Pàgines

dijous, 30 d’abril del 2009

LOS OLVIDADOS. Sidonie

Abro los ojos. Estoy sentado a una mesa. Donde me como un bol de macedonia de frutas. Una cucharada, y otra, y otra. Me asalta la sensación de estar en un lugar con mucha luz. Levanto la mirada. Es extraño lo que veo: una estancia muy amplia de paredes blancas, tan blancas son que todo tiene un tinte de irrealidad. El sitio parece un comedor comunitario o algo por el estilo. No hay nadie más. Estoy solo y eso no me extraña. Lo encuentro algo natural. Acabo con la macedonia. Retiro la silla y me levanto. Al hacerlo me crujen ambas rodillas. Camino en dirección a la puerta de salida. Pero, he aquí que después de recorrer todo el perímetro de la sala constato que no existe puerta alguna. Tampoco hay ventanas. Doy vueltas y vueltas pero es inútil. Nada indica de qué manera he llegado allí. No recuerdo nada al respecto. Poco a poco me ataca la ansiedad. Se apodera de mi, no puedo respirar. Abro los ojos. Todo ha sido una pesadilla.

En mi celda acolchada tienen mi cabeza vendada, me espera una sesión de electro-shocks para que recupere la razón. En mi camisa de fuerza escucho hablar tras la puerta. Los medicos preparan la poción es una dosis superior, sí por favor. Lo sé es, horrible el sabor, pero ya verás te sentirás mejor. Perdón, no me presente, soy la paciente de la celda tres. Uhh…En la pista de baile danzamos canciones en braile. Aquí los locos lo pasamos bien con un aguijón en nuestra sien. Siento calambres hermosos en mi sistema nervioso, nada de esto me hace efecto ya, ya que no consigo olvidar. Dime porqué estas aquí que recuerdo quieres extinguir. Te van a lobotimizar, la enfermera empieza a conspirar. No te puedo olvidar, lo siento no te puedo olvidar. Aunque lo nuestro se acabó, brillará como una estrella que murió. No te puedo olvidar, lo siento no te puedo olvidar. Aunque lo nuestro se acabó, brillará como una estrella que murió. Mentí, yo no te olvidé y sé que esto me va a enloquecer. Soy yo el intenso fulgor que ya no ves porque alguien lo apagó. No te puedo olvidar, lo siento no te puedo olvidar. Aunque lo nuestro se acabó, brillará como una estrella que murió.

(ESCOLTA-LA)

