LA PLAYA. Los Planetas

Són les 3.30 a.m. Espero que arribi l’autobús nocturn que em portarà a casa. Estic sol. He deixat els meus amics en algun lloc de la Plaça Reial. L’últim cop que els vaig veure sortíem del Sidecar. Em sembla que volien entrar al Karma però jo ja n’havia tingut prou. En el trajecte de pujada, Rambles amunt fins arribar a la Plaça Catalunya, he pogut comprovar la quantitat de personatges que hi habiten. De pel·lícula. Finalment arriba el bus. Hi entro. També ho fa una noia que he conegut a la parada. Endevino pel seu accent que és argentina. Se’n sent tan orgullosa que gairebé s’ofèn quan li dic que l’altra opció en què pensava era que fos uruguaiana. Ve d’una festa d’aniversari. Hem xerrat durant tot el trajecte i m’he sentit molt a gust amb la conversa. Crec que he estat força digne tot i que portava tota la tarda bevent cervesa. M’ha dit que ella baixa a Sant Andreu. Estic per demanar-li el número de mòbil abans que ens acomiadem. No sé què fer. Ja em coneixeu, sóc un puto cagadubtes. Mentre m’acabo de decidir me’n recordo d’una de les millors cançons de Los Planetas, en particular, i del pop rock en castellà, en general. La Playa. Curiosament el títol de l’àlbum és: Una Semana En El Motor De Un Autobús.

El verano que estuviste en la playa, y yo estaba solo en casa sin saber lo que pasaba, tu no me llamaste ni una sola vez. Y me preguntaba que estarías haciendo, y me mataban los celos cada vez que alguno de estos me decía cualquier cosa sobre ti. Y me fui hasta la playa para ver lo que pasaba y te estuve persiguiendo comprobando si era cierto lo que todos me decían sobre ti. Un verano que fue una pesadilla, si me acuerdo, me duele todavía. Y pensaba en destrozarte todo el tiempo, hasta que te oí diciendo cuanto me echaste de menos y que no te habías podido despedir. Porqué nunca pasa nada, nada es como esperaba. Cada vez que intento hacerlo apareces justo en medio, y salta por los aires cuanto planeé. Intentando olvidarme cada día y acordándome el resto de mi vida. Un verano que fue una pesadilla, si me acuerdo me duele todavía, me duele todavía.

(ESCOLTA-LA)

VIDAS CRUZADAS. Quique González & Iván Ferreiro

Alguna vegada havia sentit parlar del Quique González, però no sabia ben bé en quin tipus de tendència ubicar-lo. Un dia, a casa, el meu germà em va dir: “vine, vine, i escolta aquesta cançó, d’un pavo amb qui canta l’Iván Ferreiro”. Evidentment, sí sabia qui era l’Ivan Ferreiro, des que liderava Los Piratas. El cas és que, un cop més, vaig fer cas del criteri musical del meu germà. Em va sonar bé. Després vaig aconseguir el disc i em va resultar força bo. Hi col·laboren gent tan diversa com l’Enrique Bunbury, Jorge Drexler o Miguel Ríos. Fa dos estius, vaig fer un viatge en solitari per Galícia. En el meu reproductor d’mp3, va ser un dels que més van sonar i, particularment, els temes La ciudad del viento i aquest Vidas Cruzadas.

Al arder la rama, las estrellas ardieron también y una vez en calma, me largué. Quiero amanecer mañana como un loco después de las seis, en un hotel sin dramas, ésta vez. Vidas que dejé cruzadas vienen encendiéndose. Vidas que dejé cruzadas vienen persiguiéndome. Llevo todo el día en cama con el volumen de la tele al tres, viendo caras largas de John Wayne. Vidas que dejé cruzadas vienen encendiéndose. Vidas que dejé cruzadas vienen persiguiéndome. Lucha con un movimiento. Una luciérnaga azul y tú para ya, ¿no ves que hay una luz en el fondo de mi corazón? Vidas que dejé cruzadas vienen encendiéndose. Vidas que dejé cruzadas vienen persiguiéndome. Lucha, con un movimiento. Una luciérnaga azul y tú, Para ya,¿no ves que hay una luz en el fondo de mi corazón?

(ESCOLTA-LA)

ACABO DE LLEGAR. Fito y los Fitipaldis.

Aquest és un bloc lliure i democràtic. Una amiga m’ha enviat una proposta de cançó. Conseqüentment jo la trasllado als que el llegiu.

“Accepto la invitació d’un amic que fa uns dies, no recordo en quin moment i segurament va ser prenent una cervesa, em va convidar a passar-li una cançó per penjar en el seu blog. Moltes gràcies per a la invitació. Ahir escoltava a Fito y los Fitipaldis. Acabo de llegar, una cançó que la seva lletra em recorda els dies més importants de la meva vida, aquells en la que començava una nova etapa, no pel fet de canviar de circumstàncies, que ja era molt, sinó pel fet de sentir-me sola i el què encara era més important, trobar-me cara a cara amb mi mateixa. ‘Que te voy a decir, si yo acabo de llegar, si esto es como el mar, quien conoce alguna esquina, dejadme nacer que me tengo que inventar....’ segur que els amics i les amigues que m’envoltaven en aquells moments saben perfectament de què parlo. Casualment m’he adonat que el videoclip està fet a la Universitat de Deusto, a la ciutat de Bilbao on fa unes setmanes vaig compartir xacolí i amistat. A tots ells, als amics d’ara, als d’abans i als de sempre, us animo a que no deixem mai de buscar la nostra melodia.”

