Pàgines

dimarts, 13 de maig del 2008

SEGUNDO PREMIO. Los Planetas

La publicació del primer àlbum de Los Planetas, (Super 8, 1994) va suposar donar-li sentit i entitat a la incipient escena ‘indie’ estatal. Encara recordo la primera vegada que vaig sentir ‘Qué puedo hacer’; ja res no va tornar a ser el mateix. Després, vindria el segon treball, Pop. Segurament ha estat una mica infravalorat. No es poden despreciar temes com ara, David y Claudia’, ‘Jose y yo’, o ‘Himno generacional #83’. Però amb l’arribada del tercer disc, Una semana en el motor de un autobús, van assolir un nivell altíssim, desconegut fins aleshores. Va ser elegit pels crítics com el millor treball del 1998 i cançons com ‘La Playa’ o aquesta ‘Segundo premio’ ja són clàssics de la història recent del pop-rock en castellà.

Sentado esperando a que llames, rezando porque des una señal. Los días cada vez van mas despacio y solamente puedo esperar que vengas a explicar que todo ha terminado, que tengas que decir que no me quieres ver. Y es imposible que hayas olvidado lo que los dos podíamos hacer. Y si esto que ha pasado va a pasarnos otra vez, y si todo ha sido en vano, no tienes que volver.
Mirando las paredes de este cuarto, rezando porque vengas otra vez, y todo lo que habíamos hablado, es todo lo que vamos a perder. Si nunca quise ser el único a tu lado, si tuve miedo fue porque acabara así. Y todo el tiempo que he desperdiciado se puede ver de nuevo contra mi. Y si esto te hace daño, si te puedo hacer sufrir, ha servido para algo, al menos para mi.

(ESCOLTEU-LA)

divendres, 9 de maig del 2008

EL FAR DEL SUD. Sopa de Cabra

El dimecres, després d’entrenar, vaig anar amb uns amics al concert que oferia el Gerard Quintana a Badalona, al costat de l’Estació. Hi havia una atmosfera molt especial. Em va semblar que els músics dels quals s’acompanyava eren realment bons i aconseguien que totes les cançons entressin bé. Menció especial al guitarrista, Jordi Busquets, un autèntic crack. Aquest tema és un dels darrers que van sonar. Però no us enganyeu: el concert es basava en el seu últim treball i per tant no estava envoltat de la melangia pròpia d’una banda històrica com els Sopa de Cabra.

La va trobar, a una sala mig buida buscant un somni, fugint del dolor, entrant pels ulls, va sentir mil espurnes. Aquella història va canviar-li el món. Va perdre-ho tot, la partida i la vida. Cada ciutat li esmicolava el cor. Només el far del sud, ell es mira, segueix la flama que res no es mou. I empeny el sol, tan bruna, tan forta i prohibida i es descorda la brusa, el seu cos un somriure viu. Et donaria amor si poguessis tornar-me’n. Et donaria amor si ens poguéssim mirar. Et donaria el món si poguessis parlar-me. Ho donaria tot si et pogués estimar.
Tantes nits va pagar per tenir-la. Tantes excuses per anar tot sol. Però cada cop amb un plor la perdia. La llum s’apaga quan la sort es pon. I el seu record s’estimba en ciutats adormides, i somnia fins l’alba el seu far sense vida, trist. Et donaria amor si poguessis tornar-me’n. Et donaria amor si ens poguéssim mirar. Et donaria el món si poguessis parlar-me. Ho donaria tot si et pogués estimar.
Tremolant, a poc a poc surt del cine: sessió de nit, avui ja és l’últim dia. S’endu el cartell, arriba a casa i l’espia. L’habitació es transforma en un món nou. I li escriu cent mil cartes, la busca i viatja, i el seu centre s’escapa, perd l’ordre i la casa. I apaga el sol, tan bruna, tan feble i prohibida. i s’enfonsa en les ombres, el seu cos un somriure viu. Et donaria amor si poguessis tornar-me’n. Et donaria amor si pogués evitar. Et donaria el món si poguessis parlar-me. Ho donaria tot si et pogués estimar. Et donaria amor, et donaria el món si poguessis mirar. Et donaria amor si volguessis quedar-te. Ho donaria tot si et pogués estimar.