divendres, 24 d’abril del 2009

A MATTER OF TRUST. Billy Joel

Em vaig despertar amb molta calor i xop per la suor. Devien ser les 4 de la matinada. El meu cervell orbitava fora del meu cap. Em vaig aixecar del llit i vaig dirigir-me a la nevera. Em moria per un glop d’aigua ben fresca. Vaig veure dos gots i em vaig sentir millor.
Vaig tornar cap al llit. Em vaig estirar. Però, com m’acostuma a passar, aleshores ja m’havia desvetllat i sabia que em costaria tornar a dormir. Així que vaig buscar la ràdio i els auriculars amb la idea de trobar alguna altra emissora destacable que m’ajudes a conciliar la son. A les palpentes, intentava trobar l’aparell entre els llençols però no el vaig trobar sinó a terra.
Quan em disposava a connectar-la vaig escoltar sorolls que provenien del replà de l’escala i, a continuació, passes que s’aturaven a la porta. No esperava al senyor Fòscolo fins al diumenge a la tarda. No obstant això, no podia ser una altra persona llevat que algú s’hagués equivocat de pis. Van haver-hi alguns intents fallits per obrir; claus que queien. Vaig estar a punt d’anar a veure de qui es tractava. Vaig incorporar-me un cop més i aleshores vaig poder sentir com la porta s’obria. Se sentien veus i el riure de dos individus. Un d’ells, inequívocament, era el senyor Fòscolo: l’inconfusible to de la seva veu el delatava. Des de la porta entreoberta de la meva habitació vaig poder constatar que l’altra persona era una dona d’edat indeterminada. I és m’era impossible, en aquell moment, concretar aquest aspecte ja que l’única llum que il·luminava el pis era una claror molt tènue que es filtrava a través de les finestres.
La parella es va dirigir al dormitori del senyor Fòscolo i un cop a dins van tancar la porta, cosa que no em va impedir sentir tot un repertori de riures, gemecs i crits que provenien d’aquella estància. “Quin festival”, vaig pensar “Aquesta si que la tenia ben amagada”. I com que no hi tenia cap interès en els detalls de la vida sexual del senyor Fòscolo, vaig connectar la radio, vaig posar-me els auriculars i vaig tancar els ulls amb l’esperança de dormir-me al més aviat possible. Afortunadament, va ser així.
Vaig tornar a obrir els ulls. Vaig mirar el rellotge: dos quarts de nou. Em vaig incorporar amb un bot tot resolt de posar-me en acció. Sentia una buidor a l’estómac de com si portés una setmana en dejú i un lleuger maldecap que va desaparèixer després de passar per la dutxa. A continuació, em vaig vestir amb la idea de sortir al carrer i esmorzar. Vaig agafar ‘Las ilusiones perdidas’ i em vaig dirigir a la porta. No se sentia cap soroll al pis. No hi havia rastre de la festa que s’havien corregut el senyor Fòscolo i la seva acompanyant.
Un cop a fora, vaig caminar en direcció al ‘Parc della Montagnola’. Em va cridar l’atenció el nom d’una cafeteria que feia cantonada: Dolce Svegliare. Hi vaig entrar. A dins no hi havia més que una dependenta. Era una noia jove. Més o menys devia tenir els mateixos anys que jo, si de cas un parell més, cabells castanys no gaire llargs recollits en dues trenes poc elaborades, ulls marrons, un somriure encantador i un nas petit que acabava d’adobar un rostre amb una gràcia singular. I, tot i que no es podia dir que fos una preciositat de conformitat amb als cànons habituals, a mi, des d’un primer moment em va resultar força atractiva.
Vaig demanar un cafè amb llet i un bon tros d’un pastís casolà de xocolata que tenia un aspecte immillorable. Tenia tot el local per a mi, així que vaig triar una taula propera a la barra on hi havia un diari del dia. Mentre esperava que em servís la consumició vaig fullejar-lo.
De fons es podia sentir música en un to exquisidament suau. No recordo el tema que s’escoltava aleshores. Però el que mai oblidaré és la cançó que va començar a sonar un cop acabada l'anterior ja que és una de les favorites del meu germà: un, dos; un, dos, tres, quatre. I, en aquell moment, la noia de la cafeteria es va dirigir a la ràdio de la qual provenien els sons i va pujar-ne un xic el volum.

LLETRA
Some love is just a lie of the heart. The cold remains of what began with a passionate start and they may not want it to end, but it will, it's just a question of when. I've lived long enough to have learned. The closer you get to the fire the more you get burned but that won't happen to us, 'cause it's always been a matter of trust. I know you're an emotional girl. It took a lot for you to not lose your faith in this world. I can't offer you proof, but you're gonna face a moment of truth. It's hard when you're always afraid. You just recover when another belief is betrayed, so break my heart if you must. It's a matter of trust. You can't go the distance with too much resistance. I know you have doubts but for God's sake don't shut me out. This time you've got nothing to lose. You can take it, you can leave it, whatever you choose. I won't hold back anything and I'll walk away a fool or a king. Some love is just a lie of the mind, it's make believe until it's only a matter of time and some might have learned to adjust but then it never was a matter of trust. I'm sure you're aware love, we've both had our share of believing too long when the whole situation was wrong. Some love is just a lie of the soul, a constant battle for the ultimate state of control. After you've heard lie upon lie, there can hardly be a question of why. Some love is just a lie of the heart. The cold remains of what began with a passionate start but that can't happen to us, 'cause it's always been a matter of trust. It's a matter of trust. It's always been a matter of trust. It's a matter of trust.

