Pàgines

divendres, 26 de febrer del 2010

FEBRERO. La Habitación Roja

Probablemente ya lo dijimos con el anterior disco. Ahora lo repetimos: los valencianos han hecho el mejor álbum de su carrera. Y seguramente el próximo será aún más valorado; ya lo verás. Es lo que ocurre con esta banda en continuo crecimiento a la que el término Indie le quedó pequeño hace tiempo. Tan aficionados a los mensajes generacionales, el grupo vuelve a conseguirlo con historias de derrotas sentimentales de las que es más difícil levantarse cuando ya se camina hacia los 40. Febrero debería ser el himno festivalero de este año; La Noche se vuelve a encender es tan bella que ahuyenta las tormentas; Algo nos pasa es sinuosa e intrigante. Se han quedado a un paso de las cinco estrellas. (Carlos Marcos – EP3, diario El País).

LLETRA
Si me dices adiós en febrero piénsalo dos veces. Si me vas a olvidar por favor pronuncia antes mi nombre. Soy la misma persona que pisó la Luna, que puso la Tierra a tus pies, que se fue con lo puesto a la guerra de todas las guerras. Y deshoja el futuro que se abre al cruzar esa puerta. Es algo que no puedes saber. Hay tanto que aprender! Las miradas se rompen. Los años son golpes. Los días cara a la pared. Me parecen tan cerca y tan lejos los buenos momentos. Y aún así volvería a pasar por el mismo camino a buscar esa piedra con la que quise tropezar y si viene febrero temblaré de miedo: lo desconocido es brutal pero es mucho peor saber que ya nada va a cambiar.

El momento que pasa se escapa no vuelve a pasarte y aunque hierva la sangre se abren caminos y a andar. Curaré ese dolor que me pone a morir cada vez que te vuelvo a vivir. Si me dices adiós en febrero piénsalo dos veces. Y aún así volvería a pasar por el mismo camino a buscar esa piedra con la que quise tropezar y si viene febrero temblaré de miedo: lo desconocido es brutal pero es mucho peor saber que ya nada va a cambiar.


dimarts, 23 de febrer del 2010

HORCHATA. Vampire Weekend

Una altra petició. Bona banda. Bon disc.

Per mi l’orxata és una beguda que associo totalment amb la calor i el bon temps. D’alguna manera em marca l’arribada de l’estiu ja que forma part d’aquell particular ritual que m’agrada repetir any rere any per donar la benvinguda al bon temps i preparar-me per la calor. M’encanta la primera orxata de la temporada, el primer bany al mar, la primera vegada que em poso les sandàlies o la primera copa a la nit en una terrassa.

Els nois de Vampire Weekend, en canvi, sembla que es beuen l’orxata al desembre tal i com ens diuen repetidament en aquest single del nou àlbum que acaben de publicar. Curiós títol de cançó. Jo que em pensava que era una beguda molt local, em resulta xocant que la penya més moderna del planeta conegui la orxata de xufa! En fi, potser s’estan referint a alguna mena de refresc mexicà.

Per cert, que aquest segon àlbum titulat Contra, molt recomanable, el van venir a presentar els Vampire Weekend el passat 7 de febrer a la Sala Penelope (¿?) de Barcelona. Segueixen amb les influències africanes i les barreges de ritmes i estils amb els que ja els identifiquem. Un disc càlid i divertit perfecte per ajudar a passar aquest fred i llarg hivern.


LLETRA
In December drinking horchata. I'd look psychotic in a balaclava. Winter's cold is too much to handle. Pincher crabs that pinch at your sandals. (Whoaaaaa ooooj). In December drinking horchata. Look down your glasses at that Aranciata. With lips and teeth to ask how my day went. Boots and fists to pound on the pavement. Here comes a feeling you thought you'd forgotten. Chairs to sit and sidewalks to walk on (Whoaaaaaa ooooh). You'd remember drinking horchata. You'd still enjoy it with your foot on Masada. Winter's cold is too much to handle. Pincher crabs that pinch at your sandals. Here comes a feeling you thought you'd forgotten. Chairs to sit and sidewalks to walk on. Ooh you had it but oh no you lost it. Looking back you shouldn't have fought it.