Que te voy a decir,
si yo acabo de llegar
si esto es como el mar
quien conoce alguna esquina
dejadme nacer
que me tengo que inventar
para hacerme pez
empecé por las espinas

Nunca lo escribí en un papel
y nunca lo ha cantado mi voz
y tú ahora me preguntas que hacer
y yo siempre voy detrás del error
y le canto a lo que nunca tendré
el beso que ella nunca me dio

Dime tú que puedes saber
alguien que ha pasado la vida
buscando la melodía
oh! que te voy a decir
si yo acabo de llegar
si esto es como el mar
quien conoce alguna esquina
dejadme nacer
que me tengo que inventar
para hacerme pez
empecé por las espinas

la vida es algo que hay que morder
y en cada boca tiene un sabor
tus huesos no los tapa mi piel
por eso siempre digo que no que no
perdona tengo cosas que hacer
y aún me queda media vida
pa' encontrar la melodía

Que te voy a decir
si yo acabo de llegar
si esto es como el mar
quien conoce
alguna esquina
dejadme nacer
que me tengo que inventar

(ESCOLTA-LA)

LUCES DE NEÓN. Lori Meyers

Obro els ulls. Miro l’hora al rellotge. Tres quarts de sis. Encara és aviat. Aprofito per anar al bany. Torno a ficar-me al llit. Sé que ja no dormiré més. Sona l’alarma del despertador. No em llevo encara. Espero que torni a sonar en cinc minuts. Snoozer. Les 6.40. Surto del llit. Sense obrir el llum, sense obrir els ulls vaig al bany. Em dutxo. M’eixugo. Em vesteixo. Sento el meu germà, ja és despert. Faig el meu llit. Vaig a la cuina. Em menjo un plàtan i unes torrades. Agafo un llibre, els diners, les targetes, el mòbil i el reproductor de música i marxo. (Fins després). Surto al carrer. Fa bon dia. Connecto l’mp3. Sé que sonarà Lori Meyers.

Si tan sólo con mirarte, encuentro una razón a veces denigrante con luces de neón. Si se hace la interesante. "Mano en su pelo va" curvando hacia delante con luces de “coral”. Pararapapapaaaa Tendría que reconocer que no llevo razón. Pararpapapaaaaa. Tendría que reconocer que no llevo razón. Sé que mi amor es inmigrante de tu corazón, a veces palpitante y otras con terror, y otras con terror. PararapapapaaaaTendría que reconocer que no llevo razón. Pararpapapaaaaa. Tendría que reconocer que no llevo razón.

(ESCOLTA-LA)

LOLA. The Kinks

The Kinks és un grup musical britànic format a Londres als anys 60 pels germans Ray y Dave Davies. 1964 va ser l'any en què van aconseguir el seu primer nº 1 a les llistes britàniques amb "You Really Got Me", potser la seva cançó més emblemàtica. L'any 1970, i després d’un temps de menor presència a les llistes, va arribar el seu darrer nº 1 al Regne Unit amb el single “Lola”. Posteriorment van tenir problemes amb la discogràfica i es van traslladar als EUA. Van gaudir d’un nou període d’èxit amb el canvi de dècada i els primers 80. Es van separar l’any 1997. Van tenir una enorme influència en el moviment Britpop dels 90 en grups com ara Oasis. Bé, el cas és que l’altre dia estava mirant la TV i va sortir un anunci, no em digueu de que cony era, però el cas és que anava acompanyat d’aquesta cançó. Una gran cançó

I met her in a club down in old Soho where they drink champagne and it tastes just like cherry cola C-O-L-A cola. She walked up to me and she asked me to dance I asked her her name and in a dark brown voice she said: Lola L-O-L-A Lola Lo lo lo lo Lo – la. Well I'm not the world's most physical guy but when she squeezed me tight she nearly broke my spine. Oh my Lola la-la-la-la Lola. Well I'm not dumb but I can't understand why she walked like a woman but talked like a man. Oh my Lola la-la-la-la Lola la-la-la-la Lola. Well, we drank champagne and danced all night under electric candle light. She picked me up and sat me on her knee and said; dear boy won't you come home with me? Well, I'm not the world's most passionate guy, but when I looked in her eyes, well I almost fell for my Lola Lo lo lo lo Lo - la Lo lo lo lo Lo – la Lola Lo lo lo lo Lo - la Lo lo lo lo Lo – la. I pushed her away,I walked to the door. I fell to the floor. I got down on my knees. Then I looked at her and she at me. Well that's the way that I want it to stay and I always want it to be that way for my Lola La-la-la-la Lola. Girls will be boys and boys will be girls. It's a mixed up muddled up shook up world except for Lola La-la-la-la Lola. Well I left home just a week before and I'd never ever kissed a woman before but Lola smiled and took me by the hand and said: Dear boy, I'm gonna make you a man. Well I'm not the world's most masculine man but I know what I am and I'm glad that I'm a man, and so is Lola La-la-la-la Lola la-la-la-la Lola Lola la-la-la-la Lola la-la-la-la Lola

