Pàgines

dimecres, 4 de febrer del 2009

ANNA MAGNANI. Adriano Celentano

Una petició que tenia oblidada. Cançó de Carmen Consoli

El cas és que no fa molt que escolto a l’Adriano Celentano, malgrat que una persona molt propera a mi, fa molts anys que em diu meravelles d’ell. Així és que perdoneu-me tots aquells que fa anys que el seguiu i l’admireu, perquè jo tot just m’estic iniciant. La veritat és que m’entra tan fàcilment que estic devorant la seva música amb l’ànsia que dóna el voler recuperar com un temps perdut. Seguint el consell d’aquella persona, que em va dir que eren bons tots els seus àlbums, i sobretot aquells que tenen el nom molt llarg, vaig començar per escoltar el “Io non so parlar d’amore” de l’any 1999. He de reconèixer que em va captivar aquell to romàntic, terriblement seductor. Després vaig seguir amb el “Per sempre”, de l’any 2002, aquest títol no és llarg però també havia d’arriscar-me. No em vaig equivocar. Crec que el Celentano ja tenia els seus anyets, però cançons com “Me fa male” tenen una força brutal. Tornant al consell dels títols llargs vaig seguir amb “Dormi amore, la situazione non a bona” de l’any 2007. Potser ara ja tenia 70 anys. L’estava escoltant, gaudint-lo, quan vaig sentir la cançó número set titulada “Anna Magnani”. L’admiració que sento per aquesta actriu va fer que prestés una atenció especial al tema. No va fer falta, no pot ser més preciós. Si es penja al blog espero que es tradueixi, tot i així em quedo amb la frase “...mi sembra de udire la voce arsa de Anna Magnani que infonde speranza”.


Da tegole e calcinacci verso la vita mi affaccio. Indosso il cappotto di mio zio soldato scampato alla guerra. Passando tra sfollati e ragazzini in festa cerco la mia vecchia casa, i nespoli abbandonati una caccia modesta con un bacio. Apro la porta ed ho in mente la faccia dell'Italia coi denti stretti e il sangue che cola ma ha il cuore di pietra... La' dove prima vibrava un pianoforte soltanto polvere e terra e mi sembra di udire la voce arsa di Anna Magnani che infonde speranza... Foglie d' ulivo argentate raccontano una pasqua lontana, il tetto che quasi frana. Una rondine giace senza vita fra una scarpa e un secchio ed ho in mente la faccia dell'Italia la statua grigia e vetra di Mazzini coi suoi lisi taccuini. La' dove prima vibrava un pianoforte soltanto polvere e terra e mi sembra di udire la voce arsa di Anna Magnani che infonde speranza. E mi sembra di udire la voce calda di Anna Magnani che intona una dolce melodia...

Desde tejas y escombros me asomo a mi vida. Llevo puesto el abrigo de mi tío, soldado salvado en la guerra. Pasando entre los refugiados y los chiquillos de fiesta busco mi vieja casa, los árboles de nísperos abandonados, una caza modesta con un beso. Abro la puerta y tengo en mente el rostro de Italia que aprieta los dientes y la sangre que gotea y sin embargo tiene el corazón de piedra… Allí donde antes vibraba un piano sólo queda polvo y tierra y me parece oír la voz tostada de Anna Magnani que infunde esperanza. Hojas plateadas de olivo narran una Pascua lejana, el techo que casi se desmorona. Una golondrina yace sin vida entre un zapato y un cubo. Y tengo en mente el rostro de Italia, la estatua gris y vidriosa de Manzini con sus blocs de notas agotados. Allí donde antes vibraba un piano sólo queda polvo y tierra. Y me parece oír la voz tostada de Anna Magnani que infunde esperanza. Y me parece oír la voz cálida de Anna Magnai que entona una dulce melodía.


(ESCOLTA-LA)

dilluns, 2 de febrer del 2009

RAINING IN MY HEART. Buddy Holly

Justament avui fa un any que vam inaugurar aquest blog. Però bé, aquest no és un esdeveniment en absolut important si el comparem amb l'efemèride de demà. El dia 3 de febrer es complirà el 50è aniversari de la desaparició de tres grans pioners del Rock and Roll: The Big Bopper, Ritchie Valens i BUDDY HOLLY.