In December, drinking horchata. I'd look psychotic in a balaclava. Winter's cold is too much to handle. Pincher crabs that pinch at your sandals. Years go by and hearts start to harden. Those palms and firs that grew in your garden. Falling down and nearing the rose beds. The roots are shooting up through the tool shed. Those lips and teeth that asked how my day went. Are shouting up through cracks in the pavement. Here comes a feeling you thought you'd forgotten. Chairs to sit and sidewalks to walk on. Oh you had it but oh no you lost it. You understood so you shouldn't have fought it. Here comes a feeling you thought you'd forgotten. Chairs to sit and sidewalks to walk on. Here comes a feeling you thought you'd forgotten. Chairs to sit and sidewalks to walk on.

TRADUCCIÓ
Al desembre bevent orxata. Semblaria un psicòpata amb passamuntanyes. El fred de l’hivern és massa per suportar. Crancs que pessiguen les teves sandàlies (Whoaaaaa ooooj) Al desembre bevent orxata. Mirant per sota les ulleres cap a Aranciata. Amb llavis i dents que pregunten com m’ha anat el dia. Botes i punys que colpegen el paviment. T’arriba una sensació que creies que havies oblidat. Cadires per seure-hi i camins per passejar (Whoaaaaaa ooooh). Te’n recordaries bevent orxata. Encara gaudiries amb els teus peus en masada. El fred de l’hivern és massa per suportar. Crancs que pessiguen les teves sandàlies. T’arriba una sensació que creies que havies oblidat. Cadires per seure-hi i camins per passejar. Ooh ho vas tenir però oh no ho vas perdre. Mirant enrere no havies d’haver lluitat.

Al desembre bevent orxata. Semblaria un psicòpata amb passamuntanyes. El fred de l’hivern és massa per suportar. Crancs que pessiguen les teves sandàlies. Els anys passen i els cors es comencen a endurir. Les palmeres i avets que creixien en el teu jardí. Caient i acostant-se als parterres de roses. Les arrels s’estan anant cap a la caseta d’eines. Aquells llavis i dents que preguntaven com m’havia anat el dia. Estan cridant cap amunt per les escletxes del paviment. T’arriba una sensació que creies que havies oblidat. Cadires per seure-hi i camins per passejar. Ooh ho vas tenir però oh no, ho vas perdre. Ho vas entendre així que no havies d’haver lluitat. Cadires per seure-hi i camins per passejar. T’arriba una sensació que creies que havies oblidat. Cadires per seure-hi i camins per passejar.



divendres, 19 de febrer del 2010

HATE TO SAY I TOLD YOU SO. The Hives

Lo ves, odio decirlo pero ya te lo dije y no me hiciste caso. Éste es el hombre que admiras. ¿No tuviste bastante con dos legislaturas completas, la primera hablando catalán en la intimidad y la segunda ya con mayoría absoluta...? En fin ¿Acaso no fueron suficientes todos los tics pseudo fascistas con que prácticamente a diario nos obsequiaba? ¿Te parece poco rodearse de toda aquella corte de bufones? Sí, sí, aquel portavoz que se empeñaba en culpar siempre a los mismos y que empleaba por único argumento el ‘si no piensas como nosotros, entonces eres un terrorista’. Pero hay más: no puedes decirme que has olvidado el enorme desastre ecológico que produjeron unos simples ‘hilillos’ de petróleo.
Y sin embargo, se te podría disculpar que tuvieras una memoria ligera, fugaz, perecedera si ya no recordases todos esos acontecimientos. Pero estoy seguro que jamás olvidarás el deplorable espectáculo de las líneas de investigación que se llevaron a cabo después de los atroces hechos del 11-M.
Este hombre al que admiras, este salvapatrias carpetovetónico, nunca se va a arrepentir de nada. Su religión católica consigue que su confesor le absuelva de todo pecado. Él, siempre seguirá en su posición inamovible. Le imagino al borde de un precipicio, con alguien detrás presto a empujarle y el seguiría sin mover un ápice su postura.

LLETRA
Do what I want cause I can and if I don't because I wanna be ignored by the stiff and the bored because I'm gonna. Spit and retrieve cause I give and receive because I wanna. Gonna get through your head what the mystery man said because I'm gonna. Hate to say I told you so. Alright. C’mon. I do believe I told you so. Now it's all out and you knew, cause I wanted to.
Turn my back on the rot that's been planning the plot because I'm gonna. No need for me to wait because I wanna. No need two, three and too late because I'm gonna. Hate to say I told you so. Alright. C’mon. I do believe I told you so.
Do what I please gonna spread the disease because I wanna. Gonna call all the shots for the "No"s and the "Not"s because I wanna. Ask me once I'll answer twice cause what I know I'll tell because I wanna. Sound device and lots of ice I'll spell my name out loud because I wanna, oh yeah?

