Pàgines

dilluns, 30 de juny del 2008

SÉ FELIZ... ES GRATIS. Rosana

Noves propostes.
Em va molar molt el detall de “dedicar-me” una cançó, així que per agrair-te’l, i aprofitant que en el seu moment em vas convidar a fer-ho...

Aquesta cançó, tot i ser de fa uns anyets, la vaig “trobar” fa poc d’un mes. Ja l’havia sentit, però no l’havia escoltada mai! Té nassos descobrir a Rosana en un viatge a Egipte!! Per mi, aquest viatge va ser molt especial, vaig ser al centre de l’Univers, i a més vaig tenir l’oportunitat de conèixer a tres persones molt especials. Gracies a elles vaig aprendre a apreciar les lletres de Rosana, la Màgia (que resulta ser el nom de l’àlbum on surt aquesta cançó), i un munt de coses bones que abans em passaven desapercebudes... Vull dedicar aquesta cançó a totes aquelles persones que no la coneixen i a aquelles que sí, i sobretot als meus Piticlis!!! Aprofita-la que també és per tu!!! Petons!!!

Sé feliz… ¡es gratis! Sé feliz solamente tienes que sentir, que tu podrás soñar y tus sueños se harán realidad… Agarra tu vida. Vivir por vivir, volar por volar reír o llorar de felicidad, ya verás si quieres llegar al final, llegarás… Agarra tu vida. Y tira, la vida irá poniendo todo en su lugar no dudes, abre los ojos, despierta y ponte a soñar ya verás, que llegarás sentir por sentir, que puedes llegar solamente tienes que querer es poder si quieres probar ya verás, si quieres llegar al final llegarás. Agarra tu vida. Y tira, la vida irá poniendo todo en su lugar no dudes, abre los ojos, despierta y ponte a soñar guarda los buenos recuerdos para los malos momentos, y escucha: “Apúntate en la vida a decir lo que sientes a sentir lo que vales, a soñar lo que quieres, y a saber que te sobra con tener lo que tienes”. Sé feliz ¡es gratis! Sé feliz tú verás que todos tus sueños se harán realidad. Agarra tu vida y tira; la vida irá poniendo todo en su lugar no dudes, abre los ojos, despierta y ponte a soñar, la vida irá poniendo todo en su lugar. No dudes, la vida irá poniendo todo en su lugar.

(ESCOLTA-LA)

divendres, 27 de juny del 2008

MANIOBRAS DE ESCAPISMO. Love Of Lesbian

Una nova proposta. Demaneu, demaneu... i opineu.

El 5 de juny vaig anar a veure el concert que els Love of Lesbian van fer al Teatre Estruch de Sabadell. Conec aquest grup des de fa poc, cosa d’un any, quan van treure el seu segon disc en castellà “Cuentos chinos para niños del Japón”. A part de constatar que sonen molt bé en directe (serà que estic escoltant massa música per l’mp3 i l’ordinador, que ara valoro més anar a concerts), també vaig descobrir cançons del seu anterior àlbum que em van agradar molt i que voldria compartir. Precisament he triat la que dóna nom al disc. Per totes aquelles maniobras de escapismo que som capaços de suportar.


Ya no vale el echarse hacia atrás, vamos a ultimar el plan de escapismo, lo has prometido. Si día a día hemos ido a peor, si nunca caes de pie, ¿quién mueve los hilos?, corta el ciclo. Noche maga, ¿adónde fuiste? De nada sirve ir a más velocidad si los recuerdos te encadenan. Y encerrado entre ti mismo, maniobras de escapismo se convierten en refugios o salidas por donde escapar. Por las ventanas sé que escaparán, van a ser un millón, un millón, saldrán por las calles a asustarles. Creo que tiemblas como un flan, prometiste iniciar conmigo el viaje, no me plantes. Noche maga, ¿adónde fuiste? De nada sirve ir a más velocidad si los recuerdos te encadenan. Y encerrado entre ti mismo maniobras de escapismo ... me diluirán.

(ESCOLTA-LA)

dijous, 26 de juny del 2008

TÓCALA, TÓCALA. Cantores de Hispalis

Que pasa Quim! Te mando una propuesta que en caso de ser aprobada debe ser publicada el día 20 de Junio. Si la descartas ningún problema. No ha podido ser el 20 de junio. Pero bien, como conserva toda su vigencia, sólo he cambiado el rival, Rusia por Italia, y aquí está:

El 27 de Junio de 2006, en Hannover (Alemania). España, que partía como favorita, perdía 3 a 1 ante una "vieja" Francia y quedaba eliminada de la Copa del Mundo de Fútbol. Era la enésima ocasión perdida. Pero, ¿Cuál era el problema? ¿Por qué nunca ganamos los partidos importantes ante selecciones históricas? Preguntas que se repetía una y otra vez Luís Aragonés, seleccionador nacional. Una semana más tarde, hundido, mientras apuraba su tercera botella de Cartojal en una "KZ" (caseta) de la feria de Málaga y habiendo decidido presentar su dimisión, todo cambió. Al dejar la botella en la barra, reconoció tras ella al del bigote de los Cantores de Hispalis con la camiseta de España y el 8 de Sibilio en la espalda (su hermana pequeña que se hacía trenzas en el bigote había salido con él). Se le acercó y le cantó "Tócala, tócala". Luís indignado le contestó, "Te la va a tocar tu padre!". Y éste le replicó, "no hombre, no. Que la toquéis, si no, nunca ganaremos nada". Fué en ese momento cuando Luís encontró la respuesta. Qué grande es el fútbol. Y, si claro, al final se la tocó. Próximo capítulo: hoy, jueves 26 de Junio. España - Rusia.

Tócala, tócala, tócala, tóca las palmas. Tócala, tócala, tócala con mucho son. Toca guitarra, toca palillo. Toca la flauta, toca el tambor. Tócala, tócala, tócala, tóca las palmas. Por sevillanas, baila gitana con ese duende español. Va la guitarra española..........VA, LA GUITARRA VA. Cortejá' de castañuelas. Tócala, tócala suena la gaita. Tócala, tócala Galicia baila. Con niñas rubias muy bien plantás. A la orilla de su mare os vieron la cara y juegan a bailar. Tócala, tócala suenan guitarras. Tócala, tócala baila Navarra. Que alegra toca su tamboril. En cuanto España se pone a bailar, tócala, tócala, tócala, tócala, se forma la tremolina y es canela fina mi felicidad. Tócala, tócala, tócala, tóca las palmas. Por sevillanas, baila gitana con ese duende español. Va con mantilla y peineta.......VA, CON MANTILLA VA. O con su bata de cola. Tócala, tócala la candelaria. Tócala, tócala siete canarias y una fodía para soñar. Cinco niñas baleares, flores y lunares en medio del mar. Tócala, tócala negra bonita. Tócala, tócala gloria bendita. Y agua de jota tiene el pilar. Los de las aragonesas de ver la belleza y el porte bailar. TOCALA, TOCALA, TOCALA, TOCALA, TOCALA. En cuanto España se pone a bailar,OLE. tócala, tócala, tócala, tócala, se forma la tremolina y es canela fina mi felicidad. Tócala, tócala, tócala, tóca las palmas. Por sevillanas, baila gitana con ese duende español. Va con el arte en sus manos.....VA, CON EL ARTE VA. En su pié y en su desplante. Tócala, tócala viene la banda. Tócala, tócala vaya parranda. Baila Valencia con sus ninots. Y entre moros y cristianos bailan los Huescanos con mil gritos son. Tócala, tócala baila sardana. Tócala, tócala mi catalana formando el corro de la amistad. Y entre los manchegos bailan los labriegos que siga el compás. TOCALA, TOCALA, TOCALA, TOCALA, TOCALA. En cuanto España se pone a bailar, OLE. tócala, tócala, tócala, tócala, se forma la tremolina y es canela fina mi felicidad. Tócala, tócala, tócala, tóca las palmas. Por sevillanas, baila gitana con ese duende español. Va con su gracia y donaire........VA, CON SU GRACIA VA. Con su belleza encantada. Tócala, tócala por seguirilla. Tócala, tócala baila Castilla con un buen mozo que es leonés. Tócala, tócala con tu hermosura. Tócala, tócala mi extremadura. Tu eres vecina de mi corral. Que se llama Andalucía, viva la alegría vamos a bailar. TOCALA, TOCALA, TOCALA, TOCALA, TOCALA. En cuanto España se pone a bailar, OLE. Tócala, tócala, tócala, tócala, se forma la tremolina y es canela fina mi felicidad. Tócala, tócala, tócala, tóca las palmas. Tócala, tócala, tócala con mucho son. Toca guitarra, toca palillo. Toca la flauta, toca el tambor. Tócala, tócala, tócala, tóca las palmas. Por sevillanas, baila gitana con ese duende español. Va la guitarra española..........VA, LA GUITARRA VA. TOCALA, TOCALA, TOCALA, TOCALA, TOCALA.

(TÓCALA)

dimecres, 25 de juny del 2008

UN' ALTRA VITA. Franco Battiato

Bé. Tornem a la feina després d’uns quants dies de descans. Un altre cop hem de patir les diverses molèsties derivades de la voràgine quotidiana: ficar-se a un vagó de metro que va ple com un ou; intentar creuar un carrer, que una moto et freni a un metre de ser atropellat i que, a sobre, el motorista t’aguanti una mirada desafiant; que un ciclista circuli a tota òstia per la vorera i que et demani pas tocant el timbre com un energumen (es consuma la dictadura dels vehicles de dues rodes); comprovar que parlar a crits (especialment aquells que ho fan amb el telèfon mòbil) continua sent un mal endèmic d’aquest país. Aquest vespre (avui que es dimecres), després d’entrenar estaré esgotat però, no obstant, sé que demà serà dijous i, per tant, ja faltarà menys perquè arribi un altre divendres a la tarda que passaré al Santana, en companyia dels amics amb els qui compartiré conversa i cerveses.