Charles Hardin Holley nació en Lubbock, Texas, el 7 de septiembre de 1936. Más conocido como Buddy Holly, fue un compositor y cantante estadounidense, uno de los más destacados pioneros del Rock’n’Roll. Junto a sus amigos Jerry Allison (batería), Joe B. Malduin (contrabajo) y al guitarrista Nikki Sullivan, Holley formó un nuevo grupo, The Crickets, con el que grabó varios temas en el estudio de Norman Petty en Clovis (New Mexico). Una de las canciones grabadas en estas sesiones fue That’ll be the day, inspirada en una frase que el personaje interpretado por John Wayne repite insistentemente en la película The Searchers (Centauros del Desierto).

En otoño de 1958, Holly abandonó a The Crickets y comenzó una carrera en solitario, cuya primera parada fue en el Pythian Temple Studio de New York, donde abordó junto a Dick Jacobs y su orquesta, una de las sesiones más memorables de la historia del rock. De aquella tarde salieron perlas como Raining in my hearth o It doesn't matter anymore, que serían grandes éxitos y que venían a representar el talento y versatibilidad del artista de Lubbock. Sin embargo, con problemas legales con su antiguo productor, Norman Petty, recién casado y con apuros económicos, emprendió una gira en solitario con otros destacados intérpretes, como Ritchie Valens, Dion and the Belmonts y The Big Bopper a principios de 1959. En el curso de esta gira, Holly, Valens y The Big Bopper fallecieron en un accidente de aviación cuando la avioneta de cuatro plazas en la que viajaban, se estrelló en un campo de maíz en Fargo, en el estado de Iowa. La avioneta alquilada por Buddy Holly llevaba en el momento del accidente a Holly, a Big Bopper y Ritchie Valens, aunque originalmente era Tony Allsup quien viajaría en lugar de Valens. Sin embargo al término del último concierto se sortearon la plaza, saliendo ganador Valens.

La muerte de Buddy Holly, Ritchie Valens y Big Bopper se convirtió en una gran tragedia que se conoció como El día en que la música murió. Además este tristísimo acontecimiento fue el que llevó a Don McLean a componer su obra maestra, American Pie (pastel americano), que salió a la venta en 1971. En la canción se hace referencia en diversas ocasiones a 'The day the Music died'. (Font: Wikipedia)


The sun is out, the sky is blue. There's not a cloud to spoil the view, but it's raining, Raining in my heart. The weatherman says clear today. He doesn't know you've gone away and it's raining, raining in my heart! Oh, misery, misery. What's gonna become of me? I tell my blues they mustn't show, but soon the tears are bound to flow 'cause it's raining, raining in my heart! It's raining, Raining in my heart! Oh, misery, misery. What's gonna become of me? I tell my blues they mustn't show, but soon the tears are bound to flow 'ause it's raining, raining in my heart!

Ha sortit el sol, el cel és blau. No hi ha cap núvol que espatlli la vista, però plou, plou dins del meu cor. L’home del temps diu que avui farà bo. No sap que te’n vas anar. I plou, plou dins del meu cor. Oh desgràcia, desgràcia. Què serà de mi? Li dic a la meva tristesa que no brollin llàgrimes malgrat que estan a punt de fer-ho perquè plou, plou dins del meu cor. Plou, plou dins del meu cor. Oh desgràcia, desgràcia. Què serà de mi? Li dic a la meva tristesa que no brollin llàgrimes malgrat que estan a punt de fer-ho perquè plou, plou dins del meu cor.

(ESCOLTA-LA)

divendres, 30 de gener del 2009

SOME THINGS LAST A LONG TIME. Daniel Johnston

Després de molt de temps sense que hi hagués cap petició, avui, de sobte i sense previ avís, ens arribat un suggeriment que no hem pogut rebutjar. Un tema esplèndid que val la pena llegir i escoltar. Salut i bon cap de setmana.