(ESCOLTA-LA)

dijous, 8 de maig del 2008

DIRTY OLD TOWN. Dubliners

Un amic m’ha enviat un correu electrònic que deia això: "Hola!! como te dije ayer me he tomado la pequeña licencia de traducir esta canción de los Dubliners, me encanta esta canción, también en versión de The Pogues, pero la original siempre será la original. Llevo toda esta semana escuchando todo lo que he podido de los Dubliners y me han llegado, me voy a comprar algún LP rápidamente y seguir transportándome a Dublín, sus calles, sus pubs y a esa melancolía del que bebe una Guinness en Irlanda. Perdona por la brasa, llevo toda la tarde escuchándolos." Com que, per a mi és una ajuda (s’admeten peticions) a l’hora de triar la cancó del dia, i, a més a més, com que és un bon tema, here we go. Ah!, records per a la Susana (la Paisana) a qui tant li agraden aquests Dubliners.


I met my love by the gas works wall. Dreamed a dream by the old canal. I kissed my girl by the factory wall. Dirty old town, dirty old town. Clouds are drifting across the moon, cats are prowling on their beat. Spring's a girl from the streets at night. Dirty old town, dirty old town. I heard a siren from the docks, saw a train set the night on fire, smelled the spring on the smoky wind. Dirty old town, dirty old town. I'm going to make me a good sharp axe shining steel tempered in the fire. I'll chop you down like an old dead tree. Dirty old town, dirty old town. I met my love by the gas works wall, Dreamed a dream by the old canal. I kissed my girl by the factory wall. Dirty old town, dirty old town, dirty old town, dirty old town.

Conocí a mi amor en el muro de la fábrica de gas. Tuve un sueño en el viejo canal. Besé a mi chica en el muro de la fábrica. Sucia ciudad vieja, sucia ciudad vieja. Las nubes van fluyendo tras la luna. Los gatos están merodeando sus golpes. La primavera es una chica desde las calles hacia la noche. Sucia ciudad vieja, sucia ciudad vieja. Escuché una sirena de los muelles. Vi un tren incendiando la noche. Olí la primavera en el humo del viento. Sucia ciudad vieja. Sucia ciudad vieja. Voy a hacerme una buena hacha afilada de brillante acero templado en el fuego. Y te cortaré como a un árbol viejo. Sucia ciudad vieja, sucia ciudad vieja. Conocí a mi amor en el muro de la fábrica de gas. Tuve un sueño en el viejo canal. Besé a mi chica en el muro de la fábrica. Sucia ciudad vieja, sucia ciudad vieja, sucia ciudad vieja, sucia ciudad vieja.

(ESCOLTA-LA)

dimecres, 7 de maig del 2008

COME UN CAMMELLO IN UNA GRONDAIA. Franco Battiato

Torna i tornarà l’artista total. Cantautor, poeta, pintor, director de cinema i, en fi, sempre a l’avantguarda. Com a curiositat, dir que, en el decurs de la seva carrera ha fet servir psudònims com ara, Ed De Joy, Franc Jonia, Astra, Martin Kleist, Albert Kui, Kilim o Süphan Barzani. Aquest últim és també la sava signatura en els quadres.


Vivo come un cammello in una grondaia in questa illustre e onorata società! E ancora, sto aspettando, un'ottima occasione per acquistare un paio d'ali, e abbandonare il pianeta. E cosa devono vedere ancora gli occhi e sopportare? I demoni feroci della guerra, che fingono di pregare! Eppure, lo so bene che dietro a ogni violenza esiste il male... Se fossi un po' più furbo, non mi lascerei tentare. Come piombo pesa il cielo questa notte. Quante pene e inutili dolori.

