sofà una estona. En comptes d’això, em vaig ficar al cine per veure ‘Wall Street (money never sleeps), o alguna cosa per l’estil. He de dir que vaig aguantar sense dormir-me durant tota la pel•lícula cosa que em fa intuir que és bastant més bona del que imaginava. Però no és la meva intenció fer una crítica cinematogràfica. Això ja ho deixo per al Carlos Boyero. El que vull explicar és que mentre estava assegut a la butaca intentant no perdre la trama (ja sabeu, Hedge Funds, actius tòxics, apalancament monetari i altres merdes per l’estil) vaig rebre fins a 7 SMS en el meu mòbil en mode vibrator. No, no és que el món s’estigués acabant ni que el president de Corea del Nord hagués decidit convidar a Belen Esteban a Pyongyang. Tots els missatges eren diferents i no hi havia cap relació entre ells, cosa que em fa sorprendre. Potser no vaig fer bé, però vaig contestar-los tots. A continuació els especificaré, com sempre, sense dir noms.

- 16.50. M.M.: Per confirmar que soparem junts el dissabte. Penso, a veure en quines condicions acabo el partit que hem de jugar per la tarda
- 17.17. B.: Missatge trivial. Comentar la jugada del divendres passat
- 17.33. Mr. J.M.: Proposta per veure’ns a partir de les 19.00; contesto que impossible, que millor el proper dijous.
- 18.09. Mr. S.: Anirà al Palau Blaugrana a veure el FC Barcelona contra l’històric CAI, i adverteix, compte amb l’equip saragossà.
- 18.16. El grandíssim Mr. O.V.: Vol saber què ha fallat el Comitè de Competició en relació amb l’informe que va redactar al final del partit de diumenge passat; contesto, passaré per Federació quan surti del cinema.
- 18.24. O.V.: diu OK; contesto que així que sàpiga el contingut de la resolució, li truco.
- 18.35. La Penya: El Joventut em recorda que l’equip juga el diumenge a les 12.30; penso, és el primer cop que m’envien un SMS. I comencen a sortir el títols de crèdit.

No em quedo fins al final. Surto ràpid, lligo el metro, que tinc al costat i enfilo cap a Pep Ventura. No trigo més de 25 minuts per arribar-hi. L’estació està al costat de Federació. Hi entro, pujo a les oficines i m’atenen. Em donen la resolució sobre les al•legacions que vaig presentar a l’informe de l’àrbitre sobre la conducta de final del partit de l’O.V. La llegeixo en diagonal. Vaig al final, la part dispositiva. No el sancionaran. Tot quedarà en una amonestació. Truco de seguida a l’O.V. i li ho comento. Estem satisfets, molt satisfets. Penjo i vaig cap a la parada de l’autobús. Cap a casa. Truco a l’I.S., que el dimecres va haver de deixar l’entrenament per problemes físics. La comunicació no és gaire bona i no obstant això puc ententre que dissabte estarà en perfectes condicions per jugar. Penso en com m’ha anat el dia i em sento bé, realment bé. Al final les coses positives han superat les coses negatives i això és el que compta. Sento ganes de cantar en veu alta.

LLETRA
Se lo llevo la tormenta y el tiempo, nada se pudo salvar, sólo quedo una chispa de luz, suspira por volver a empezar. Bebe la sal, y respira las llamas. NADA NOS PUEDE TOCAR. Pon en tu tumba que no es el final, tu rastro no se puede borrar. Los días están contados. No hay mas que temer. Tan solo seremos libres cuando no haya mas que perder. Ceniza de fénix, perfil de coral. Torcido, herido, con cada latido y celebra que NUESTRA HISTORIA CONTINUARÁ. Los días están contados. No hay mas que temer. Tan solo seremos libres cuando no haya mas que perder. Los días están contados. No hay mas que temer. Tan solo seremos libres cuando no haya mas que perder. Se lo llevó la tormenta y el tiempo. Nada se pudo salvar. Sólo quedo una chispa de luz. Ya es hora de volver a empezar. Lalalalalalalalala...