Crisis económica. Con estas palabras se puede resumir el año pasado y seguramente este. La palabra crisis ha entrado de lleno en nuestras vidas y sin avisar, creando una gran alarma social (faltaría mas cuando se ve afectado el bolsillo). A mi, dicha crisis me importa una mierda y no tengo nada mas que decir ni ganas de discutir. Las crisis que deben importar son las crisis personales o existenciales, pero claro, estas solo afectan a uno mismo y al entorno mas íntimo (por desgracia los casos se estan multiplicando). Además, indican mucho más claramente hacia donde nos dirigimos como sociedad. Daniel Johnston (22 de enero de 1961), es un caso extremo ya que padece un trastorno bipolar desde su juventud. Poco a poco ha ido mejorando (nunca se recuperará del todo), gracias a la ayuda de sus padres, sus dibujos y la música. Escuchando las maravillosas canciones de Daniel Johnston, no puedes evitar entristecerte al final, al saber y sentir, como sufrió, sufre y seguirá sufriendo en su interior, sin que (casi)nadie se haya preocupado por el o por tantos otros.


Your picture is still on my wall. The colors are bright as ever. The red is strong, the blue is true. Some things last a long time. I think about you often. I can't forget all the things we did. Some things last a long time. It's funny but it's true and it's true but it's not funny. Time comes and goes. All of the while I still think of you. Times that we shared all that we forget. Some things last a life time.

Tu retrato aún esta en mi pared. Los colores son más brillantes que nunca. El rojo es fuerte, el azul es verdad. Algunas cosas duran mucho tiempo. A menudo pienso en ti. No puedo evitar las cosas que hacíamos. Algunas cosas duran mucho tiempo. Es divertido pero es verdad y es verdad pero no es divertido. El tiempo viene y va. A todas horas aun pienso en ti. El tiempo que compartíamos, todo eso lo olvidamos. Algunas cosas duran mucho tiempo.

(ESCOLTA-LA)

dijous, 29 de gener del 2009

EVERYTHING COUNTS. Depeche Mode



A propòsit de la punyetera crisi, i de personatges tan rebutjables com el tristament famós Bernard Madoff

CÓMO MONTAR UNA SOCIEDAD PIRAMIDAL

01. Se buscan 100 señores que pongan 100 euros cada uno
02. Tenemos 100 x 100 = 10.000 €
03. Les ofrecemos el 20 % de rendimiento anual, o sea, 20 % de 10.000 = 2.000 €
04. Sacamos ese 20 % del dinero que han puesto
05. Tenemos 10.000 – 2.000 = 8.000 €
06. A cada uno de esos 100 señores le pedimos que se lo cuente a un amigo suyo y le convenza
07. Llegan 100 nuevos señores, con 100 € cada uno. 100 x 100 = 10.000 €
08. Tenemos 8.000 + 10.000 = 18.000 €
09. A estos 100 señores nuevos les damos el 20 %, o sea, 2.000 €
10. Tenemos 18.000 – 2.000 = 16.000 €
11. A los 100 primeros señores les damos un 5 % por haber traído a los 100 segundos señores, o sea, 5 % de 10.000 = 500 €
12. Hasta ahora: a). Los primeros señores han puesto 10.000 euros y han cobrado 20 % como interés y 5 % como comisión, o sea, 2.500 €; b) Los segundos señores han puesto 10.000 €; y han cobrado el 20 % de intereses, o sea, 2.000 €; c) A nosotros nos quedan 16.000 – 500 = 15.500 €, que nos llevamos a algún lugar discreto
13. Seguimos haciendo que los primeros señores, los segundos, etc., traigan a más señores con 100 € cada uno
14. Y así, sucesivamente. Ellos ganan, y nosotros seguimos llevándonos los euros a un lugar discreto
15. Un día: a) uno de los señores quiere que le devolvamos su dinero. Se lo devolvemos; b) 100 señores quieren que les devolvamos su dinero. Se lo devolvemos; c) 1.000 señores quieren que les devolvamos su dinero. En este momento:
16. Anunciamos que las inversiones se han perdido, debido al agravamiento de la situación internacional y a la turbulencia y volatilidad de los mercados financieros, frases que nadie entiende, en primer lugar porque son falsas.
17. Nos detienen, no ponen en arresto domiciliario, con una pulserita electrónica
18. Yo me voy a San Quirico y allí vivo como un rey, venga a reírme
19. NO OS OLVIDÉIS DE LA CONDICIÓN QUE HE PUESTO EN EL CUERPO CENTRAL DEL DICCIONARIO: QUE PARA HACER ESTO, QUE LO INVENTÓ UN TAL PONZI HACE UNOS CIEN AÑOS, HAY QUE SER UN SINVERGÜENZA
20. PERO QUITADO ESE PEQUEÑO INCONVENIENTE, ES ASÍ DE FÁCIL21. LO MARAVILLOSO ES QUE CON ESTE ESQUEMA, HAN ESTAFADO MILES DE MILLONES DE DÓLARES, ¡¡¡Y A GENTE LISTA!!! (Font: Leopoldo Abadía)