Certe notti per dormire mi metto a leggere, e invece avrei bisogno di attimi di silenzio. Certe volte anche con te, e sai che ti voglio bene, mi arrabbio inutilmente senza una vera ragione. Sulle strade al mattino il troppo traffico mi sfianca; mi innervosiscono i semafori e gli stop, e la sera ritorno con malesseri speciali. Non servono tranquillanti o terapie. Ci vuole un'altra vita.

Su divani, abbandonati a telecomandi in mano, storie di sottofondo Dallas e i Ricchi Piangono. Sulle strade la terza linea del metrò che avanza, e macchine parcheggiate in tripla fila, e la sera ritorno con la noia e la stanchezza. Non servono più eccitanti o ideologie ci vuole un'altra vita.


Certes nits, per dormir, em poso a llegir, i, em comptes d’això, necessitaria moments de silenci. De vegades, i saps que t’estimo, també m’enfado amb tu inútilment sense una veritable raó. Als carrers, pel matí, m’esgota l’excessiu trànsit; els semàfors i els stop em posen nerviós. I al vespre torno amb un malestar especial. No faig servir tranquil·litzants ni teràpies. Es vol una altra vida.

Als sofàs, abandonats, amb el comandament a distància a la mà, històries de baixos fons:
‘Dallas’ i ‘Los Ricos también lloran’
. Als carrers, les obres de la Línia 3 del metro avancen. I cotxes aparcats en triple fila, i al vespre torno fastiguejat i cansat. No faig servir excitants o ideologies. Es vol una altra vida.

(ESCOLTA-LA)

divendres, 20 de juny del 2008

TE REGALO. Carlos Baute

Porqué nunca faltó en tu cara una sonrisa capaz de iluminar la estancia más triste. Porqué tu corazón siempre fue proclive al buen ánimo, y así nos lo transmitiste incluso cuando te tocó vivir momentos sombríos. Por todas las veces que, sin merecerlo, te recibí con el rostro agrio de mal humor matutino; lo siento. Por todas las cosas buenas que nos has aportado a lo largo de estos últimos años, cosas que muchas veces no supimos apreciar, cosas que ya estoy echando de menos. Por todas las canciones que cantamos en cualquier karaoke, a dúo y en solitario. Por reírte de quien piensa que los italianos dominarán la Tierra (todo el mundo sabe que serán los chinos). Por aquella tarde en que, al calor de unos mojitos, experimentamos la complicidad de contarnos sentimientos y vivencias, angustias y anhelos. Por el beso que no nos dimos. Por el beso que ya no dejaremos de darnos. Simplemente porqué sabemos que el otro siempre estará allí, pa lo que sea. Gracias. Este es mi regalo.


Hoy amanecí con ganas de enviarte algo que te guste y pueda regalarte. Te hice esta canción que es para recordarme que esto es una excusa para declararme. Hoy quiero decirte, voy a adelantarme, que mi corazón yo quiero regalarte. Y los 14 de febrero enviarte mil flores, un detalle espero valores y no te olvides de mi nombre. Quiero regalarte un pacto de mi parte para que tu nunca pienses en dejarme y mi corazón desnudo entregarte. Quiero regalarte mi mejor sonrisa por si un día lloras, tienes mi alegría y te sientas siempre protegida, niña. Y los 14 de febrero enviarte mil flores, un detalle espero valores y no te olvides de mi nombre. Te regalo mi orden, mi desorden. Te regalo mi norte, mi horizonte. Mi filosofía, mis historias, mi memoria. Te regalo mi amor que se acumula. Te regalo mis manos, mi locura. Te daré todo lo que me pidas, yo por ti daría mi vida.

Quiero regalarte besos importantes para que me extrañes si no estoy delante y me pienses siempre cuando estés de viaje. Todo lo que pidas voy a regalarte. Haré lo imposible si no está a mi alcance. Todo lograría para que me ames. Y los 14 de febrero enviarte mil flores, un detalle espero valores y no te olvides de mi nombre. Te regalo mi orden, mi desorden. Te regalo mi norte, mi horizonte. Mi filosofía, mis historias, mi memoria. Te regalo mi amor que se acumula. Te regalo mis manos, mi locura. Te daré todo lo que me pidas, yo por ti daría mi vida.

Y para terminar yo quiero regalarte. Préstame atención que esto es importante: desde que te vi yo quise niña enamorarte Te regalo mi orden, mi desorden. Te regalo mi norte, mi horizonte. Mi filosofía, mis historias, mi memoria. Te regalo mi amor que se acumula. Te regalo mis manos, mi locura. Te daré todo lo que me pidas, yo por ti daría mi vida.