GRINGO LATIN FUNK. Calle 13

Ho sento molt però hi ha persones amb les quals no puc. I no serà perquè no ho intento. Vull creure que tothom mereix el benefici del dubte o, el que és el mateix, una segona, tercera o quarta oportunitat, les que calguin. Malgrat aquest filantròpic plantejament he arribat a la conclusió que esdevé impossible sentir cap empatia per determinats individus. I posaré un exemple. Ahir podia llegir al diari:

El ex presidente del Gobierno y presidente de la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales FAES, José María Aznar, ha sido nombrado presidente del consejo asesor de Global Adaptation Institute, una iniciativa privada sin ánimo de lucro que aspira a convertirse en una voz pragmática en el debate sobre el cambio climático, informa FAES.
"El mundo tiene que adaptarse al cambio climático y a nuevas circunstancias sociales y económicas, especialmente en beneficio de los países en desarrollo. Global Adaptation Institute es una iniciativa global y urgente centrada en conseguir soluciones realmente eficaces", afirma Aznar en un comunicado de FAES.

I penso, quina classe de broma és aquesta? Que potser no seria el mateix que donar-li a un piròman un llumí i una llauna de benzina? Al•lucino bastant, la veritat. O és que tenim la memòria tan fràgil peix que ja no recordem declaracions d’aquest ocellot ara tot just es compliran dos anys:

El ex presidente del Gobierno José María Aznar puso ayer en duda el cambio climático y criticó abiertamente que en momentos de crisis económica se dediquen recursos a esta causa. «No es prudente destinar miles de millones a causas tan científicamente cuestionables en su viabilidad como ser capaces de mantener la temperatura del planeta Tierra dentro de un centenar de años y resolver un problema que quizás, o quizás no, tengan nuestros tataranietos», aseguró el líder popular.
(...)
El presidente de la FAES arremetió contra los «abanderados del cambio climático» y «los inquisidores que los protegen», porque, a su juicio, son los fundadores de «una nueva religión que condena a la hoguera de la plaza pública a aquellos que osen poner en duda sus tesis, sus pronósticos o sus admoniciones». Y añadió: «La mera duda sobre el origen antropológico del cambio climático es causa automática de eco-excomunión».

No cal dir res més. Però mira, vinc escoltant aquest tema de Calle 13 i no puc evitar anar amb caminant amb un somriure. I ara que ho penso m’inspira algunes de les coses que li diria a l’ocellot si el tingués a ‘tiro’.

LLETRA
Ella quiere mandinga pa' que se le vaya lo de gringa... Hay que darle un habano pa' que camine como hispano. Hay que mancharle los zapatos con fango de la Sierra para arrancarle la postura de cheesecake de Inglaterra. Ahí va caminando por Latinoamérica, imitando el caminar de una gringa genérica... No come dulce de leche por el colesterol, dice palabras en inglés mezcladas con español... Es una gringa wannabe. Ni siquiera sabe dónde queda la capital de su país. Es una imbécil... Tiene cerebro de buey, por eso le dedico este funk así medio gay como Jamiroquei. Yo la veo a cada rato como los perros satos. Sin rumbo, dando tumbos por el mundo, robándole dinero a los viejitos millonarios moribundos. Así como Donald Trump… en menos de un segundo te roba hasta las arrugas. Es una bruja, pero sin escoba y sin verrugas porque es bonita, con sus nalgas paraditas, te hechiza con su nariz respingadita, como las francesitas... Es una idiota, le saca leche a tus pelotas con tal de montarse en tu carro sin capota. Es una cuera fina, tan fina... que me ha salido más cara que la cabrona gasolina. Come sólo en restaurantes elegantes: filete de oro con ensalada de diamantes. Prefiere hacerse un implante de fijo antes de darle de comer a sus hijos. Es una experta rompiendo condones. Es dueña de toda tu herencia antes de bajarte los pantalones. No tiene sangre indígena ni africana porque dice que su familia es de herencia alemana. Es una vergüenza latina. Me gustaría atravesarle el pecho con una jabalina encendida en fuego y que se le quemen los senos y que la punta de la jabalina también tenga veneno para asegurar su muerte; porque aunque no se lo merezcan estas cueras tienen suerte y reviven como los zombies... Por eso después le voy a tirar con la combi de puños en la cara hasta dejarla desfigurada.