The handshake seals the contract. From the contract there's no turning back. The turning point of a career in Korea being insincere. The holiday was fun-packed. The contract’s still intact. The grabbing hands grab all they can all for themselves after all. The grabbing hands grab all they can all for themselves after all. It's a competitive world. Everything counts in large amounts.

The graph on the wall tells the story of it all. Picture it now see just how. The lies and deceit gained a little more of power. Confidence taken in by a suntan and a grin. The grabbing hands grab all they can all for themselves after all. It's a competitive world. Everything counts in large amounts. Everything counts in large amounts.

El apretón de manos sella el contrato. Del contrato no hay vuelta atrás. El punto de inflexión de una carrera. No ser sincero en Corea. Las vacaciones estuvieron plenas de diversión. El contrato todavía está intacto. Las manos que agarran arrebatan todo lo que pueden. Todo para ellos mismos después de todo. Las manos que agarran arrebatan todo lo que pueden. Todo para ellos mismos después de todo. Es un mundo competitivo. Todo se cuenta en grandes cantidades.

El gráfico sobre la pared cuenta la historia de todo. Represéntalo ahora, mira cómo. Las mentiras y el engaño ganan un poco más de poder. La confianza se gana por un bronceado y una mueca. Las manos que agarran arrebatan todo lo que pueden. Todo para ellos mismos después de todo. Es un mundo competitivo. Todo se cuenta en grandes cantidades. Todo se cuenta en grandes cantidades


(ESCOLTA-LA)

dimecres, 28 de gener del 2009

FADE TO GREY. Visage

El GRIS és un color que es troba a la natura. Es crea mitjançant la barreja del blanc i de negre en diverses proporcions. L’ull humà pot interpretar-lo com a un altre color depenent de la quantitat de llum que hi hagi. Dos colors són complementaris si produeixen el GRIS quan es combinen. Els colors primaris psicològics són: blanc i negre; groc i blau; vermell i verd. El GRIS és el seu propi color complementari.

Quant a l’ús, simbolisme i expressions col·loquials, es pot dir, per exemple, que una ‘vida gris’, expressa una existència sense massa sentit o objectiu; una ‘persona gris’, és aquella trista o que passa completament desapercebuda. A més a més, en sentit moral, gris s’utilitza, bé per descriure pejorativament situacions que no tenen un clar valor, o bé, positivament, per evitar el maniqueisme. El GRIS s’associa a la tardor, al mal temps i a la tristesa. La substància que forma el cervell s’acostuma a anomenar ‘matèria grisa’, i és per aquesta raó que el GRIS es relaciona amb tot l’intel·lectual. (Extret de Wikipedia).


Dépérir a gris - dépérir a gris. One man on a lonely platform, one case sitting by his side. Two eyes staring cold and silent show fear as he turns to hide. Ah we fade to grey. Fade to grey. Ah we fade to grey. Fade to grey. Un homme dans une gare désolée, une valise a ses cotes. Deux yeux fixes et froids montre de la peur lorsqu'il se tourne pour se cacher. Ah we fade to grey. Fade to grey. Ah we fade to grey. Fade to grey.