(ESCOLTA-LA)

dijous, 19 de juny del 2008

BATISCAFO KATIUSKAS. Antònia Font

Ahir, després d’acabar l’entrenament, vaig anar amb un amic a fer un entrepà mentre veiem el final del partit de futbol. Va vèncer Espanya. Ara haurà de trencar una estadística que diu que fa més de 80 anys que la ‘roja’ no guanya Itàlia en partit oficial. Com pesa la història! Després que acabés el matx, vaig acomiadar-me del meu col·lega i cap a casa. Vaig entrar al meu pis arrossegant els peus. Estava trinxat! Vaig posar roba bruta a la rentadora. Em vaig estirar al sofà tot esperant que fessin a la tele ‘Muchachada Nui’. Però mentre començava vaig fer zapping i vaig trobar ‘Caiga Quien Caiga’. Pura gasosa. Des que van plegar El Gran Wyoming i companyia al show li falta mal cafè. Finalment va començar ‘Muchachada Nui’. Ahir potser va estar un pelín fluix. Bé, no obstant, em va agradar la paròdia de Mickey Rooney. Quan va acabar em vaig ficar al sobre i, com cada dimecres després d’entrenar, m’ha agafat insomni. Avui m’he despertat destrossat de l’entrenament i el mal dormir. Tinc el genoll inflat i un dit de la mà que sembla una botifarra, però, què collons, és dijous i fa un dia esplèndid. He sortit de casa camí de la feina. He entrat al metro. És com navegar en submarí per aigües insondables. Un xic claustrofòbic. No diríeu mai qui m’hi he trobat durant el trajecte.

Batiscafo monoplaça, es teu focus a s'abisme de ses aigües insondables, només tu les averigües. Batiscafo socialista redactant informe tràgic, camarada, maquinista a institut oceanogràfic. Batiscafo solitari, dus un ruting planetari. Retxes de sol atravessen blaus marins, ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles, que ja s’ha fet de nit. I es plàncton s’il·lumina, i canten ses balenes a 30.000 quilòmetres d’aquí. Retxes de sol atravessen blaus marins, ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles,que ja s’ha fet de nit. I es plàncton s'il·lumina i canten ses sirenes aproximadament per no existir.
Batiscafo socialista redactant informe tràgic, catedràtic Yuri Puskas a institut oceanogràfic.. Batiscafo katiuscas, fas un atles visionari. Retxes de sol atravessen blaus marins, ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles, que ja s’ha fet de nit. I es plàncton s’il·lumina i canten ses balenes a 30.000 quilòmetres d’aquí. Retxes de sol atravessen blaus marins, ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles, que ja s’ha fet de nit. I es plàncton s’il·lumina i canten ses sirenes aproximadament per no existir.

(ESCOLTA-LA)

dimarts, 17 de juny del 2008

ARRIVEDERCI ROMA. Renato Rascel

Una amiga ha passat l’últim cap de setmana a Roma. M’ha fet pensar en la primera vegada que, sent encara un adolescent, vaig visitar la capital d’Itàlia. Sento enyorança de la meva pàtria. Ja he parlat també en alguna altra ocasió dels meus records d’infantesa a Treviso. Per això, no puc deixar de sentir certa enveja per la meva amiga. Bé, en realitat me n’alegro molt per aquells que visiten el meu país, és un orgull. A més a més, malgrat la decadència per la qual transita Itàlia, tinc l’esperança que serà una situació passatgera i del tot reversible. Tots desitgem que recuperi ben aviat les seves ínclites fama i gloria d’un passat no gaire llunyà.

T'invidio turista che arrivi, t'imbevi de fori e de scavi, poi tutto d'un colpo te trovi Fontana de Trevi ch'e tutta per te! Ce sta 'na leggenda romana legata a 'sta vecchia fontana per cui se ce butti un soldino costringi il destino a fatte tornà. E mentre er soldo bacia er fontanone la tua canzone in fondo è questa qua! Arrivederci, Roma... Good bye...au revoir... Si ritrova a pranzo a Squarciarelli fettuccine e vino dei Castelli come ai tempi belli che Pinelli immortalò! Arrivederci, Roma... Good bye...au revoir... Si rivede a spasso in carozzella e ripenza a quella "ciumachella" ch'era tanto bella e che gli ha detto sempre "no!"