TRADUCCIÓ
Faig el que vull perquè puc i si no pogués és perquè vull ser ignorat pels estirats i pels avorrits, perquè escopiré i em recuperaré perquè dono i rebo perquè vull, perquè travessaré el teu cap, que és el que va dir l’home misteriós; perquè odio dir ‘ja t’ho deia jo’. Molt bé. Som-hi. Ja ho crec que t’ho vaig dir. Ara ja està tot dit i ho saps, perquè vaig voler.
Giro l’esquena a la immundícia que ha estat planejant el complot perquè sí. No necessito esperar, perquè vull. No necessito ni dos, ni tres ni massa tard perquè no. Odio dir ‘ja t’ho deia jo’. Molt bé. Som-hi. Ja ho crec que t’ho vaig dir.
Faig el que em plau i propagaré la malaltia perquè vull. Prendré totes les decisions per als ‘no’ i els ‘no’, perquè vull. Pregunta’m un cop i te’n contestaré dos perquè et diré tot el que sé perquè vull. Un aparell de so i un munt de gel; lletrejaré el meu nom ben alt perquè vull, oh, sí.

dimecres, 17 de febrer del 2010

TODO LO DEMÀS. Grupo de Expertos Solynieve

(Beeeee!) Porto una setmana en què m’hi fixo d’una manera especial en els llibres que llegeix la gent. Si surto al carrer, si pujo al metro o a l’autobús o si entro en algun lloc a fer un cafè, tant se val, allà on vaig, estic atent a les preferències dels lectors. A continuació us mostro el resultat i, he de dir, que no m’ha sorprès el més mínim (beeeee):

1 Dan Bronw (Codigo DaVinci, etc) (6)
2 Stieg Larsson (títols llarguíiiiissssims) (5)
3 Ken Follet (qué és de pilar? Arrancarse los pelos uno a uno) (2)
4 Stephenie Meyer (eclipse mental) (2)
5 Pablo Coelho (ufff) (2)
6 Carlos Ruiz Zafón (si caigués en les meves mans...) (2)
7 Noah Gordon (un metge, sis plau!!!) (1)
8 Ismail Kandaré (ok, va bé) (1)
9 John Grisham (más de lo mismo) (1)
10 Yasunari Kawabata (aquest, us el recomano, no és conya) (1)

En fi, em sento estrany (i, certament bastant esnob) llegint La Jungla Polaca, de Ryszard Kapuscinski. Son diversos relats sobre el seu periple com a reporter per la Polònia profunda (Polònia, Polònia, eh; no Polònia, Catalunya), publicat el 1962. Un d’aquests relats porta per títol El Gran Lanzamiento. Us deixo un petit extracte.

(…) siempre esperamos ese algo que suponemos será grande, extraordinario y maravilloso, algo que nos proporcionará una inmensa alegría y nos llenará de orgullo al tiempo que nos reafirmará en nuestro convencimiento de que la vida es algo más que abrir y cerrar el escritorio a la misma hora, ligues de tres al cuarto, adular al jefe, pequeñas trampas, abrazos sin amor, parones industriales por falta de cooperación entre empresas, canciones de Rinaldo Balinski y vodka derramado sobre la mesa.
I ara, la cançó. No em digueu per què, però aquesta és la que li trobo adecuada

LLETRA
Además de la prensa de la mañana, mi vida tiene arrugas de camisa mal planchada. Curvas cerradas, gambas y jamón, y un montón de idiotas en televisión. Sólo eso, lo mucho que me callo, lo poco que te cuento, estrellas de cine, tontos del pueblo, mis calcetines sucios sobre el edredón. Todo lo demás, todo lo demás... Lo de siempre: dudar si es cosa mía o es cosa de la gente; juicios por exceso, quiebre por defecto, mensajes que no entiendo en el contestador... Todo lo demás, todo lo demás.