TRADUCCIÓ
Algunos amores no son más que un engaño del corazón, los fríos restos de un apasionado inicio. Y, puede que no quieran poner fin, pero termina. Es sólo una cuestión de cuándo. He vivido el tiempo suficiente para haber aprendido que cuanto más te acercas al fuego más te quemarás. Pero eso no nos va a pasar a nosotros, porque siempre ha sido una cuestión de confianza. Sé que eres una chica emocional. Te costó mucho trabajo no perder la fe en este mundo. No puedo ofrecerte la prueba pero vas a afrontar el momento de la verdad. Es difícil cuando estás siempre asustado. Sólo te recuperas cuando otra creencia te es traicionada. Por lo tanto, rompe mi corazón, es que has de hacerlo. Es una cuestión de confianza. No se puede cubrir la distancia con demasiada resistencia. Sé que tienes dudas pero, por el amor de Dios no me dejes fuera. Esta vez no tienes nada que perder. Puedes tomarlo o dejarlo. Independientemente de lo que elijas, no le pondré freno a nada y me iré como un tonto o un rey. Algunos amores no son más que un engaño de la mente. Te hacen creer hasta que sólo sea una cuestión de tiempo. Y algunos, tal vez, habrían aprendido a adaptarse, pero entonces nunca fue una cuestión de confianza. Estoy seguro de que eres consciente, amor. Ambos tenemos nuestra parte al creer demasiado tiempo cuando la situación estaba mal. Algunos amores no son más que un engaño del alma, una batalla constante por el estado final del control. Después que hayas escuchado mentiras sobre mentiras difícilmente pueda plantearse un por qué. Algunos amores no son más que un engaño del corazón, los fríos restos de un apasionado inicio. Y, puede que no quieran poner fin, pero termina. Es sólo una cuestión de cuándo. He vivido el tiempo suficiente para haber aprendido que cuanto más te acercas al fuego más te quemarás. Pero eso no nos va a pasar a nosotros, porque siempre ha sido una cuestión de confianza. Una cuestión de confianza. Siempre ha sido una cuestión de confianza. Es una cuestión de confianza.


(ESCOLTA-LA)

dijous, 9 d’abril del 2009

SHE MAKES MY DAY. Robert Palmer

Els primers dies de feina a Bologna van transcórrer sense sobresalts. Efectivament, les tasques que havia de desenvolupar no eren gens complicades, a l’espera que arribés el dia que estigués preparat per atendre la clientela. De moment, tot es reduïa a transportar llibres des del magatzem als prestatges seguint les indicacions del Toni. Però quan entrava algú a la llibreria jo intentava estudiar el seu comportament perquè pensava que em podria ser de profit per al futur. Després, si el client es dirigia al meu cap per preguntar-li per algun llibre o algun autor, també tractava de recordar el més important de la conversa per així poder-ho aplicar de cara a les setmanes que havien de venir.
I va arribar el dissabte, cosa que suposava que, acabada la jornada, hauria completat la meva primera setmana laboral a la llibreria. Però he de dir que no recordo que esperés aquest moment amb unes ànsies desmesurades. Ben al contrari, crec que el que més em preguntava era com ompliria el meu temps lliure fins al dilluns següent en què tornés a treballar.
El rellotge va marcar les dues. “S’ha acabat”, va exclamar el Toni, “fotem el camp”. “D’acord”, vaig assentir. Vaig agafar les meves coses i em vaig dirigir cap a la porta d’entrada, on m’esperava disposat a baixar la persiana i tancar el pany. Quan va acabar amb aquesta operació em vaig dirigir a ell i li vaig dir “una curiositat, el nom de la llibreria és per la cançó d’Adriano Celentano, Azzurro, oi? Cerco un po d’Africa in giardino tra l’oleandro e il baobab...” I ell, m’ho va confirmar “efectivament, un humil homenatge a una gran cançó i a un gran artista; bé de fet a dos grans artistes, perquè la cançó és de Paolo Conte, ho sabies?” “Sí”, li vaig contestar, “de petit escoltava sovint les cançons d’en Celentano a la gelateria l’Arco Baleno, del senyor Pisello, a Treviso; n’era fanàtic i sempre explicava coses al respecte.” “Mira, Giacomo, si t’agrada el bàsquet i l’Adriano Celentano, serem grans amics”, em va afirmar. I, acomiadant-se em va dir mig cridant, “bon cap de setmana, no et quedis a casa; surt i coneix Bologna, ja veuràs que t’agradarà”. “Ciao, fins dilluns” li vaig contestar.
Vaig tornar caminant a casa. Estava a prop. De camí vaig parar al supermercat de la cantonada i vaig comprar alguns queviures per al cap de setmana i un paquet de sis cerveses per tenir-les a la nevera. Estàvem en ple estiu i el calor era intens. Vaig pujar al pis, vaig entrar-hi i vaig deixar la compra al seu lloc. Em vaig preparar una mica de pasta per dinar. Després, un cop vaig acabar l’àpat em vaig estendre al sofà i vaig fer una migdiada ben llarga.
Eren les gairebé les set de la tarda quan em vaig despertar. Em sentia completament estabornit. Massa temps. Vaig pensar en dutxar-me, vestir-me i fer un tomb per la ciutat. No obstant, no vaig ser capaç de reunir suficients forces. Estava en un estat suprem de ganduleria. I sense moure’m del sofà vaig posar la televisió. No recordo quin programa feien. Només sé que al cap d’una estona vaig anar a la nevera i vaig agafar una cervesa. La vaig liquidar aviat. Tenia una set enorme. A continuació vaig agafar-ne una altra. Aquesta em va durar més. A partir de la tercera vaig començar a pensar en la noia amb qui sortia a Barcelona i, a poc a poc, vaig esdevenir presoner de la melangia.
A partir d’aquell moment no vaig poder deixar de pensar en aquesta noia i la nostra relació i com d’estúpid havia estat jo quan, sense arguments que ho motivessin, vaig decidir que havíem d’acabar; pur egoisme. Afortunadament, quan portava sis cerveses, devien ser les 11 del vespre, vaig tenir la lucidesa i la determinació de decidir apagar el televisor i ficar-me al llit a dormir la mona. Però com que em costava agafar la son, vaig posar una ràdio portàtil que tenia i vaig tractar de sintonitzar alguna emissora interessant. Vaig trobar-ne una, de la qual no recordo el nom, en què la gent trucava i demanava cançons dedicades. Les peticions eren bastant dignes. Al cap d’una estona d’escoltar-la, em vaig llevar del llit i vaig anar decididament al menjador on hi havia el telèfon. Vaig marcar el número de l’emissora i sorprenentment em van contestar i vaig sortir per antena. Crec que vaig dir, amb inequívoques senyals de borratxera, alguna cosa així com “hola, sóc el Giacomo, vinc de Barcelona; fa una setmana que visc a Bologna; estic sol; me’n recordo terriblement de tu, Tiziana; et trobo a faltar.” I a continuació, vaig dir la meva petició. Quan la cançó va sonar per la ràdio no vaig poder evitar que un parell de llàgrimes rebels escapessin dels meus ulls.