Stasera la vecchia fontana racconta la solita luna la storia vicina e lontana di quella inglesina col naso all'insù. Io qui, proprio qui l'ho incontrata... E qui...proprio qui l'ho baciata... Lei qui con la voce smarrita m'ha detto:"E' finita ritorno lassù!" Ma prima di partire l'inglesina buttò la monetina e sussurrò: Arrivederci, Roma... Good bye...au revoir... Voglio ritornare in via Margutta voglio rivedere la soffitta dove m'hai tenuta stretta stretta accanto a te! Arrivederci, Roma... Non so scordarti più... Porto in Inghilterra i tuoi tramonti porto a Londra Trinità dei monti, porto nel mio cuore i giuramenti e gli "I love you!" Arrivederci, Roma... Good bye...au revoir... Mentre l'inglesina s'allontana un ragazzinetto s'avvicina va nella fontana pesca un soldo se ne va! Arrivederci, Roma!

T’envejo turista que arribes, te impregnes del Foro i de les excavacions, després, de cop i volta, et trobes la Fontana di Trevi tota per a tu! Hi ha una llegenda romana lligada a aquesta font, per la qual, si hi tires una moneda fa que el destí et faci tornar. I, mentre la moneda besa la fonteta, la teva cançó en el fons està! Arrivederci, Roma... Good bye…au revoir… Es troba per al dinar a Squarciarelli: fetuccine i vi de Castelli, com en els bons temps, que va immortalitzar Pinelli! Arrivederci, Roma… Good bye…au revoir… Es recorda de passeig en cotxe de cavalls i torna a pensar en aquella “ciumachella” (és un epítet afectuós) que era tan bonica i que li ha dit sempre “no”!

Aquest vespre la vella font relata a la lluna de sempre la història propera i llunyana d’aquella noieta anglesa amb el nas arromangat. Jo, aquí mateix, l’he trobada…, i aquí mateix l’he besada... Ella aquí, amb la veu perduda m’ha dit: ”s’ha acabat, me’n torno!”. Però abans d’anar-se’n la noieta anglesa, va llençar la moneda i va susurrar : Arrivederci, Roma… Good bye…au revoir…Vull tornar al carrer Margutta, vull tornar a les golfes, on m’has tingut estreta, estreta al teu costat! Arrivederci, Roma…No t’oblidaré mai…Porto a Anglaterra els capvespres, porto a Londres Trinitàt dels Monts, porto en el meu cor els juraments i els “t’estimo”! Arrivederci, Roma… Good bye…au revoir… Mentre s’allunya la noieta anglesa, un jovenet s’apropa al costat de la font, agafa una moneda i se’n va! Arrivederci, Roma!


(ESCOLTA-LA)

divendres, 13 de juny del 2008

SUPERGANGA. Glissando*

En música, un glissando és un efecte sonor que consisteix a passar ràpidament d'un so a un altre fent escoltar tots els sons intermitjos possibles (no només els tons i semitons), segons la característica de l'instrument. En els teclats, com ara el piano, l'orgue, l'acordió, etc, el glissando es fa relliscant sobre les tecles blanques o negres. El seu signe gràfic és una línia ondulada acompanyada de la paraula Gliss. entre la nota de partida i la nota final.

No em busquis que em podries trobar.
Desperta’m, no voldria tornar a fer tard.
Dispensa’m perquè no sé explicar.
Per això a estones lliures se m’esgoten les emocions.

Si em despullo sencera descobreixo
poc a poc els defectes.

El meu món no el sé pas dibuixar.
Barreres que em bloquegen la realitat.
No arribo a semblar el que sóc.
Per això a estones lliures se m’esgoten les emocions.

Si em despullo sencera descobreixo
poc a poc els defectes.
Si em despullo sencera descobreixo
poc a poc els defectes.

Els contes que acostumo a inventar
me’ls guardo, ja no vols sentir-ne a parlar.
M’enfonso i no ho puc evitar.
Per això a estones lliures se m’esgoten les emocions.

Si em despullo sencera descobreixo
poc a poc els defectes.
Si em despullo sencera descobreixo
poc a poc els defectes.
Desitjo.

(ESCOLTA-LA)

dijous, 12 de juny del 2008

DON'T GIVE UP. Peter Gabriel & Kate Bush

Hi ha moltes cançons que exalten l’amistat com un veritable compromís. Estic pensant en temes com el ‘Lean on me’ de Bill Withers: "Please swallow your pride, if have things you need to borrow. For no one can fill those needs that you won't let show". ‘You’ve got a friend’, de James Taylor: "You just call out my name, and you know wherever I am, I'll come running to see you again. Winter, spring, summer or fall. All you got to do is call. And I'll be there, Yes I will. You've got a friend". O també ‘I’ll be your shelter’ de The Housemartins: "In times when you're troubled, seems more than you can affoard. And you feel, you feel you need a friend, someone to share the load". En fi, que evidentment n’hi ha un bon grapat que parlen del tema. Totes amb paraules que qualsevol de nosaltres subscriuria sense parpellejar. O sí? És a dir, diem les coses per dir-les, per quedar bé, per enganyar-nos i autocomplaure’ns? És un acte d’automatisme buit, dir allò que se suposa que toca dir, i després. Oblidar-ho als cinc segons. O realment seríem capaços de passar als fets i fer per un amic tot el que ens demanés, o inclús el que no s’atrevís a demanar-nos? Qui més, qui menys, tothom hem tingut alguna experiència. Oferim la nostra ajuda quan un amic crida? Ens oferim perquè sabem que en el fons ens rebutjaran? De vegades sobre orgull i falta honestedat.