Sent la pluie comme un été anglais, comme les notes d'une chanson lointaine sortant de derrière d'un poster, espérant que la vie ne fut si longue. Ah we fade to grey. Fade to grey. Ah we fade to grey. Fade to grey. Feel the rain like an English summer, feel the notes from a distant song stepping out from a back shop poster, wishing life wouldn't be so dull. Dépérir a gris. Ah we fade to grey. Fade to grey. Ah we fade to grey. Fade to grey. Ah we fade to grey. Fade to grey. Dépérir a gris. Ah we fade to grey. Fade to grey...


Palidecer a gris. Palidecer a gris. Un hombre en un solitario andén, una maleta situada a su lado. Dos ojos que miran fríos y silenciosos muestran temor cuando él se vuelve para ocultarse. Palidecemos a gris. Palidecemos a gris. Un hombre en una estación solitaria, una maleta a su lado. Dos ojos fijos y fríos muestran miedo cuando se vuelve para esconderse. Palidecemos a gris. Palidecemos a gris.

Siente la lluvia como un verano inglés, como las notas de una canción lejana que sale de detrás de un póster, que espera que la vida no fuera tan larga. Palidecemos a gris. Palidecemos a gris. Siente la lluvia como un verano inglés, siente las notas de una lejana canción que sale del cartel de una trastienda, que desea que vida no fuera tan anodina. Palidecemos a gris. Palidecemos a gris. Palidecemos a gris. Palidecer a gris. Palidecemos a gris.


(ESCOLTA-LA)

dilluns, 26 de gener del 2009

ALTA FIDELIDAD. Lori Meyers

Sovint passa que ens creem massa expectatives sobre determinats esdeveniments i en moltes ocasions un cop ja han passat acostuma a succeir que aquestes expectatives es veuen decebudes. Vull dir que quan es tracta de concerts de bandes de pop-rock, el millor és no anar-hi amb massa idees preconcebudes de si ha de ser el millor concert de tota la història dels millors concerts. D’acord. Als Lori Meyers els queda moltes coses per demostrar abans que puguin tenir la consideració d’altres grups ja mítics, com ara els seus paisans, Los Planetas. No obstant això, he de dir que quan els vaig veure en viu el passat mes d’agost a Aranda de Duero em van semblar que tenien una virtut de la qual molt pocs poden presumir: el seu directe va ser poderossíssim. També vaig comprovar quelcom força escàs dins de l’actual panorama ‘indie’. I és que a l’escenari tenien actitud. Això que sembla d’una obvietat abassegadora, és una qualitat si més no una mica aliena per a la majoria dels que van de rebels en aquesta primera dècada del segle XXI.

Bé, tornant al tema de la decepció, vull dir que aquest divendres vaig anar amb un parell d’amics a veure’ls actuar a la Sala Apolo. Per no estendre’m en la meva crítica només diré (i els meus amics hi estaran d’acord) que va ser un concert fluixet i curt. Mira si devia durar poc que, encara que hi haguessin tocat bisos, continuaria havent estat un concert de a penes una hora. El que van tocar va estar correcte, però no van transmetre res. Res del poder ni l’actitud de l’estiu. Potser que hagin arribat a aquestes alçades un xic cansats de les gires que han fet durant tot el 2008 però si volen créixer com artistes, han de fer un pas endavant i callar tothom que pensen que no això que en diuen ‘más de lo mismo’.


Cada mes se pregunta si hay un después, se preocupa de lavarse sólo una vez al mes, al mes, al mes... Se ha dejado su tarjeta de presentación, estará orgulloso, solo anclado en el sillón, vencedor, vencedor, vencedor... Todo esto es culpa de la gente...
Sólo ve telebasura y compra el corazón, siempre se hace el caradura en cuanto hay ocasión sin razón, sin razón, sin razón... Sólo así obtiene el premio de consolacióny los lunes se levanta a partir de las dos, con el sol, qué calor, qué calor... Todo esto es culpa de la gente, ¿por qué te hace sentir tan diferente? Todo esto es culpa de la gente...No le cogen el teléfono ninguna vez, llamarán, llamarán, llamarán después. No le cogen el teléfono ninguna vez, llamarán, llamarán después... Todo esto es culpa de la gente,¿por qué te hace sentir tan diferente? Todo esto es culpa de la gente ...