Visc com un camell a un canaló en aquesta il·lustre i honrada societat! I encara, estic esperant, una òptima ocasió per adquirir un parell d’ales, i abandonar aquest planeta. I què han de veure i suportar encara els ulls? Els dimonis ferotges de la guerra, que fan veure que preguen! Malgrat, bé que ho sé, que dins de tota violència existeix el mal... Si jo fos una mica més espavilat, no em deixaria temptar. Aquesta nit el cel pesa com el plom. Quantes penes i dolors inútils.

(GAUDEIX-LA)

dimarts, 6 de maig del 2008

QUÉ NOS VA A PASAR. La Buena Vida

No hi té res a veure amb la lletra, però associo aquesta cançó a un concert al qual vaig anar-hi amb la Marina, el Watu i l’Oscar, dins de la programació de les festes de la Mercè a Barcelona. L’Oscar feia poc que sortia d’una lesió a la ròtula i va aguantar durant l’actuació d’aquesta banda (i d’una altra que va tocar abans de la que no en tinc el més mínim record de qui eren), com el valent que és. Tot cor. Ara que hi penso, no estic completament segur, però diria que vaig descubrir La Buena Vida a través de la Marina.


Cada día trato de acertar por dónde saldrás. Eso es tanto como adivinar qué nos va a pasar. Has estado, hace tiempo, algo raro por momentos. Me pregunto algo inquieta qué nos va a pasar. No recuerdo cuándo decayó la conversación ni el punto en que dices tú que algo cambió. Sin embargo, mientras tanto, yo me guardo la esperanza y las cosas que en la plaza nos dijimos hoy.
Ahora que te vas pediré perdón y dirás que no y estará muy bien, ya sabes por qué. Yo me esconderé, ahora que te vas ya no saldré más, dime para qué, si no te voy a ver.
Sin embargo, mientras tanto, yo me guardo la esperanza y las cosas que en la plaza nos dijimos hoy. Ahora que te vas pediré perdón y dirás que no y estará muy bien, ya sabes por qué. Yo me esconderé, ahora que te vas ya no saldré más, dime para qué, si no te voy a ver. Cuando pase el tiempo conocerás a alguien más y me olvidarás, y es que es lo normal. Aunque nos dé rabia siempre ocurre igual y nos esforzarnos en disimular.


(ESCOLTA-LA)

dilluns, 5 de maig del 2008

BELLA ENAMORADA. Plácido Domingo

Ahir a la tarda vaig assistir a un recital de sarsuela que van oferir tres joves cantants (una soprano, un tenor i un baríton) al Teatre Zorrilla de Badalona, en el marc de la celebració de les festes de maig d’aquesta localitat. Una de les romances inclosa en el programa era aquesta ‘Bella Enamorada’ interpretada pel tenor Marc Sala. Correspon a l’obra ‘El Último Romántico’ de Soutullo i Vert. Reveriano Soutullo va néixer a Puenteáreas (Pontevedra), l’11 de Juliol de 1884. Joan Vert, neix a la ciutat de Carcaixent, (València), el 22 d’Abril de 1890. Durant el curs 1923-24, en el Conservatorio de Madrid, se coneixen, fonent ambdós la seva obra, en unes pàgines de la més alta inspiració melòdica. Aquesta col·laboració els va permetre assolir grans èxits en la breu carrera d’aquest tàndem: "La leyenda del beso" (1924), "La del Soto del Parral" (1927), i "El último romántico" (1928). La prematura mort de Vert a Madrid l’any 1931 va deixar Soutullo sense col·laborador. Pocs mesos després moria també ell, en un accident automobilístic també a Madrid, el 29 d’octubre de 1932.