Ella quiere mandinga pa' que se le vaya lo de gringa... Hay que darle un habano pa' que camine como hispano. Hay que mancharle los zapatos con fango de la Sierra para arrancarle la postura de cheesecake de Inglaterra. Por ahí va el tipo que usa pantalones ajustados para que se le marque el equipo. Con el peinadito que usan en Objetivo Fama, que parece que se acaban de levantar de la cama y que le echaron pega de cemento en el pelo, después se pinta las puntas color marrón caramelo, se pone lentes de contacto para tener los ojos claros, y aunque es latino te habla con un acento raro... Es un imbécil... Su sueño ser cantante de boleros, y después hacer un calendario vestido de bombero; un tipo con poca imaginación, fácilmente puede trabajar de reportero en Univisión de Miami; se consigue una mami con su ropa de Armani, se la pasa persiguiendo cualquier culani, igual de creativo que un cantante de reguetón. También le pega a las mujeres como Fernando del Rincón. Es un idiota de mentira, es un fake, para colmo es fanático de Justin Timberlake. Lo más que le jode como ampolla es que por más que se peine no puede negar su cara criolla. Es una vergüenza latina... me gustaría invitarlo a una piscina en medio de una tormenta de truenos. También me gustaría regalarle un Lamborghini sin frenos, llevarlo a chequearse la próstata con un barreno y que se lo empuje hasta que bote sangre en nombre de toda la gente que en Latinoamérica se muere de hambre.

Ella quiere mandinga pa' que se le vaya lo de gringa... Hay que darle un habano pa' que camine como hispano. Hay que mancharle los zapatos con fango de la Sierra para arrancarle la postura de cheesecake de Inglaterra.

NUNCA ME ENTERO DE NADA. Los Planetas

On the road again. Bé, de fet ja fa una setmana que he tornat a la feina. I tinc la sensació que estic vivint “El dia de la Marmota”. Però això és una altra qüestió en la qual ja aprofundiré en un altre moment.
Ha estat un mes d’agost especial per diversos motius i cap d’ells té res a veure amb un viatge fantàstic que inclogués conèixer algun paratge meravellós. Res d’això. He restat a Barcelona. No he anat més enllà de l’àrea metropolitana.
Pel que fa al bloc, la meva intenció era reprendre l’activitat tot parlant d’algunes de les experiències que he viscut en el decurs d’aquests dies de vacances. No obstant això, he canviat d’opinió i també ho ajornaré potser fins a la setmana que ve. Així que, en lloc de parlar del dia de la Marmota o de les coses que m’han passat a l’agost, relataré el que vaig viure ahir a l’hora d’esmorzar.