In this proud land we grew up strong, we were wanted all along. I was taught to fight, taught to win. I never thought I could fail. No fight left or so it seems. I am a man whose dreams have all deserted. I've changed my face, I've changed my name but no one wants you when you lose. Don't give up, 'cos you have friends. Don't give, up you're not beaten yet. Don't give up, I know you can make it good.
Though I saw it all around, never thought I could be affected. Thought that we'd be the last to go. It is so strange the way things turn. Drove the night toward my home, the place that I was born, on the lakeside. As daylight broke, I saw the earth. The trees had burned down to the ground. Don't give up, you still have us. Don't give up, we don't need much of anything. Don't give up 'cause somewhere there's a place where we belong.
Rest your head, you worry too much. It's going to be alright. When times get rough, you can fall back on us. Don't give up, please don't give up. 'Got to walk out of here, I can't take anymore. Going to stand on that bridge, keep my eyes down below. Whatever may come and whatever may go that river's flowing that river's flowing.
Moved on to another town. Tried hard to settle down. Ror every job, so many men, so many men no-one needs. Don't give up, 'cause you have friends. Don't give up, you're not the only one. Don't give up, no reason to be ashamed. Don't give up, you still have us. Don't give up, now we're proud of who you are. Don't give up, you know it's never been easy. Don't give up, 'cause I believe there's the a place. There's a place where we belong.

En esta tierra orgullosa en la que crecimos fuertes, desde el principio nos falta de todo. Me enseñaron a luchar, me enseñaron a ganar. Nunca pensé que pudiera fracasar. No abandoné ninguna lucha o eso me parece. Soy un hombre que carece de sueños. He cambiado mi rostro, he cambiado mi nombre, pero nadie te quiere cuando pierdes. No te rindas, porqué tienes amigos. No te rindas, porqué aún no te han derrotado. No te rindas, sé que puedes hacerlo bien.
Aunque pensé que lo había visto todo, nunca pensé que me afectaría. Creí que seríamos los últimos en partir. Es tan extraño la forma cómo cambian las cosas. Conduje toda la noche hacia mi hogar, el lugar dónde nací, a la orilla del lago. Mientras rompía el alba, miré a la Tierra. Los árboles yacían quemados en el suelo. No te rindas, aún nos tienes. No te rindas, no necesitamos mucho . No te rindas, porqué en alguna parte hay un lugar al que pertenecemos.
Descansa tu cabeza, te preocupas demasiado. Las cosas se arreglarán. Cuando los tiempos sean difíciles, puedes recurrir a nosotros. No te rindas, Por favor no te rindas. Tengo que irme de aquí, ya no aguanto más. Me puse en pie sobre aquel puente manteniendo mi mirada hacia abajo. Venga lo que venga y pase lo que pase el río seguirà fluyendo, el río seguirà fluyendo.
Me mudé a otra ciudad. Trabajé duro para establecerme. Demasiados hombres para cada empleo, demasiados hombres que nadie necesita. No te rindas, porqué tienes amigos. No te rindas, no eres el único. No te rindas, no hay razón para avergonzarse. No te rindas, aún nos tienes. No te rindas, ahora estamos orgullosos de quien eres. No te rindas, sabes que nunca ha sido fácil. No te rindas, porqué creo que hay un lugar. Hay un lugar al que pertenecemos.


(ESCOLTA-LA)

dilluns, 9 de juny del 2008

¿QUÉ TE HE HECHO YO? Hombres G

El divendres a la tarda vaig parlar amb la meva germana menor. Fa un temps que viu a Màlaga i ens veiem a penes un parell de cops l’any. El cas es que em va explicar que el meu nebot petit, que encara no ha fet l’any, ha caigut malalt de varicel·la. Bé, coses de nens. Mentre parlava amb ella, he pres consciencia de com de ràpid passa el temps. He recordat que sent ella adolescent, jo l’acompanyava a veure algun concert dels grups que més li agradaven. Particularment, un dels Hombres G, a la Plaça de Toros de Barcelona, la Monumental. Sé que aquesta cançó li agradava molt.