LLETRA
I feel so lucky loving her. Tell me what else is magic for. She thinks it’s better left unsaid. She makes her mind up at a glance. It really made a difference. I seem to be unconditionally hers. She’s like a new girl every day and all the rest don’t bother me: I’m far too busy lovin’ her. I’ll never be lonely now I know her Now I know her. She fills my heart with joy. That’s in our best interest. She makes my day. She just has to smile to blow my cares away. She just has to touch my hand to make me stay. She’s all good lovin’ at once. Our love was unintentional. She says we’re not responsible she thinks with her chin up. She always makes uncommon sense always knows just what to say. She always takes me unawares. In less time than it takes to fall down here and there you are. We never fought it anyway. I’ll never be lonely now I know her. Now I know her. She fills my heart with joy. That’s in our best interest. She makes my day. She just has to smile to blow my cares away. She just has to touch my hand to make me stay. She’s all good lovin’ at once. I feel so lucky loving her. Tell me what else is magic for. She thinks it’s better left unsaid. She makes her mind up at a glance. It really made a difference. I seem to be unconditionally hers. She’s like a new girl every day and all the rest don’t bother me: I’m far too busy lovin’ her. I’ll never be lonely now I know her Now I know her. She fills my heart with joy. That’s in our best interest. She makes my day. She just has to smile to blow my cares away. She just has to touch my hand to make me stay. She’s all good lovin’ at once.