divendres, 12 de febrer del 2010

ALEGRÍAS DEL INCENDIO. Los Planetas

L’altre dia vaig rebre la trucada d’un amic. Volia que quedéssim per prendre alguna cosa després de la feina. Malgrat que no ens veiem sovint, sempre hem tingut una sintonia especial. Pot haver passat molt temps sense parlar-hi i malgrat això sempre tenim la sensació de com si hagués estat ahir, per tant, que vaig acceptar. Vam acordar trobar-nos al George Payne. Devien ser les 15.30 tocades quan vaig arribar-hi. Ell ja hi era a dins. Vam saludar-nos mentre fèiem algun comentari trivial sobre el temps.
A l’abric de dues pintes de Guinness vam començar a repassar les nostres actualitats respectives. I bé, vam parlar de tot una mica, però, a poc a poc, la conversa anava prenent un camí certament una mica especial que ara tractaré d’explicar. I, com que no tinc cap intenció d’avorrir amb la feixuga palla, aniré directament al gra.
Em va confessar que, des de feia uns anys, tenia una relació particular amb una noia i que potser ara s’estava començant a plantejar algunes idees més agosarades al respecte. Vull dir que, tot i que encara no havien fet res seriós, de sobte havia sorgit una possibilitat ben real de fer un pas més transcendent. I, per explicar el batalla interior que viu, intentaré fer servir l’exemple que em va descriure amb, més o menys, les seves paraules.

“He tractat d’escenificar d’alguna manera el meu conflicte per tractar de veure-ho amb més perspectiva:

L’amic 1 vindria i em diria: Ahir a la nit vaig sortir. Em vaig trobar amb un amiga que fa temps que no ens veiem i entre la celebració de la retrobada, el recordar vells temps i unes coses i d’altres, vam acabar al llit. Se que no hauria d’haver passat…però què vols, la carn és dèbil i ella encantadora. Vam passar una bona estona i ja està.

L’amic 2 ho enfocaria de manera diferent: saps, porto 6 anys amb la mateixa persona ficada al cap. No sé què represento per ella, ni quin nom posar-li a aquesta situació. Per mi resulta una cosa bastant inexplicable. Hem compartit àpats, tertúlies, estones carregadíssimes de tendresa i desenes de missatges propis dels que serien els amants més apassionats de la història. No obstant, mai hem arribat més enllà. Tot i la edat i el bagatge que ja tenim, no hem passat d’aquí. Em desfaig amb ella i per ella, i a aquestes alçades, no sé si un excés de respecte mutu o de prudència, ens priva de materialitzar el que seria l’ingredient més obvi en aquest context.

Com ho veus? Què els diries a cadascun d’ells?”

Jo no sé què penseu vosaltres. Mentre intentava respondre-li amb claredat el que JO faria, em passava que no em podia treure aquesta cançó del cap.

LLETRA
Parece que hay un incendio, cada vez que nos juntamos. Parece que hay un incendio, cuando tú estás a mi lado, parece que estoy ardiendo, cuando tú estás a mi lado, parece que estoy ardiendo. Vamos a tener que vernos, aunque estén todos en contra. Vamos a tener que vernos, que ellos te tienen de sobra y yo te echo de menos; ellos te tienen de sobra y yo te echo de menos. Esto es para contarte, que aquí te espero, para decirte al oído lo que te quiero, para poder decirte lo que te quiero, así que ya lo sabes, aquí te espero.

Antes de dejar, gitana, de quererte y adorarte, antes de dejar, gitana, se habrán secado los mares y la luz de la mañana, se habrán secado los mares y la luz de la mañana. Porque te llevo dentro, como a mi vida, eres dueña y señora del alma mía. Que nuble el azul del cielo, pídeme que apague el sol, que nuble el azul del cielo, pero no me pidas, no, que olvide lo que te quiero, pero no me pidas, no, que me olvide de lo que te quiero. Mira que eres bonita, qué guapa eres, eres la más bonita de las mujeres, eres la más bonita de las mujeres. Mira que eres bonita, qué guapa eres.


(ESCOLTA-LA)