Encara no eren les 11 del matí quan vaig sortir del despatx. Volia fer un cafè i tornar abans de dos quarts de 12, hora en que tenia programada una reunió. Vaig dirigir-me a un dels llocs on acostumo a anar-hi. El Limerick. Ja n’he parlat alguna altra vegada. Duia am mi un llibre, Gomorra, de Roberto Saviano. Qualsevol estona lliure és bona per avançar algunes quantes pàgines. Tanmateix, no vaig arribar ni a obrir-lo ja que, així que vaig seure a la barra del bar vaig comprovar que a la televisió feien rugby. “A aquestes hores?”, vaig pensar, “què estrany”. Potser era un partit en diferit. Però els colors de les samarretes eren incofusibles i, al punt, vaig saber que s’enfrontaven Sprinbooks contra Wallabies, o, el que és el mateix, Sud-àfrica contra Austràlia. El partit tenia lloc a Bloemfontain (Sud-àfrica) i s’enquadra en la celebració d’un torneig anual anomenat Tri-Nations en el qual participen, a part dels dos països esmentats, una altra nació referència del rugby de l’hemisferi sud: els All Blacks, o dit d’una altra manera, Nova Zelanda.
Només vaig poder veure 15 minuts del matx, però, quins quinze minuts! Trepidants. Ha començat anotant Austràlia, gràcies a un cop de càstig senyalat a 35 metres de la línia de marca dels Sprinbooks. Els sud-africans no s’han immutat i després d’un atac que han desenvolupat en, almenys, 8 fases, han arribat a uns deu metres de la línia de marca dels Wallabies, els quals, s’han vist obligats a cometre una infracció: un cop de càstig que els sud-africans han llençat a pals i que ha propiciat l’empat a 3 en el marcador.
Els deu minuts següents han estat una lliçó bàsica de rugby. El migs de melé i d’obertura australians han fet jugar amb tal dinamisme la seva formació de tres quarts que han massacrat les línies de defensa sud-africanes. Dos assaigs amb les dues corresponents conversions han fet pujar al marcador un demolidor 3-17. Inversemblant. L’única cosa similar quant a joc que jo he tingut l’oportunitat de veure va ser el mític partit de 1971 celebrat a País de Gales en què els Barbarians van destrossar Nova Zelanda.
En un moment donat he mirat el rellotge i he vist que ja eren les 11.20. He decidit que ja havia de tornar. Mentre pagava el cafè amb llet que m’havia pres, els Sprinbooks acurtaven distàncies mercès a un altre cop de càstig (6-17). De fons sonava Un Buen Día, de Los Planetas. Res a veure amb la cançó que escoltava en el meu reproductor de MP3 un altre cop de camí a la feina.