TRADUCCIÓ
Me siento tan afortunado amándola que no puede haber nada más mágico. Ella piensa que es mejor hacer que decir, decide al momento, y eso marca la diferencia. Creo que le pertenezco sin condiciones. Es como una mujer nueva cada día, y ninguna otra cosa me importa: estoy demasiado ocupado queriéndola. Nunca más estaré solo, ahora que la conozco. Me llena el corazón de júbilo. Es en nuestro propio interés. Ella es la alegría de cada día. Sólo tiene que sonreír para ahuyentar mis preocupaciones. Sólo tiene que tocar mi mano para apaciguarme. Nuestro amor llegó de improviso, aunque sobre eso ella opina, medio en serio medio en broma, que no somos muy de fiar. Siempre piensa con su poco común, siempre tiene la palabra justa, siempre me pilla desprevenido pero se hace cargo de todo, así es como andamos y nunca lo discutimos. Nunca más estaré solo ahora que la conozco. Me llena el corazón de júbilo. Ella es la alegría de cada día. Me siento tan afortunado amándola que no puede haber nada más mágico. Ella piensa que es mejor hacer que decir, decide al momento, y eso marca la diferencia. Creo que le pertenezco sin condiciones. Es como una mujer nueva cada día, y ninguna otra cosa me importa: estoy demasiado ocupado queriéndola. Nunca más estaré solo, ahora que la conozco. Me llena el corazón de júbilo. Es en nuestro propio interés. Ella es la alegría de cada día. Sólo tiene que sonreír para ahuyentar mis preocupaciones. Sólo tiene que tocar mi mano para apaciguarme.

(ESCOLTA-LA)

dimarts, 7 d’abril del 2009

ENJOY THE SILENCE. Depeche Mode

Vaig arribar a Bologna un dijous. El dilluns següent, a tres quarts de nou del matí estava a la porta de la llibreria L’Oleandro e il Baobab, esperant que vingués el seu propietari Antonio ‘Toni’ Chechi. “No tindràs cap problema amb el senyor Chechi”, em va dir el senyor Fòscolo el diumenge a la nit, “la feina a la llibreria no serà gens desagradable; a més a més té molt bon caràcter i de seguida us hi avindreu, ja veuràs.”
Mentre m’esperava dret allà tractava de relaxar-me llegint algunes pàgines de ‘Les Il·lusions Perdudes’, de Balzac. No hi havia signes de nervis en el meu cos. De fet, recordo que tenia moltes ganes de començar perquè estava convençut que l’activitat i la rutina quotidianes m’ajudarien a centrar-me i a evitar tenir el cap ocupat en pensaments malsans.
Quan faltaven cinc minuts per a les nou, un home es va aturar al meu costat i em va dirigir unes paraules. “Bon dia, tu deus ser el noi que ve de part del Gianni, vull dir del senyor Fòscolo, oi?”, em va preguntar en italià, mentre s’ajupia per ficar la clau en el pany. “Bon dia, així és. Sóc el Giacomo. I vostè és el senyor Chechi, suposo”, li vaig respondre. “Entesos, abans de seguir, vull que em tractis de tu”, va dir-me en el mateix instant en què obria la persiana i accedia a la llibreria. “Si hem de treballar plegats” va continuar, “ens haurem de dir pels nostres noms; el meu és Toni”.
El Toni era alt i prim. Feia sensació que estava bona forma. Conservava tot el cabell, malgrat tenir nombroses canes. Aquesta circumstància feia que semblés a primera vista, d’edat indeterminada tot i que si un s’hi fixava bé, advertia que devia estar en algun lloc en el trànsit entre els 45 i els 50 anys.
Vam creuar la botiga fins al final on hi havia el seu petit despatx. Em va dir que segués. Mentrestant preparava un parell de cafès. “T’agrada el cafè, oi?”, em va demanar. No vaig dir res. Va omplir les dues tasses i va seure. Em va explicar els horaris. De 10 a 14 i de 17 a 20, i els dissabtes, només al matí. El sou no seria res de l’altre món, però em permetria viure sense estreteses mentre visqués a Bologna. La meva feina, de moment, consistiria en endreçar centenars de llibres que hi havia al magatzem, traslladar-los als prestatges i coses per l’estil. “I quan portis un parell de setmanes, ja estaràs preparat per atendre clients”, va concloure.
Vaig treure molt bona impressió del Toni després de la nostra primera xerrada. No em va semblar el típic cap que fiscalitza tota la feina que fas i t’observa en tot moment esperant que cometis una errada. I em va tranquil·litzar, “si t’equivoques, i t’asseguro que t’equivocaràs, no pateixis perquè ningú no ha nascut ensinistrat, així que intenta prendre-t’ho amb calma i qualsevol cosa que no entenguis, no dubtis a preguntar-me-la, d’acord?”. Vaig assentir.
D’aquesta manera, entre tones de llibres, va transcórrer el meu primer dia. I, a les dues en punt el Toni va exclamar, “és l’hora de dinar, som-hi. Què? M’acompanyes?”. Jo havia de fer algunes compres així que li vaig dir que potser un altre dia. Vam sortir i va tancar la persiana. Em va explicar que aquella zona estava plena de restaurants barats i de botigues on comprar aliments precuinats o entrepans. “Ens veiem a les 5, d’acord? Hi ha res que més que voldries saber”, va preguntar-me. “Sis plau, hi ha per aquí a prop algun lloc on es pugui fer uns tirs a cistella, ja saps, pallacanestro”, li vaig demanar. Em va semblar que li agradava la pregunta. I, amb tot interès, em va indicar on hi havia una canxa pública on podria practicar quan volgués.
Quan el Toni ja devia estar a uns 10 metres es va aturar i va parlar “saps, jo soc tifoso de la Virtus, coneixes aquesta esquadra? Aquest any hem guanyat dos títols: la Coppa d’Itàlia a la Virtus de Roma i la Recopa al Real Madrid”. “Sí, ho sé”, li vaig contestar. “Veig que t’agrada el bàsquet”, va continuar. I jo, li vaig confessar, “de petit, a Treviso, vaig agafar el virus d’aquest esport i fins ara no he aconseguit curar-me”. Ell va seguir carrer amunt. De sobte, va cridar, “d’acord, si encara estàs aquí al setembre, anirem junts a veure algun partit al Palamalaguti; amb aquest jove entrenador, l’Ettore Messina, farem grans coses”. I, tot d’una, tombant la cantonada, va desaparèixer de la meva vista. Jo vaig caminar en direcció contrària, baixant la Via Giuseppe Petroni. Des d’algun pis amb les finestres obertes arribaven els sons d’una cançó que seria un dels èxits d’aquell 1990.