Romanza de Enrique

Bella enamorada, con tu imagen sueño y un amor dichoso busco para mí. Bella enamorada, que eres mi consuelo, ya sin tu cariño, ya sin tu cariñono podré vivir. Noche de amor, noche misteriosa, Ven hacia mí, sombra de mujer. Suave placer ver lo que soñamos, quiero vivir por volverla a ver; ilusión perdida, quiero recordar, de un amor lejano que no volverá. Dama misteriosa, que en la sombra vives, dime ya quién eres y sabrás mi amor. Bella entre las bellas, linda enamorada. tú eres mi tormento, tú eres mi tormento, yo tu esclavo soy. Noche de amor, noche misteriosa. Ven hacia mí, sombra de mujer. Suave placer ver lo que soñamos. Quiero vivir por volverla a ver. Noche de amor, noche misteriosa. Ven hacia mí, sombra de mujer. Ilusión perdida, quiero recordar, de un amor lejano que ya no volverá.


(ESCOLTEU-LA EN LA VEU DE PLÁCIDO DOMINGO)



divendres, 2 de maig del 2008

NADA QUE PERDER. Conchita

Ahir a la nit tenia insomni per enèssima vegada. Impossible dormir. Mil coses em voltaven pel cap. Em poso a escoltar la ràdio per intentar escapar-ne. De cop i volta sento aquesta cançó. Avui vaig a Internet i llegeixo coses amb les quals no puc estar més d’acord: “és una cantant que sota una apartent imatge d’ingenuïtat, sedueix i atrapa a la subtil teranyina que crea amb les seves cançons. Minimalista, tendra i amb seu punt naïf. Conchita és fràgil i enèrgica amb la seva veu; dolça i amb un punt amarg en les seves lletres, amb una sensibilitat especial”. És cert que no es pot jutjar un artista per una sola cançó. No obstant això, penso que, sempre és una bona notícia saber que a l’avorrit mercat ibèric musical dominat pels grups amb afany possessiu (La Oreja de Van Gogh, El Canto del Loco, El Sueño de Morfeo, i, en fi, moltes més mediocritats) escoltar la Conchita és com obrir una finestra. Hauré de fer cas més sovint del meu germà, que ja fa uns dies que m’ho havia preguntat: “Has sentit parlar d’una cantant que es diu Conchita?”


Nunca se me dio demasiado bien poner las cartas sobre la mesa. Nunca se me dio demasiado bien. Y ahora nos volvemos a encontrar y me preguntas qué tal me va. Quisiera ser capaz, decirte la verdad, decirte que me va realmente mal. No te logré olvidar, ni lo intenté quizás. Quisiera ser capaz, mirarte y no temblar, decirte que nadie me volvió a besar. No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.
Y en lugar de eso sonrío y tiemblo, y te cuento que ya acabé la facultad, me puse a trabajar y me volví a enamorar. Y en lugar de eso sonrío y pienso por qué no seré capaz de decir la verdad. Te pierdo una vez más. Quisiera ser capaz, decirte la verdad, decirte que me va realmente mal. No te logré olvidar, ni lo intenté quizás. Quisiera ser capaz, mirarte y no temblar, decirte que nadie me volvió a besar. No te logré olvidar, ni lo intenté quizás.
Y ahora me quedan dos opciones: quedarme quieta o echar a correr. Y me pongo a correr, ya que puedo perder, verás es que no me va demasiado bien. No te logré olvidar, ni lo intenté quizás. Y me pongo a correr ya que puedo perder, verás es que nadie me volvió a besar. No te logré olvidar ni lo intenté quizás.
Y ahora ya te toca a ti acabar con esta historia, y ahora ya te toca a ti decir las cosas. Pon un punto y final o bésame sin más. Y ahora ya te toca a ti, no vale callar, esta vez no volveré a perderte una vez más. No me voy a marchar sin saber el final. Nunca se me dio demasiado bien poner las cartas sobre la mesa, nunca se me dio, no, demasiado bien. Y ahorra nos volvemos a encontrar y me preguntas que, qué tal me va. Y yo ya no sé, ya no sé ni que contestar.

(ESCOLTA-LA)