LLETRA
Cuando por la tarde te dije que en realidad no pasaba nada, tuve que bajar la cabeza para evitar tu mirada. Y mi vida sería más sencilla si consiguiera explicar lo que pasa. No tendría que estar de rodillas, suplicando las palabras. Que las cosas cuando se estropean es muy difícil arreglarlas; lo que hoy te trae de cabeza, se habrá pasado mañana. Tiraste una piedra en el agua y vi las ondas que se acercaban, pero nunca escucho, nunca atiendo, nunca me entero de nada.

El día que nos fuimos al bosque con tu caja de trucos de magia en seguida se hizo de noche y tú dijiste que te quedabas. Yo era joven y fuerte entonces y no sabía lo que me esperaba pero recuerdo que prometiste que ibas a estar por la mañana. La próxima vez que te vea no va a servirte la misma trampa y tendrás que hacerte a la idea de que lo nuestro no se acaba. Lo vi en una de esas tertulias de las que a ti tanto te gustaban. Pero nunca escucho, nunca aprendo. No sé qué pasa que nunca me entero de nada.

DENISE. Fountains of Wayne

En certa ocasió vaig conèixer una noia d’una manera ben curiosa, d’aquelles que sembla que només passen a les pelis. Intentaré resumir com va anar. Jo sopava amb dos amics a un restaurant (del qual no recordo el nom) ben a prop de la plaça Francesc Macià. En un moment donat, durant els cafès, quan decidíem on podríem anar a fer una copa quan sortíssim del restaurant, un cambrer es va atansar a mi i em va passar una nota “de part de la senyoreta que està a la porta a punt se sortir”. Jo flipava. “Segur que és a mi”, vaig preguntar al cambrer, el qual assentí. Els meus amics, més excitats que jo em deien que m’afanyés a llegir-la; volien saber què deia la nota ja. No entraré en detalls però, bàsicament, em donava el seu número de mòbil i em proposava trobar-nos algun dia.
Assetjat i pressionat pels col•legues no vaig tenir més remei que trucar-li així que vam sortir al carrer. De res va servir dir-los que potser era una sonada o una psicòtica. Però tot va anar molt natural, molt agradable i vam acordar trobar-nos a l’endemà, que era dissabte, davant del Hard Rock Café. Per cert, diguem que el seu nom era M.S.
Al dia següent vaig presentar-me puntual al lloc de trobada una mica neguitós, no puc dir el contrari. Ella va aparèixer a l’instant. Tot va anar molt bé. Una noia realment interessant. Ella era de Madrid malgrat que per feina havia vingut a treballar a Barcelona. Potser no us creureu però era executiva de Carolina Herrera. Vivia al carrer Manel Girona i el seu pare estava forrat. Bé, de fet, tota la seva família. No entraré en detalls. Només afegiré que vam estar sortint uns dos mesos, més o menys i que quan va acabar no va ser gens traumàtic.
La noia de què parla la cançó, sembla que sigui una mica capritxosa i snob, cosa que en absolut eren trets del caràcter de M.S. No obstant això, aquest tema té un aire, un nosequè que em recordem molt els dies que vam compartir. Especialment, la passió amb què feia les abraçades.
Durant els anys posteriors ens vam tornar a veure de tant en tant i, per exemple, va tenir molta consideració amb mi quan va saber que la meva mare havia traspassat. Després hem anat perdent la comunicació a poc a poc. L’últim que vaig saber d’ella és que s’havia mudat a París, on trevallava i vivia feliçment casada.

LLETRA
I know this girl named Denise. She makes me weak at the knees. She drives a Lavender Lexus. She's lives in Queens but her dad lives in Texas (Sha la la la la la la). When she holds me (Sha la la la la la la), I can't help myself (Sha la la la la la la). Won't you tell me do you love me Denise? Whoa-oh, do you love me Denise? Oh baby tell me please. I heard she used to be married. She listens to Puff Daddy. She works at Liberty travel. She got a heart made of gravel (Sha la la la la la la). She controls me (Sha la la la la la la). She can't help herself (Sha la la la la la la). Won't you tell me do you love me Denise? Whoa-oh, do you love me Denise? Oh baby tell me please.

TRADUCCIÓ
Conec aquesta noia que es diu Denise. Fa que em tremolin els genolls. Condueix un Lavender Lexus. Viu a Queens però el seu su papa viu a Texas (Sha la la la la la la). Quan m’abraça (Sha la la la la la la). No em puc contenir (Sha la la la la la la). En em diràs que m’estimes, Denise? Whoa-oh. M’estimes, Denise? Oh nena, digues-m’ho, sis plau. Vaig sentir que s’havia casat. Escolta Puff Daddy. Treballa per a Liberty Travel (és un club de viatges). Té un cor de pedra (Sha la la la la la la). Ella em controla (Sha la la la la la la). No es pot contenir (Sha la la la la la la). No em diràs que m’estimes, Denise? Whoa-oh. M’estimes, Denise? Oh nena, digues-m’ho, sis plau.