divendres, 5 de febrer del 2010

NO SABÍAS QUE ERA TU OPORTUNIDAD. Niños Mutantes

Más o menos a las ocho menos cuarto, siguiendo con mi costumbre diaria, entro en el Bar Restaurante Reixos a tomarme un cortado que me ayude a acabar de despertarme. Me acerco a la barra y Carolina, la chica que está tras de ella, me da los buenos días. Yo también la saludo. No necesito decirle qué es lo que quiero. Ella ya lo sabe. Así que no ha pasado ni un minuto y ya me ha servido el cortado.
Mientras pongo el azúcar me doy cuenta que al lado tengo a un tío inmenso. Debe medir un metro noventa y seguro que su peso se acerca a los 150 kilos. Es curioso que no me haya dado cuenta al entrar de su presencia. El caso es que el sambernardo, lo tengo a menos de medio metro. Y el pavo, que está fumando, después de cada calada gira la cabeza y echa el humo en mi dirección. Al mismo tiempo, está jugando en la máquina tragaperras y además liquida una copa, al parecer, de coñac. Bueno, no está mal para empezar el día, no? Pide un trifásico de JB. Carolina se lo sirve. El tipo paga con un billete de 50 euros y utiliza el cambio para seguir jugando.
No puede ser. Aun no ha terminado de apagar el pitillo y empieza a encender otro. El humo, invariablemente, en mi dirección. Me muerdo el labio, me muerdo el dedo y pienso en decirle, con educación, si podría evacuar el humo en otra dirección. Desisto cuando compruebo como, sin ningún pudor, se rasca los huevos entre moneda y moneda que inserta. Como diría Holden Caulfield, un auténtico encanto. Está claro que es un caso perdido. Sin embargo, dentro de mi cabeza imagino que sí, que le pido que deje de fumar y él me dice que no le sale de los cojones, mientras se los rasca. Entonces yo, me convierto en Bruce Lee y con un simple movimiento de Kung-Fu lo dejo inmovilizado. Me pide perdón y se va del local con su humillación.
En vez de eso, soy yo el que se va, eso sí, sin acabar el cortado. Me conecto al reproductor de mp3: Niños Mutantes. Me acuerdo de David, un colega de la facultad a quien le gustaban.
Són las 8 de la mañana.

LLETRA
No sabías que era tu oportunidad y te fuiste llorando. Tú pensabas que todo iba a terminar, pero estaba empezando, empezando a ser algo diferente, algo que recordar lo que te quede de vida. Yo me reía de tu manera de andar y de tus lapsus, conocía cada dedo de tus pies y de tus manos. Tú sabías muy bien que yo era débil, que no era el mejor, pero sé que me querías. Tú esperabas que yo diera un paso más y se hizo tarde, No hay nada eterno y mucho menos el amor cuando es cobarde. No sé bien si no te fiabas de mí o de ti misma, no sé si tenías miedo de caer, mi trapecista. Yo tampoco logré superar el miedo, empezar otra vez a partir de cero. Me han contado que te han visto por ahí con buena pinta, que las arrugas aparecen en tu piel y la mejoran.

(ESCOLTA-LA)

dimarts, 2 de febrer del 2010

9.6. La Bien Querida

Estava netejant la bústia d’entrada del meu compte de correu electrònic. M’he trobat amb una antiga petició, no satisfeta. Doncs bé, ara és el millor moment per fer-ho.

"Confesso sentir molta curiositat per la música composada per dones. No es tracta d’una actitud reivindicativa ni res d’això. La música, com la resta de les coses, és bona o no és bona, t’arriba o no t’arriba. Però he de reconèixer que quan descobreixo una veu femenina nova hi presto una atenció especial, potser perquè espero trobar alguna cosa diferent, no sé. O potser perquè no és tan habitual escoltar cançons inspirades i dirigides a l’altre sexe.
Examino el meu iPod i comprovo que tinc poques cantants femenines. I encara menys dins del panorama indie actual, per entendre’ns. Però d’aquest mini grup hi destacaria La Bien Querida, nom artístic d’Ana Fernández-Villaverde, una noia bilbaïna que sembla que s’ha introduit en això de la música gràcies al recolzament i al suport de J de Los Planetas i del Sr. Chinarro.
He triat aquesta cançó per dues raons. Primer, perquè té un canvi de ritme curiós i absolutament inesperat; i segon, perquè descriu un d’aquells moments únics que s’experimenten molt de tant en tant. Similar a aquella sensació de les papallones, però en una versió gens, gens cursi."

LLETRA
El día que te conocí. Llevabas todo el pelo alborotado. Con esa cara de niño malo. Me miraste de arriba a bajo. Y dijiste que sí, que sí, que tú te venías conmigo. El día que te conocí. En algún sitio y en algún lado. Me agarraste sin más de la mano. Y me besaste con gran descaro. Y yo sentía, que sí, que sí, que ya me estaba enamorando. Que ya me estaba enamorando. Un mes después cuando te ví. En otro sitio y en otro lado. Toda la noche sin dormir. Y con el cuerpo descolocado. Me dijiste, que sí, que sí, que esto aún no se ha acabado. Que esto aún no se ha acabado

(ESCOLTA-LA)