LLETRA
Words like violence break the silence, come crashing in into my little world. Painful to me, pierce right through me. Can't you understand, oh my little girl? All I ever wanted, all I ever needed is here, in my arms. Words are very unnecessary. They can only do harm.

Vows are spoken to be broken. Feelings are intense. Words are trivial. Pleasures remain so does the pain. Words are meaningless and forgettable. All I ever wanted, all I ever needed is here, in my arms. Words are very unnecessary. They can only do harm. Enjoy the silence

TRADUCCIÓ
Palabras como violencia, quiebran el silencio, llegan y se estrellan en mi pequeño mundo. Doloroso para mi, penetra a través de mi. Puedes comprenderlo, mi pequeña? Todo cuanto he querido, todo cuanto he necesitado, está aquí, en mis brazos. Las palabras son del todo innecesarias, sólo pueden hacer daño.

Las promesas se hacen para poder romperlas. Los sentimientos son intensos. Las palabras triviales. Permanecen los placeres, también el dolor. Las palabras carecen de sentido y pueden olvidarse. Todo cuanto he querido, todo cuanto he necesitado, está aquí, en mis brazos. Las palabras son del todo innecesarias, sólo pueden hacer daño. Disfruta del silencio.

(GAUDEIX-LA)

dimecres, 1 d’abril del 2009

SOMETHIN' STUPID. Robbie Williams & Nicole Kidman

Avui fa una setmana que em vaig enamorar. A continuació, us presento de qui es tracta. He triat dues ressenyes de premsa perquè conegueu millor aquesta noia

NACE UNA ESTRELLA EN LA IZQUIERDA ITALIANA

Habla claro y sin retórica. Comienza a soltar verdades entre sonrisas, con la voz suave y el índice levantado. Enseguida, en la platea se deshacen los corrillos y surge el entusiasmo. Su cara redonda de niña, coleta y flequillo, engaña. Tiene 38 años, es abogada, se llama Debora Serracchiani y es secretaria del Partido Demócrata (PD) en Udine (noreste de Italia). Y en apenas dos días se ha convertido en la nueva esperanza de una oposición que busca desesperadamente una voz nueva y unitaria.

Algunos optimistas dicen que será la Obama del centro-izquierda italiano. Como hizo en 2004 el actual presidente de Estados Unidos en la convención del Partido Demócrata, ella ha saltado a la fama con un discurso impactante y conmovedor. Duró sólo 13 minutos, pero fue el más aplaudido en la Asamblea Nacional de los Círculos del Partido Demócrata, reunión de las bases y dirigentes locales.

(...) Según avanzaba, cada frase era aclamada con aplausos y gritos de "¡brava!". "Tenemos que superar protagonismos y personalismos, inventar una línea política nueva, dar paso a una nueva generación, no sólo de edad, sino de mentalidad".