¿Qué te he hecho yo? ¿Por qué eres así? Después de todo lo que hice por ti. Como una sombra has aprendido a vivir. Si te huyo, me quieres, si te quiero, te alejas de mi. Y mi corazón se a roto en mil cachitos de cielo, recuerdos de ti. Pero tu mi amor, ya ni te acuerdas de mi. Si te odio, me ignoras, si te quiero, te ríes de mi. No quiero que me digas que quedamos como amigos. Sólo quiero, mi vida, quedarme contigo y pasar a buscarte hoy por la tarde después de la peli, después de la lluvia. Pero, ¿que te he hecho yo? Dímelo por favor! Que toda mi vida he intentado que fueras tan feliz. Pero después de la lluvia, volverá a salir el sol y volverás a preguntarme si te quiero, y te diré: Si!

(ESCOLTA-LA)

divendres, 6 de juny del 2008

ME PONES A 100. Javi Cantero

A petició d’un altre amic. Visca la democràcia.

Que pasa Quim!
Te mando un temazo para que lo publiques en tu blog. Tiene mucha calidad (sobretodo para un viernes
). Salud y Suerte.

Javi Cantero se crió entre músicos y a los tres años soñaba con ser más grande que su padre, el Fary. A los siete años lo consiguió. Incapaz de asumir a tan temprana edad el papel de faro de la música española que el destino le había asignado, necesitó quince años para elaborar su obra. Escasa pero magna, incomprendida pero sublime. En el álbum "Javi Cantero" (2001) con canciones como "Y cuanto más acelero ", "No veas lo que me ha pasao", "El teléfono de mi casa", "Dame la pulsera" y sobretodo "La llave", creó una obra alegre, vitalista, serena. Una exaltación de la felicidad. La réplica del siglo XXI al "Réquiem" de Mozart. Eran tiempos felices. Sin embargo la constatación de un miedo que había ocultado en sus entrañas, le sumió en una espiral de autodestrucción. Sí, era inevitable. Iba a ser tan feo como su padre. En "Tracaltraca" (2003) queda reflejado todo este proceso que le llevó al abismo. Sus inicios con el alcohol, "Aquel garito", "Esta noche me emborracho", las drogas "Embobao", "Blanco y rojo", "La rosa venenosa", la renuncia de Dios, "Pa chulo yo", la necesidad de ser amado, "Me pones a cien" y finalmente la desesperación, "Te daré candela" y "Qué será de mi". Obra cumbre. Solo para valientes.

Tengo el corazón en una esquina esperando Amor. A ver si pasa y pronto la veo. De hoy no pasa y ya me la juego. Sin ningún temor, con un puntito que tengo hoy. De la vergüenza ya ni me entero. Directo al grano, sin más rodeos. Ya me cansé de miradas que quedan en nada, de risas que brillan y luego se apagan. Me gustas, tu me pones a 100, y en tienda de campaña. Me levanto por tu piel. Me gustas, tu me haces arder. La tela de tu falda no me deja apenas ver, no me deja apenas ver. Vaya situación que la chiquilla me contó. Y se ha quedado mirando al suelo. Las zapatillas limpias no llevo. Se ha puesto colorada. Y yo, que estoy morado, espero que de negro, no acabe este ‘embolao’.

(ESCOLTA-LA)

dijous, 5 de juny del 2008

LA PLAYA. Los Planetas

Són les 3.30 a.m. Espero que arribi l’autobús nocturn que em portarà a casa. Estic sol. He deixat els meus amics en algun lloc de la Plaça Reial. L’últim cop que els vaig veure sortíem del Sidecar. Em sembla que volien entrar al Karma però jo ja n’havia tingut prou. En el trajecte de pujada, Rambles amunt fins arribar a la Plaça Catalunya, he pogut comprovar la quantitat de personatges que hi habiten. De pel·lícula. Finalment arriba el bus. Hi entro. També ho fa una noia que he conegut a la parada. Endevino pel seu accent que és argentina. Se’n sent tan orgullosa que gairebé s’ofèn quan li dic que l’altra opció en què pensava era que fos uruguaiana. Ve d’una festa d’aniversari. Hem xerrat durant tot el trajecte i m’he sentit molt a gust amb la conversa. Crec que he estat força digne tot i que portava tota la tarda bevent cervesa. M’ha dit que ella baixa a Sant Andreu. Estic per demanar-li el número de mòbil abans que ens acomiadem. No sé què fer. Ja em coneixeu, sóc un puto cagadubtes. Mentre m’acabo de decidir me’n recordo d’una de les millors cançons de Los Planetas, en particular, i del pop rock en castellà, en general. La Playa. Curiosament el títol de l’àlbum és: Una Semana En El Motor De Un Autobús.

El verano que estuviste en la playa, y yo estaba solo en casa sin saber lo que pasaba, tu no me llamaste ni una sola vez. Y me preguntaba que estarías haciendo, y me mataban los celos cada vez que alguno de estos me decía cualquier cosa sobre ti. Y me fui hasta la playa para ver lo que pasaba y te estuve persiguiendo comprobando si era cierto lo que todos me decían sobre ti. Un verano que fue una pesadilla, si me acuerdo, me duele todavía. Y pensaba en destrozarte todo el tiempo, hasta que te oí diciendo cuanto me echaste de menos y que no te habías podido despedir. Porqué nunca pasa nada, nada es como esperaba. Cada vez que intento hacerlo apareces justo en medio, y salta por los aires cuanto planeé. Intentando olvidarme cada día y acordándome el resto de mi vida. Un verano que fue una pesadilla, si me acuerdo me duele todavía, me duele todavía.