OCTUBRE ROJO. Estación Victoria

Ahir a les 20.30 hores començava l’últim entrenament de la temporada 2009/10 del nostre equip. S’acaba un curs complicat, quant a problemes físics, però reeixit, quant a resultats esportius. Van haver-hi dues baixes: en J. S. i en F. B. No obstant això, es va afegir (com ja ho havia fet el dimecres passat), un jove jugador del Joventut de Badalona que el pròxim curs serà cadet de segon any. Tot sembla indicar que en sentirem a parlar en un futur immediat.
Abans d’entrar a la dutxa vaig adonar-me que tenia un SMS del senyor S. Em deia que estava al bar de davant del pavelló amb el senyor D, que acabava d’arribar de Manchester, i que si ens hi volíem afegir el senyor W, el senyor J i jo. Tots tres vam dir que en una estona ens veuríem.
Vam acabar de dutxar-nos i, encara suant, ens vam dirigir al bar de davant del pavelló. El senyor S i el senyor D seien a la terrassa. Sempre que ve el senyor D intentem reunir-nos si és que tenim ocasió. Des que viu a Manchester a penes el veiem dues o tres vegades a l’any. Ara, hi serà per aquí una bona colla de dies.
I parlant d’això i d’allò, i acompanyats d’algunes cerveses (la veritat no gaire fredes), vaig veure al rellotge que eren quarts de dotze. Vaig decidir anar-me’n. El senyor J, ja havia marxat. Però els senyors D, W i S, van anar a un altre local a seguir amb la conversa.
Aquella nit em va costar dormir. Sempre em passa després d’haver entrenat. I a l’endemà, estava trinxat. Res nou sota el sol. Durant el trajecte de metro vaig badallar alguna cosa així com 250 vegades, ho dic seriosament. Vaig sortir al carrer i vaig prendre un tallat en el bar de costum. Sonava una cançó que no aconseguia ubicar. Una melodia familiar, però impossible recordar títol i autor. Ni això ni el tallat van ser suficient per aconseguir que el meu cos despertés per complet. I mira, ves per on que vaig sortir del bar i en creuar el carrer em vaig trobar amb la senyora N.P. Feia molt que no ens veiem. Després d’un parell de petons i de càlides abraçades vam dir-nos d’intentar quedar un dia d’aquests.
Ah, ya me acuerdo de la canción.

LLETRA
Me gustaba escuchar en las noches de invierno al mujir contar viejas historias, que solo en Rusia pudieron pasar. Revueltas de boyardos, cargas de cosacos y Papes y brujas. alexander Nevski. Hace ya seis meses que los bolcheviques mataron al zar y desde entonces Rusia no ha tenido ni un momento de paz. Rojos contra blancos, obreros armados, marinos en tierra. Y los alemanes cada vez más cerca. Me siento morir cuando un comisario pasa junto a mi, no vaya a sospechar que por mis venas corre sangre real. Mis amigos se han marchado, ahora son taxistas en París. Mi única obsesión es marcharme de aquí.

FORMENTERA. Niños Mutantes

Efectivament, vivim en ple mes de juliol. Això significa bon temps, diversió, relacions... Tot amb connotacions positives. El que passa és que no sempre tenim el cos preparat per assumir tota aquesta activitat estival. I sí, està clar que si estàs assegut a una terrassa i sona una cançó que et mola, per molt en la parra que hi puguis estar o, dit d’una altra manera, per molt que no estiguis de molt bon cafè, els peus adquireixen vida pròpia i es comencen a moure a voluntat al compàs de les notes musicals. No obstant, el cap segueix treballant. Fa voltes i voltes. No arriba enlloc. Està en un bucle del qual és força complicat sortir. Així que estic totalment d’acord amb el que diu la cançó: el pitjor és quan no saps per què succeeix alguna cosa i, per tant, com que no arribaràs enlloc, el millor és plantar-se, quedar amb algun amic / amiga, i emborratxar-se.

LLETRA
Eran los días de feria pero no tenías cuerpo de fiesta, porque te dolía el alma y no sabías la razón; lo peor es no tener claras las cosas. Y aunque la música suene por los bafles y siempre pinchen ritmos latinos, tú no estás para bailar pero te mueves al compás con los pies, un, dos, tres, un, dos, tres… Los columpios nunca van en la dirección que debe tomar tu vida, así que es mejor bajarse y pedir que te devuelvan el dinero y emborracharse.
Eran los días de feria pero no tenías cuerpo de fiesta, porque te dolía el alma y no sabías la razón; lo peor es no tener claras las cosas. Los columpios nunca van en la dirección que debe tomar tu vida, así que es mejor bajarse y pedir que te devuelvan el dinero y emborracharse.

FASTER. George Harrison

Aquesta cançó està inspirada en Jackie Stewart i Niki Lauda. Dedicada a tothom que forma part del gran Circus de la Formula 1. En especial gràcies a Jodi Scheckter. En memòria de Ronnie Peterson. A mi em sembla que podria haver estat escrita per al Número 46, que és el mateix que dir el número 1.