(ESCOLTA-LA)

dijous, 15 de gener del 2009

ATHLETIC CLUB DE BILBAO

Bon any. On the road, again. Després de més de quinze dies tornem a proposar nous relats i noves cançons. I com que veig que hi ha hagut gent que m’ha traslladat el seu interès per saber com va acabar la història amb el meu amic intentaré reprendre el fil allà on el vaig deixar.

Vejam. Per on anàvem. Sí. Exacte. Estàvem als cafès. Havia sonat ‘No Rain’, de Blind Melon i vaig pensar que encaixava molt bé amb el caràcter del meu amic. Tot i que, en realitat, aquella nit també li hauria anat com anell al dit, ‘Y cuanto más acelero’, de Javi Cantero. I m’explicaré.

Després d’acabar-se el cafè es va aixecar per anar al bany. De seguida tornaria. Vaig aprofitar per revisar si tenia algun missatge nou al telèfon mòbil. N’hi havia un d’una amiga. Era un SMS absolutament trivial i un cop llegit el vaig eliminar. I ja posat, vaig fer una mica de neteja ja que hi havia passat molt temps des de l’últim cop que vaig fer-ho. Aquesta tasca em va ocupar un parell de minuts, justament el que jo creia que trigaria a tornar el meu col·lega. Però no va ser així. El tio va aparèixer després de ben bé un quart d’hora. Al seu costat caminava una noia alta, prima i morena. Quan van arribar a la nostra taula, es van plantar. El meu amic es va disculpar per la tardança i em va dir: aquesta és la Berta. És mexicana.

Abans de seguir, i canviant radicalment de tema, vull fer un parèntesi. Ahir al vespre, com cada dimecres vaig entrenar. No hi va anar malament. Després de tots aquests dies d’excessos costa més afinar la posta a punt però bé, amb paciència tot s’aconseguirà. Després de dutxar-nos, vaig quedar amb dos amics veure el partit de tornada de l’eliminatòria de vuitens de final de la Copa del Rei: FC Barcelona – Atlético de Madrid. Una excusa com qualsevol altra per xerrar una estona. Els temes que vam tocar van ser dels més diversos. I un d’ells, és la cançó d’avui. Bé, més el vídeo en sí que no pas la cançó. Ah, i de pas, comprovarem, el que tenen (o no tenen, que les dues coses són vàlides) d’antiquat i un punt absurd la majoria dels himnes, si excloem el d’Itàlia, per suposat. Athtletic Txapeldun!


Athletic, Athletic, Athletic eup! Athletic, gorri ta zuria danontzat zara zu geuria. Erritik sortu ziñalako maite zaitu erriak. Gaztedi gorri-zuria zelai orlegian Euskalerriaren erakusgarria. Zabaldu daigun guztiok Irrintzi alaia: Athletic, Athletic, zu zara nagusia. Altza Gaztiak. Athletic, Athletic, gogoaren Indarra. Aritz zarraren enborrak loratu dau orbel barria. Aupa mutilak! aurrera gure gaztiak! Bilbo ta Bizkai guztia goratu bedi munduan. Aupa mutilak! gora beti Euskalerria! Athletic gorri-zuria geuria. Bilbo ta Bizkai guztiak gora! Euskaldun zintzoak aurrera!

Athletic, Athletic, eup! Athletic rojo y blanco para todos eres muy nuestro porque naciste del pueblo, te ama el pueblo. Juventud rojiblanca en verde campo ejemplo de Euskalerria. Propaguemos nosotros el exultante irrintzi (grito). Athletic, Athleticeres el mejor, Arriba jóvenes! Athletic, Athletic, fuerza del espiritu. El tronco del viejo Roble ha hecho germinar hoja nueva. Arriba muchachos! Adelante juventud nuestra!Bilbao y toda Bizkaia sean enaltecidos en todo el mundo. Arriba muchachos! Arriba siempre Euskalerria! Athletic rojo y blanco, el nuestro. Arriba jóvenes de Bilbao y Bizkaia! Nobles vascos, adelante!


(ESCOLTA-LA)