(ESCOLTA-LA)

dimecres, 4 de juny del 2008

VIDAS CRUZADAS. Quique González & Iván Ferreiro

Alguna vegada havia sentit parlar del Quique González, però no sabia ben bé en quin tipus de tendència ubicar-lo. Un dia, a casa, el meu germà em va dir: “vine, vine, i escolta aquesta cançó, d’un pavo amb qui canta l’Iván Ferreiro”. Evidentment, sí sabia qui era l’Ivan Ferreiro, des que liderava Los Piratas. El cas és que, un cop més, vaig fer cas del criteri musical del meu germà. Em va sonar bé. Després vaig aconseguir el disc i em va resultar força bo. Hi col·laboren gent tan diversa com l’Enrique Bunbury, Jorge Drexler o Miguel Ríos. Fa dos estius, vaig fer un viatge en solitari per Galícia. En el meu reproductor d’mp3, va ser un dels que més van sonar i, particularment, els temes La ciudad del viento i aquest Vidas Cruzadas.

Al arder la rama, las estrellas ardieron también y una vez en calma, me largué. Quiero amanecer mañana como un loco después de las seis, en un hotel sin dramas, ésta vez. Vidas que dejé cruzadas vienen encendiéndose. Vidas que dejé cruzadas vienen persiguiéndome. Llevo todo el día en cama con el volumen de la tele al tres, viendo caras largas de John Wayne. Vidas que dejé cruzadas vienen encendiéndose. Vidas que dejé cruzadas vienen persiguiéndome. Lucha con un movimiento. Una luciérnaga azul y tú para ya, ¿no ves que hay una luz en el fondo de mi corazón? Vidas que dejé cruzadas vienen encendiéndose. Vidas que dejé cruzadas vienen persiguiéndome. Lucha, con un movimiento. Una luciérnaga azul y tú, Para ya,¿no ves que hay una luz en el fondo de mi corazón?

(ESCOLTA-LA)

dilluns, 2 de juny del 2008

ACABO DE LLEGAR. Fito y los Fitipaldis.

Aquest és un bloc lliure i democràtic. Una amiga m’ha enviat una proposta de cançó. Conseqüentment jo la trasllado als que el llegiu.

“Accepto la invitació d’un amic que fa uns dies, no recordo en quin moment i segurament va ser prenent una cervesa, em va convidar a passar-li una cançó per penjar en el seu blog. Moltes gràcies per a la invitació. Ahir escoltava a Fito y los Fitipaldis. Acabo de llegar, una cançó que la seva lletra em recorda els dies més importants de la meva vida, aquells en la que començava una nova etapa, no pel fet de canviar de circumstàncies, que ja era molt, sinó pel fet de sentir-me sola i el què encara era més important, trobar-me cara a cara amb mi mateixa. ‘Que te voy a decir, si yo acabo de llegar, si esto es como el mar, quien conoce alguna esquina, dejadme nacer que me tengo que inventar....’ segur que els amics i les amigues que m’envoltaven en aquells moments saben perfectament de què parlo. Casualment m’he adonat que el videoclip està fet a la Universitat de Deusto, a la ciutat de Bilbao on fa unes setmanes vaig compartir xacolí i amistat. A tots ells, als amics d’ara, als d’abans i als de sempre, us animo a que no deixem mai de buscar la nostra melodia.”

Que te voy a decir,
si yo acabo de llegar
si esto es como el mar
quien conoce alguna esquina
dejadme nacer
que me tengo que inventar
para hacerme pez
empecé por las espinas

Nunca lo escribí en un papel
y nunca lo ha cantado mi voz
y tú ahora me preguntas que hacer
y yo siempre voy detrás del error
y le canto a lo que nunca tendré
el beso que ella nunca me dio

Dime tú que puedes saber
alguien que ha pasado la vida
buscando la melodía
oh! que te voy a decir
si yo acabo de llegar
si esto es como el mar
quien conoce alguna esquina
dejadme nacer
que me tengo que inventar
para hacerme pez
empecé por las espinas

la vida es algo que hay que morder
y en cada boca tiene un sabor
tus huesos no los tapa mi piel
por eso siempre digo que no que no
perdona tengo cosas que hacer
y aún me queda media vida
pa' encontrar la melodía

Que te voy a decir
si yo acabo de llegar
si esto es como el mar
quien conoce
alguna esquina
dejadme nacer
que me tengo que inventar


(ESCOLTA-LA)