Jorge què? Que no, que no. Que no el conec. A l’únic Lorenzo que conec de Ses Illes és el Lorenzo Santamaría (“para que no me olvideeeees, ni siquiera un momentoooooo, y sigamos unidos los dos, gracias a los recuerdoooooos”). Ah, sí, també un cantant italià, en Jovanotti, va fer un disc certament bo que es titulava ‘Lorenzo’. I ja que parlem d’italians, si m’estàs dient que el tal Jorge Lorenzo és un gran campió de motos i bla, bla, bla, serà possible que tu no hagis sentit parlar de Valentino Rossi (46)? Ja li podeu dir ‘caramono’ i altres coses per l’estil però, mireu, si hem de citar als grans campions, ‘no hase falta desir nada más’. Senzillament un rei, què dic un rei, un emperador que no necessita estar reclamant cada dues setmanes una terra que tothom està d’acord que li pertany, vale, o no vale? Vale, Vale. Doncs res, sense acritud, però el tal Loranzo no serà tan gran quan, per molta terra que pugui anar usurpant, encara no ha aconseguit el títol de Moto GP. Salut.

LLETRA
Chose a life in circuses, jumped into the deepest end, pushing himself to all extremes. Made it - people became his friend. Now they stood and noticed him, wanted to be part of it, pulled out some poor machinery so he worked 'til the pieces fit. The people were intrigued. His wife held back her fears
The headlines gave acclaim. He'd realized their dreams. Faster than a bullet from a gun. He is faster than everyone. Quicker than the blinking of an eye, like a flash you could miss him going by. No one knows quite how he does it but it's true they say. He's the master of going faster.
Now he moved into the space that the special people share right on the edge of do or die. Where there is nothing left to spare. Still the crowds came pouring in. Some had hoped to see him fail filling their hearts with jealousies. Crazy people with love so frail. The people were intrigued. His wife held back her fears. The headlines gave acclaim. He'd realized their dreams. Faster than a bullet from a gun. He is faster than everyone. Quicker than the blinking of an eye, like a flash you could miss him going by. No one knows quite how he does it but it's true they say. He's the master of going faster.
No need to wonder why. His wife held back her fears so few have even tried to realize their dreams.
Faster than a bullet. He is faster than everyone. Quicker than the blinking of an eye, like a flash you could miss him going by. No one knows quite how he does it but it's true they say. He's the master of going faster.

TRADUCCIÓ
Va triar una vida en els circuits. Va saltar al final més profund. Es va impulsar a tots els extrems. Un cop fet, la gent es va tornar amiga d’ell. Ells van romandre drets i el tenien present. Volien formar part d’això. Va posar en marxa una pobra mecànica i va treballar fins que les peces van encaixar. Tothom estava fascinat. La seva dona va amagar els seus temors. Els titulars dels diaris li aclamaven. Ell havia fet realitat els seus somnis. Més veloç que la bala d’un revòlver, més veloç que qualsevol altre. Més ràpid que el parpelleig d’un ull. Com una llampada, el podries perdre quan passa. Ningú no sap ben bé com ho fa però diuen que és cert. És el mestre d’anar a tota velocitat.
Ara ell s’ha mudat a l’espai que comparteix amb la gent especial, just al tall d’aconseguir-ho o morir; on no hi queda res a perdre. Encara les multituds arriben a riuades. Alguns havien esperat veure’l caure tot omplint els seus cors de gelosia; gent folla amb amor fràgil. Tothom estava fascinat. La seva dona va amagar els seus temors. Els titulars dels diaris li aclamaven. Ell havia fet realitat els seus somnis. Més veloç que la bala d’un revòlver, més veloç que qualsevol altre. Més ràpid que el parpelleig d’un ull. Com una llampada, el podries perdre quan passa. Ningú no sap ben bé com ho fa però diuen que és cert. És el mestre d’anar a tota velocitat.
No hi ha necessitat de preguntar-se per què. La seva dona va amagar els seus temors. Alguns, inclús, han intentat fer realitat els seus somnis. Més veloç que una bala de revòlver...