La vaig conèixer en un club del vell Soho on es beu xampany que te gust de Coca-Cola: C-O-L-A. Cola. Se’m va acostar i em va preguntar si volia ballar. Li vaig preguntar pel seu nom i amb veu greu em va dir: Lola, L-O-L-A. Bé no sóc el tio més fort del món, però quan m’abraço amb ella gairebé em trenca la columna.. Oh la meva Lola. Bé no sóc imbècil, però no puc entendre per què camina com una dona i parla com un home. Oh la meva Lola. Bé, vam beure xampany i vam ballar tota la nit sota les llums elèctriques. Em va agafar i em va seure als seus genolls i va dir: ¿vols venir a casa amb mi, carinyo? Bé no sóc el tio més apassionat del món, però quan vaig mirar-li als ulls vaig estar a punt de caure per la meva Lola. Li veig empènyer. Vaig dirigir-me a la porta. Vaig caure a terra. Em vaig agenollar. Després la vaig mirar i ella em va mirar a mi. Bé, aquesta és la manera com vull estar i sempre ho he volgut també per a la meva Lola. Les noies seran nois i els nois seran noies. És una tèrbola i confusa barreja en el món, llevat per a la Lola. D’acord, vaig anar-me’n de casa fa una setmana i mai abans havia besat una dona, però la Lola va somriure i em va prendre la mà i em va dir: estimat, et faré un home! Bé no sóc el tio més masculí del món, però sé què sóc. Estic content de ser un home i la Lola també ho está. LOLA, LA-LA-LA-LA, LOLA, LA-LA-LA-LA, LOLA, LOLA LA-LA-LA-LA LOLA LA-LA-LA-LA LOLA.

(ESCOLTA-LA)

NO TORNARAN. Whiskyn's

El meu cap, el meu cor, s'aguanten d'un fil d'antics records. El meu cor, el meu cap, barrejats a dins del mateix sac. Un grapat de raons per a passar full a un dia nou. Però de nou atrapat creient millors sempre els temps passats. La nit se m'escapa dins d'un bar, no vull tornar a casa. No tinc pressa per fer-me gran, però no tornaran... No tornaran moments que enyoro.Tots aquells anys no tornaran. Les busques del temps van endavant imponents, ja mai més tornaran.

El meu cap, el meu cor, s'aguanten d'un fil d'antics records. El meu cor, el meu cap, barrejats a dins del mateix sac. L'estiu plega veles per enguany. La tardor no vol tardar. El fred va glaçant el passat i no tornarà. No tornaran moments que enyoro. Tots aquells anys no tornaran. Les busques del temps van endavant imponents, ja mai més tornaran.

(ESCOLTA-LA)

J'ATTENDRAI. Tino Rossi

J’attendrai és una cançó que va fer popular en francès (tot i que l’original va ser composta en italià) Tino Rossi, l’any 1938. Més tard altres intèrprets han fet diverses versions. En aquell moment va ser un grandíssim èxit a Anglaterra, els Estats Units i Canadà. Fins fa poc temps era la sintonia d’un programa de matinada a Catalunya Ràdio. És una cançó atemporal que podria formar part de qualsevol recopilació de grans cançons de la història del segle XX.

J'attendrai, le jour et la nuit, j'attendrai toujours ton retour. J'attendrai car l'oiseau qui s'enfuit vient chercher l'oubli dans son nid. Le temps passe et court en battant tristement dans mon cœur si lourd, et pourtant, j'attendrai ton retour.
Les fleurs pâlissent, le feu s’éteint, L’ombre se glisse dans le jardin, l’horloge tisse des sons très lent, Je crois entendre ton pas. Le vent m’apporte des bruits lointains, Et dans ma porte, j’écoute en vain. Hélas! Plus rien, plus rien ne vient.
J'attendrai, le jour et la nuit, j'attendrai toujours ton retour. J'attendrai car l'oiseau qui s'enfuit vient chercher l'oubli dans son nid. Le temps passe et court en battant tristement dans mon cœur si lourd, et pourtant, j'attendrai ton retour.


T’esperaré, de dia i de nit, esperaré sempre el teu retorn. Esperaré, igual que l’ocell que fuig i cerca l’oblit del niu. El temps passa i vola colpejant el meu cor fatigat, i no obstant, esperaré el teu retorn.
Les flors perden color, el foc minva, l’ombra s’esmuny al jardí, el rellotge teixeix sons cansats. Crec sentir les teves passes. El vent em porta sorolls llunyans. Darrere la meva porta escolto en va. Per desgràcia, res més, res més no ve.
T’esperaré, de dia i de nit, esperaré sempre el teu retorn. Esperaré, igual que l’ocell que fuig i cerca l’oblit del niu. El temps passa i vola copejant el meu cor fatigat, i no obstant, esperaré el teu retorn.

(ESCOLTEU-LA)