Criticó la división ante el debate sobre el testamento biológico, la búsqueda desenfrenada de visibilidad mediática, la lejanía de los dirigentes respecto a los problemas de los ciudadanos. Y mirando al secretario nacional, Dario Franceschini, le espetó: "No lo tienes fácil, porque no eres una cara nueva. Pero tienes que dar una nueva credibilidad, y lo estás haciendo".

Para acabar, dejó su idea de país: "No nos reconocemos en un país que deja la seguridad en manos de sheriffs despolitizados; que piensa que los inmigrantes son criminales; que no invierte en la escuela, universidad e investigación, que cree que la crisis se arregla por tomarla más alegremente, que invita a los médicos a denunciar a sus pacientes, que no cobra impuestos a los más ricos porque son pocos". (El País, 25.03.2009).

LA RIVELAZIONE DEL WEB DEBORA SERRACCHIANI

E questa da dove esce?». Quando Franceschini si gira verso il fido Alberto Losacco è ormai troppo tardi, Debora Serracchiani è un fiume in piena. Tant’è che anche il segretario smette di mangiare e comincia a battere le mani.

Roma, sabato 21 marzo, assemblea dei circoli del Pd. Tremila delegati del tanto citato, e poco ascoltato, «territorio». Debora è la segretaria dei circoli di Udine («la città dell’Udinese e della Snaidero, e la città che ha accolto Eluana Englaro», puntualizza subito lei), 38 anni, avvocato del lavoro. Non è friulana, essendo nata e vissuta a Roma fino ai 24 anni; si è trasferita in Friuli per seguire il compagno e lì ha cominciato a fare pratica legale. Ma niente politica fino al 2006. Quando per la prima volta prende la tessera dei Ds.

Ricorda vagamente Audrey Tautou, ed è probabilmente proprio grazie a quel visino alla «Amélie» che passa per innocua. Quando inizia a parlare nessuno la ascolta, Franceschini com’è detto, mangia. Lei chiede silenzio e parte con un discorso che se non le ha cambiato la vita politica prossima futura, l’ha fatta diventare una star del web.

“I aquesta d’on surt?” Quan (Dario) Franceschini es gira cap al seu home de confiança, Alberto Losacco, ja és massa tard, Debora Serracchiani és un riu crescut. Tant és així que també el secretari deixa de menjar i comença a aplaudir.

Traducció: Roma, dissabte, 21 de març, assemblea dels cercles del Pd (Partit Democràtic). Tres mil delegats del tan citat, i poc escoltat “territori”. Debora és la secretaria dels cercles d’Udine (“la ciutat de l’Udinese i del Snaidero, és la ciutat que ha acceptat Eluana Englaro”, puntualitza ràpid ella), 38 anys, advocada laboral. No és del Friuli. Havent nascut i viscut a Roma fins als 24 anys, es trasllada al Friuli per seguir el seu company i allà va començar a fer la pràctica legal. Però res de política fins al 2006. Quan per primera vegada pren el carnet del Ds (Democrazia Socialista).

Recorda vagament Audrey Tautou, i és probablement gràcies a aquella carona a (la pel·licula) “Amelie” que passa per inofensiva. Quan comença a parlar ningú no l’escolta, Francheschini, com deia, menja. Ella demana silenci i inicia amb un discurs que si no li canviat la vida política present i futura, l’ha feta esdevenir una estrella de la xarxa (01.04.2009 La Stampa).

A Itàlia fa 10 dies que no es parla d'un altra cosa. Jo os ho juro, que només veure-la i escoltar-la com parla i el que diu, us captivarà. De fet jo fa una setmana que estic enamorat d’ella.

LLETRA
I know I stand in line, until you think you have the time to spend an evening with me. And if we go someplace to dance, I know that there's a chance you won't be leaving with me. And afterwards we drop into a quiet little place and have a drink or two. And then I go and spoil it all, by saying something stupid like: "I love you". I can see it in your eyes, that you despise the same old lies you heard the night before and though it's just a line to you, for me it's true It never seemed so right before.

I practice every day to find some clever lines to say, to make the meaning come through, but then I think I'll wait until the evening gets late and I'm alone with you. The time is right your perfume fills my head, the stars get red and oh the night's so blue. And then I go and spoil it all, by saying something stupid like: "I love you" ("I love you, I love you,...")